The Project Gutenberg EBook of Un tros de paper, by Various

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Un tros de paper
       Two Volumes

Author: Various

Release Date: August 10, 2007 [EBook #22296]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK UN TROS DE PAPER ***










[NOTA DE LA TRANSCRIPCI. Aquests dos volums sn un recull de
textos publicats al setmanari UN TROS DE PAPER entre 1865 i 1866 i
triats per Carles Riba. El prleg de Conrad Roure explica prou b
la histria d'aquesta publicaci, pionera de la premsa a
Catalunya.]



UN TROS DE PAPER



VOLUM PRIMER



INDEX

PRLEG EXPLICATIU
LES QUATRE RAMBLES
EL PASSEIG DE GRCIA
EL TEATRE PRINCIPAL
BARCELONA AVUI EN DIA
LA CAMPANA
BALLS
CONVERSES
MENUDNCIES
D'ALL MATEIX
L'ANY VINENT
CORRESPONDNCIA DEL TEMPS
SI QUE ESTEM FRESCOS
MISRIA HUMANA
TEDUM
VAL MS UN PUNT QUE MIL LLIURES
UN QUE NEDA B
L'HONOR NACIONAL
L'HOME DE BARRI
ELS VIUDOS
LA TERRAIRE
L'AMO DE CASA
L'AMERICANO
ELS FORASTERS
UN HOME DE SA CASA
L'HEREU
MODES
EL DIUMENGE... A FORA!



PRLEG EXPLICATIU

Fins l'any 69 del segle passat, Barcelona estava voltada de
muralles, amb els portals tancats de les deu de la nit fins a la
matinada. Solament el portal de mar es tancava alguna hora ms
tard, en consideraci als habitants de la Barceloneta que
assistien als teatres pblics de l'encls urb.

Els barcelonins, impossibilitats a les nits d'anar als llocs
d'esplai de fora muralles (_Criadero_, Font de Jess, _Campos
Eliseos,_ Tvoli o Jardins de la Ninfa), es reunien en cases
particulars, on generalment es feien Sombres o funcions en
teatrets de ninos, representant-se sainets; de manera que els
actors, o ms ben dit _llegidors_, sabem de cor les obres de ms
acceptaci, com eren _En Saldoni i la Margarida, El Memorialista,
L'aprenent de Sabater, Les nous espantadores_ i altres per
l'estil, que si b literriament no sn de mrit recomanable, era
l'nic que viem en nostre propi idioma, tan abandonat en aquells
temps. Durant la Quaresma omplia els teatres pblics el drama _La
Passi i Mort de Nostre Senyor Jesucrist._

En l859 vingu la restauraci dels Jocs Florals, i cinc anys
desprs comen en l'Odeon, amb la secci de _La Gata_, el modern
Teatre Catal.

Mes com encara persistien les muralles, persistien en la major
part dels barris aquelles reunions casolanes de sombres i
teatrets.

Al poc temps dinaugurar-se el Teatre Catal, l'Albert Llanas
tingu la bona idea de publicar UN TROS DE PAPER, ajuntant-se-li
tot seguit per portar-la a cap En Robert Robert (X.), En Frederic
Soler (Pitarra), N'Eduard Vidal i Valenciano (Blay Mrfegas),
N'Eduard Auls (Bonaventura Gatell), i el sotascrit remembraire
(Pau Bunyegas), essent l'illustrador el clebre caricaturista
Toms Padr. I no tardaren a collaborar-hi En Torres (Sarraceno),
En Pons (L'Ingls), l'Angelon (Orfaneta de Menargues) i En Feliu i
Codina (Josep Serra). En Llanas firmava _Robert Sanall_; i En
Vidal i Valenciano i Conrad Roure, junts, _Dos gats dels frares_.

De tots ells porta dol, a l'ensems que es complau a guardar-ne
ferma recordana, el vell narraire a qui l'EDITORIAL CATALANA ha
volgut honrar confiant-li la presentaci d'aquest volum, sense
altre mrit, de part meva, si de mrit mereix el nom, que sser
l'nic supervivent d'aquella colla d'humoristes que qualsevol
dells seria ms apte que jo per a prologar un llibre.

UN TROS DE PAPER fou, en son gnere, el primer peridic publicat
en catal, i el pblic el reb tan de bon grat, que el mateixos
escriptors contemplvem amb estranyesa com cada dissabte en poques
hores sesgotava ledici, que no era pas curta, essent el dun
ral el preu de cada nmero. Cal dir, per, que leditor Innoscent
Lpez era una liga per a la propanganda de les publicacions, i
que en aquesta hi pos els seus cinc sentits.

Lestranyesa nostra de lacceptaci extraordinria del setmanari
es fonamentava principalment en la manera com cada u de nosaltres
escrivia diferentment el catal, i ens semblava que aix no podia
deixar complaguts a molts llegidors. All era un mosaic
ortogrfic.

No sens doni pas, en bona part, la culpa daquesta diversitat. No
tenem cap diccionari de qu ens pogussim fiar, perqu estaven
farcits de castellanades, ni cap obra de les publicades aleshores
ens podia servir de norma. Aix, cada escriptor escrivia com b li
semblava, i en la impremta, on tampoc hi havia cap corrector que
sapigus un borrall del nostre idioma, el qual feia un sens fi
danys que no era conreat, estampaven cada original al peu de la
lletra de les quartilles, i els nmeros de la publicaci
sortien... com havien de sortir.

L'xit dUN TROS DE PAPER, tenia per a mi una altra explicaci. La
massa popular, en la qual els literats no shi troben encabits en
nombre abunds, llegia els articles, les composicions en vers, els
epigrames i els solts; li era agrads el to humorstic de cada
escrit, ho entenia tot, tant si deia _Hermenegild_, com
_Hermenegildo_, com _Armengol_; _travall_, com _treball_, com
_traball_, i passava estones divertides, ja a casa seva, ja a la
taula del caf, ja en els intermedis de les sombres, i esperava
ansis la sortida.

I aix s que els venedors ambulants i les llibreries despatxaven
els nmeros en un tres i no res.

Referent a aquest recull, cal una advertncia. S'hi troba en ell
algun article firmat amb altre nom dels que he consignat en el
pargraf anterior, en el qual anomeno els redactors i
collaboradors del setmanari. s que en la redacci rebem per
correu escrits amb pseudnim, i els que ens plaen es publicaven,
ignorant qui era l'autor.

Ficar-me ara jo en la crtica del contingut del volum, no em
pertany; vindria a sser jutge i part en l'assumpte, i la meva
opini fra recusable.

Crec, i aix puc dir-ho sense cap escrpol, que el peridic
complia amb el seu propsit d'sser humorstic i llegit per
tothom, sense temena de trobar-hi el llegidor ms pulcre un mot
ofensiu en cap concepte.

I exposat breument l'historial d'UN TROS DE PAPER, deixo
enllestida la meva tasca.

CONRAD ROURE



LES QUATRE RAMBLES

Hi ha afici, a Barcelona, a partir les coses en quatre.

Jo no s si aix procedeix de les quatre barres de sang; per
tenim els quatre cantons del Call, els quatre cantons de
Bellafila, les quatre Rambles, l'olla amb les quatre carns...

Parlem ara de les quatre Rambles, i comencem per dir que ja sabem
que en rigor no sn quatre, sin una sola; per, aix i tot,
convenim que cada una de les seves denominacions t un carcter
peculiar que la diferencia completament de les altres.

El tros anomenat Rambla dels Capellans, se distingeix per la falta
de moviment de joventut, d'aparincia magra. La paret de Betlem
ocupa un bon tros de l'acera dreta i ja li dna quelcom d'aspecte
clerical; els estudiants que per all transiten, educats entre
mossn Fulano i mossn Menguano, sembla com si fessin tuf de
solterons, i fins en el modo de tallar-se els cabells i de portar
el vestit de curt capellanegen.

Jo mateix, que quasi no tinc res de capell, si alguna volta,
distret, he donat un passeig per aquell tros, m'he trobat al cap
d'una estona com si m'entrebanqus amb la sotana, i em venien
ganes de pendre polvo, i em venien a la memria coses en llat,
que no pot ser sin que en aquella atmsfera se mantinguin
constantment efluvis clericals, ja que enlloc me succeeix lo que
en aquell siti.

Atravesso des de Betlem a la Virreina, me trobo en la Rambla de
les Flors, i ben considerat no se m'acut al pensament, per molt
que discorri, un lloc ms adequat per vendre-hi lo que all es
ven.

Per tot aquell dilatat espai el cel s ms alegre, els vens tenen
afici a aucells, que sn entre lo animal, lo ms adequat a les
flors; camina un per all amb l'aband i voluptuositat que els
jardins inspiren. All s on amb ms facilitat s'admet la idea
dels rejovenimens de qu parlen les antigues faules; els
_requiebros_ surten espontanis dels llavis; les hores passen
rpides amb l'olor de les flors. Contemplant les jovenetes que al
demat s'hi passegen, s impossible no comparar a la morena de
roges galtes amb el clavell; una cara pllida, d'ulls ben tallats
i amb certa grogor d'aquelles que sn indicis d'un organisme
delicat i de melancolia, fa pensar tot seguit en la passionera;
una joveneta, vestida de glassa, simptica, de faccions que
revelen un cor obert i carinys, sembla una rosa blanca animada, i
la noia endreadeta, pobra i lmpia, que no crida l'atenci, per
que encanta vista de prop, fa el paper de la viola boscana.

Mes, aix com en un jard, passat el temps de les flors, si no
se'l cuida hi creixen els escardots i les plantes silvestres
d'aspecte menos agradable i d'olor mai buscada, aix tamb la
Rambla de les Flors, quan deixa de ser-ho, es converteix en
passeig de camalluentes i mossos d'Esquadra.

Els diumenges, a certa hora, hi acudeixen amb els mocadors
encarcarats, un al cap amb un nus que deixa les puntes tiesses com
dues orelles de burro, un al coll amb coloraines dominades pel
groc d'ocre i el vermell ms enverinat i la punta del detrs
subjectada pel lligam del davantal que quasi dna volta a tota la
falda i s molt llis i llarg, i un a la m ben plegat, que els hi
serveix per molts diumenges, puix per mocar-se, en porten un altre
a la butxaca. All parlen de la seva terra, de l'aplec, del proms
i dels defectes dels seus amos i de les renyines que tenen amb ses
amigues, i de quant gasten en roba i de quant tenen estalviat en
el rec de la caixa.

Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla
que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: per ja est
dit aix i no hi ha com dir-ho aix per a entendre-ho.

All s el centro de la cultura barcelonina. De tal modo s
caracterstic aquell tros, que els capellans i els camalluents no
es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, i, posats all a
passejar, se converteixen en gent inverossmil que sembla que ha
errat el cam.

Els vestits que all s'usen, no tenen la senzilla elegncia dels
de la Rambla de les Flors, ni l'austeritat solemne que conv a la
dels Capellans, ni l'amanerament i poc garbo dels que tapen a les
camalluentes; mostren ms estudi, ms coneixement de l'art de
vestir-se, ms riquesa, ms aficions mundanes, ms refinament de
gust.

All hi ha cadires i poltrones per a seure; tot sn modistes,
venedors de diaris, cafs, perfumeries, fondes, guanteries,
gravats, retratos. En una paraula: all est compendiat lo bo i
millor de la capital. Fins l'editor d'aquest peridic hi t una
botiga de llibres.

I com en aquest mn cada cosa est feta per una cosa corresponent
i les lleis universals les atrauen i harmonisen, a la Rambla del
Mig acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les
persones que estimen la civilisaci, admetent-la amb totes ses
ventatges i defectes: les belles arts, el luxo, l'ostentaci, la
frivolitat, i, en una paraula, tots els fills de l'ociositat i de
la riquesa.

Tan prpia s aquella esfera del poeta, que en el front porta el
porvenir de la humanitat (spiga o no revelar-lo), com del ballar
de teatre, que a puntades de peu fa bullir l'olla, mentres li fan
el llit a l'hospital.

No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mnica ms tretxo
que el que ocupa la ridcula fatxada del teatre de Santa Creu;
per en tan breu espai s'hi troba una transformaci
especialssima.

Atxacosos, soldats i nyinyeres (com se deu dir nieras en
catal?) componen el pblic d'aquell siti, i observin amb quina
discreci elimino d'aquest pblic la gent ms pblica que el
freqenta!

La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la
vista de Montjuich, influeixen no poc en que aquell tros
soldadegi, i (aqu de la llei d'atracci) s punt que pot dir-se
axiomtic el que, si en un desert s'hi planta una nyinyera, al cap
del mes hi naix un soldat; aix com, si tanqueu ben b un soldat
en qualsevol siti, al girar el cap ja hi trobareu a la vora seva
una nyinyera amb criatura i tot. La lley d'aqueix fenmeno natural
no s coneguda; per el fenmeno existeix i no s dels que menos
contribueixen a fer admirar la sabiduria del que fu el mn.

All es mengen taronges i es beu orxata de xufles, s'enamora amb
marcialitat i es concebeixen els transports de les passions ms
pures entre les indigestions infantils i els ferums del ranxo que
surten per les reixes del cuartel.

All el galantejador sol preparar-se un esdevenir de torna de pa i
tros de butifarra que l'arravata i li fa vnir salivera; all molt
sovint li succeeix que, quan deuria acabar la relaci caient a
terra i besant les mitges blaves de la donzella, t d'aixecar-se
tieso i quadrar-se, i estirar el bra i posar-se la m al front i
tornar-la a deixar caure amb revolada, perqu, entremig de dues
paraules amoroses gramaticalment inseparables, ha passat el capit
que t mal gnit.

En aquell petit tros de passeig, que comparat amb tota Barcelona
s ben poca cosa, s a on cauen ms criatures, d'alguns segles en
aquesta part, i fins podria ser que molts estrafets deguessen la
seva desgrcia a les distraccions patides per les nyinyeres que
els portaven en braos quan eren petits.

No hi ha cosa ms natural que aquestes repetides caigudes. El
soldat jove, bris i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera,
amb tota la fogositat de la joventut i de l'ofici, l'amor que
l'arravata. La mossa se l'escolta amb la boca badada i no es
recorda del que fa, ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a all de
qu quan prengui la llicncia se n'aniran casats a la seva terra,
a on ser mestressa de sa casa, i que en compte d'haver de bregar
amb la quitxalla d'altres, podr passar el dia apeixant a sos
propis fills. Allavors l'embadaliment de la mossa arriba a l'ltim
grau; expressa la seva admiraci alant els ulls al cel i obrint
els braos, i cataplum! vet aqui la criatura a terra amb un
nyanyo al front, quan ne surt ms barato.

X. _(Robert Robert)_



EL PASSEIG DE GRCIA

I

La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin
sin al Passeig de Grcia, i ara ms que mai d'en de
l'_ensanche_, malviatge la paraula!

El passeig de Grcia s ms passeig que la Rambla, perqu s molt
ms ample; perqu t vistes ms dilatades i amenes; perqu els
edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la
Rambla, el cstig del treball i la codcia de la industria, sin
el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxo.

Per all s'esplaia el cor veient les temptatives artstiques de
les fatxades, sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a
l'arquitecte: els ulls no es troben mai tradorament ofesos per un
carrer asquers com el de detrs del Correu ni l'arc de
Trentaclaus.

No es desvaneix el plaer de la contemplaci amb les reflexions que
inspiren vint perruquers que amb sos grans rtols, sos fanals
illuminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan
meditar en els afanys de lloguer, la contribuci, els aliments i
el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafeters i
tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per fora.

El passeig de Grcia ens ofereix a la vista el mig crcol de
muntanyes guardant un pla delicis, ara cobert de blat verd i
roselles, ara daurat pel brillant rostoll. En tot son mbit no
s'hi veu ning que sembli estar-hi per fora, sin al contrari,
per acte propi de voler, encaminat a proporcionar un goig.

Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ning porta en son
aspecte les senyals d'agitaci forosa que regna en la ciutat. El
corredor va tan a poc a poc con l'hisendat; l'estudiant no es
recorda dels llibres; el malalt se sent aliviat per lo sa de
l'aire i el panorama que el rodeja.

Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Grcia!

A l'hivern se va de tarda al passeig de Grcia.

A l'estiu, demat i vespre, es va al passeig de Grcia.

Per anar al numerosos poblets dels voltants, s'aprofita, sempre
que es pot, la proporci de passar pel passeig de Grcia.

A tot foraster se li pregunta: -Ja ha vist el passeig de Grcia?

II

L'animaci del passeig de Grcia, a l'estiu, comena amb el dia.

Abans que els mnibus vagin i vinguen, ja hi transita gran muni
de jornalers, que amb pas lleuger, gils de cames i sans de color,
s'encaminen a Barcelona, amb el gec al coll (si en porten) i
l'esmorzar embolicat en un mocador de quadros blaus.

Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vnen a vendre
pollastres, forcs d'alls i cebes, pebrots i tomtecs, esbergnies
i ous i fruites.

Al sortir el sol, varia, no minva, el gnero de transitants, que
allavors, per lo general, no van de Grcia a Barcelona, sin de
Barcelona a Grcia. Sn gent que tenen la famlia a la vila, a
Sant Gervasi, al Putxet i a Vallcarca, que havent anat a fora per
passar l'estiu ms tranquils, no paren mai d'entrar i sortir i al
cap de tres mesos han viatjat ms que si haguessen anat i vingut
d'Amrica.

Aquest moviment dura fins a la fora del calor, en qu baixa un
poc, mes no cessa, puix sn moltes les persones que, per motius
que deuen ser molt poderosos, se'n van amb el pic del sol a dinar
a algun siti a on, per arribar-hi, per fora es t de travessar el
passeig de Grcia; de modo que tot se torna mnibus, _centrals_,
cotxes, crits de calessers, xurriacades, pols i gatzara dels joves
ferms, que se'n pugen a dalt, sota la vela, a on se torren baix el
pretext de qu all hi corre millor l'aire.

Els diumenges s ms animat el quadro.

Molt de mat acut un extraordinari nmero de persones als concerts
de Clav; altres van a pendre xacolata als altres jardins; altres
amb xefla cap a alguna font; perqu ja s sabut que certa gent per
per beure molt vi necessita estar ben a prop d'un doll d'aigua.

Hi ha famlies de menestrals que, guanyant pocs diners, no poden
gosar de cap diversi. Mes se resignen amb la seva sort: no aix
cada diumenge poden anar a pendre xacolata al passeig de Grcia.

Aix s'explica, en part, com en una naci s'eternisen les
tiranies.

Com ha de ser esclau un poble a on la majoria es creu quasi feli
si els diumenges pot beure vi o pendre xacolata?

Ja n'hi poden fer de l'alada d'un campanar a aquesta majoria:
mentres no li prohibesquen mastegar cigrons torrats en xicra o
traguejar infusi de campetxo cada vuit dies, sempre dir:

-Ara s un gust: les coses sembla que van b.

III

A les tardes de dijous d'hivern, per espai de dues o tres hores,
la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes
al passeig de Grcia.

No s reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no t
per costum freqentar aquell siti en l'poca i hores indicades.

Aix s frase molt significativa la de: Avui fulana no ha anat al
passeig de Grcia.

Aix, quan se diu un dijous: Aquesta tarda nos veurem, ja
s'entn que es vol dir: En el passeig de Grcia.

Els dems dies, a iguals hores, la reuni s numerosa per dos
motius, especialment, l'un molt singular.

Va comenar alg a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no
trobar-hi a ning. I aix era tan cert, que es va ocrrer a
moltssims, els quals se van trobar amb una concurrncia forta;
per, com cada u d'ells ha procurat apartar-se tot lo possible
dels altres, i com ning d'ells va a lluir ni a avergonyir als
dems amb son exterior, quasi b no s'adonen de qu tanta siga
l'afluncia de passejants, i cada u diu en son interior:

-M'agrada venir aqu perqu no hi ha gent.

Entre aquestos passejants de tarda n'hi ha fora que s'ocupen molt
sriament en enterar-se b de lo que adelanten les obres.

No n'hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la
calitat del morter que s'hi emplea, del gruix de les parets i els
jornalers que hi treballen: sn els que fan crrer per Barcelona
aquest eixam de notcies que, bones o dolentes, per tot circulen
sobre els ventatges i desventatges de l'_ensanche_ (hem de dir
ensanche!).

IV

A les nits d'estiu...

Msica al Prado, msica al Criadero, msica al Tvoli, msica als
Campos, msica a Euterpe; coet d'aqu, roda de foc per all, gots
de colors a les fatxades: all s vida, all s gentiu.

Tots els teatres plens, tots els mnibus plens, el passeig ple,
els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.

A l'una banda exhibeixen la ignocent malcia d'_En Pere Pau_; al
costat repeteixen les rialleres _Pitarrades_; al davant fan el
gasto _Don Simon_, o altres semblants; ms amunt _L'Elxir o Le
Prigioni_, i tot aix dura fins a les onze o dos quarts de dotze,
hora a on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de
cmics i espectadors i passejants, tips de musica a no poder ms,
i encara, abans de sortir del passeig, troben una colla de ceguets
que ha passat el vespre all tocant sempre, amb un plat de llauna
a terra per a recollir les caritats.

V

Deixo aquesta matria, reconeixent que no s digne de tractar
assumptes tan elevats.

Vosts no saben els molts que van al tiro de coloms del Tvoli,
clebre en son temps per l'entremaliada redacci de sos cartells.

I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de
faldilles, l'encarcarament d'enages de les minyones, que, amb el
vano verd i el mocador de mocar plegadet en la m, devoren a
violentes gambades l'espai comprs entre Barcelona antiga i el
castell d'En Gibert; si no han vist aix, dic, els falta veure una
de les coses ms especials i caracterstiques del passeig de
Grcia.

No m'atreveixo a descriure-ho, me poso baix l'amparo del poeta
aragons que deia:

_Eso no se pinta, no:
eso, Asazuldo, se siente..._

Lo qual vol dir, en catal, que aquelles criades es menester
veure-les, i no pot, qui coneix b Barcelona, el barcelon ms
ents, si no ha contenplat les mans, els peus, les passes, les
cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocaci amb qu
aquella part de sexo femen, flairant el mascle, tement el vespre,
 remoguda fins a l'nima per les espinguetades del cornet de
pist, vola com el vent, s'enfonsa en la pols, tropessa en palets,
topa amb transitants i, amb calor al clatell, aumentat per
l'impacient anhelar i la violncia de la carrera, entra esbufegant
en el sal i amb la certesa de qu va a descansar... ballant dins
d'un forn.

* * *

El passeig de Grcia! Si n's de dlicis!
Ja s modisme general el dir: -Si treia una rifa m'havia de fer
una casa al passeig de Grcia.

X. _(Robert Robert)_



EL TEATRE PRINCIPAL

Barcelona sempre ha tingut molts enemics.

Diem aix perqu la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt
b, bruta. Quasi ning s'adonava de tal aberraci arquitectnica,
i, com tot era regals d'aigua i escrostonats, si algun foraster
se n'adonava, es creia fcilment que era cosa que havia d'anar a
terra aviat, i aix anvem passant.

Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, s clar, ressalta i
fa girar els ulls i s un preg continu del nostre mal gust.

Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:

-Que la llepa l'arquitecte?

-Que la volen rifar?

-Que la tapen amb papers?

-Que va en camisa?

Per amor de Du tornin-la a embrutar! Ja que s tan dolenta, al
menos que no es vegi.

Sempre m'ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una de
les seves.

T! Ara m'han emblanquinat la fatxada del teatre Principal!

No li faltava ms que aix! Sembla un _ramillete_ de sucre
d'aquells que rifen per Tots Sants.

* * *

Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci
desaparixer sense tirar-la a terra.

Diu que en engrandint un xic ms les finestres no en quedar
borrall, i t ra.

Vaja, arquitecte! Aix podria satisfer sa desenfrenada afici a
les obertures i s'estalviava el discrrer lnies i ninots.

* * *

En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de
manera que figurin pedres. No s estrany: jo coneixia un boig que
va fer bronzejar un candelabre de plata.



BARCELONA AVUI EN DIA

Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins!

Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi b tots rem persones
acostumades a presenciar impassibles les majors extravagncies de
la civilisaci; estvem familiarisats amb el viu moviment de les
capitals populoses; i, si alg feia admiraci d'un cas notable,
ens el mirvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu:
-D'on surt, ara, aquest beneit? Que est fet a poc!

La gala del barcelon era, com la del botiguer d'Espronceda,
_nihil admirari_. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un
adulteri acompanyat d'escndol, d'una criatura de dotze anys
sucida, i tot seguit responem: -Oh!... Aix es veu cada
dia! Oh, si ansseu a Pars!... si hagusseu estat a Londres!...

Llegem els diaris que porten noves de tot lo mn i trobvem en
les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi
d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per
salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que
agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa
aplicaci d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal
horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llenvem els peridics,
dient:- Quin fstic! Aquests paperots mai porten res. -Mirvem les
funcions de teatre i tot ho trobvem vell, inspid, pesat,
insuportable. Viem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela,
i exclamvem: -Bah! Sempre ens parlen de lo mateix!

Si de lluny reparvem muni de gent aturada en un carrer, ja se
sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a
Barcelona!...

Ai ptria, ptria! Qui t'ha vist i et veu!

Ara s ben al revs!

Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella
vanitosa indiferncia, d'aquella suprbia presumptuosa, a la
curiositat infantil ms extremada.

Sobre aquest punt tamb els podria posar quatre paraules en llat,
que hi vnen molt al cas; mes no les poso perqu no estic ben
segur de saberles exactament, i en cosa escrita s molt fcil que
a un l'atrapin; si aix fos discurs o serm, ja les hauria tirades
entre cap i coll, perqu les paraules volen, i parlant una mica
enfarfegat ning podria demostrar-me que la cita era esguerrada.

Desprs d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els
dono, crec que m'haur fet quelcom simptic als lectors, i, amb
aqueixa confiana, prosseguesc.

Endems, com anvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent
de Barcelona, que estem desconeguts.

Ara, tot t gran importncia: tots referim, com si fossin
assumptos de molta entitat, les petiteses ms nmies e
insignificants.

Arriba un a una reuni de caf o passeig, i, si vol vure's
rodejat d'una cinquantena de curiosos, no t ms que preguntar:
-Que no saben lo que ha succet?

Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una
casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones
que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succs s un
alicient per a la curiositat pblica.

Hi ha hmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el
temps i els esforos que s'empleen en combatre la pena de la vida,
que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues
tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits
de qu el dia que publiquin els seus datos haurn fet un gran
servei a l'espcie humana.

Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les cincies exactes, i
enemic acrrim de tot quant pot distraure a la gent de les
ocupacions sries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer,
aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del
firmament o el majestus curs dels astres, sin per a veure una
mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana
d'un balc de segon pis.

Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en
semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se
d'ell sense grcia.

Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era
propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de
gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu delicis
neguit.

Ara tothom, sens excepci, no solament ne parla, sin que, a penes
bada la boca, el barcelon ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a
quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, qu porta
el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos
de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny
hi ha nvols i fa ull cap a garb.

Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles
de paiellas i _mam que te cri_, i feien burla de tot quant tirava
a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de
gallina, al te i a la ms severa sobrietat. Abans de ficar-se
al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el
temps refresca, se n'hi posen tres.

Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a
sopar desprs d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant
pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres
hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper,
amb bitllets de les rifes extraordinries, perqu sn de colors.

D'en que es va posar el bando perqu s'emblanquinessen escales i
patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la cal; se
disputa sobre quina s ms blanca; s'examina en quines poques
ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un
dels oficials ms tils a la societat. No s'hi pot fer ms; no
podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una
ullada per a veure si est ben emblanquinada o no.

Si els almogvers nos veien!

I si ens veiessin embabiecats davant del Caf espanyol, d'Espanya,
o del Sus, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de
gas, quina ganyota ens farien!

No s'havien burlat mai, vosts, d'aquelles poblacions que, com a
gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perqu els
havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la msica
militar tocaria en la plaa?

-Quina diversi!- diem amb escani. -No s com ning pot trobar
gust en semblant cosa! I lo cert s que avui tot Barcelona acut a
la Plaa Real al vespre, i fins hi ha sries disputes sobre si
el cornet o el butzen han donat una nota fora de to.

Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no
hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer,
estimulats per la competncia, fan coses que ens semblen prodigis
i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influncia de
l'empedrat pblic en el benestar del gremi dels sabaters.

Aix s Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som
tafaners, badocs, frvols donetes, per culpa de...

Atura't, Pau.

Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.

L'anomenarem en son dia, que ser quan se canti el _Tedum_.

X. _(Robert Robert)_



LA CAMPANA

Ah! No ho sabien? Donques s, hem rebut una pila de queixes dels
nostres parroquians perqu la setmana passada vam parlar poc de la
Campana.

Pensvem nosaltres que parlant-ne tothom molt, es consideraria com
un mrit l'originalitat de no parlar-ne gaire, i no ens ha
reeixit.

No? Doncs ja els n'omplirem, les butxaques: avui quasi tot
campana, i per no oblidar-nos-en, comenarem ara.

Qualsevol, per molt que ignori la histria de Catalunya, encara
que siga un mantenidor, no hi ha dubte que sabr la importncia
moral i material que en totes poques han tingut les campanes en
aquesta terra privilegiada.

Potser que alg em faci notar que totes les nacions d'aquest mn
de mones, tenen en gran estima semblants trastos, per jo els
asseguro i puc assegurar (perqu, grcies a Du, no s dels que
han viatjat menos} que comparat amb el paper que aqu fan les
campanes, el d'altres llocs s paper blau d'aquest d'embolicar
troques, i encara, si massa m'apuren, els dir que s d'estrassa.

Repareu-ho b i veureu que s una cosa per dems.

Remuntem-nos a lo ms lluny de nostres crniques, i es troba que
ja les campanes atabalaven a nostres primers pobladors.

Anem ms endavant, i entre mil campanes clebres, que no cito
perqu aix fra el _cuento_ de mai acabar ens trobem amb les dels
histrics sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet
ja sobrex la _Campana de la Uni_, que, segons lletres
d'impremta, va fer quasi tant soroll com la nostra _Laia_, sin
que, parlant francament, havem de dir que amb molta ms honra.

Ms endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de
campanes famoses, ens trobem amb la _Honorata_, immortal per haver
tocat a sometent en la guerra que amb tanta glria vrem sostenir
contra Felip V, i per haver-se'n, desprs, venjat dit rei, manant
que la trossegessen noms perqu va tenir la condescendncia de
deixar-se tocar pels catalans, sabent ella que no podia ni devia
deixar-s'ho fer.

Aix i l'haver fet cremar el burro que va dur al suplici a un que
va atentar contra la vida d'un personatge reial, sn els fets que
ms proven la illustraci que tant en els temps antics com
moderns ha adornat els nostres governants.

Altres n'hi ha que, desprs de la _Honorata_, han donat que
enraonar; per deixem-les, i, com qui salta els pilans de can
Xifr, saltem uns quants trossos d'histria i fem de manera de
caure de peus junts en l'poca que travessem ara, amb el farcellet
de les nostres penes al coll.

Jo m'he trobat, un dia, que em vaig llevar de mat per anar a
buscar la llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera
campana). Encara no havia donat quatre passos quan... ganinc
gananc, ganinc gananc... les burres de la llet. (Vagin comptant
per no entretenir-nos.) Arribo a la cantonada i veig el cartell de
Santa Creu _La Campana de la Almudaina_. Ho estava llegint i em
sento: -Senyor, la gorra.- Passava un combregar. Em descobreixo, i
estava encara agenollat quan les cabretes, venint apressuradament,
em fan alar i arreconar-me a l'altre cant, des d'a on veig el
cartell dels _Campos_ que deia: _L'Esquella de la Torratxa_, i el
del Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanlogos.
Dono quatre passos i un d'aquests que venen llumeneres comen a
dar cada cop amb aquella espcie de planxes de llaut, que si
allavores no vaig quedar sord no hi quedar mai. Veig la creu
blanca a la porta de la llevadora, estiro el cordill d'una campana
que fins molt entrat el dia penja al costat de l'escaleta, i, com
si s'espers la senyal meva, s'alcen totes les campanes al vol,
perqu aquell dia s'havia mort no s quin bisbe.

Tot aix en menos de deu minuts.

I no penseu que aix fos precisament aquell dia: jo el cito
perqu, havent-me llevat de mat i no havent-hi en la ciutat altre
bullici que aquell, se'm va fer notable i ho vaig observar. Els
dems dies i les dems hores s lo mateix, per no dir pitjor;
pareu-hi b l'atenci i us semblar que viviu dintre d'una
regadora plena de pedres que alg fa rodolar a puntades de peu.

Ja tenen ra que l'home s'acostuma a tot!

Jo s gendre que a cpia d'anys d'estar amb la sogra han arribat a
viure disputant i tirant-se coses pel cap noms cinc o sis vegades
cada dia.

Si no fos aix com podria compendre's que hi hagus qui pogus
viure a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les
orelles a prova de bomba que poden estar a prop de les parrquies
i les blindades que viuen en els calderers? Desenganyeu-vos i
conveniu amb mi: s el costum.

A ms del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les
campanes: tant, que no fra estrany que alg d'aquests que creuen
en la transmigraci ens sorts algun dia amb que molts dels que
ms figuren en Barcelona n'havien portat al coll per anar a
pasturar. Aix com a un dputat se li fa fer el que es vol
prometent-li un bon empleu, o a un gos el feu ballar ensenyant-li
un os, a un catal parleu-li de campanes i ja el teniu content.

En prova d'aix no hi ha ning capa de provar-me que res de lo
que parli o faci olor de campana hagi anat malament.

En el terreno literari;

_La Campana de la Almudaina_. Furor.

_L'Esquella de la Torratxa_. Furor.

El senyor Balaguer va provar d'enviar als Jocs Florals _La Campana
de l'Ave Maria_. Premiada.

En Bofarull te en _Els Trobadors nous_ una composici de tres
planes que no hi ha ms que nig-nang i ning-nang. Agrada molt.

I no s pel mrit que puguin tenir les composicions: s perqu ens
agraden les campanes i... ja est dit, ens agraden.

Si alg vol fer glria i diners a Barcelona, que parli de
campanes; no falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he
citat s capa de fer-les el ms tonto; doncs, si les voleu fer,
ja teniu patr de l'xit.

I aix en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els
industrials de tot all de la Bria i Plaa de la Llana agafen les
seves llibretes o comptes de les campanes que han fet o han de
cobrar i les porten als Jocs Florals en forma de balada, se
n'enduen els primers premis i no deixen res pels cantors de les
estrelletes, les nines, els estels, i tots aquests que, si ho
anssem a esbrinar b, a l'ltim no sn ms que gent pagada per en
Fradera, aquell home que ven grues a la plaa de Sant Jaume, i
quatre o cinc fideuers, perqu cada any els hi anuncien els seus
gneros en vers.

Mes, tornant al nostre assumpto, qu t d'estrany que cosa de deu
o dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glria,
coneixent el gust de Barcelona, penss en fer una campana?

Molt natural.

Es va proposar la campana i el primer propsit va ser el de qu
fos una campana immensa, monumental: una d'aquestes campanes que
farien perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector
s'hagus de casar amb sa germana.

Es va votar, doncs, la campana, ens vrem posar a fer-la, i
llavors ella va comenar a fer el bot i a no voler sortir b de
cap manera.

Heu vist el que sn les coses!

Agradar-nos tant les campanes, estar-hi tan familiaritzats, i, amb
tot i aix, una vegada que volem fer la francesilla de fer-ne una
de grossa, no poder-ne eixir de cap manera.

La primera no va servir perqu no era bona.

La segona perqu era xica.

La tercera perqu era esquerdada.

La quarta perqu no tenia nanses.

Quina humiliaci! Una campana que havia de tocar l'hora als Nts
dels Almogvers, carixer de lo que mai ha faltat a la ms
miserable olla, al ms vil tup.

Per ltim ve un, se n'encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que
potser a les altres no els provaven els aires pestilents de la
ciutat, l'acaba, la pugen, la pengen, i ara ens trobem amb qu vol
fer la competncia an en Tamberlich donant el do de nansa.

No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si
fos una veritat lo de la transmigraci, ha sigut oca.

I doncs qu fem? Tota la vida s'han de fer monuments com els de
la Plaa Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig
de Sant Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com
l'_Eulria?_

Volen potser que el lletrero que hi ha en l'estaci del
ferrocarril de Matar es canvi pel que hi ha en la d'aqu?

No tracto d'analisar qui t culpa ni ra, sigui qui sigui o siguin
els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la
campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant
distrets, podreu pendre per un bram, no ser la terraire que
passi ni la campana que sona. Ser la veu de la vostra
conscincia.

JAUME GIRALT



BALLS

_Un tros de paper_, que com les contribucions s'introdueix per
totes parts, va voler, en la nit de l'ltim dijous, fer una
francesilla, i, agafant el gambeto nou, la barretina morada i la
faixa de seda, se les planta cap a seguir balls de mscares.

Comeno pel Teatre Romea, on hi ha la societat de _La Mascarita_.
Entro i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi!
I sobretot, quant b de Du! Quina collita de bons pomets! All s
que era un sarau que valia deu pedres! Ai Du meu! Si no me'n vaig
crec que deixo de ser viudo (perqu deuen saber que jo s viudo,
pel que els pugui convenir) i m'apario amb la primera mestressa
que topo, perqu alli s que no hi havia ms que triar i remenar.
Totes eren boniques! Totes eren hermoses!

-Vaja- em digu: -Pere, aix no fa per tu:  s massa de _patent_.
Anem cap al carrer de la Canuda, que _La Margarita_ potser podr
convenir-te ms. Per ca!..._La Margarita_ era feta i pastada a
_La Mascarita_. S'assemblaven tant, aquelles dues reunions, com
s'assemblen dues gotes d'aigua: sn dues germanes bessones que el
que no s'hi fixi amb detenci es creur que s una mateixa. Nenes
boniques com all, cares hermoses que sembla que a un li diuen
_vulgueu-me_, ullets que piquen com matafaluga, i... ai! Si no
me'n vaig d'aquell sarau, jo crec que m'empasso. All s que en
Camprodon faria dir al seu Tit:

Las hay muy saladas, muy...!

Creient que la impressi fra menos forta, torno a agafar el
gambeto, que la calor m'havia fet deixar mentres menjava un boc
al restaurant i (que per cert s a comodo, si b tenen uns
mossos... ei! no de l'Esquadra... que compten un de pa i tres i
mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes... diguem set, i
tres i mig d'una truita onze, i etc.), i xano-xano, com aquell que
ja ha sopat, me les planto cap al niu del _Gavilan_. Me n'entro
cap dins i... renoi!... a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau
ms gavilan! Per quin sarau ms curro! Mentres estava veient
aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comena
a ballar _D. Quijote, Els reis moros, D. Re_, i fins
_Mefistfeles!_ Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa:
anem-nos-en al llit, que aqu el dimoni hi balla.

Prou vaig tractar d'adormir-me; per no em va costar poc ni gaire!
Per tot veia nimfes que em feien l'ullet, bruixes que semblaven
ngels, mores que em recordaven el parads de Mahoma, cantineres,
pageses. I, aix s, tot bonic, tot herms i tot bellugant-se al
comps de l'esbojarrat rigodon o de la _gaxonda_ americana. Quan
el sol em digu _lleva't_, havia fet el ferm propsit de no tornar
al ball fins a la setmana entrant.

PERE PAU PI



CONVERSES (RETALLS D'AFRICANA)

I

Parlem de l'_Africana?_...

Ja est dit. Per, aix s, noms ne direm quatre cosetes, perqu,
si us ho havia de dir tot, per avui ja es podien consolar de
menjar l'arrs covat.

Ara no es pensin que els vulgui dir res de la msica ni dels
cantants, perqu aix s que... pobre de mi!... vaig apendre dos
anys de solfa amb el senyor Ribes i amb prou feines s endevinar
un jeroglfic quan hi ha alguna nota.

Ca! Ca! Estan desocupats, que darem una volteta pel teatre?...
Ne sentiran, de parers i enraonaments, que els donar gust! Si de
cas encara no ho sabien, ara trobaran que s veritat all de cada
home s un mn.

Som-hi?... Doncs _arriba_!

II

(A L'ENTRAR)

-Hola, Federico!... A on vas, ximplet, amb americana?

-Qu!... encar est ben decent...

-Fuig, home! D'americanes ja no se n'ha de parlar ms!... Ara tot
han de ser _africanes_.

-De deb, se suprimeixen ara les americanes?...

-Est clar, home!...

-Jo que en tenia una de compromesa amb la Ramis gran per la reuni
de diumenge.

* * *

-Vatualisto!... Tanmateix per aqu, D. Climent?

-Jo ja se sap: les peres i els exercicis del camp de la Bta, no
en deixo mai cap... Vegi si tractant-se de _L'Africana_...

-s a dir que ja li ha passat la por de qu avui cremin el
teatro?

-Jo li dir: la por hi s, per no me n'he sapigut estar. Sap lo
qu he fet?... Pago el sill i l'entrada a dos bomberos que, en
cas d'incendi, els tinc compromesos perqu es cuidin exclusivament
de mi.

-Ah, b!... portant-se els bomberos ja s una altra cosa.

III

(A DINTRE)

-Sap que en fa de goig, avui, aquest Liceo?...

-Massa!... Jo no hi estic pel luxo... De modo que si en l'pera
n'hi ha gaire, la xiular...

-Sembla que comencem puntuals...

-T ra: si ja estaven vestits des d'antes d'ahir... En l'ensaig
ho vaig veure... Fra de les primeres parts, tots ja estaven a
punt.

* * *

-Ai, senyoreta! Que me'n recordar del dia de l'_Africana!_...
Pensar que l'haur coneguda a vost...

-Grcies...

-Que n's d'hermosa!

-Grcies...

-Si vost em volgus dir com se diu... Ni a on est, tampoc?...
Bueno... Quan sortim ja la seguir...

-Ai, no anir pas a casa... Com s'acabar tan tard, vaig a dormir
a ca la tia per mor de qu a casa no s'hagin d'esperar.

* * *

-Vols dir, Joan, que s el bartono, aquest?...

-Mare de Du! Que no el sents?...

-Doncs no s pas el mateix que sortia a cantar el _Profeta_...
Prou que el coneixeria, perqu el vaig venir a veure dos
vegades... Aquell no era tan moreno...

-Qu saps, tu, dona!...

-Prou que ho preguntar a la senyora Rita, que t dues filles que
avui surten en el barco.

* * *

-Home, dispensi'm: vost que t el llibret sap qu hi vnen a fer
aquests ndios davant dels bisbes?...

-S, senyor: prou!... A la _cuenta_, pobra gent, van arribar
d'Amrica sense batejar ni rebre cap sagrament... i ara conto que
els porten aqu a confirmar.

* * *

-Senyora Mariagneta... Qu tal!

-Ai, filla!... ja ho veu a on ens hem tingut de posar... Ditxosa
vost que est b!

-Prou m'ha costat!... Miri's: a les dugues ja havia rentat els
plats i a les quatre ja ens passejvem amb en Narcs per davant de
les voltes.

-Qu me'n diu, d'aix?

-Ai, filla!... que els bisbes m'han agradat molt!... Ja ha vist
quines capes...

-Calli, dona!... si all s tota una crosta d'or... Jo ja ho
sabia, que eren tan hermoses!

-Ja es coneix, que figuren bisbes antics... No tingui por qu els
d'ara hi vagin, els pobres.

-Ja ho pot dir: allavores ho podien fer ms... Com que encara no
els havien pres els bns.

* * *

-Du meu!... que sn pesats amb aquests xiulets... No s qu hi
troben...

-Calla, dona... no et facis ridcula!... Qu hi entenem,
nosaltres? Els que xiulen sn els intelligents, que es posen tots
a dalt... Te penses que tothom s com tu i com jo?...

* * *

-Mira quin barquet!... all damunt de la taula... El veu, senyora
Agneta?...

-Ai, s!... qu mono!... Qu significa, Fabrs?

-Dona! s el modelo del que t de sortir a l'altre acte.

-No, senyor, no... i perdoni. El de l'altre acte jo el vaig veure
en el _Prado Cataln_, quan el feien, i s molt ms gros que
aquest... Aquest barquet deu figurar que el rifen a favor del
tenor que est pres.

* * *

-Sap que n'hi ha de gent, senyota Quica?...

-Ja ho pot dir, filla... No n'ha anat tanta a confessar aquesta
quaresma.

-Miri'm... miri'm aix, donya Poneta, en aquell palco... Misria i
companyia!... sembla la marquesa del _cuerno_. Ves aquella bona
dona... que s per portar vestits escotats!... Ara mateix que
baixo a demanar-li les dos pessetes que em deu de la bugada de
l'altra setmana!

* * *

-Quimeta, aix s molt bo!... s molt bo!...

-B, home; no facis extremituds...; recorda't que avui estem en
palco...

-Aix s molt bo!... Si ho s me'n vaig al quint pis...

-Tanoca! All que ning et veu.

-Noia!... jo em trec els guants per aplaudir

-Pobre de tu!... Torna dem si vols entusiasmar-te.

-Si ho s porto flors!... Escolta: et vols treure les del monyo i
les tirar al mestre?...

-Ara hi corro... Tant que m'ha costat de ferme-les-hi aguantar...

-Noia jo me'n vaig a dalt...

-Al menos busca en en Carlets perque em vinga a fer companyia.

* * *

-Ja ha vist el barco?...

-Home! Hi he trobat una cosa... aix... un poc sinnima... vull
dir que no s prou natural...

-Ah, s!... que no n'hi ha ms que mig?...

-No, no... aix encara... Per no hi surt cap que figuri que es
mareja... i aix s imposossible... En un barco sempre s'hi mareja
alg...

-B, aix s falta de ensaig... ja veur el segon dia.

* * *

-Home, vost que hi est... El pla de la Boqueria, sap quants
pams t d'amplria?

-No, senyor: no m'hi he fixat...

-s que en conv saber-ho, perqu he fet una posta amb un senyor
del costat que deia que el barco d'aquest acte era tan gran com el
Pla de la Boqueria... Un dinar que penso guanyar...

* * *

-Qu li sembla, aix?

-Home, el barco m'ha agradat molt..., per ja s prou natural,
aix de sortir negres en aquell temps?

-Home...

-s que jo estic que allavonses encara no se'n coneixien, i que si
de cas tot just... tot just en comenava a sortir algun...

* * *

-Ara diu que passa a l'ndia, aix?

-S, senyora... Aquests arbres se crien per all... Tots aquests
sn ndios.

-Ditxosos ells!

-Per qu?

-Perqu deuen menjar el gall barato.

* * *

-En nom de Du!... Quanta generaci!... Sembla que han deixat anar
l'hospici ndio!

-Miri, quants boleros!...

-Ai! Tamb hi ha boleros, a l'ndia?... Jo que em pensava que en
aquella terra s'estava tan feli!...

* * *

-Cristina, ja deu comenar a ser tard...

-Ai, que ets neguits!... Far el favor de dir-me quina hora
s?...

-Anem!... Tres quarts d'una... Ja ho saps ara?... A veure si em
deixars estar en pau.

-Tres quarts d'una ja!... Ves, tot justament avui que ens ha tocat
la llntia de l'escaleta... No se'n deu haver fet malb poc ni
gaire d'oli!...

* * *

-Noia, d'aqu en sortirem que ja ser clar...

-Per aix he encarregat a la minyona que ens tingus el xacolata
desfet per quan hi arribem... Oh, i que m'has de fer pensar a
pendre els llonguets en el forn, que li he dit que nosaltres, tot
passant, els pendrem al tornar a casa.

* * *

-Sembla que aix va llarg per ara...

-Prou que ho veig... Ja em sembla que no ser a temps per atrapar
el primer tren.

* * *

-Ara vegi si n'hi ha d'estranyeses, D. Roc. Veu aquell arbre
d'all al mig?

-Si no em fa el favor dels _gemelos_... Ara!... Caram!... Sap que
de la soca en sortiria una bona calaixera?

-Doncs diu que tots els que s'hi posen a sota es moren...

-Anem, home!...

-Tingui: li porto el _Brusi_ d'ahir la tarda que ho explica tot...

-Per com dimontri!... Doncs jo no s les autoritats d'aquell pas
com ho permeten... Al menos jo hi faria posar un lletrero que els
aviss que no s'hi acostessin.

-Ja diu que ho van provar, per encara moria ms gent perqu
tothom s'hi acostava per llegir-ho.

* * *

-Qu em diu d'aquest solo, _compadre_?

-Estava pensant... aquell s l'arbre que s'hi moren?...

-Vaya, el _manzanillo_. Miri: aqu ho diu.

-Doncs, sap que un apotecari que es plants al costat d'aquest
arbre en poc temps s'hi faria ric?

* * *

-Aj... miri's... el _manzanillo_.

-D'aquest arbre en surt aquell vi que en diuen _manzanilla_.

-Ve-li aqu una cosa que el llibret no la porta.

* * *

-Miri's, senyor Verds: vegi, si an aquesta gent els succes
alguna desgrcia, si s'ho tindrien ben merescut.

-Vol dir?...

-Home, tingui... Vegi amb aix que corre de si volen cremar el
teatro, de si no es far l'pera... permetre tanta gent
disfressada a les taules. Vegi: si algun d'aquests n'ha fet
alguna, desprs que s'ha tret el vestit d'ndio i s'ha rentat
la cara, qui el coneix...

-Oh!... que es pensa que sn qualsevols... Tots els que surten de
comparsa sn gent fiada... A mi m'han dit que tots sn municipals
i guardes urbanos.

IV

(TOT SORTINT)

-Qu li sembla aix, D. Joaquim?

-Ca, ca, ca!... Que em donguin Rosini i _Semiramide_... No estic
per aquesta escola de fer peres... Que valga'm el _libreto;_ si
no, no n'haguera ents res... Jo ja li dic: si no fos pel barco
i les decoracions, no tornava.

* * *

-Hola, senyor Vintrons!... A on va tan de pressa?... Vingui,
home, que parlarem de l'pera...

-Deixi'm estar, que vaig de pressa... Figuri's que la dona
empenyada en qu no volia que vingus...

-I aix?...

-Per aix de si hi calarien foc... M'ha fet anar tot lo dia a la
torre, que amb prou feines he sigut a temps al choro dels
bisbes... Desprs he tingut d'anar a sopar a les deu, que he
perdut tot el tercer acte... Ficar-me al llit amb ella i fer
l'adormit fins que ella ha agafat el son... Deixi-me'n anar, que,
si es desperts, pobre de mi!...

* * *

-Vaja: que, acabant-se en aquesta hora, en cada entrada hi hauria
d'anar un sereno que m'acompanys al sortir.

V

Ve'ls-hi aqu!

JOSEP SERRA



MENUDNCIES

I

Jo estava per posar CLERA amb lletres molt grosses, per ttol
d'aquest article; mes com hi ha gent tan espantadissa, si molt
conv el llanarien i, francament, el peridic no el fem perqu el
llancin, sin perqu el guardin i se l'estimin molt.

Per aix en fem pagar un ral.

II

Endems, s. Hi ha incrduls que no donen fe a cap miracle. Com
es coneix que no han presenciat els miracles de la por!

s tan gran el nmero de devots d'aquesta divinitat immortal, que
qui no ho veu s cego, com deia Napoleon parlant de la revoluci.

Ja podem dir que entre nosaltres s'ha acabat l'exclusivisme
religis; perqu rendim culte pblicament al catolicisme i a la
por.

III

Enraonen dues senyores en una cantonada.

La una tracta de comprar uns coberts de metall blanc. L'altra li
diu:

-Vagi amb cuidado que no l'enganyin. A casa en vrem comprar de
baratos abans d'ahir, i ahir vrem tenir un disgust de mort,
perqu al vespre ja s'havien tornat negres.

Una que passa sent les ltimes paraules, es gira plena de llstima
a les interlocutores, apreta el pas, i se'n va a casa dient:

-Disgust de mort? Es varen tornar negres? aix s el clera, i
desprs aquests brtols que fan diaris posen que no hi ha res!
Ai, pobres de nosaltres!...

I... saben qu succeeix a la que ha interpretat tan malament unes
paraules sense connexi?

Que de por, li agafa... (ara ja es pot dir) clic i tremolor, i
sembra l'alarma per tot all a on passa, dient molt convenuda:

-Jo almenys ja s _dos cassos_, contats per una senyora de la
famlia; i no em vinguin a dir que potser van morir d'altra cosa;
perqu es varen tornar negres!

IV

Cap al tard de la nit passa un senyor per un carrer, i veu uns
balcons oberts i llum encs.

-Ja hi som, diu. Aqu hi deu haver un mort.

I para b l'orella.

Una senyora de la casa parla amb una vena del davant i diu:

-Ja li asseguro que n'hem tingut un gran sentiment al cap de tants
anys de conixer-la... per, no hi ha hagut remei! Dem a les onze
se'n enduran la caixa.

-No hi ha dubte- diu l'home; -la caixa? mort tenim. Algun pobre
senyor d'edat.

I no hi tal mort ni tal aca, sin que la senyora ha tingut de
despatxar una criada que estimava per que se'n prenia massa per
lo llarg temps que estava amb la famlia, i la caixa de qu
parlava era la de la roba...

V

-S, s- diu un home a sos amics; -ahir en arribant a casa la vaig
trobar morta.

Parla d'una tomaquera que tenia al terrat; per la poruga que sent
dir morta, lo primer que fa s esglaiar-se; desprs, se'l mira i
pensa: si era la seva dona, vet aqu un viudo que fa planta.

VI

Els botiguers que han fugit a Frana procuren fer escolliment de
robes de colors foscos, amb l'esperana de que l'hivern vinent mig
Barcelona portar dol.

Baldament no en venguin mitja cana!

Els corredors y dependents d'escriptori aprenen de fer baguls,
maletes i sacs de nit pels fugitius; que ara s negoci.

Els adroguers fan babarotes a tothom amb ampolletes de cmfora,
sofre, te, esperit de vi i dems caterva d'ingredients
anti-colrics, que per als esporuguits sn un espectacle pitjor
que la malaltia.

VII

La meitat dels que es queden s per fora.

Pregunteu-los si se n'aniran, i amb una rialleta mes falsa que una
mula guita, vos responen:

-Ca, de cap manera! Jo no tinc por. Es dir... per ara, el que toca
avui, em quedo.

VIII

Surt un mnibus d'un extrem de la ciutat, portant una famlia
fugitiva, i per a anar a l'estaci del ferrocarril t de passar
per molts carrers.

Al vespre se reuneixen uns parents i diu el noiet:

-Aquesta tarda, amb el pap, al carrer de Sant Pau- per exemple
-hem vist un cotxe d'all ms llarg, ple de gent, i a dalt tot de
baguls i matalassos.

-Jo tamb n'he vist un aix mateix a la Rambla- diu l'via -Tothom
se'n va!

-Nosaltres n'hem vist un altre al carrer de Fernando,- diu la tia.

-Oh! la minyona tamb ha vist una famlia entera que se n'anava
cap al cam de ferro, pel carrer de Jaume primer. Ai! Tothom se'n
va!

-S, tothom se'n va! Nosaltres hem vist un gran carruatge ple de
gom a gom amb tot lo del llit, a la plaa de l'Angel.

-I quan jo hi enviat la minyona, n'ha vist un altre pel mateix
estil al carrer de la Princesa. s que tothom se'n va!

Tota aquella gent no ha vist, en substncia, sin un mnibus, i
per ells es com si se n'hagus anat a mig Barcelona

IX

Al vespre, l'un pren aigua de pega.

L'altre goma.

Tots duen canonets de cmfora a la boca.

Com la por fa corrpies...

Envien a buscar un metge, i l'endem el despatxen per burro,
perqu la por no la cura cap metge.

X

-Qu tal? qu han sentit a dir?

-Per ara... res.

-Doncs miri, avui ha passat dues vegades el cotxe dels morts.

-Carambas! Ahir vespre per la Rambla no es trobava una nima.

-No veu que tothom s fora? Nosaltres hi anvem sempre amb les
cosines i les noies del primer pis; Pero ara...

-Que tamb sn fora?

-No; per no surten, fan com nosaltres. Escolti, per no haver-hi
de trobar ning...

El mateix diuen les meves germanes i la famlia de l'oncle
Francesc. Com tothom s fora, no surten al vespre.

-I s natural; ahir varen venir la padrina i el padr i tamb ho
deien: Qu en farem de sortir, si tothom s fora?

-Ca! si s un fstic! tothom s fora!

Tots els espantats es fiquen al ltim rec de casa, i per
cohonestar la seva por, exclamen:

-No es troba una nima!

XI

Ara, si es mor un vell de cent anys, tot seguit trobareu qui
digui:

-Ja n'ha petat _un altre_! I aix que diuen que no hi ha res.

Ja no es pot mal parir; ni tenir febres, ni encadernar-se
sisquera; de tots els mals ne diuen clera els porucs.

Si vost es talla els cabells i el veu pel carrer un d'aquests,
se'l mira arrufant el nas i diu:

-No m'agrada la cara d'aquest home, no s qu li trobo: molt ser
que... jum!

XII

-Qu tal, senyor Gens, t gaire por?

-Jo no, senyor. No vull fer valenties temerries, per estic molt
tranquil. M'hi posat sofre a les plantes dels peus, m'entn,
vost? porto el canonet de cmfora, que mai s mal, vaig un poc
ms abrigat, me comprn? rego la casa amb cloro, aromatiso b les
viandes, prenc te amb aigua naf, s, senyor, no surto de nits, he
fet llogar una casa a la muntanya per un si acs, no treballo per
no amohinar-me, i m'entretinc en pensaments agradables. Ara me'n
vaig a comprar un ninxo, que la dona no est gaire bona.

XIII

-Du los guard. Diu el pare si em faria el favor de pagar-me
aquest compte.

-Noi, digues-li que el metge i el governador m'han aconsellat que
no em carregui de cap; amb aix no estic per negocis. Torna pel
setembre... o per l'octubre, si som vius.

* * *

I b, cavallers, que durar gaire, aix?

X. _(Robert Robert)_.



D'ALLO MATEIX

Doncs que voleu que parlem de la immortalitat de l'nima o del
moviment continu? No pot ser; ning ens escoltaria.

Barcelona t la conversaci malalta; pateix de dileg epidmic i
ens l'ha encomanat.

Abans es parlava de tot: de pessetes falses, dels drets del vi, de
les eleccions, de les modes de l'hivern vinent... ara ja s'ha
acabat tot all!

Ara tot s clera i ms clera. Se parla dels passats, dels
presents i dels que poden venir.

Vost veu passar una rcua de burros molt llarga i a l'ltim
pregunta a un company:

-Quants n'hi deu haver?

-Avui trenta set -salta ell, -amb catorze criatures.

Se pensa que vost no parla dels burros, sin dels morts.

En una casa es trastornen perqu han vist passar dues vegades el
combregar i exclamen:

-S, s; b poden dir que no hi ha res. Com si no veissim que a
cada punt surt Nostramo!

Al mateix temps, en una altra casa diuen:

-Aix deu estar molt malament; perqu abans sentem tot sovint el
combregar i justament ara no el sentim mai: es _coneix_ que els
deuen haver donat ordre de no tocar la campaneta per no acabar-nos
d'espantar ms.

Escoltin-se vosts mateixos a la gent: escoltin-se-la.

DUES VELLES

-I doncs, senyora Quima, quan n'eixirem d'aquest preu fet?

-Ai, qu s jo, pobra de mi! Ja li asseguro, tant m'estimo si em
creu com si no em creu, que ja voldria que n'hagussim sortit.

-Ai, filla! no cal que m'ho juri, prou que la crec.

-Dona, si s un fstic! Els altres anys, una amb qualsevol cosa
passava, i vol dir que, traballotejant una mica amb pena o amb
dolor, anvem tirant la barca endavant... per ara! A fe que jo no
s dona de disbauxis; perqu, la vritat, una sempre s'ha criat amb
la regleta; per, francament, en lo fort de la calor, sempre,
quatre tallets de tomtec i, ara la tallada de mel, ara la
miqueta de la fruita... vamos, m'agradava: i al pensar que avui...

-No me'n parli, que m'hi torno boja i ja no s a on girar-me.
Afiguri's que a casa, bah, ja ho sap! som set; tres criatures que
no s d'on han sortit, que mai tenen prou de res, capassos de
menjar-se l'_espritatuo_. Miri, anava a comprar un quarto de
gallina magre, i me'n volien trenta dos quartos, trenta dos
quartos, filla! que jo no s com el govern no hi posa m, caramba!
que en aquestes coses hi hauria d'anar amb molt rigor; i si aix
dura... faci'm el favor de dir-me, qu fem?

-Ai, jo no ho s, no ho s! A dalt de casa hi ha un senyor
empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a
demanar uns papers per arreglar-ho... Com que diu que aix s cosa
de l'ingls...

-No hi s res, per ja ho crec. No la deixaran medrar mai a
Barcelona aquests estrangerots!

-Ai, Du hi faci ms que nosaltres! Ja li dic jo que estem ben
posats!

-Ah! s el que jo dic; ser el que Nostre Senyor vulgui: vel'hi
aqu.

DOS ECONOMISTES

-Li dic que pocs perodes hi ha ms hermosos, des del punt de
vista de l'estudi econmic. Desprs de la crisis monetria, ix la
industrial tot seguit, i a penes la gent indiferent a la cincia
s'abandona a l'esperana d'un temps normal, ve el clera a
brindar-nos datos que redoblen lo complexe i interessant de la
qesti. Si la malaltia es desenrotlla amb les degudes proporcions
que la cincia t dret d'esperar, tindrem la sort d'experimentar
fins a quin punt sn certes moltes teories dubtoses.

-Jo, des de la guerra dels Estats Units tinc fet un estudi sobre
el decreixement de la poblaci americana i sa influncia en
l'Europa occidental; mes per a que les deduccions meves resultin
certes, necessito una mortalitat molt forta, i qu vol que li
digui? tinc por que aquest clera ser molt fluix i no confirmar
prcticament els meus datos. Al principi em vaig animar amb la
confiana de que fes alguns estragos en tota la costa de Llevant,
que era cosa que em convenia molt per al meu objecte; mes si
l'enfermetat segueix amb aquesta insignificncia me catxifollar:
tindr de refer el llibre que em costa cinc anys de treball... i
fra llstima.

-Ca, no tingui por, ja apretar, ja! Jo tinc preparat un folleto,
i aix que comenci a morir gent pels barris d'arrabal, demostrar
fins a l'evidncia la imperiosa necessitat de posar un correctiu a
la desatentada procreaci de la classe proletria.

-Malthus, eh?

-Pss... Malthus... Oh! per; l'hi millorat molt!

-Res, veurem. Lo cert s que el mal no progressa i jo estic de mal
humor de por de perdre cinc anys d'estudis.

-Animi's, home, animi's. El clera correspondr a lo que
lcitament pot demanar-se-li, lo contrari no pot ser, seria
antieconmic.

DUES MINYONES

-Ai! si a n'en Carlets li agafava alguna cosa, com quedaria jo?

-I jo que sempre estic amb un salt al cor per en Titus?

-L'any passat no ens vrem casar per a deixar passar la quinta;
aquest any pel ditxs clera... jo t'asseguro que en res tinc
sort!

-S, tu rai que al menos saps de cert que l'any vinent, si som
vius... dallonses!... Jo s que sc de plnyer. Ves si no hagus
sigut pel clera, en Titus l'any vinent guanyaria xeixanta duros
cada mes; per com tot ha anat tan malament, el seu principal li
ha dit que no n'hi donaria ms que quaranta cinc.

-Ai, _con tal_ que a n'en Carlets no li agafi alguna cosa!...

-Ai, com tarda en Titus!

(_La mare, entrant_). -Noies, a dinar.

-Ai! quin susto m'ha donat... (Ai, si en Carlets tenia alguna
cosa!).

-Ai! a mi tamb. (No s com s que en Titus m'ha de fer estar amb
tanta nsia!)

-Qu no han posat en Carlets... Ai! vui dir l'aigua en fresc?

-No beguis fred, que s mal pel Titus... Ai! vui dir pel clera.

DOS METGES

-Jo sempre he sostingut que el clera es desarrollaria poc i s
una llstima; perqu he compost un preparat que em sembla que
seria molt efic per acombatre'l; per com no hi ha casos... no
el puc posar a prova. s que s molt! Amb tant com s'enraona, no
trobo un colric ni amb candeletes.

-Jo tinc tota la clientela fora. Veu, aquest any entre sustets de
bullangues, i un poc de clera, jo hauria pogut adelantar alguna
cosa; per la gent que visitava se m'ha esporuguit, i, vagi'ls al
darrera! Avui fa quinze dies que ning ha trucat a casa meva. En
quant a medis de curaci no m'hi amohino; ja tinc massa anys per
tornar-me a posar a estudiar. Si el clera s boig, que el
lliguin; jo seguir les prescripcions antigues, i santa bona
Maria. Mentrestant, el mal s que no es guanya.

-Veu en temps de salut sempre hi cauen quatre costipats, un
tisiquet per aqu, un pletric per all... i tot ajuda. Per
ara...

-S, ara... Jo amb una trentena de casos ne tindria prou per a
experimentar les virtuts del meu preparat.

-Home, no s'amoini; seguexi l'antic.

-S; per com l'antic no cura...

-Al menos tranquilitza la conscincia. _Nada, nada!_ dieta,
sudorfics i fregues; jo no em moc del que em varen ensenyar.

EL TELGRAF

_De fora_. -Com esteu?

_De dins_. -Noi gran, molt alt; noia gran, Horta; dems, aqu
bons.

La famlia de fora rep un despatx que diu: El noi gran _malalt_,
la noia gran _morta_... i surten pels carrers del poble
escandalitzant que a Barcelona a cada casa se'n moren dos. De fora
arriben despatxos a centenars cada dia, dient: -Notcies? -Puja?
-Baixa? -Quants avui? -Puc venir? -Heu tancat?

De dins ne surten altres tants responent: -Tau, tau. -Un xiquet.
-No gaire. -Vint-i-tres. -S. -No.

Mai havia estat tan fecunda i inspida la correspondncia
telegrfica.

DOS MINYONS

-Noi, des d'aix del clera, estic en gran; el pare em deixa fumar
davant seu...

-Quina sort! Jo el que voldria s que durs i no s'obrs la
Universitat.

-S que fra ganga! L'any vinent simultanejarem...

-I aquest any simultanejarem... eh? Per ca! el meu pare fra
capa de voler-me enviar a Saragossa a estudiar...

-Home, millor; quant ms lluny del guetu.

-S; all tinc un oncle i una tia ms rapatanis... all fra
pitjor que el clera. No hi aniria pas.

-Oh! si t'ho manava...

-Si m'ho arribs a manar, fingiria rampes i m'embrutaria de tinta
perqu es penss que l'havia agafat de valent...

-Tens ra, noi; s un acudit ben caio!

TRES NOIETS

_El ms gran_. -Jo ara faig festa totes les tardes, i potser
tindrem xala i anirem a fora!

_El mitj_. -Jo cada tarda vaig a passejar amb el papa!

_El petit_. -Jo cada dia menjo tita!

_Tots tres_. -Per mort del clera! eh, eh, eh!

X. _(Robert Robert)_



L'ANY VINENT

Quin _tono_ es dar l'any vinent!

Tothom l'espera, tothom en parla, l'adula, li fa prometenses...

Pocs personatges poden alabar-se d'haver sigut desitjats amb ms
impacincia que l'any vinent.

Almenys he sentit dir a cent pares de famlia dels que encara
permaneixen entre nosaltres:

-L'any vinent s que vui sortir amb dona i criatures a fer una
passejada a fora.

Tal hi ha que en un pilot d'escombraries veu un tomtec tot
mstic, florit i arrugat, i exclama:

-Ai, senyor... tant que m'agraden! Ja voldria ser a l'any vinent
per a fer-me'n un bon tip.

Els que venen melons, al despedir-se, mai es descuiden d'anomenar
amb gran confiana l'any vinent.

Jo sentia plorar un xicotet sense consol, i vaig voler-me enterar
de la causa de sos plors, i sa mare em digu:

-Ara vegi vost; abans per esmorzar menjava una llesca de pa amb
sis figues aixafades a sobre, i ell voldria que n'hi dons: no,
senyor; que esperi l'any vinent!

(Esperar un any per sis figues! Quina humiliaci per la
humanitat!)

En les converses que es tenen pel carrer, el transent ms distret
sempre n'arreplega un retall o altre, no s veritat?

Generalment, d'aquests escrupolons de dileg, mai se'n pot treure
res en clar; per com ara les coses succeeixen de diversa manera
que en el temps normal, veig que en la major part dels que un tot
passant sent enraonar, predomina la idea de l'any vinent.

Sempre sento:

-Oh, l'any vinent ser una altra cosa!

-Si Du fes que l'any vinent...

Jo no estranyaria que avui mateix en algun teatret s'anuncis una
comedia titulada _L'any vinent_; perqu es veu que s el ms de
moda, i no hi ha classe, edat ni geni que no el consideri digne de
la ms extraordinria deferncia.

Poques vegades es veu que una dona no procuri precipitar l'poca
de fer-se un vestit, i cosa rara! avui es t notcia de moltes que
de bon grat deixen de fer-se'l aquest any i consenteixen en qu
sigui l'any vinent.

Vegin com en aquest mn tot s sort.

Perqu qu ha fet l'any vinent perqu tothom, grans i petits, li
demostrin un afecte aix i li preparin tants obsequis?

Abans de nixer, abans de saber de cert si existir (perqu la
veritat s que encara no n'hi ha calendari) ja el pblic li dedica
funcions, gales, alegries...

I, en canvi, han passat una pila d'anys molt honrats i ning es
recorda sin de sos defectes per a fer-ne asco.

Coses del mn; per coses que admiren tan per sa realitat, com per
sa inverossimilitut.

Quantes dones hi ha que no volen tenir anys, que el que els sobra
sn anys i que no volen sentir-ne parlar mai? Doncs,
escolti-se-les ara, i veuran com totes, a una veu, repeteixen:

-Ja voldria ser a l'any vinent!

Per haver lograt semblant revoluci en el sexe dbil, s menester
que aquest any siga molt ric, molt guapo, molt bon miny; s
menester que vagi acasarat, que siga prdig i reuneixi mil altres
circumstncies que en cap any s'han vist reunides.

El xasco ser (i ja m'ho temo) que aquest ditxs any vinent siga
com aquells cmics que vnen precedits d'hiperblics elogis, es
fan esperar, es fan desitjar, ensagen una pera, es posen malalts,
fan retardar l'estreno... i a l'ltim reben una xiulada que els
escama.

Ja em sembla que a primers de gener sento dir a alg:

Malviatge! Jo que esperava amb tanta nsia l'any vinent...

El ms probable s que passada l'actual malatia, un o altre s'ha
de morir abans d'arribar el desembre. Llavors vindr all de:

-Ai, Senyor! Nosaltres que havem fet tants clculs per a l'any
vinent...

No seran pocs ni gaires els que de bona gana darien el que
treguin de l'any vinent amb tal de recobrar les illusions que sa
proximitat els feia concebir!

Per mentrestant ning es pot treure del cap aquesta idea.

L'un fa propsit d'economitzar; l'altre de pendre caseta a fora
per un si acs; l'altre de cuidar-se i no retirar tard; tot, per
suposat, referint-se sempre a l'any vinent.

Fins els ms indiferents, aquells que cada dia solen ficar-se al
llit sense pensar que pugui haver-hi un dem, pensen ara, no sols
en que hi haur any vinent, sin que, adems, conten amb ell com
si tinguessin set anys i les sabates al balc.

I molts que no volien mai entendre's de raons, i que el que no era
tot seguit, no ho volien per a res, ara abaixen el cap amb certa
resignaci respectuosa i diuen:

-Bah: no hi ha remei: deixem-ho per l'any vinent.

Si hem de parlar francament, jo tamb voldria ser-hi: no perqu
directament n'esperi cap benefici material, ni sisquera el
d'engreixar-me, sin perqu la gent me n'ha fet venir ganes.

A veure qu ser aix.

Hi haur bon govern?

O tindrem la sort de que no n'hi hagi?

Plouran dobletes de quatre duros?

Es moriran les malalties?

...Per, qu en traiem d'amonar-nos ara, sin n'averiguarem res?

Aqu no hi ha ms que posar-se molt sobre si; i tenir calma per
poder satisfer el grandssim desig de saber de cert qu diantre ha
de portar-nos el tan celebrat any vinent.

X. _(Robert Robert)_



CORRESPONDNCIA DEL TEMPS

UN AMIC A UN ALTRE

Amic Eloy: Encara que sols podrs contar-me llstimes d'aquest
Barcelona, escriu-me'n alguna cosa. Ja saps que la ptria sempre
tira i que jo s enyorads.

Ja m'afiguro que no eixirs de casa, perqu ben b sabem que pels
carrers no s'hi troba una nima, i que tot est ple d'herbes. Veig
que et deus consumir, per pren pacincia. Alguns vens
m'encarregaven que et digus que els enviesses certes coses; mes
ja els he desenganyat; que, fora de lo ms indispensable per
menjar i remeis, a Barcelona no hi ha res. Aqu no deixem de
distreure'ns algun rato. Anem totes les tardes a una font, i el
dia que menos, nos hi reunim vuit o nou persones i de tant en tant
hi fem taralla. Quina diferncia entre la nostra distracci i la
soletat d'eixa capital! Anem; no et vull entristir contant-te que
cada dia sens falta juguem a dames i gosem d'altres diversions,
per no augmentar la teva melancolia. Escriu-me, que en mig de ta
tristesa pot ser per tu un entreteniment agradable. Conserva't bo,
anima't i mana i disposa de ton segur servidor. -A.

L'ALTRE AMIC A L'UN

Amic Flix:

Veig que us la passeu tal qual, i me n'alegro. Nosaltres, els que
nos hem quedat a Barcelona, la passem molt tristament, en efecte.
Som molt pocs, i aix s que a penes se troba ning pels carrers.
L'explanada est plena d'herbes i fins n'hi ha en el pla de la
_Catedral_.

Has fet b de no voler encarregar-me de les comissions de tos
vens, perqu aqu que vols que hi hagi? Fora dels articles de
menjar, beure i apotecari... res ms. A no ser que volguessin
coses d'argenter, o de quincalla, o de blondes, que aix ho
podrem comprar fcilment, lo dems s impossible, perqu no hi ha
ms que fusters, manyans, sabaters, sastres, sombrerers, algunes
rellotgeries, confiteries, llauners, matalassers, fotgrafos, etc.
De guants, pomades, camises i corbates, tal volta podrem
adquirir-ne, perqu un parell de dotzenes de botigues de cada
mena, b les trobarem obertes, encara que fos menester, per aix,
recrrer tota la Rambla. Lo que encara no s'ha perdut del tot,
sn: beta i fil, redolins, llimpia-botes i coses aix. Cases de
comer ne queden algunes, i lo que s cafs i casinos tenim la
sort que no s'han tancat, lo mateix que les botigues de paper,
panyo i altres frioleres, com mobles, calderes, pells, fundici i
agulles de ganxo.

Te dic que, en efecte, ens avorrim. De bon mat obrim la botiga, i
fins al migdia passem llegint els diaris i tractant amb els
compradors que tot ho voldrien de franc. Esmorzem i anem al caf,
on mai hi veus ni cinquanta persones reunides, i all no parlem
ms que del clera, d'Europa, dels Estats Units, res: tonteries.
Desprs juguem un rato al billar per fer algo, i sortim a dar un
passeig. Dinem, i ara s un fstic; mai podem menjar porqueries,
sin sopa caldosa, olla, rostits i bestieses aix. Desprs de
dinar, qu fars? Un rato al caf, a veure les mateixes cares; un
rato al casino, a fullejar quatre revistes, llegir els ltims
despatxos telegrfics i sortir a la Rambla o a la Plaa Real. De
vegades, per variar una mica anem a veure algun ball dels que han
armat la gent dels barris. De vegades, anem a pendre xacolata als
Campos o al Tvoli; res, matar hores. Els dies de festa solem anar
al teatro, i vet-ho aqu. No s com ho podem aguantar. Comprenc
que ens planyis, i t'ho agraeixo molt, perqu veig que, entremig
del bullici en qu vius, encara et recordes de ton desconsolat
amic i S. S. que se'n va al caf de Cuys. -B.

UN AVARO A SON FILL

Noi:

Veig que les calces que me'n vaig endur son massa bones per estar
a fora: se farien malb i no estem per gastos. Envia-me'n tot
seguit unes i entrega-les al barraloner, que ell me les portar de
franc. En ta ltima carta me vas enviar quatre cares de paper i
noms n'hi havia dues d'escrites: una altra vegada guarda't les
altres dues cares o tanca la carta sense posar-hi sobre posts. Ja
saps que et tinc dit que per la salut no et planyis res. Obre la
botiga dejorn, que aix te distreurs; i al mateix temps, si passa
un parroqui, l'arreplegues, sense valer-ne de menos. No facis
excessos en el menjar: l'olleta cada dia, i no abusis de la
gallina: que tu tens una naturalesa molt forta: massa sang, sempre
ho he dit. Porta't b, que a la tornada t'asseguro que estrenars
el meu barret de l'hivern passat: t'ho vaig prometre, i no me'n
desdic. Per a mi no gastis, que ara s tot malaguanyat: no em
tornis a enviar boles de goma en tota ta vida. Vuit quartos una
paperina que a la butxaca del leviton a penes s'hi coneix! s un
robatori i s cosa prpia de xitxarellos. La tos se m'ha calmat
molt, i, si vols veure'm curat com dius, encomana'm a Du, que s
el remei ms bo i no costa res. El dia que ens en vrem anar, va
quedar en el rebost un tall de cansalada. Jo en tot el mes passat
no me'n vaig recordar; per, rumiant, rumiant, hi he caigut ahir
vespre. Vol dir que ja en tens per un dia a lo menos: era d'una
dona que la ven molt excellent, que ja en temps de ton avi
(que al cel sia) l'hi comprvem. Sobretot enteniment. No retiris
tard, que la serena fa mal al cos i espatlla la roba, i no facis
com antes, que cremaves llum fins a deshora: si vols llegir,
lleva't de matinet, que s sa, i ms barato. Tanca b quan vagis a
retiro, i en quant a lo que em dius del setrill, com ha de ser! Me
sap greu perqu feia set anys que ens en servem. No en compris
d'altre, que quan jo vinga ne comprar un d'igual i ben bo a
l'encant, que si un hi s _perfidis_, un dia o altre h troba lo
que necessita. Du te faci bo, per no dir res ms: no et fa
vergonya no saber-te afaitar sol i haver d'anar cada dissabte a
gastar un ral?

No hi ha barber en el mn que hagi tocat la cara ni la moneda de
ton pare: me'n puc alabar, i aix que tinc la barba forta; i tu
per quatre pls... Amb lo que et costa el barber, d'aqu a uns
quants anys te podries comprar un bon rellotge de plata venturer.
Per fi, quan jo torni, posarem esmena en tot, i b caldr; perqu
gastem molt i no guanyem res. Aqu tot s tan car com a Barcelona,
fora de la casa i el menjar. Un sello de cartes me costa quatre
quartos i el rap al mateix preu: alg hi deu traficar. Sobretot
no et descuidis d'anar cobrant els lloguers amb puntualitat, i no
et deixis pagar amb raons. El msic del quint pis, sempre procura
endarrerir-se; no el deixis de m: digues-li que ets persona
manada i que no t'entens de brocs. B: ara cuida't; no facis
excessos en el menjar, sies diligent en obrir i tancar ben b
quan te'n vagis al llit. Ton pare no vol ms que veure't bo i home
com cal. Repetesc que lo del barret est dit i s teu des d'ara;
per no te'l posis fins per Sant Toms, que no som cap marquesos.
Nostre Senyor t'illumini com te beneeix ton pare. -C.

P. D.-Si et sobrs una mica de cansalada, per poca que siga, me
n'untars les botes, que estan penjades i embolicades en un drap
de quadros blaus, en el requartet dels mals endreos. Du te
beneesca. Si et determinaves a comprar te, no el prenguis al
costat de casa, que tot ho venen com foc. Ves-hi al capdavall dels
Flassaders, un diumenge, tot passejant; que en un quart hi ets, i
per dos quartos te'n donaran per fer-ne moltes tasses. No
n'abusis, que tu ets nervis i el te s d'aquelles coses que s'han
de pendre amb mida.

UNA ENAMORADA A ELL

No s qu hi fas en aquest Barcelona. Jo em floreixo. Sempre ests
que avui que dem, i aix hem passat ja trenta dies. Saps que diu
ma cosina? Que si no hi tinguesses objecte ja fores fora; i com
diu la Mariagneta que no s'ha mogut i s'alabava de qu mentres
ella no se n'ans tu tampoc te n'aniries... T'asseguro que entre
ella i la mare em posen un cap com uns tres quartans. Jo em
consumo. Has estat dos dies sense escriure'm, i t'asseguro que he
passat mil angnies. La trinxa del vestit m'era estreta i ara m'hi
cap un pa de crostons. No s com s que em neguitejo tant veient
la teva calma; per no puc fer-hi ms. Adu. Fins que et vegi,
estar sense poder _habitar_. Vina aviat, que m'anyoro molt de
veure't: no t'enganyo. Voldria estar enfadada amb tu, i...

Ja penses en mi quan treus la petaca? Cuida't molt, no t'acaloris;
procura suar. Adis, vina aviat; per mor de Du no t'estiguis a
Barcelona. Ahir cinquanta set: ja ho s. Vamos: si no vns caur
malalta. Vs ben abrigat. Adis.

P. D.-Sobretot vina aviat. Adu. Cuida't. Adis. -D.

MITJA FAMLIA A L'ALTRA MITJA

Nos alegrem molt de qu no tingueu novetat en mig dels desastres
d'aqueix Barcelona. En aquest poblet no ens hi entenem, perqu
estem com les sardines al barril. Molta pols, molta calor,
mosquits, i sempre pensant en vosaltres: ai qu faran, si estaran
bons, si aix, si all. Digueu a la minyona que oregi la roba per
mor de les arnes. Les claus de l'armari gran sn a la tauleta
petita, i en una repisa de la sala hi ha la del rellotge. Per
dar-li corda es dna la volta, no cap al rec, sin cap a la
finestra del quarto de la dida. Quan vos vinga b, envieu-nos la
capsa de la noia per fer filoja, i fiqueu-hi dos parells
d'estrenyacaps, que sn al calaix de baix. -E.

UN COMPANY A L'ALTRE

Mai aprovar que t'hagis quedat a Barcelona, i me sembla que a
l'ltim te'n vindrs. Aqu no hi ha grans diversions ni
comoditats, per a lo menos estem tranquils i no temem per la
salut, que en aquest mn s lo principal. Hem combinat un modo de
passar la vetlla delicis. Nos hem de reunir alegrement...

Escrites aqueixes ratlles, torno a agafar la ploma per a dir-te
que s'acaba de declarar el clera en el poble. No hi ha apotecari,
i l'nic metge viu dues hores lluny. Vaig a fer un farcell i fujo
a un altre poble: encara no s a on.

Ja t'escriur el meu paradero. No tinc ms que un xic d'or i ning
me'l vol canviar. Dispensa la brevetat. Adis.

P. D.-No me'n podr anar fins dem, perqu tots els assientos
estan presos. Tothom fuig desesperat i ning sap lo que es pesca.
L'apotecari ha acabat el ludano, la cmfora i la camamilla. Ja et
dic jo que estem frescos!

Amb la torbaci no m'havia recordat de fer-te saber a on anava, i
torno a obrir la carta per a dir-t'ho. Afigura't com dec tenir el
cap. Me diuen que s poble sa i me n'hi vaig. Dirigeix-m'hi les
cartes des de dem mateix; i mana a ton amic. -F.

X. _(Robert Robert)_

SI QUE ESTEM FRESCOS!

El fred dorm, el sol fa ganyotes, el clera sembla un esquirol,
enjogassat, que puja, baixa, va i ve i mai est quiet: amb una
cama ac i una a Madrid, aixarrancament indecors i propi sols de
semblant personatge, ens t com la criada de Santa Anna.

De veres estem frescos.

Els dos teatres pricipals de Barcelona sn tancats i barrats; els
casinos i ateneos, deserts.

La gran muni d'estudiants que altres anys freqentaven les aules
i els billars, l'havem perduda de vista.

A la Universitat, les rates en les classes de medicina fan
ballades i corredisses, celebrant amb escarni la impotncia de
l'art de curar; en les classes de dret, proclamen
desvergonyidament el principi del _sulf geberment_, i en la
d'economia poltica dinen i sopen sens recordar-se mai d'alabar a
Du que les ha eximides de pagar drets de consums.

Les botigues que havien tancat en lo fort de la passa, no s'han
tornat a obrir encara, tothom est fins a la punta dels cabells,
de caf, Plaa Real i Riera d'en Malla.

Ja torna gent que havia anat a fora; mes no per aix torna
Barcelona a les seves habituals costums; abans al contrari, es pot
dir que les ha perdudes totes.

Octubre s mes de caa; per qui s el maco que s'arrisca a
pendre una soleiada que l'estabelli o a caregar-se d'una mullena
mortfera en aquestes presents circumstncies?

s temps de tenques, llussos i llagostes; per com qui ms qui
menos tots portem el corc de si aix et pot fer mal, de si all
s indigest, cada dia el mustaf fa llanar peixos que es
podreixen en pbliques exposicions, mirats de rell amb dalit, s;
mes tamb amb desconfiana pels gastrnoms ms afamats. Els nics
que en compren sn els que no tenen diners, i els que no tenen
diners sn quasi b tots els barcelonins menos dotze o tretze.

Una pobra famlia composta de gent enginyosa s'havia proposat, per
a no estar en vaga, fabricarse ella mateixa moneda semblant a la
d'or, i quan ja havia lograt fer-la quasi igual a la del govern,
va la justcia i els agafa a tots i i encara els pren les eines!

Fent-ho aix s impossible que mai ning arribi a tenir un quarto.

Creguin-ho no es fa res, i lo poc que es fa surt tot tan malament
com lo que acabo de contar-los.

Per aix no s d'estranyar que la gent es desesperi i faci
disbarats.

Fa pocs dies que un ataconador tenia la dona malalta. Afigurin-se
vosts si en aquest temps, una ataconadora ho ha de passar b
encara que estigui bona i sana, i desprs facin-me el favor de
dir-me amb franquesa qu tal li anir quan la pobra tingui la ms
mnima causa que l'obligui a ficar-se al llit.

Doncs el pobre ataconador devia haver sentit dir mil vegades all
de que, en aquest mn, per haver de patir, ms valdria no ser-hi,
i va guarnir un got amb aigua i fsforos, que segons diuen, si la
malalta se l'hagus begut, mai ms li hauria fet mal res.

Per com sempre hi ha males nimes, l'inventor d'aquest medi
infalible per a deslliurar-se de tota enfermetat, est pres per
haver-se volgut ficar en coses de medicina. Desgraciat del que no
t diploma de metge, exclamava la gent amb ra, que ni siquiera li
permeten cuidar a sa manera, de la famlia!

Ara b : el cert s que cau la fulla, i els vellets es desperten
estossegant, i el temps s insegur, i ni gosem dels aventatges de
l'estiu ni dels de l'hivern.

Tothom viu amonat, i solament els porcs s'engreixen, i aix no
sols ens obliga a estar magres per a no semblar-nos a tan asquers
animal, sin que adems ens entristeix, recordant-nos que aquest
any ning disfruta d'aquelles sensacions que proporciona la
prxima esperana de matar porc.

Molts se'n salvaran aquest hivern, desmentint l'adagi que diu
Quan fan goig, es moren.

Parlant amb perd, els porcs tenen ms sort que les persones: per
aix no deuen estranyar que els tingui tan presents; no me'ls puc
treure del cap d'en que he vist que mentre alguns pobres
pateixen fam, els senyors porcells, godaiets, garrins i porcs,
s'estan menjant el blat d'Urgell, que per mor de les humitats s'ha
podrit a la planta.

Ara, no s una vergonya que tenint nima immortal i essent
espanyol i batejat, hagi un d'envejar la sort de l'animal menos
escrupuls de la creaci, que es renta la cara amb fang i s
incapa de fer la _o_ amb un got?

Aquesta s una de les moltes que ens passen, mentre el temps ens
balanceja entre l'hivern i l'estiu, entre els nmeros 3o i 6o de
defuncions, entre la por i l'esperana, sense arribar mai a res
definitiu.

Desprs, li diuen a un que se li acaba l'humor. No es que l'acabi,
s que el ms guapo es mareja i torna tarumba amb les coqueteries
i rampells d'una temporada com aquesta.

Hi ha peridics que es burlen del rellotge del Teatre de Santa
Creu, perqu un dia ha caminat mitja hora.

Jo no me'n burlo; ans b el planyo, i encara no s com aquesta
mitja hora no l'ha caminada cap endarrera.

Quan fins les Quaranta Hores varen haver-se de mudar d'esglsia el
divendres, qu volen que els succeeixi a les pobres hores d'un
rellotge de teatre, criades entre gent informal i acostumades a
pendre-s'ho tot com a cosa de comdia?

Els repeteixo que estem frescos.

Mai havien tingut ms ra que ara els que diuen que no es pot fer
cabal de res d'aquest mn.

En les coses ms senzilles est un exposat a fer judicis
temeraris.

El dimarts passat, per no anar ms lluny, va caure un manobra de
dalt d'un terrat del carrer de Jerusalem, i a l'arribar a baix ja
era cos.

Generalment en un cas aix se sol exclamar:

-Quina desgrcia!

Per qui s prou per assegurar que siga una desgrcia?

Qu s jo si li ha convingut ms morir-se de repent, que viure en
pobresa incurable, o morir patint dies i mesos?

Fins em guardaria b d'assegurar si va caure, qui sap?...

Mirin: moltes famlies de Badalona, al saber que aqu el clera
baixava, se'n varen alegrar molt de tot bon cor i contaven que ben
aviat tindrien motius d'alegrar-se'n per complet.

Doncs ara el tenen ells el clera.

I que no podria ser que el que ells tenen, fos el que se n'ha
anat d'aqu?

Hi ha gent que, segons diu, ha observat que quan aquesta malaltia
baixa en un puesto, puja en un altre i, si aix fos cert, vegin
per quins quinze sous es deurien arrepentir els badalonins del
regosig que els havia causat la millora de Barcelona.

Em poden ben creure; vivim en un perode de contradiccions
inexplicables; el llenguatge pels fets s estudiadament
amfibolgic. No sabem qu pensar, ni qu esperar. Aqu ve com
l'anell al dit all de Quevedo que deia: l'nic que se sap, s
que no se sap res, i encara aix no se sap de cert; que si fos
aix, ja sabrem alguna cosa.

s que ara ens passa al peu de la lletra!

Ja crec que els he dit que els teatres de Santa Creu i Liceu no
s'obren.

Perqu?

Per mor de les circumstncies.

Doncs b: el teatre Romea s'obre avui.

Mai dirian per qu?

Per mor de les circumstncies.

Oh! el millor del cas s que tots semblen tenir ra.

Els empresaris dels dos teatres grans li diuen:

-Ja veu com est la ciutat, que hi falta la major part de les
famlies que ens fan viure. Seria un disguerro comenar ara a
pagar nmines, gastar amb trajos i vestits i tant per cent pels
autors. Preferim tenir tancat i esperar que tothom torni i que els
nimos estiguin en millors disposicions.

I vosts pensen: Vamos, no est mal reflexionat. Val ms que no
obrin.

Per ara venen els empresaris de Romea i diuen:

-Ja veu com est la ciutat: si la gent vol divertir-se, no t un
teatre a on anar. Seria de tontos no aprofitar aquesta temporadeta
que els teatres grans sn tancats i que els que tinguin ganes de
comdia per fora hauran de venir a veure les nostres. Ja que hem
de fer gastos, fem-los ara que no tenim competidors i ens seran
ms agrats, que no pas quan tothom torni i a la gent els hi
sobrin diversions.

I vosts pensen, qu han de pensar? que est ben reflexionat i que
val ms que obrin.

Doncs lo mateix que passa amb aix, nos passa amb les dems coses
i per aix crec que cap de vosts estranyar que UN TROS DE PAPER
participi un poc d'aquest estat general. s massa forta sa
influncia per a que deixi d'alcanar-nos a nosaltres, que som de
carn i os com qualsevol lector.

El nostre desig s sortir ben promptament d'aquesta situaci
empalagosa, tan per a nosaltres com per als que ens llegeixen; que
ja estem cansats de trobar gent gratant-se el cap pensatius i
exclamant:

-S que estem frescos!

X. _(Robert Robert.)_



MISRIA HUMANA!

L'home, per diners que tinga, s ben miserable.

(Que en porten de cua aquestes parauletes! Eh?)

I

Ara no es pensin que avui s el primer dia que me n'adono de la
misria i fragilitat humanes, sin que ve b recordar-se'n en
l'ocasi present.

L'home s esclau de ses idees i ses idees sn esclaves dels fets o
successos.

No s si m'explico.

Ja veuran, deixin-me dir i m'entendran tot seguit. Endems vosts
per no entendre les coses!

II

De qu parlem tres mesos ha?

Del clera.

I si no n'hi hagus hagut, ne parlarem?

s clar que no.

Doncs per aix els deia que l'home no s duenyo de pensar en el
que vulgui i que els pensaments tampoc sn duenyos de triar l'hora
de manifestar-se: els successos els fan nixer, i els successos
estan subjectes a la llei que domina l'univers, y la llei de
l'univers s immutable...

Qu tal, sc cap tonto?

A on volia anar a parar que ja no me'n recordo?

Ah! ja s.

III

Tres mesos ha que estem parlant de clera.

Home hi havia que tenia en sa imaginaci un alegre i variat
itinerari de festes majors. Ballar amb fulana -deia -dinar a
can sutano, serem quinze, dormirem plegats, farem la gran bromassa
i al cap de tres dies, cames ajudeu-me cap a l'envelat de
l'_ensanche_. Hi arribarem a l'hora justa, ballarem com baldufes i
l'endem demat, altra volta a fora, a la festa major del poble de
la dida.

Comitives enteres es disposaven per anar a passar a Montserrat els
tres dies clssics.

Ja tenien distribut el temps per visitar ermites, degotalls i
grutes, i per a pujar a Sant Jeroni, sometent-se a l'ordre que
senyala en Cornet, autoritat reconeguda en la matria.

Altres s'havien comproms per a assistir a solemnes i nutritives
pollastrades: qui ho tenia tot disposat per pendre banys, qui per
pendre aiges...

A tot aix, se sent la ronca veu del clera, cridant; per tot te
deixo! i de seguida ve aquell gran esgarriament d'homes i dones,
vells i criatures; bagul d'aqu, maleta d'all, cotxes, tartanes,
carros, carretons, mnibus i ferrocarrils, tot en doina. Els que
havien d'anar a pendre aiges, demanen rom; els que somniaven mam
i pollastre, demanen caldo i carbniques; els que ja es veien
enfilant-se per les altssimes crestes del Montserrat, es deixen
caure en una vall ben fonda, i els balladors infatigables sn
quiets i arrupits, procuren suar i demanen flassades.

IV

Ara diguin-me vosts: com s que els que no tingueren por ni
malaltia, ni trastorn a casa seva, varen haver de canviar de
pensaments?

Vsts diran: home, perqu si uns, per exemple, volien anar a
festa major i la tal festa major no va celebrar-se, per fora
tingueren de pensar en altra cosa.

I jo replico: Angela! Aqu tenen com s veritat que l'home no s
duenyo de son modo de pensar, i tan gran s la seva misria, que
successos enterament estranys a la seva personalitat, lo dominen i
li torcen les idees, li esborren les que tenia i n'hi escriuen
unes altres en son cervell.

De lo qual podria jo treure un bon pretext per a afirmar la
solidaritat entre l'home i l'home, i entre l'home i la naturalesa;
mes jo sc persona molt considerada i no far semblant mala
partida. Ja veuen que si em fiqus al cap amonar-los sobre aquest
tema, qui me'n privaria?

V

Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de
l'Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades.

Imaginin vosts, que s cosa fcil, quantes illusions s'haurien
forjat aquells botiguers.

Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla,
que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s'hi deixen
caure.

Desprs contaven amb Tots Sants, que sol ser festa d'omplir
calaix.

Desprs tot fregant-se les mans i amb codiciosa solivera, deien:
Vindr Sant Toms, vindr Santa Llcia, vindr Nadal, vindr Cap
d'any...

S que vindran, s; per vindran tots amb uns estalvis ms grans
que rodes de carro...

I tots los plans i projectes i clculs dels botiguers s'han anat
tornant tan diferents, que a les hores d'ara ja no els coneixen
los mateixos que els varen fer.

No els dic res de msics, ballarins, cantants i cmics!

Si anssim a comparar les reflexions que fan avui amb les que
feien tres mesos ha, que n'apendrem de coses!

I si pogussim veure part de dins el cap dels empresaris de teatre
de tota Espanya, altre tant ens passaria.

VI

Ara b: no s cosa trista el pensar: Jo estic bo i sa; no tinc
por, no perdo interessos, no pateix ning dels meus, i no obstant
em veig obligat a procedir com si el meu ser hagus experimentat
alguna alteraci? Com s que tinc de pensar si la gallina va ms
cara? Com s que no hi ha sarau ni teatre? Com s que tinc de
pensar en morts, en malalts, en metges? Cm s que no puc ignorar
coses que no voldria saber? A on s, o en qu consisteix la
llibertat humana? Si jo sc lliure, cm s que...

VII

El que menys s'afigurava UN TROS DE PAPER era que tingus de
passar l'estiu parlant d'emigraci, de fossers i de potingues.

Els meus companys i jo diem: escriurem articles de teatres, de
modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a
raure a clera i a difunts, com si la mort fos comdia, com si el
tenir rampes hagus sigut moda alguna vegada i com si fos costum
catalana l'anar a passejar en cotxe ficat dins d'una caixa
llargaruda.

Ah si avui fos l'ltim dia que la fatalitat ens obligus a
tractar d'aquestes coses!... Prou ganes en tenim i, parlant amb
franquesa, tamb en tenim algunes esperances.

Un company meu diu amb tota formalitat que _aix s'acaba_.

Tan de bo!

Aix fos tan fcil acabar el clera com aquest article!...

Ja s'ha acabat.

X. _(Robert Robert)_.



TEDUM

Bom! Bom! Nang! Nang! Pim! Pam! Vivaaaaa!... Pum! Pum! Viva la
Salut! Fora potingues! No ms ludano! Mal viatge! Alleluia!...
Nan! Nan! Nan! Bum! Bum! Booooom! Reteplem, plem, plem! Catatxim
Catatxim! Ala, malalts, a vestir-se! Xivarri! Xefles! Tiberis! Al
Teatre! TROS DE PAPER!!!! A casar-se! Carrer de Fernando!
Mongetes amb llomillo!  Matar porc! _Comedere et bibere usque ad
satietatem! Lasciate ogni paura o voi ch'intrate! Amicus Plato,
sed magis amica sanitas! Honni soit_ qui no est alegre!
_Hosanna!_ Torrons de can Massana! _Eureka!_ A can Vilaseca!
_Trs bien! Fort bien!_ A can Justin! Ms msica: Retexin,
Retepln! Ms salves: Bum Buuum! _Respirad, oh tebanos! Ya los
dioses...!_ Quina sort! Ja era hora! Obriu les portes! El gall,
el gall de la Passi! Juliiiiiii! L'anada del fum! Arri a la
Meca! A pendre caf! Tercerilles!  Visca l'avi! Volta'l! Broma _ca
ta cri!_ Fugin, que porto oli! Passi-ho b, senyor Marquillas! A
la Catedral! Ja canten! Ja toquen! Ja tiren! Vivaaa!! Qui la
peta!

TOT BARCELONA



VAL MS UN PUNT QUE MIL LLIURES

Quantes vegades us han contat cuentos d'aquells en qu un
espanyol s'ha contrapuntat amb un ingls (quasi sempre s un
ingls) sobre qui fra ms esplndid?

De segur que n'haureu perdut el nmero.

s per dems dir-vos que, com que s un espanyol el qui el conta,
sempre l'espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que
guanyi l'ingls quan el conten ells.

Dic aix, perqu el que jo vaig a contar-vos tamb s una aposta
d'un espanyol amb un ingls, i antes que em digusseu lo que acabo
d'observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento.

Un burro carregat de pessetes, o millor dit, un catal que havia
fet la fortuna a l'Havana, avorrit dels empedrats de Barcelona, de
la mala claror del gas, de campanes i de Jocs Florals, va
determinar empendre un viatge.

Va passar uns quants dies no podent-se decidir sobre si aniria a
London o a Londres; per li va dir l'advocat que, un cop a
Londres, fra en quatre passos a London, i sense pensar-s'hi ms,
se'm planta a la capital d'Inglaterra.

Com que l'home verdaderament tonto no ho era, o, millor dit, no ho
hauria estat si hagus rebut la corresponent instrucci, va
resultar que, no sent dur de closca, al cap d'un mes de ser a
Londres ja mastegava l'ingls tan b com un biftec amb patates.

Una nit que en el teatre de la Reina feien el _Faust_, ell hi era.
En un palco hi havia una inglesa d'all que no en corren: la veu;
li clava uns gemelos que duia com dos tinters de banya; li agrada;
l'endem la demana, i els inglesos, que es veu que encara no en
tenen prou amb Gibraltar, li diuen que s; arreglen els tractes, i
se'l queden.

La xicota tenia pare, mare i una germana que a la cuenta festeja
amb un milord. Com que el nostre home va entrar a la casa per
festejar i l'ingls ja hi anava per lo mateix, va resultar que
cada dia es veien, es parlaven, estaven junts, i veu's aqu un bon
ttol per un drama: _Los dos cuados o la estrella del destino_.

El catal s veritat que tenia quartos; per el milord ne tenia
tants, que la gent no sabia a on tirar-se: venia a ser com si
digussim en Xifr i en Fontanelles deu o dotze anys atrs.

Un dia que estaven tots dos amb les seves xicotes, es va comenar
a parlar de parar la casa, i l'ingls, que era molt _bufado_, va
dir que posaria un pis que no vacillava en assegurar que fra el
ms sumptuos i ric que es pogues veure en aquest mn.

El catal, al sentir aix, tant per deixar el pavell ben parat
com per compensar als ulls de la promesa lo vellot i lleig que era
amb la generositat que anava a demostrar, va dir que millor pis
posaria ell i... _aqu te quiero ver, escopeta_.

Que si guanyar jo, que si guanyars tu, que cesta que ballesta,
_que esto que lo otro_, les disputes van arribar a tal punt, que
el sogre, que era un ingls roig com una remolatxa i amb unes
patilles com dues panotxes amb cabellera i tot, s'hi va haver de
ficar i arreglar-ho del modo segent:

Cada un dels nuvis havia de llogar un pis, parar-lo sense que l'un
sapigus res de l'altre, nombrar un jurat de gent competent, i, el
dia que els pisos estiguessen llestos, el jurat havia de judicar
qui havia guanyat o perdut, sense apellaci de cap classe.

Van convenir-hi: es nombr el jurat, i els dos nuvis, rebent cada
u com memria una grenya de la seva xicota per fer-se un cord de
rellotge, se'n van anar a recrrer les principals ciutats de
l'univers pels mobles o objectes que pogussen convenir a son
grandis propsit.

Al cap d'un mes ja tornaven a ser a Londres; van llogar dos pisos
l'un al costat de l'altre, es va procedir a les obres i
collocaci de mobles, i en mig any la cosa va quedar llesta.

El jurat, la famlia, el sogre, els nuvis i totes les persones
interessades en l'assumpto, se van reunir en un punt que hi ha a
Londres, que ve a ser com si aqu digussem la pega del mig de la
plaa de Sant Jaume, i, formant-se en comitiva, se van dirigir a
visitar els dos pisos, comenant pel de l'ingls.

Entren a l'escaleta i lo primer que veuen s una companyia de
tropa guardant la casa, i a fe que hi havia motiu.

Quin b de Du i quina riquesa!

L'enrajolat era tot d'unces espanyoles, la barana de dobletes de
cinc duros foradades i enfilades amb fils d'or que feien de
ferros. Els poms de la barana, copes plenes de brillants,
topacios, esmeraldes i les pedres ms precioses; les bigues,
corals anats a pescar expressament; les parets, de m de perla, i
tot amb una riquesa tan extraordinria, que el jurat i tots els
dems, muts de sorpresa, ja pensaven que ni calia anar a veure els
salons per assegurar que l'ingls havia guanyat. Figureu's, doncs,
quin seria l'assombro d'aquella gent al veure que l'entrada no era
res en comparaci del pis. El menjador empaperat amb bitllets de
mil duros del Banc de Londres, la sala amb pagars de dos mil, els
salons amb lletres girades a favor dels primers comerciants, que
formaven, juntes, milions de milions...; vamos, era una cosa tan
immensa, que es va determinar deixar crrer l'anar a veure el pis
de l'espanyol per no escarrassar-se i deixar sentat que havia
guanyat l'ingls sense cap classe de dubte.

Per el jurat, que es componia de set inglesos i catorze patilles
com garbes d'aufals, va exigir, per fer la cosa amb la formalitat
deguda, que es veis el pis del catal; i la comitiva, formant una
process que es veia cada punt trencada pels tramvays i les
centrals de Londres, es va dirigir al punt designat.

A l'ltim hi va arribar.

Entren a l'escaleta, que era encatifada de vellut blanc del ms
fi; com que aquell dia hi havia molt fang i ells eren tot una
colla amb les trepitjades van deixar la catifa que no era bona
sin per llenar; s'agafen amb la barana, que era d'un treballat
de cristall preciosssim, i se'ls trenca a trossos, saltant
esglaons avall; les rajoles eren totes de marfil amb precioses
miniatures de Mirdier, que s'esborraven, amb les trepitjades,
d'una manera que condolia de veure; i tot per aquest estil
delicat, trencads, riqussim, esplendent; per son valor no
arribava de molt a lo de l'ingls.

El jurat va dar aquesta, sentncia:

El pis de l'ingls s ms esplndid, per l'or es pot vendre, els
bitllets de Banc es poden arrencar i fer-los servir: no s tot
perdut.

El pis de l'espanyol s menos ric, per tot s de cristall. Res t
valor intrnsec; tot s delicat i trencads. Si es treu del lloc
no hi ha ning que en doni un quarto: tot s perdut.

L'espanyol va guanyar.

S.P.



UN QUE NEDA B

Amb el nedar succeeixen dues coses, que sn: saber-ne i no
saber-ne.

Jo no puc ficar-me en les regles d'un art que t molt de
gimnstic, conseqentment d'higinic, perqu desprs d'haver-me
examinat tres i quatre vegades en presncia de persones tan
competents com numeroses, he averiguat que no hi entenc pilota.

Parlo amb aquesta franquesa perqu respecte a l'assumpte que vull
tractar, tant se val que jo spiga nedar com que no en spiga, que
si el no saber-ne hagus d'sser causa de que vosts fessin poc
cas d'aquest important escrit, prou cuidado tindria jo de fer
veure que ell sabia ms que Brican.

Vaja, menos brossa i anem al gr. El gr s un home que neda b, i
de qui, en general, no se sap l'ofici, la terra, ni l'apellido; no
se sap sin que neda b.

Jo no vull dir ni donar a entendre que tots els que saben nedar,
sigan idntics ni semblants al subjecte de qui parlo; mes el
subjecte existeix, i jo amb aix en tinc prou per descriure-ho
imparcialment, sense por de crear-me enemics en la platja, l'olla,
ni la mar vella.

L'home que neda b...

Mireu-lo; fins en el mes de desembre, embolicat en la capa, en el
modo de caminar li coneixereu que enyora l'aigua.

Sempre que l'ocasi es presenta, mou brassos i cames; en el llit
es tira com si el seu cos hagus de topar amb les flexibles masses
lquides; dorm en actituts natatries i somiant dna braades a
dreta i esquerra, comunicant de vegades tal moviment a son cos,
que el desperta un nyanyo que s'ha fet amb la capalera.

D'aquest home, quan ne parlen els seus coneguts, no diuen fulano,
ni mengano; sin aquell que neda b. Si per casualitat li saben el
nom, per a distingir-lo d'altre que s'anomeni com ell, diuen
fulano el nedador.

Ell no va a teatres, passeigs, ni cafs; passat el temps dels
banys, que per ell no tarda molt a passar, es floreix, es consum,
perqu no troba gust en cap de les moltssimes frivolitats que
serveixen de recreaci o sisquera distrauen als dems mortals.

Nedar, o parlar de nedar... i res ms.

El teatre per ell s ximplesa... el caf mals i fastigs; el
passejar fer el tonto; la poltica, una farsa; l'amor...

Jo els dir.

Aquest home va a una casa on hi ha minyones, ms o menys
senyoretes, com es diu ara.

Totes li sn indiferents.

Per hermosura, per grcia, per bones prendes morals que les
adornin, ell no les hi veu o no les hi aprecia.

Cent vegades estar en conversaci amb elles, mil vegades tindran
conjuntura propicia per a revelar son mrit i l'aprofitar per
lluir-lo (endems elles!); per el nostre home, insensible a sos
atractius i fins a sos agasaigs, permaneixer fred e inexpugnable.

Mes si algun dia la ms lletja (si s que hi ha minyones lletges),
la menys agraciada, la menys viva, li diu, per exemple:

-Ja ens ho han dit que vost neda tan b. Qu es pensa que no ha
arribat a les nostres odes? Tot se sap, home, tot se sap!...

Veu's aqui l'home que comena a estufar-se i a descobrir
repentinament en la xicota una pila de bones circumstncies que ni
ell les havia reparat mai, ni ella somniava tenir.

-De totes aquelles mosses- diu amb el deix que li s natural quan
es troba en terra, -no n'hi ha cap que tingui solta sin fulana.
s d'all ms agradosa i t un no s qu que m'encera. Si jo mai
per mai havia de fer un pensament i ella s'hi deixava caure, em
sembla que no fra mal negoci, perqu congeniarem. Sempre se
m'havia figurat que valia ms que les altres; per no s perqu no
m'hi enfondava gaire.

Al cap d'uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda
minyona i sols posa atenci en el que ella fa i diu.

La pobra noia, ignorant lo fcil que li fra captar-se les
simpaties del que neda b, o per millor dir, consolidar la
inclinaci que ell li porta, li parla d'aquelles coses que solen
ser objecte d'agradable conversaci entre joves, i fins potser de
bona fe celebra son carcter, sa figura i son modo de vestir.

El nostre home es queda admirat de que un sol moment hagi pogut
sentir la ms mnima inclinaci a una xicota tan sense cap ni
centener.

-Jo crec que no hi era tot (diu entre s), el dia que me'n vaig
anar mig prendat d'ella. quina conversa ms sosa! quin poc
senderi! Qu es pensa que sc ximple per venir-me a retreure si
tinc tal carcter i si sc alt o baix? Potser s que s'ha pensat
pescar-me i que jo no veuria l'am! Vaja, no s com he estat tots
aquests dies figurant-me-la tan diferent del que s!

En efecte, ell no sap que la minyona li havia agradat perqu
casualment i sense sospita de la seva presumpci, li havia tocat
la corda sensible.

Ben segur que si aquella criatura, amb un xic ms de malcia,
hagus sabut atinar en tirar-li cada dia un entretoc respecte al
nedar, i a la fama de nedador que ell gosava, s'hauria casat amb
ell i hauria estat ben peixada; perqu ell, fra d'aquesta mania,
s un tros de pa i una dona que li dons per la banda en faria el
que voldria.

Aquest home que neda b, s de poques paraules, desmanyotat i no
s'ocupa del que passa pel mn.

Quan s'ha acabat el rigor de l'hivern, llavors que ja tothom pot
fer l'ou, per que encara hi ha molts que porten capa, ell se la
treu com si alleugerint-se de roba precipits la vinguda de
l'estiu, i al trobar a un amic o conegut, la seva primera frase
s:

-Ja s'acosta el bon temps!

Pel mes d'abril, desitjs i impacient de l'poca dels banys, sol
anar molt sovint a guaitar per la muralla de mar a veure com est
l'aigua, com si en treure un pronstic de si l'estiu vinent ser
ms o menys convenient el banyar-se.

En aquesta temporada ja diu amb certa complascncia a tots els
coneguts que troba:

-Aviat hi serem.

I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s'arma
de toballola i sense piular se'n va a la mar vella.

Arribat all, mira a tot el seu voltant amb la esperana de que
cap nedador se li haur anticipat, i en efecte, sol tenir el gust
de que en aquella matria ningu li ha passat la m per la cara:
ell s el primer que es fica a l'aigua: ja voldria tornar a ser a
Barcelona per fer-ne gala.

S'assenta amb la satisfacci de l'home que se sent superior; es
despulla amb tota calma i amb certa solemnitat prpia d'un acte
tant important en la seva vida, s'entret el ratet de rbrica per
dessuar-se i amb un mtode i una parsimnia admirables, es frega
amb arena les aixelles i es mulla el cap. Prvies aquestes dues
libacions i arrebatat per l'atractiu del nedar, dna quatre passes
de frente i va augmentant rpidament son plaer amb la mateixa
gradaci que va sentint pujar-li l'aigua cames amunt, i apenes se
la sent als genolls, aixeca els braos sobre el cap, junta les
mans, es deixa caure de cara i desapareix en les profunditats del
sagrat plag, d'aquell Tirreno de florides, de rialleres costes,
com diria en Castelar.

El que passa en l'interior del que neda b, durant el primer
cabuss de l'any, s una cosa tan ntima, tan gran... s una
fruci tan profunda i immensa com el mateix mar, i no ser jo qui
m'atreveixi a contar-ho. Mireu-se quan al cap d'un bon rato treu
el cap a gran distncia del siti a on s'havia sumergit, traient-se
l'aigua dels ulls, tirant-se els cabells endarrera, i desprs de
quatre airoses braades, ara fa el mort, ara s'assenta, ja est de
boca terrosa imitant el moviment de la tortuga, ja s'acosta a la
platja nedant amb la m dreta, ja de repent es gira i torna mar
endins movent sols la m esquerra.

Durant els primers dies d'estiu, quan els aficionats poc
entusiastes estan indecisos sobre comenar a banyar-se, ell saluda
als seus coneguts amb la significativa frase:

-Ja n'he pres quatre.

-Ja n'he pres cinc.

-Ja n'he pres sis.

Vol dir banys.

Amb quin aire de superioritat contempla als nedadors poc esperts!

Amb quina malcia ms innoscent els deixa ficar-se a l'aigua,
adelantar-se nedant i de prompte s'hi tira ell, neda bon rato per
sota i se'ls apareix davant havent-los guanyat aventatge!

En l'arena de la mar vella s a on troba ell coneixements i
amistats, advertint que nicament li sn simptics els nedadors
modestos i curts de gambals; perqu no pot sofrir que ning es
tingui per tan bon nedador com ell, i a pesar de no tenir mala
ndole, amb son pare renyiria si en semblant matria tracts de
posar-se-li davant.

De vegades va a veure els que es banyen a l'olla o en els antics
desembarcaders i all experimenta dues sensacions molt fortes.

Una li proporciona el gust que sent al contemplar-se tan superior
a aquells pobrets que en mig de la civilitzaci ignoren els ms
senzills rudiments de l'art de nedar, altra s la llstima que li
fa aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa
quan a l'acabar l'estiu parlen d'haver anat a nedar tantes
vegades, sent que el que real i verdaderament han fet, ha sigut
banyar-se, com podrien haver-se banyat a casa en una immunda
banyera d'estany.

Mes va passant la calor i el nostre home, que ja no pot alabar-se
d'haver-ne pres quaranta, ni pot lluir la seva agilitat en
l'aigua, s'entristeix, torna a parlar poc, apenes freqenta el
tracte dels amics i experimenta algo d'aquella enfermetat que a
tants anglesos ha fet hereus impensadament.

-Ja se'ns acaba!- diu amb verdadera tristesa a tots els coneguts
que va trobant.

-Ja se'ns ha acabat,- i torna a entrar de ple en el perode
d'avorriment i ja no se'l veu en lloc.

Si l'home que neda b pogus fer-ho, crearia en mig de l'hivern
calor artificial en l'atmsfera, sols per poder fer uns quants
cabussons en la mar vella.

X. _(Robert Robert)_.



L'HONOR NACIONAL

Si se'n conten, de cuentos d'inglesos! Per cap com aquest...

A Londres, i en dos balcons, l'un al costat de l'altre, antes que
es privs l'anar pels carrers a les orgues i als micos dels
savoians, hi havia un andals i un ingls esperant si veien alguna
pantorrilla de les miss que al pujar l'acera s'aixecaven el
vestit.

De prompte un savoi s'atura, toca l'orga, fa fer quatre coses al
mico, para la gorra i l'ingls li tira un _scheling_.

L'espanyol, que va pensar: -Ara et pots lluir,- crida al xicot i
li tira cinc duros.

L'ingls, que ho veu, li tira dos lliures esterlines.

L'andals, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos
eren riqussims, veu's aqu que comena un verdader combat sobre
qui ms valor tirar al savoi.

La gent, que a Londres s tafanera i vagamunda com aqu, comena a
aturar-se, i, com s natural, quan el grupo va ser gros, se van
formar dos partits: l'un dient que guanyaria l'espanyol, i l'altre
l'ingls.

De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit,
setze; i sempre el que era ltim doblava lo que l'altre havia
tirat.

Entre el grupo hi havia molts espanyols. Amb el calor de la
cosa... _fuera_ l'ingls... _fuera_ l'espanyol... la qesti es va
fer d'amor patri i ja l'honor de les dues nacions hi estava
interessat.

Desprs del diner va baixar la roba; desprs de la roba els
trastos; i a l'ltim, quan l'ingls va haver acabat tot lo que
tenia, se gira a l'espanyol, i, dient-li -Veiam si encara em
guanyars!,- s'abalana i... cataplum!... s'hi tira ell mateix.

L'andals, al veure-ho, posa mans a la barana, s'aboca... i tot
plegat se para... es repensa... i no s'hi tira.

-Oooooh!- se sent de seguida en el grupo -l'ingls ha guanyat!
l'ingls ha guanyat!- I ja els espanyols se n'anaven amb la cua
entre cames, quan l'andals crida:

-Mentida, que he guanyat jo!

-Com pots haver guanyat si l'ingls ha perdut la vida, que val
ms que tot?

-Perqu jo he perdut la glria del guanyar, que val ms que la
vida.

L'honor d'Espanya va quedar triomfant.



L'HOME DE BARRI

Coneix tot el venat i el coneix tot Barcelona.

En un sol dia se'l veu a l'Encant, al Padr, a ca la Ciutat quan
treuen la rifa, a la parada, al _Martillo_ i a l'_ensanche_.

De tots els fabricants ne sap la histria, i de la gent del seu
barri en t pel cap dels dits tota la parentela, vicissituds,
bones prendes i defectes.

Sap fer el gos, sap fer jocs de mans i versos, s d'un teatre
d'aficionats; t, amb altres companys, un piset llogat a Grcia;
se la pica de bon mosso, s de moltes germandats, ha sigut oficial
de la milcia un cop, i dos cops capit _Manaia_.

Encara que predica l'ateisme, el veuran cada any posar cadenes de
paper, mata i canyes verdes de l'un cap de carrer a l'altre, i fa
la capta pels ciris del Sant de la cantonada.

Els dies que la profess no passa per casa seva, hi sol anar ell,
perqu tot son gran delit consisteix en qu no es faci cosa en qu
ell no hi sigui.

Quan l'empedrat del barri s'espatlla i els vens ne parlen entre
si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home
i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari.

I no tingueu por que hi faci falta; perqu el posar un comunicat
s la seva menja.

Molt sovint hauran vist vosts en els peridics certs escrits molt
formals sobre si un carreter ha estat a punt de matar un gos que
costava tretze duros; sobre el llument d'uns exmens de nois que
varen dir de cor el compendi de la _Historia de Espaa_ del pare
Isla, sobre el mal modo d'un agutzil a l'anar a cobrar una multa,
sobre un piano que se sent tocar a deshora. Aquests _remitidos_ o
articles comunicats solen dur per firma _Unos testigos
imparciales! Un amigo de la verdad..._ Tots sn fets d'ell.

I ja t prou cuidado en preguntar a tothom que troba si els ha
llegit, i no es descuida tampoc de llegir-los a casa seva i en el
caf, fent constar que ell s qui ho ha fet posar.

Els gasetillers li deuen molt agrament, perqu sempre que el
troben li pesquen alguna notcia; de manera que es pot atribuir
amb ra el ttol de collaborador honorari i efica de tots el
peridics de Barcelona.

Home, vosts no diuen mai res de la carretera de Sant Andreu, que
s un fstic. En particular hi ha un tros de trenta cins metres
(els vaig comptar), tan ple de sots, que no sols fa vergonya, sin
que pot ser causa de moltes desgrcies

Home, fa avui disset dies que a les nou en punt s'apag el fanal
de la cantonada del carrer dels Canvis. No s si deu estar
embussat el conducto o qu; per lo cert s que ning l'adoba.
Digui'n alguna coseta

Home, ara tiren a terra una casa vella de davant de la meva, i en
un tronc d'un arbre del jard hi varen trobar una niuada de nou
rates grossssimes. Posi-ho en el diari, que s curis. Ah!
Escolti: els manobres ne van matar cinc i en va quedar una de mal
ferida.

Home, en un any el nmero 14721 ha sortit premiat 5 vegades en la
rifa dels Empedrats i el 14722 fa quinze anys que no ha sortit.

En poca d'eleccions, ell no para ni assossega. El veuran anar
d'aqu, d'all, animant als tebis, entusiasmant als calents,
escalfant als reacios, comprometent a tots i repartint
candidatures per tot a on arriba sa influncia.

Per Nadal ell s el cap de colla que juga un bitllet enter de
Madrid. Roda tot Barcelona buscant cmplices per veure si els toca
la grossa, i fins escriu cartes a amics que t en certs poblets
perqu s'hi interessin. Ell dna recibos firmats a tots quants
contribueixen a fer el computo i s el primer que mira el parte
telegrfic que dna ra del primer premi.

Sol tenir a casa seva un test amb blsam del seu, que serveix per
tots els talls de vens, parents i coneguts. Mes no sols t el
blsam, sn que sap mil remeis casolans i els ofereix gratis,
tant si els hi demanen com no.

Sap fer el remei que ell ne diu _Larru_ i en regala ampolles
plenes; sap de memria en Raspail, sap fer grues i t una recepta,
feta d'un frare, que s infallible per a curar penellons.

Home servicial com ell, no hi s en la terra.

A voltes el sentiran parlar de persones molt encopetades. Alg
s'afigurar que les anomena sense haver-hi tingut tractes i sols
per a donar-se importncia: doncs s'equivoquen: en aix si acs
exagera, no ment.

Jo vaig averiguar casualment que la duquesa de N. li estava molt
agrada i l'estimava molt perqu una vegada va remoure mig mn per
a fer-li venir de Paris un gerro de porcellana igual a un altre
que ella tenia despariat; i ms endavant li va atrassar una dida
tan bona, que s'ha quedat a la casa de cambrera, i al cap de set
anys que la tenen, n'estan tan contents, que no saben a on
posar-la.

Per aquests i altres mrits t ms coneixences i simpaties de les
que a primera vista podrien atribuir-se-li.

En la temporada de clera que acabem de passar, ell ha fet de sa
butxaca caldo per vens pobres, n'ha recomanat molts a juntes
benfiques, ha fumigat, ha enramat carrers, ha anat a buscar el
combregar, ha vetllat malalts, ha vestit morts i ha pagat caixes.

Perqu aquest home, encara que lleugerot i tarambana, t un fondo
d'honrads que el fa apreciable.

Un dia de bullanga, per cert, va donar un solemne fart de llenya a
un minyons que en feia dos com ell, perqu, aprofitant-se del
pnic universal, se n'emportava, sense saber lo que era, un sac de
cagaferro abandonat a la porta d'un clavetaire.

I t una senyal al front, que no se n'hi anir mai ms, d'un dia
que volgu aturar dos cavalls desbocats en el passeig de Grcia.
Prou que l'ensenya a tothom!

Quan dic que s l'home del barri, podeu creure que no paren aqu
les seves habilitats.

Cada any fa pessebre i es gasta diners i pacincia per a complaure
els aficionats a aquest gnero d'espectacles. En el seu pessebre
mai hi fa falta una fonteta amb aigua natural, un mol de vent que
va, o un vapor que camina amb mquina, i fa el fum de cot fluix.

De secrets per a treure taques, ne t molts, i d'esqu hi ha pocs
pescadors que n'hagin remenat tant com ell, fet per les seves
prpies mans.

Quan entre els seus coneguts es tracta d'anar a passar un bon rato
a la Satalia, a la font Groga o a Bellesguard, lo primer s
consultar-ho an ell, que s'encarrega de la birosta... Perqu tamb
s cert que per cuinar no n'hi ha d'altre, en particular quan se
tracta de sopa amb rap, d'un bon romesco, i de tot all que en
solem dir menjars de fora; advertint que s el rei de la
curadella... i se n'alaba amb ra.

No hi ha secret que ell no averigi, ni gent renyida que ell no
tracti de posar en pau, per ms que a voltes, sense voler,
encengui ms la guerra; puix no sempre la discreci de l'home
correspon a ses bones intencions.

Ben fets o mal fets, la veritat s que ell ha contribut a que es
fessin molts casaments, i es padr de ms criatures que no hi ha
en la cambra dels bords.

Va ser una vegada obrer de la parrquia: mes s'ho va pendre amb
tal ardor i foren tantes les innovacions que somiava, i volia
introduir immediatament, que els capellans i dems de l'obra, gent
metdica i poc aficionada a novetats, el disgustaren del crrec.
s l'nica vegada que ha intervingut poc satisfactriament en cosa
a ell encomanada.

L'home de barri viu quasi content de la seva sort; i s alegre i
campetxano sempre que li donguin la direcci o gran importncia en
qualsevol negoci. Mes en el fondo d'aquell home frvol, alegre i
filantrpic, hi despunta de quan en quan una certa melancolia.

L'home del barri abriga una ambici (qui no en t una?): ambici
noble i digna d'un patrici.

L'enamora, l'encanta una posici cvica prpia de son carcter i
inclinacions. Mai l'ha demostrada pel clar a ning; per ms que de
l'abundncia del cor parli la boca...

L'home del barri seria completament feli si el fssin regidor.

Mes, com la felicitat no s feta per aquest mn, s segur que no
l'en faran. Tot el barri est conforme en qu s digne del crrec
i opina que el desempenyaria b, per qu volen? Coses del mn!
No l'en faran perqu segueixi sent veritat que en la terra no hi
ha felicitat completa.

X. _(Robert Robert)_.



ELS VIUDOS

I

El senyor Ignasi ve de passejar a l'hora de sempre. Ben segur que
haur arribat fins al Criadero i des d'all se'n torna a casa.

Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se'l veu fondre's com
una candela cap per vall.

Veu's aqu lo que s el mn. Tant humor que tenia, tan alegre que
havia sigut tota la vida, ara... en faltant-li ella tot li ha
faltat.

Arriba a casa i, per a reposar un rato, s'assenta al costat del
vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit...

Cinc anys, i encara l'enyora i li apar impossible que per un cant
o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: -Qu tal?
Fa de bon anar pel mn?

De vegades passa el demat regirant un calaix ple de cintes,
encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles... Quan
ella era viva, ell d'all se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho
contempla amb carinyo, ho colloca tot amb simetria i diu: -Totes
aquestes cosetes encara _sn_ de la pobra Cinta.

L'ltim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol
herms... Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren
d'all, perqu ella tenia esgarrifances.

Se'n tornaren a casa i, pel cam, ell, per a distreure-la li deia
covardona, delicada d'_en Tendre_... Des d'aquell dia no es va
llevar ms.

Per aix el senyor Ignasi sempre va al passeig de Grcia i mai
passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta,
sospira.

Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: Aquell
vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens
falta del passeig de Grcia. Que en deu ser de cap verd!

B, qu voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota
pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dcil, afable,
neta i aconduda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys...

No en viur gaires ms.

II

Mai dirien qui s'ha mort. -La dona d'en Tomaset.

Afigurin-se com deu estar ell. Se varen casar enamoradssims. Tots
dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l'un per
l'altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria
esperavan tenir famlia... se li ha mort ella!

An ell no se'l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se
sap moure d'all, no es cuida de res... Pobre xicot! Se coneix que
l'estimava.

He vist en Tomaset... qu est magre! Anava tot distret. Jo l'he
saludat: ni sisquera m'ha vist. Els metges li diuen fa temps que
vagi a Sussa; ell no ho volia de cap manera, perqu com ella est
enterrada aqu... Mes, a l'ltim, els parents mateixos d'ella s'hi
han empenyat tant i tant, que ha proms anar-se'n quan entrin les
calors fortes...

En Tomaset ha tornat. No se'l veu ni en teatres ni en diversions.
De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai
feia falta de mat i tarda a casa la seva sogra; per encara
s'entristia ms, i ja no hi va sin de tant en tant.

Alguna volta que altra el veig amb una famlia molt amiga de la
seva...

Li han tingut d'arreglar la casa, perqu, d'en que ella va
morir, ell no se'n cuidava.

Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sorts a passejar per
fora a cavall, i li ha provat d'all ms; s'ha adobat molt. Ell t
vint-i-cinc anys; semblava que en tingus trenta; per ara ha
posat una cara que fa goig.

Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una
famlia molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle!

Mai dirieu qui s'ha casat. -En Tomaset.

Que volen que siga. s jove. Un home sol no hi pot estar... I ho
ha ensopegat; perqu la segona dona s una galant minyona i li
porta bon dot.

Saben qui s? La ms gran d'aquella famlia tan amiga de la seva.

III

El senyor Miquel s'est davant del mirall, i amb unes pinces
s'arrenca el pls blancs. D'aqu a tres setmanes far un any que
s viudo.

Se pentina amb complacncia, se vesteix i emprova un barret nou
que s'ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.

Que bo s'ha posat en un any! Sembla que Nostre Senyor, com diu la
gent, el va anar a veure.

s un home que va net com una satalia; encara s jovenet; qu sn
trenta sis anys per a un home? I sempre ha tingut garbo.

s molt ajudat de gnit. Va per tot arreu... I cada vegada que
pensa: Ara s libre, i content jo, content tothom, fa un esbufec
de gust i posa un pam de greix.

Tot sovint li diuen:

-Anem, senyor Miquel: ja el tornarem a veure casat!

-Aix... qui sap? Ning pot dir lo que far dem; no he fet cap
pensament... per no me'n defujo.

Per... no el creguen.

La sap molt llarga. Aix s ben sabut per tot a on hi ha minyones
casadores: ell veu l'ham i fa com qui no se n'adona.

Aix parents que poden heredar-lo, criades d'ambicions honestes,
mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li
fan el rendiv, i aix s lo que vol, la panxa contenta.

Tots els anomenats, quan se'l miren, pensen: Acontentem-lo; ell
t alguna coseta...

Tots creuen fer-hi algun negoci, i, mentrestant, qui fa el negoci
s ell.

IV

-Que no ho sap, Tereseta? Dissabte es va casar el senyor Tano.

-No pot ser; ell viu apartat de la dona, per no s viudo.

-s viudo, senyora, s viudo.

-Encara no fa vuit dies que he vist an ella.

-Doncs encara no en fa set que s enterrada. Se va casar amb
llicncia closa.

-Potser amb la Munda? Quin desvergonyiment!

-Ms desvergonyiment hauria sigut casar-se amb un altra. Si fa
set anys que per tot anava amb ella!

-Anem, no ho aboni. Vaja, hi ha homes que no s que els faria!

-Per, dona, faci's crrec... posi's al seu puesto...

-No, senyor: jo no m'hi puc posar. Vost s, perqu tal vegada
seria capa de fer com ell.

-Jo??? Sempre he dit que, si m'enviudava, abans no em torns a
casar... m'hi pensaria.

X. _(Robert Robert)_



LA TERRAIRE

Un dels tipus que ms recorren els carres d'aquesta comtal ciutat
s, sens dubte algun, el que dna ttol a aquest article.

Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta,
de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son
descaro i poc respecte); d'un conjunt vulgar, desgarradota en son
port, amb faldilles d'indiana del pas, vella i descolorida,
damunt d'unes soles enages; gip de panyo al fort de l'hivern i
que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua
a ses espatlles, i al cap que se'l subjecta, per dessota les
barbes, amb un mal manyoc; calant mitja blava descolorida com
totes les dems prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o
sabates de cordov; i tindreu el tipo de la _terraire._

Adherit a ella, com la m al bra, va un burro ms sec que un
secall i ms manso que un _bon Jan_, resignat o no resignat; per
vctima del bast de _la terraire_, sens ms arreus, generalment,
que un mal ronsal, les ms de les vegades d'espart, lligat de
manera que serveixi de brida, i una mala srria, curullada de
_terra d'escudelles_, que porta sens emparo de manta ni albarda,
lo que fa que el nmero de nafres corri pari amb el de les
garrotades que, amb sa pacincia burrical, compta diriament a
l'acompassada cantarella de Quiii... voool... terra!

Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i all entre onze i dotze
al fort de l'hivern, les veureu entrar a profess feta pel portal
de Sant Antoni, dispersant-se pels diferents barris de la ciutat,
on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d'oir la
llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades,
que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientssims burros, lo
que sens dubte ha dat origen al ditxo: _Ms pacient que un burro
de terraire_.

Si ms detalls us falten per conixer-la, preneu-vos la pena
d'escoltar el segent dileg:

-Digues, Tereseta: per qu no vas venir ahir?

-I com volia que vingus, amb aquella pluja? Qu volia que ports
fang?

-Tindries de tenir repuesto fet per aquests casos. Bona falta em
vas fer.

-Ai, ai! Si mira tan endavant no caur mai endarrera. Val ms que
en compri doble partida, i aix en tindr per quan plogui.

-Tinc la pastereta petita.

-I jo la casa. Vaja: quan n'hi poso?

-Plena. Quant te dec?

-Sis quartos.

-Com, sis quartos? Que et tornes boja? Si l'altra vegada me la vas
omplir per quatre?

-Doncs, si ho sap, per qu ho pregunta?

-Omple b, omple b.

-Si es vessa!... Que no ho veu?

-Vaja, no siguis arraixa. Aix rai, que no us costa res.

-Es coneix que no la t d'arrencar ni perdre les ungles, que, si
no, no ho diria. Xo! Aquest dimoni de burro!

-Fuig, dona, si ni se't pot tenir de tan sec!

-Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs.
Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de
la Felia i... ai, filla, com se m'ha posat!... Xo! (La Tereseta,
com per via d'advertncia, sacut dos vergassades al cap del ruc,
suficients per fer-hi tornar el ms savi.)

-No li peguis, dona.

-Vost el tingus de governar. Xo! Ditxosa cua, sembla la pndola
d'un rellotge! I, digui'm, que s fora la minyona del tercer pis?

-Qui vols dir?

-La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut
emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safalls.

-Ca, dona!... Si l'amo est que hi delira!

-Doncs si que t gust. Em sembla que deu ser ms macarr!

-Per qu, dona!

-Qu vol que li digui... No compra terra ms que de lluny en
lluny, i, si vost ho repara, baixa una olla ms plena de
cascrria que fstic fa de tocar-la. Xo, burro! Maleda mosca, i
com me'l fa partenir! (I, dient aix, li ala la pelada cua, caa
l'insecte, el rebat per terra i l'aixafa exclamant tota satisfeta:
-Vs, pica!) I el senyor Cinto?

-S'ha mort.

-Du l'hagi perdonat. No vol pas res ms?

-Quan tornars?

-Cada dia que no plogui. Arri, paiasso! Quiii... voool... terra.

I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures qu ha
descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporci que
la carga baixa.

Per quan la srria mostra son fons, llavors comena la segona
part. _La terraire_ la plega pel mig, la colloca sobre la
bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la ms lleugera
amazona del Circo de _Ciniselli o Price_, d'un sol bot, i sense
tocar pl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquillitat ms
indiferent, comena a comptar els quartos que ha fet, sense
atendre si el burro va dret o tort, si per l'acera o pel mig, ni
si pot donar algun cop de cap o algun pet a algun bocabadat;
donant lloc sa distracci a les queixes dels transitants i a les
desvergonyes de la _terraire_. Algunes capaces d'avergonyir al
sol, si el sol tingus vergonya.

Al passar pel carrer de l'Hospital compra un llonguet i un grapat
de fruita, sense pendre's la molstia de baixar de la bestiola, i
corre a reunir-se amb les companyes, que l'esperen a l'entrar del
carrer de la Cera.

Si llavors les topssiu, no els digueu pas res; s un consell
d'amic, puix aquelles boques, si l'emprenen contra vosaltres, sn
capaces de marejar-vos i potser d'alguna cosa ms, solament amb
sos immensos ditxos, equvocs, descaros, desvergonyes, llengotes i
sofocos. En conscincia crec jo que un dels suplicis que jo
destinaria als homes tontos, si mai arribs a legislar (cosa, com
sabeu, molt fcil en nostres dies), fra el ser torejat per _les
terraires_

Ans d'acabar, amb tot, per satisfacci del nostre poble, vos dir
amb orgull que _la terraire_ s generalment tan honrada com
desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu
trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa,
convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a ms de quatre,
sense notar-li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Per no us
deu estanyar: la terraire, llavors, no s la terraire. Ella no
existeix sin quan va espellifada, deixadota i sense pentinar,
acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb
gutural i llastimosa veu: Quiii... vol... terra!

BLAY MRFEGUES



L'AMO DE CASA

_L'amo de casa, tot prenent xacolata i llegint La Propiedad_.
-s vost qui desitja llogar el ter pis de la meva casa?

_L'aspirant a llogater_. -S, senyor.

_L'amo de casa_. -Ah! ah! (Cridant.) Muller, nois: veniu! El
senyor s el qui vol llogar el ter pis. _(La famlia rodeja i
examina el desconegut amb un sentiment de viva curiositat en la
que hi ha barrejada un poc de compassi.)_ Bueno: ara que ja
l'haveu vist, aneu-se'n, que tenim d'enraonar tots dos. Tanqueu la
porta.

_L'aspirant a llogater (espantat)_. -No voldria pas causar-li
molstia... Si est ocupat tornar en altra ocasi.

_L'amo de casa_. -No, senyor, no: val ms eixir-ne d'un cop
(Mirant-lo). La fatxa no s mala; els ulls sn bonics i t la veu
molt agradable...

_L'aspirant a llogater (sufocat i violent)_. -La minyona que m'ha
ensenyat el pis m'ha dit que vost en volia 22 duros cada mes...

_L'amo de casa_. -Esperi's, home, esperi's! No vagi tan de pressa.
Encara no hi som, en aix. Quants anys t, vost? Com se diu?

_L'aspirant a llogater_. -Em dic Narcs Campmany.

_L'amo de casa_. -D. Narcs _de_ Campmany?

_L'aspirant a llogater_. -Sense el _de_.

_L'amo de casa_. -s llstima. Si es queda amb el pis ser
menester que se'l posi. En el segon pis ja hi tinc un bar, i aix
dna llustre a la casa. Continu, senyor de Campmany.

_L'aspirant a llogater_. -Tinc trenta anys i sc solter.

_L'amo de casa_. -Bueno, ja m'agrada aix. Un solter, sobretot si
no es calavera, s molt millor que un casat, perqu les criatures
gasten molt les rajoles i embruten el paper de les parets. I de
qu fa, vost?

_L'aspirant a llogater_. -Sc advocat, per no exerceixo; visc de
renda.

_L'amo de casa_. -Perfectament. s l'ofici millor per la
tranquilitat de l'escaleta.

_L'aspirant a llogater_. -Tinc algun diner que jo mateix me'l
negocio.

_L'amo de casa_. -Mal fet; ja li far conixer un cunyat meu que
s corredor i ell li emplear molt b.

_L'aspirant a llogater_. -Per, home, si li dic que jo mateix...

_L'amo de casa_. -Fugi, home, fugi! Estic segur que li confiar
els seus interessos; adems que li tinc proms donar-li tota la
feina que pugui dels meus llogaters. Com anem, de salut?

_L'aspirant a llogater_. -Molt b, grcies. Sento un poc de calor.

_L'amo de casa_. -No m'entn, vost: m'informo de si gasta bona
salut. Quin temperament t?

_L'aspirant a llogater_. -Limftic, me sembla... S, limftic.

_L'amo de casa_. -Aveiam, tregui's la levita.

_L'aspirant a llogater_. -Qu diu, ara?

_L'amo de casa_. -S, home: faci el que li dic. Aix s de molta
importncia per mi... Qu caramba! No vui tenir gent malaltissa a
casa meva. No hi ha res que desacrediti una finca com el veure-hi
sovint el cotxe de morts a baix a la porta... Vui gent ben
conformada, que tingui el pit ben alt... Vaja, tregui's la levita.

_L'aspirant a llogater (indecs)_. -Home...

_L'amo de casa_. -Aix mateix!... Ara l'altra mniga. Malo... Em
pensava que era ms robust. Deu pesar molt poc, vost!

_L'aspirant a llogater_. -No l'hi puc dir.

_L'amo de casa_. -T el coll molt curt.

_L'aspirant a llogater_. -Em sembla que no.

_L'amo de casa_. -Li dic que s. I aquestes venes... Mala
senyal... Cuidado amb la feridura!

_L'aspirant a llogater_. -Qu diu, home!

_L'amo de casa_. -Ser precs que es comprometi formalment a
refrescarse les sangs a cada canvi d'estaci. Jo m'encarrego
d'indicar-li el refrescant que ms li convindr.

_L'aspirant a llogater_. -Puc posar-me la levita?

_L'amo de casa_. -Esperi's, home: vost no fa prou exercici.

_L'aspirant a llogater_. -S, senyor: desprs d'esmorzar vaig tots
els dies a la punta del moll.

_L'amo de casa_. -No n'hi ha pas prou: d'avui endavant viatjar
tres mesos cada any. Aix dna importncia a la casa i fa reposar
les escales. Per la tardor tots els de la casa viatgem.

_L'aspirant a llogater_. -Con que, quedem en que sn vint-i-dos
duros cada mes?...

_L'amo de casa_. -Ca, ca! No hi som, encara, en aix, senyor de
Campmany.

_L'aspirant a llogater_. -Em sembla...

_L'amo de casa_. -Qu li sembla! Em fa riure, vost. Que es pensa
que es lloga un pis com aquell que compra uns pantalons? Vaja, que
aquests llogataires que avui corren ens tracten amb una
franquesa... Per qu no em demana tot seguit les claus del pis?
Ja vol tractar del preu i ni menos sap les condicions del paper
d'arrendament.

_L'aspirant a llogater_. -Des d'ara m'hi avinc perqu suposo que
seran enraonades.

_L'amo de casa (traient-se un paper de la butxaca)_. -Escolti:

_Article primer_. -El llogater i la seva famlia es llevaran i es
ficaran al llit a les mateixes hores que l'amo de la casa, perqu,
com que viuen sobre d'ell, no li facin sofrir la molstia del
soroll.

_Article segon_. -El llogater tindr obligaci de sortir al balc
dugues vegades al dia fregant-se les mans amb aire de satisfacci,
per donar enveja als que passin pel carrer i augmentar d'eixa
manera la importncia de la finca.

_Article tercer_. -Si no sap de jugar a les dames n'apendr per
baixar-hi a jugar amb l'amo en les vetlles que aquest tingui per
convenient.

_Article quart_. -El preu del lloguer s de 22 duros cada mes,
pagats per anyades avanades; i, en cas que a l'amo li apugin la
contribuci, deur pagar el llogater una pesseta de ms per cada
ral que li augmentin.

_L'aspirant a llogater_. -No hi ha res ms?

_L'amo de casa_. -Encara queden alguns articlets de menos
importncia que ja li far conixer en son temps i lloc.

_L'aspirant a llogater_. -No em sembla pas exagerat tot aix; crec
que ens entendrem.

_L'amo de casa_. -s poeta, vost?

_L'aspirant a llogater_. -S, senyor: molt sovint m'entretinc a
fer versos, i bastants dels que he fet s'han publicat.

_L'amo de casa (content)_. -I mantenidor dels Jocs Florals?

_L'aspirant a llogater_. -No, senyor.

_L'amo de casa_. -Quina llstima! Ser precs que faci el possible
per ser-ne. La meva senyora es mor de ganes d'ocupar el puesto de
Clemncia Isaura.

_L'aspirant a llogater_. -Puc fer tots els possibles per
lograr-ho.

_L'amo de casa_. -Aix s. Divinament!

_L'aspirant a llogater_. -Con que... quedem en que sn 22 duros
cada mes?

_L'amo de casa_. -Ah! dispensi; encara falta una pregunta.

_L'aspirant a llogater_ .-Quina?

_L'amo de casa_. -S'ha oblidat de dir-me per quins motius deixa el
pis que ara t.

_L'aspirant a llogater_. -Oh! per una friolera: vaig tenir una
petita qesti amb l'amo de la casa i el vaig tirar per l'ull de
l'escala.

C. M.



L'AMERICANO

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de
l'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres
tants quadros de la galeria histrica, que eren conseqncia
natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem
compendre, i sobre les quals la reina del mn, l'opini pblica,
ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra poca ha creat nous
tipos amb els quals ens topem tots els dies, que sn tan dignes
d'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant
efecte s per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos
possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan
ridcul l'_oficial_ de perruquer d'avui, pretensis i
_entrometido_, portant cabellera excessivament abultada i amb la
clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta,
cupido de criades i jugador de dmino, com nosaltres trobarem
original el barber del seu temps, xerraire, curandero i
guitarrista.

L'americano s un dels tipos de nostra societat que sempre hem
considerat digne d'estudi. Tots sabem qui s l'_americano_, tots
sabem a quin subjecte s'aplica aquest nom. L'_americano_ s
l'espanyol, i quasi podem dir el catal, que ha sortit de la
pennsula, i, desprs d'haver passat alguns anys a l'Havana, ha
tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que
all no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no
sn _americanos_; aquells sn _uns ximples carregats d'illusions
i uns homes que mai seran res_. Establerta, aquesta diferncia,
examinem l'origen de l'_ americano_.

L'americano s fill de la costa i de pares pobres. Desprs de
sortir de l'estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir
mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un caf i all va
completar la seva educaci servint copes i marcant _trenta uns_ al
billar, fins a l'edat de setze anys. El seu oncle, home de b i
d'una regular posici, tement que el seu nebot all sempre seria
un murri, li dna cartes per als seus amics de l'Havana, li paga
el viatge, li fa fiana per la quinta, i el recomana al patr del
barco.

Al principi de la seva estada a l'Havana escriu cada quinze dies a
la seva famlia. Desprs, cada mes; ms tard cada mig any, i, per
ltim, ja no escriu. Allavors s quan comena a fer fortuna: ha
conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant
costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fcil.

Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verd
i de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, i
llavors es recorda de la seva famlia i de la seva ptria.
Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s'embarca
cap a Espanya. Quan arriba al seu poble est commogut per espai de
vuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del poble
s'apressen a visitar-lo, i fins la Societat Choral li fa serenata.
Ell est molt content, t l'amor propi satisfet, i, per provar el
seu agrament, fa fer una font per la vila i a cada un dels seus
amics els regala un caix de puros i un barret de _jipi-japa_. Com
l'home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja est fastiguejat de
la consideraci pblica i troba molt tonta la vida de poble; fins
l'envelat nou, que s un envelat de primer ordre, no el fa feli.
Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de mig
duro cada dia a la seva famlia, paga la carrera de pilot a un seu
germ, fa collocar una corona de _siemprevivas_ en el ninxo del
seu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se'n va a la
capital de Catalunya.

Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quan
va anar-se'n a l'Havana era conegut en el seu poble pel Pep de Cal
Tano; ara es diu D. Jos Vials. s un senyor d'uns cinquanta
anys, encara que en representa sis ms perqu el clima de l'Havana
dissipa molt la naturalesa. s un home d'estatura regular, ms
aviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color caf amb
llet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb molt
esmero: totes les prendes sn de roba estrangera, porta mitja
dotzena d'anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga i
grossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d'or i pedres
fines, i, per ltim, gasta camisa de batista amb una grossa agulla
de diamants en el pit. Com les mans sn la cosa que ms senyala
l'ocupaci que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintre
de guants morats o de color d'argila. s parroqui del Caf de les
Set Portes i est subscrit al _Lloid_.

En el seu tracte generalment s amable i reservat; s molt amic de
parlar en castell (encara que ho fa bastant malament), i per un
regular juga molt b al solo i a la manilla.

Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seu
corredor, per sota m, al l8 per l00 amb garantia d'_obligacions_,
juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per ltim, es fa nombrar
Director d'alguna societat de crdit. Si ja est satisfet amb el
que t, adquireix paper de l'Estat, compra una casa per viure al
carrer de la Merc, i se'n fa dues ms de noves en l'_Ensanche_.

_L'americano_ t en el seu interior dos sentiments que sempre
estan contraposats. Per una part, com veu que s ric, t desigs de
donar-se llustre i fer el _senyor_; i, per altra part, es mira
molt un duro abans de gastar-lo, perqu es recorda de lo molt que
ha tingut de treballar per guanyar-lo. Per un costat veureu que t
una carretella i un parell d'eugues que no les t millors cap
marqus; per si li seguim el passos, veureu que ell mateix se'n
va a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sap
regatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de la
quadra. Tamb veureu que el seu pis est amoblat amb luxo, per la
_silleria_ est coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobre
una tira de cot retort, de dos pams d'ample, per la qual sempre
camina per no gastar la catifa.

Acabar donant una senyal per conixer el pis en qu viu
l'americano: detrs dels vidres hi ha transparents pintats amb
colors molt vius, i, en la part de fora del balc, una gbia amb
un lloro.

SISTACHS



ELS FORASTERS

Al voler parlar d'algun assumpto de Barcelona que em dons matria
per omplir les dos columnes del peridic que avui em toca omplir,
he trobat el petit inconvenient de qu no en trobava cap. Ja s
que em quedava el recurs de parlar del temps o de la calor; per
jo s home de conscincia i no m'agrada robar els diners a ning.
Un nmero d'UN TROS DE PAPER costa un ral, i per aquest preu el
lector t dret a exigir que no se li donin a llegir coses que
tothom sap i que de tant gastades ja causen enuig a l'home de ms
bones tragaderes literries. No presentant-se'm cap assumpto de la
nostra localitat, el pensament passa, sense fer cap esfor, a
formar la idea del foraster, tipus molt digne d'estudi i
consideraci per ms d'un concepte.

He dit que el foraster era digne de consideraci, i ara em sembla
poc: el foraster s una de les arrels de ms importncia, per medi
de les quals se nutreix i vigoritza l'arbre de la prosperitat
d'una poblaci; s un dels elements de vida ms principals d'una
ciutat; s l'aliment que, passant del ventrell al cor, es
transforma en sang rica i nutritiva, que dna vida i moviment a
tota l'economia.

Si en tot temps el foraster ha sigut til i profits per
Barcelona, potser mai ho ha sigut tant com ara. Desprs de tantes
quiebres, desprs d'una crisi tan llarga que ja li podem dir
estacional; desprs de tantes amenaces del _cop_ i tants motius de
malestar i sobresalt, la nostra pobra ciutat est tan rebregada i
escanyolida, que aviat no la coneixerem ni nosaltres mateixos. I,
si no, diguin vosts: coneixen algun barcelon que gasti diners?
Jo, per la meva part, els dir que no. Els barcelonins que
gastaven la plata ja s'han acabat; aquells homes generosos i
decidits que varen fer fer dues vegades el primer teatre
d'Espanya, ja no existeixen! Que el paper els hi sigui lleuger!
Si ara el Liceo es torns a cremar, aviat hi veurem en son lloc
una fonda o un basar; ja no tornaria mai ms a arruinar cap
empresari.

Els forasters els podem dividir en nacionals i estrangers.

Els nacionals els podem subdividir en castellans i catalans, i, al
dir _castellans_, ho prenc en el sentit d'aquell general tan
simptic que deia que tenia per castellans a tots els que no eren
fills de Catalunya.

La temporada en qu ms abunden els forasters s la present.
Aprofitant la temporada dels banys vnen a passar l'estiu entre
nosaltres una infinitat de gent de totes les provncies d'Espanya.
Aquesta classe de forasters, als quals havem donat el nom de
_castellans_, es coneixen a primera vista. Vnen recomanats a
alguna casa de comer per algun dels seus corresponsals, i posen
en la fonda d'Orient. L'encarregat de guiar-los per Barcelona s
el fill gran del comerciant, que els acompanya d'un lloc a altre
des de les sis de la tarda fins a les onze de la nit; el restant
del dia est ocupat en l'escriptori. El _cicerone_ del castell
est molt satisfet amb la missi que compleix, sobretot si el
foraster s home que ha vist molt poc i, per consegent, s'admira
de tot: t una espcie d'orgull de catal al veure que es queda
parat al contemplar els adelantos de la nostra indstria. L'nic
que el fa patir s el tenir de parlar en castell, lo qual s una
verdadera tortura per la major part dels descendents de Ramon
Berenguer i de Berenguer Ramon.

El foraster castell passa en revista _La Espaa Industrial, La
Maquinista Terrestre y Martima_, i la fbrica de l'_Escud_.
Aquests establiments, verdaders monuments industrials,
l'entusiasmen i li donen una idea molt alta de la nostra
indstria: el seu _cicerone_ aprofita aquesta bona disposici per
combatre les idees lliure-canvistes. Si durant l'estada del
foraster es presenten dos festes seguides, l'acompanya a
Montserrat, i de cam li ensenya les hermoses fbriques de panyos
de Tarrassa, en les quals el foraster mai deixa de comprar un
parell de cortes de pantalons per l'hivern vinent. Dos dies abans
de marxar el castell a la seva terra, el seu guia li prepara el
cop de grcia: li fa veure la torre del Marqus d'Alfarrs,
coneguda per Laberinto o _Labarientu_. Desprs d'haver vist
aquella possessi quasi reial, el castell es despedeix molt
satisfet de Barcelona desprs d'haver-hi deixat bastants diners.

El foraster castell fa el segent resum de les seves impressions:
Barcelona s molt bonica i t coses dignes de ser admirades; la
llstima s que no fan tant efecte perqu els catalans les alaben
massa. El teatre del Liceo no s tan imporant com el teatre Reial;
els sigrons no valen res; el clima, botigues i cafs no poden ser
millors; les noies sn guapes, per no tenen la grcia ni
l'amabilitat de les castellanes, i, sobretot parlen una llengua
tan aspra, que els hi escau molt poc.

El foraster catal s enterament diferent. Com a ha estat moltes
vegades a Barcelona, es forma el propsit decidit de no admirar-se
de res i t una espcie de vanaglria en no necessitar ning que
l'acompanyi, per ms que moltes vegades confongui el carrer dels
Flassaders amb el dels Tallers. El foraster catal generalment
passa pocs dies a Barcelona; ha vingut per veure _L'Africana_ o
alguna esquadra, i de cam es fa roba per l'estaci vinent, es
compra un barret i renova la subscripci del diari d'en _Brusi_.
Per un regular posa en la fonda d'Espaa o en la posada de
Caballers; dina a la una i sopa a les vuit.

El foraster estranger s el ms estimat de tots, perqu
generalment s el que gasta ms la plata; s la vctima segura
dels revenedors de localitats i els cotxeros. Tots els dies en
veureu algun pels nostres carrers. s aquest senyor alt i prim,
vestit amb traje de fil, sombrero de palla i sabates de dos soles,
que en una m porta un llibre amb les escobertes vermelles i en
l'altra una sombrilla tan gran com un paraigua. L'estranger dna
molt poca importncia als establiments industrials i passa pel
carrer de Fernando sense donar una mirada a les botigues; en canvi
el veureu aturat mitja hora davant del portic d'alguna casa vella
de la Baixada de la Canonja o copiant algun detall arquitectnic
de la Seu o de Santa Maria del Mar. L'estranger posa en un dels
millors quartos de la Fonda de les Quatre Nacions, i pren caf,
conyac o absenta en el Caf de Paris.

La impressi que l'estranger s'emporta de la nostra ciutat, s la
segent: Barcelona s una poblaci que no t fesomia espanyola;
s'assembla a qualsevol ciutat del reste d'Europa. En vuit dies que
hi he passat no he vist cap corrida de toros, cap manola, ni cap
xulo que em dons la ms petita ganivetada. T bon clima, bones
costums, i s'hi disfruta de completa tranquilitat. Cap agent de
policia no se m'ha acostat a exigirme els papers ni a molestar-me
mai; en canvi, en certa ocasi, en vaig necessitar un i no em va
servir de res. Barcelona, en una paraula, podria confondre's amb
qualsevol ciutat d'una naci civilitzada si no fos per la
circumstncia especial de qu no hi he vist mai cap borratxo pels
carrers.

Abans d'acabar dec fer una observaci: he comenat dient que els
forasters eren una gent molt apreciable i til, i, al dir aix,
solament m'he referit als forasters que vnen a gastar a Barcelona
els diners que han estalviat en el seu poble; de cap manera em vui
referir als forasters-gorristes que van a posar a casa d'un amic.
Aquesta classe la considero com una plaga tan perjudiciai i
terrible, que, si jo fos venjatiu, al meu enemic ms encarnissat
li diria: -Du te doni forasters!

SISTACHS



UN HOME DE SA CASA

No hi ha remei!... En aquest mn si un hom no s'aconsola de beure
una mica a galet i creure's una pila de coses que se senten a
dir... Boranit!... ja es queda sense explicar-se'n una pila
d'altres, que no ofereixen altre medi ms _a comodo_ de
trobar-los-hi la veta.

Ja veuran per qu ho dic. Abans, jo em reia en gran d'all que
diuen: que en aquest mn hi t d'haver de tot. Fins hi tenia
disputes. Qu els dir jo, ara: em semblava que de moltes coses
ens en podem ben passar. Per al cap d'un quant temps... fillets
de Du! comeno a veure coses estranyes que a l'ltim vaig tenir
de creure-ho, perqu, si els tinc de parlar francament, s l'nica
ra bona per explicar com s que en el mn s'hi troba un magatzem
d'estranyeses, que, si no fos all que diuen, no crec que hi facin
gaire ms servei que els gegants i les trampes a les professons de
_Corpus_ o aquelles btes de regar els passeigs per la gent que
surt a ltima hora.

I, si no, ja poden, si sn servits, comenar a explicar-me quina
solta tenen i quina ganncia ens donen les sogres, els lloguers de
casa, els bitllets que no treuen, el casar-se dues vegades, la
gent que cria coloms i la que fa _lbums_ de sellos i colecciona
_cajetillas_. Si tot aix s'ho emports algun dia una ventada!
Veiam: quants mils duros perdrem entre tots plegats?... I,
donses, encara replicaran?... Nosaltres mateixos... vegin si en el
mn hi som per altra cosa, que perqu no es pugui dir que no hi
som.

Aqu tenim el senyor Rafel. Qu hi fa en el mn, aquesta nima de
Du? Ell no t ofici, ell no t negoci, ell no llegeix, ell no
escriu; no ha sigut ni vol ser mai regidor, ni arcalde de barri;
els diaris no han portat mai el seu nom; no paga contribuci; no
t vot; no va al caf; no t companys... noms s casat i... ell
mateix ja ho diu... _home de sa casa_.

No li han passat mai cap circular, no li porten entregues ni rep
cartes; potser s l'nic del barri de qui el carter no sap donar
ra. Mai ha tingut de menester el sereno ni li ha preguntat res.
El que va ms a casa seva s l'ordinari de Vilanova, que tot
sovint li porta cistells de borregos de part d'un cos seu. Si
tenen d'anar a fer-li una visita, ja cal que hi vagin amb les
senyes ben preses, perqu en tot el carrer no trobaran una nima
que es recordi del senyor Rafel.

An ell deixeu-lo estar tranquil. En sa vida ha tingut opinions ni
tampoc s'hi mata per entendre els que les tenen. No entn borrall
de poltica, ni busca notcies. Si algun dia agafa un diari tot
comprant xacolata o sucre roig, el veureu tot admirat de no trobar
en les Reials Ordres el nom del ministre que fa tretze mesos que
va caure. Ell potser s l'nic que surt tranquil de casa i es
passeja satisfet el dia que corre la nova d'haver-se de dar el
cop, perqu no ha parlat amb ning que l'hi pogus dir.

Si voleu veure'l content i a ses glries, busqueu-lo a casa seva.
Quina vida! No est gras en demasia, per cria panxeta; no s
jove, per tampoc s vell; un home com d'aquells que a cada
cantonada se'n troben deu. No t fills. No en t, no... i tant de
b li ha fet Du. No puc dir-los els sustos que ha tingut i les
angnies que ha passat, fins que s'ha vist la senyora ja a certa
edat.

La senyora... la mateixa estampa d'ell. Deixeu-me-la estar a casa,
fent mitja o apedaant llenols. Ni broda ni sap fer flors, ni en
sa vida ha fet res bonic. Es coneix que la guardaven per casar-la
amb el senyor Rafel.

Desprs tenen una criada... que s una bona minyona. Tretze anys
que est amb ells. Ni surt a les tardes dels diumenges, ni
festeja, ni s'entret quan l'envien. El seu gust s tenir
converses amb l'amo, que sn molt amics.

I vet aqui el senyor Rafel: s clar que est b, a casa seva!...
T una levita de quadrets per crrer pel pis; no porta pantufles
ni sabatilles: les mateixes botes de sortir.

No es pensin que jegui, ni dormi, no. No para mai; mateu-lo, per
deixeu-lo treballar. Sua, es cansa de pit, s'escura de vista, i
tot per coses que no li pertoquen ni sn necessries. El dia que
fan dissabte ell corre per la casa amb l'escala de fusta, que li
aguanta la minyona, despenjant cortines, traient galeries i
espolsant quadros i retrats. Ell tragina els matalassos des del
llit al balc del celobert; ell descargola i torna a cargolar els
llits; ell retira les calaixeres per treure la pols del detrs...

Per quan no hi ha trfec, es t una tauleta amb un caixonet ple
d'eines de tots els oficis, i all s'entret tots els dies fent
cosetes per posar dessota el globo de la calaixera, que ja n'hi t
una colecci que dna gust. Agafa llenquetes molt primes de paper
de color i daurat, i veuran que fa de gerros, noms de Maria, creus
de Malta, i ala!

Altres voltes, fa quadros de granets, de petxines, de fusta
retallada... Tot per entretenir-se. T receptes per tot: per fer
tinta, per aigua sedativa, per enganxar cristall i porcelana i per
treure les taques d'oli.

Tot lo que s'espatlla a casa ho adoba ell; els llistons de les
cadires, els panys espatllats... Sap de tot.

Ell s aquell senyor que veuen, cada dia d'encant, recorrent
parades de coses velles i comprant objectes que no es pot saber de
qu curen, ni per qu serveixen.

El senyor Rafel s dels que entenen en melons i ell mateix se'l va
a comprar. Sap regatejar, i per aix de tant en tant acompanya a
la criada a la Boqueria perqu aprengui.

Ell aprofita totes les estacions. Pel juliol fa tomquets en
conserva, per l'agost fa confitura de prssec i de pera; per la
setmana santa fa bunyols, per Sant Josep fa crema i matons de
monja. No! El dia que ell se fica a la cuina, ja surt una cosa
bona per dinar. Ell sap fer gresoletes, bacall a la provenala,
torrades amb llet... demanin!...

Ell ja ho diu: -No em falta ms que una caseta a fora!- I jo ho
crec! Veuen?... Perqu el veig molt afectat amb quatre testos que
t al balc. Ell, pobre home!, s'hi fon, de no poder anar al
matinet a les flors per comprar llavors de francesilla o esqueixos
de clavellina, ell que s tan enginys! Quines cascades hi
faria, si es pogus veure una torreta seva!... Glorietes de canya
verda, assientos rstecs, jocs d'aigua... Faria cries de tot...
fins de granotes!

Per, _nada_... Ell prou es fa totes aquestes illusions i en
parla a taula amb la senyora i la criada, que no s com tots tres
ja no s'han fos!... Mai pot arribar-hi.

Tot lo ms arriba a llogar una botigueta a Grcia en el carrer de
Sant Antoni, sense jard, amb eixida de quatre canes i amb
prohibici de l'amo de fer-hi sortidors ni caminals ni caminets.

Veu's aqu el senyor Rafel. Es mor, i no li fan funerals: noms
totes les misses de l'endem sn en sufragi de la seva nima, i es
queda tancada aquella porta, que encara ning havia vist mai
obrir.

JOSEP SERRA



L'HEREU

Avui els presentem una de les principals vctimes de la
preocupaci social.

_L'hereu._

Qui s que en el transcurs de la seva vida no ha sentit dir i no
ha dit alguna vegada mil pestes de l'hereu? Quin s el fill
extern, per illustrat que sia, que ha deixat de pensar, dir o
escriure una muni d'improperis contra la respectable classe dels
hereus?

Nosaltres ens atrevim a dir que som de diferent opini.

Nosaltres compadeixem a l'hereu i per lo mateix el defensarem fins
all on arribin les nostres forces; i, com tota convicci ha de
ser fundada en algunes raons, ara direm les que tenim per sortir a
la defensa d'aquesta classe tan calumniada.

En primer lloc defensem els hereus perqu estan en minoria; en
segon lloc per anar contra la corrent; els defensem perqu s una
instituci essencialment catalana, i, per ltim, els defensem
perqu tots nosaltres som hereus: en un TROS DE PAPER no hi ha cap
fill extern. No creguin, per aix, que els hereus ens sn
simptics perqu els considerem que sn millors que els altres; de
cap manera. Nosaltres, amb el perms de vosts, creiem que quasi
b tots els homes neixen amb una infinitat de vicis i defectes, i
que poc influeix l'haver nascut un any abans o desprs per ser
millor o pitjor. Defensem a l'hereu perqu el considerem ms
desgraciat que els altres.

Lo millor que pot succeir-li a l'hereu s tenir la sort de nixer
de bona famlia. Creuen, per aix que ser ms feli? Ara ho
veuran.

El fill primer comena ja per patir, en l'acte de nixer, molt ms
que pateixen els dems germans.

No es necessita ser metge ni llevadora per saber que el primer
part sempre s el ms difcil. Aquesta mateixa causa s un niu de
sofriments durant tota la seva infncia. Com el seus pares vnen a
ser uns aprenents de la paternitat, el fill primer els serveix
d'aprenentatge, i a costa seva adquireixen l'experincia que
desprs tenen per criar els fills segents. L'hereu comena ja
servint de cartipa per apendre a escriure. No els en dic res
dels topos que hi cauen!

A costa dels pobres pulmons del primer fill, la mare adquireix
l'experincia de qu a les criatures no se'ls ha de posar la faixa
tan estreta.

A cpia de bonys al cap de l'hereu, la mare aprn que no es pot
deixar soles a les criatures en el llit.

Deu o dotze enfits que han portat a l'hereu a les portes de la
mort, ensenyen als seus pares que no es poden donar moltes
llaminadures als infants.

Si a pesar de totes les malalties i contrarietats l'hereu t una
naturalesa prou forta per escapar-ne viu, li esperen, en el
transcurs de la seva existncia, una profess tan seguida de
disgustos i mal de caps, que ms valdria que Du se l'hagus
endut.

Aix que comena a tenir germanets, ja tots se'l comencen a mirar
amb mals ulls, perqu senten que tothom li diu l'_hereuet_.

Si mentres juguen algun ne plora, ell s'emporta les culpes i rep
quatre clatellades de l'autor dels seus dies, perqu els dems
s'avenen i l'acusen.

Ell no pot tocar cap joguina dels altres, per, en canvi, ha de
suportar que els altres germanets li xafin els soldats de plom i
li esquincin l'estel. Si es vol pendre la justcia per la seva m,
li costa una pallissa, i si porta la queixa als seus pares,
aquests li diuen:

-B, home! No veus que sn petits?

Quan l'hereu s gran, diran vosts, se la passa ms b que els
altres germans, perqu li toca tota la moma. Doncs s'equivoquen:
quan s gran, s ms desgraciat que mai.

Els fadrins externs van desapareixent de la casa poc a poc: han
seguit la seva carrera; reben el dot (que, encara que sigui poc
comparat amb el del germ, junt amb el producte de la carrera, els
hi dna per passar), i deixen el pobre hereu al costat dels seus
pares, essent ms esclau que mai.

Cada un dels seus germans ha seguit la carrera per la qual ha
tingut ms vocaci: ell ha tingut de seguir la carrera del seu
pare, encara que no li agrads gens.

Els germans han anat a establir-se en el punt que ms els hi ha
acomodat: el pobre hereu, el mateix que una alzina vella, no pot
moure's del punt en qu ha nascut.

Passo per alt els disgustos que li ocasiona la subjecci a qu ha
de sotmetre's visquent en la companyia dels seus pares que, perqu
sn vells, no es recorden que foren joves; solament em detindr a
senyalar un dels inconvenients ms grossos de l'hereu: el
casament.

En primer lloc, s de rigor que l'hereu no es casi fins que totes
les germanes estiguin _collocades_. Aix fa, naturalment, que el
pobre xicot passi sospirant tota la seva joventut, mirant-se les
noies que li agraden amb la mateixa mirada de la guineu de la
faula. Quan les germanes sn casades, a vegades el pobre home ja
s vell, o, almenys, es troba en l'edat en qu les passions estan
tan apagades com el braser d'un pobre, i ha de sofrir una tortura
d'un altre gnere. Un dia, el seu pare, que ja s un gueto de
setanta anys, es desperta amb la mania de voler tenir nts, i
busca una pubilla per al seu _hereu_. Busca la pubilla, la troba,
la demana, i l'hereu es casa.

La pubilla s guapa o lletja, t bon gnit o un gnit infernal,
per sempre s rica; el pobre hereu l'ha de pendre tal com s i ha
de passar la segona part de la seva vida amb la persona que el seu
pare li ha destinat.

A ms de tots aquests inconvenients, que sn generals a tots els
hereus, en senyalarem alguns que no per ser-ho menys deixen de ser
dolorosos pel nostre hroe.

Si la casa va malament, l'hereu s un burro.

Si prospera, s un tigre que s'ha engreixat amb la sang dels
pobres germans.

Si els germans sn uns mals caps i uns ganduls que no han sabut
treure partit de la seva carrera, se'n tornen a la casa pairal; i,
so pena de passar per un home desnaturalitzat, l'hereu els ha de
mantenir, donant-los la sopa boba.

Si alguna de les seves germanes dna algun mal pas, el pobre hereu
s'ha de constituir en defensor de l'honor de la famlia; i, encara
que no tingui instints cavallerescos, ha de canviar una bala o una
estocada amb l'autor d'aquell agravi.

Ja veuen el que li passa a l'hereu ric.

Ara afegeixin la misria a tots aquests inconvenients i tindran
una idea de les amargures de l'hereu pobre. A pesar de tot aix,
com mai he tingut la pretensi de convncer a ning, ja em
sembla que sento els fadrins externs que m'han llegit, que diuen:

-Aquest senyor dir el que vulgui, per ditxs del que s hereu!

SISTACHS



MODES

A UN ANY

La principal moda de les criatures a tal edat s semblar-se a sos
pares.

Les senyores com cal vesteixen els seus pimpollos de blanc, color
en qu hi ressalten molt ms les taques. Els barrets es fan amb
vel per millor dissimular les lleganyes i altres debilitats dels
angelets.

Algunes mares devotes de l'economia i encara ms de la seva
comoditat, abans del part prometen vestir d'hbit... a les
criatures. Lo acostumat en semblants casos s el de la Merc, que
s del color de la llet que vomiten els querubinets a dida.

L'experincia t demostrades les ventatges de la bossa.

Les mares que no tenen nyinyera deuen prevenir-se de butxaques per
les bosses buides i d'amagatall per les plenes.

A DEU ANYS

Vestit curt d'aprofitadures, amb sacsons per la creixena.

S'ensenyen els peus i les pantorrilles, i es fan petons als
senyors de certa edat.

Gorra de bordegs amb plometes de colom xarello.

El mirinyac se sol portar un poc ms llarg que el vestit perqu es
vegin els acers i algunes voltes el pany de la camisa.

El passeig es fa a camades per la Rambla, i el to superf el dna
un squit no menos numers d'estudiants de primer any d'Institut,
fumant cigarros de matafaluga lligats amb paper de regalssia.

A VINT ANYS

Vestit de vesta amb penjarelles d'immundcies vries i forros de
ca l'esparter.

Botines amb ullets, com abans se duien les cotilles.

Camisons amb trampa i en la ratlla del mig el retrat d'un
botifler, que t donada paraula de casament amb paga i senyal.

Mig barret amb un jard de flors i flocs, i en el cim un nec
lloca amb sos pollets.

Cotilla amb eixamples.

Les molles d'ulls, o les que tinguin algun defecte en l'hermosura
de la vista, podran usar ulleres, tenint molt cuidado de mirar
descaradament als homes, grcia que dna cert aire de vencedor
d'frica.

A TRENTA ANYS

El mateix de l'edat anterior, portat amb algo ms de descuit. A
primera hora del mat senta molt b el vel a la cara i el llibre
de missa.

A QUARANTA ANYS

s de gran moda tenir una filla de quinze.

Per que no passi de quinze.

Que sempre en tingui quinze.

Si en t setze ja no en fem res.

A CINQUANTA ANYS

Les modes de vint, restaurades per la tintura Padr i les
potingues de casa Roviralta.

Quan se tenen diners s de gran to fer-se l'amiga i segona mare
d'algunes polletes.

A SEIXANTA ANYS

Tururut dotze hores.

L'ORFANETA DE MENARGUES



EL DIUMENGE... A FORA!

Me sabrien dir qu hi fa la gent, a fora?

I

Jo no he nascut insensible als atractius de la naturalesa. No,
senyor. Molt al contrari, m'agrada la bravesa del torrent,
l'mpetu de ses aiges bramadores; me complauen els diversos graus
de color verd que a la vista presenten les airoses espigues del
blat tendre, els pmpols de la vinya entre oliveres i els quadros
d'hortalisses, i encara, encara!, me sento l'nim penetrat de
melancolia, si a la silenciosa vesprada, all en la vall tranquila
i solitria, sona lluny el rstic fluviol, repetint una d'aquelles
follies senzilles i gemegoses, com la que diu:

Adu-siau, mon pare.
Adu, mare i germans...

que sempre l'escolto amb esgarrifances mentres dura la llarga
modulaci de l'ltima nota.

II

Per vost, home panxut, que quaranta anys ha que acana
metdicament vetes i calic, o b pesa arrs i fideus; vost que
t una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis
gran amb aigua viva a Barcelona... com s que va a fora els
diumenges? Li demano per favor, home: qu hi fa, vost, al
Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a
sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de
l'estanc i de la iglsia; que no pot donar un pas fora de casa
sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot
passejar-se, perqu el sol estabella, i de nit tampoc, per mor de
la fosca i la serena? Vost se'n va a fora amb la fresca i ha de
carregar amb les claus de casa, amb la xacolata, amb ciurons, i
fins peix... (no m'ho negui!) i fins llard... ho s de cert...

Vost ajuda a buscar estelletes per a fer foc; pren xacolata en
una cadira coixa, menja figues... i ja pica el sol.

Vost ajusta els porticons i obre de bat a bat les portes del
corredor... jo ho he vist.

Vost va a missa torrant-se i en torna rostint-se. Treu el mocador
d'herbes, se'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la
levita, i diu all de s un gust estar a la fresca! Per ho diu
bufant.

-Noia: que no est el dinar?

Vost dina pitjor que a Barcelona, per aquella brbara costum de
qu a fora com a fora, aqu de qualsevol modo; i, abans
d'acabar de dinar, ja no pot ms de son, de mosques, de burgit de
criatures d'altre, i vost, home panxut, entre mig de la florida i
prvida vegetaci, smbol universal, immens i solemnssim del
misteri de la vida, vost es tira a jeure com un fardo i ronca i
put a suor, i ni sisquera s'adona de qu li ha caigut un sabatot!

S'aixeca amb la cara embotornada, se grata tot l'enorme cos, i
dna quatre passos a les palpentes. La seva muller est, com tots
els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memria
i notant a les venes.

Ja ha passat el dia! Perqu entre sentar-se i all de: -nos en
haurem d'anar; -diumenge hem de dur tal cosa; -ei, tanca b!;
-no et descuides pas res?- s'acaba la tarda, i abans d'arribar a
mig cam, comena a dir: -Ja voldria ser a casa.

Suposem que ja hi s. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi
troba, a anar a fora?

-Jo l'hi dir: el meu pare...

-No ho agafi tant per amunt. Vost com s que hi va?

-Home, jo veig que tothom fa lo mateix...

-Basta! M'ho havia figurat. Obeeix maquinalment a la pressi de la
costum que no comprn, i per disculpar sa ridiculesa gosaria dir
que rendia homenatge a la memria de son pare...

Home panxut: tu ets elector, alcalde de barri, obrer de la
parrquia, clavari de germandats; per...

-Qu vol dir?

-M'alegro que m'interrompi, perqu anava a dir: -Per, ase.

III

-Du los guard. Que no hi s el senyor Andreu?

-Sn a la torre tots.

-B, tornar un altre dia. Recados.

Truco un altre dia. Ning em respon.

Torno a trucar i una vena surt a dir-me:

-Si busca els senyors d'aqu davant, sn a la torre.

-Mil grcies.- Ja que tinc temps, arribar a veure en Flix i la
seva dona.

No tinc avui bon acert.

-Sn a la torre.

Trobo un conegut, i, tot saludant-me, em diu;

-Adu: me'n vaig a la torre.

-Alto!- dic jo. -Aquest tamb t una torre?- I tot passant, sento
que una senyoreta diu a un jovenet:

-Dem serem a la torre.

Es dir que tothom va a fora... i tothom t torre!

Me'n vaig a fora. Central cap a Grcia? Pujo.

Quina sort! Al baixar trobo en Flix. Me porta a la torre...

Hi t la meitat del mobles que ja escassejaven per la casa de
Barcelona; la torre s un primer pis que rep tota la pols dels
carruatges, i per aix diu que s alegre; no es cap en el
menjador, i per aix diu que s mono; no dona al camp, i per aix
diu que s en el millor puesto. I tot explicant-me l'excellncia
de la _torre_, m'acaba d'apesarar dient-me:

-s molt millor aquesta que la de l'Andreu!

I sn pocs els que van a patir a fora sols perqu els que els
coneixen sentin dir: sn a la torre!

IV

No puc sofrir la vanitat dels altres; prou cstig tinc amb la
meva, i per no patir, surto de casa en Flix. Ja que tamb s a
fora, vull gosar-ne; me'n vaig camps a travs.

Fa fresqueta. Oid! El sol ja s baix: per aqu hi ha d'haver una
font: me ve com l'anell al dit. Ja tinc fet un programa: un quart
de de seure, cigarret i trago d'aigua, i que m'empetin la basa!

Aj! seiem-hi. De tant en tant hi cau b, un xiquet de
soledat!...

Sento gatzara. S'acosten, corrents i cridant, quinze o setze
minyons de l'edat que jo tenia quan no la volia tenir. Bones
cares! bon color!

Els bull la sang, els surt pl moix; esbotzen les camises,
festegen, fan campana...

Quin gep ha rebut, un! I que b el torna! No sn mancos! Ola! Diu
que han fet gimnstica! Aix m'agrada. S'han cuit ells el dinar i
l'han fet massa salat... Bona senyal!... El jove deu ser capa de
fer un dinar; deu esguerrar-lo per gallarda ignorncia d'aquest
art, propi de dones, i deu tenir la valentia de menjar-lo encara
que salabregi una miqueta massa.

La joventut s imprudncia, passi, fora, temeritat... Ai! Massa
poc que en queda, desprs, de tot aix.

Oh! Me n'alegro, de qu aquests minyons vagin a fora, els
diumenges, en lloc de migrar-se en un caf mals o en pitjor siti!
Com se robusteixen! Corren, salten, se duen a cavall!... Qu
ajogassats estan! Tot aix no ho podrien fer a Barcelona, i, no hi
ha remei!, la naturalesa els hi obliga.

Comprenc amb gust que aquests minyons vagin a fora.

Se'n tornen cantant desentonadament... s'allunyen les rialles:
m'han donat un bon ratet. Anem-se'n.

V

Mes veig caminar all, de bracet, dos que semblen nuvis o
promesos...

S'aturen. Se parlen a l'orella, com si alg pogus sentir-los!

Tornen a caminar: ella repenjant-se en el bra d'ell, i ell
portant-la airosament, que no li pesa una palla.

Van cap a l'arbreda... Ella el fa aturar posant-se el dit en els
llavis... Ah! Escolten un rossinyol, i per sentir-lo millor, se
donen les mans. Misteris acstics!

La sombra creix; el temps passa, i ells no se n'adonen.

Calla el rossinyol; ella aixeca el cap i est tota plorosa i fa al
mateix temps una rialleta i es burla de si mateixa perqu plora
sens saber de qu.

Ara, de prompte veu que s fosc; sent una por infantil; de bona
gana se n'aniria i no se'n sap anar d'aquell siti tan callat.

Per fi se'n van fent bracet, donant-se les mans, reposant el cap
d'ella en el d'ell.

Quina estranyesa! M'han fet sospirar al mateix temps que
sospiraven ells dos... Jo tamb me'n vaig.

A vosaltres, ditxosa parella, no us preguntar per qu aneu a
fora...

Ja ho s, i... ben fet.

VI

No em parleu d'aquella gent que us convida un diumenge a la seva
torre. Vos dna la sopa crua, vos condemna a martiri de mosques i
vos fa passar el dia explicant-vos la histria de tres gallines,
les vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos abercoquers,
el preu del terreno i les picardies de l'Ajuntament.

Aquests no tenen casa a fora, sin una espcie de gbia per a
caar coneguts. Pobre del que hi cau!

VII

Cap al tard torno a Barcelona, entremig d'una multitud avinada.
Veig homes que van fent tentines; les seves mullers els guien amb
un cistell al cap i les criatures entre peus.

Han anat a beure vi, molt vi: vi barato, vi sol...

Hauran passat tota la setmana treballant, i son premi, son goig,
son ideal, era beure vi...

Vaja, que tant mateix el cristianisme, en divuit sigles i mig, ha
fet ben poca feina!

Aqueixa gent, per qu va a fora?

Si aqueixa gent no va a fora, a on anir?

VIII

Parleu-me d'una casa espaiosa, a fora; d'una casa gran, ventilada,
amb un jard, amb una font, amb sombra d'arbres, amb soroll
d'aigua, amb aucells que volin per on vulguin; per, ei, amb
butaques, amb llibres, amb mosquiteres, amb bustos o esttues que
no sien de gerrer, amb totes les comoditats que la cultura i la
civilitzaci fan indispensables, sobretot a fora; per piset
llogat? vens? carros? pols? poc siti? sol? burgit?... Fugiu-me
d'aqu; per aix no hi anir mai, a fora.

X. _(Robert Robert)_.



FI DEL VOLUM PRIMER


          *  *  *  *  *


UN TROS DE PAPER



VOLUM SEGON



INDEX

COMPRAR UN MEL!
UNA MORT!
EL GALL.
PESSEBRE.
HI HA UN MALALT.
HI HA UN MORT.
HI HA UN ENTERRO.
DOS ENAMORATS.
HI HA UN PROMETATGE.
LA VETLLA DEL SANT.
A SARAU.
LA REBOTIGA.
AL MIG DEL CARRER.
DE BALC A BALC.
AI, QUE HAN MORT UN NOI!
EN UN CELOBERT.
DUES CRIADES.
UNS HMENS DE B.
POBRE LLTZER.
EL BALL D'EN SERRALLONGA.
ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SN DEU.
FRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS.
COSES QUE ES DIUEN SEMPRE.
EL NAS.
DE MATINET.
* * *(DE LA TRISTESA)
L'ANY NOU.
SANT JORDI, ROSES.
RECORDS DE CORPUS.



COMPRAR UN MEL!

Que es pensen que no hi ha ms que comprar un mel?

Ara vosts diran: Vaia una gran cosa! s'agafen deu o dotze
quartos i se'n pren un!

Deixem-nos de bromes, que va formal.

Ning es proposa comprar un mel dolent i el fet s comprar un
mel bo; i si no ho sabien, jo els ho dic; aquest s un
assumpto srio.

Vosts posin-se sobre si, i contemplin-se una pila de melons.
Veuran com hi va la gent a triar; tothom sospesa, ensuma, fa
ganyotes, clava l'ungla, i els que s'emporten algun mel, ho
fan amb el dubte i la desconfiana estampats en la cara; prova
evident de la dificultat de encertar-ne un entre mil.

Reparin-ho: generalment aix que en una casa de famlia
s'enceta un mel, o b criden tots: carbassa! o b criden:
sopes!

Qu vol dir aix? Que el mel t una bondat efmera i que les
seves qualitats distintives sols es manifesten a ulls molt
experts.

Regla general; vagin a una casa d'aficionats a mel, i quan els
vegin menjar-lo, preguntin-los qu tal? Aquest mel menjat
ahir hauria estat riqussim, o b aquest mel hauria d'estar
un dia ms a la planta.

Com es coneix que no tenen idea de lo difcil que s
ensopegar-los!

Jo que s la nfluncia del mel en certs aconteixements,
m'horrorizo sempre que passo per un puesto de melons, perqu hi
veig mil disgustos.

No parlo dels mals de ventre que ocasionen; perqu, encara que
sn molts, no valen res, comparats amb altres efectes que
produeixen.

Mirin-se; la qumica, la fotografia, l'electricitat, sn avui
dia grans dominis de la intelligncia humana; estudiades les
seves lleis respectives, l'home les aplica amb tota seguritat.

Mes, hi ha regla encara per a distingir el mel bo del dolent?

Ai! en aquest terreno tot s miserable empirisme.

L'un compra els ms llissos; l'altre els que tenen una taqueta
groga a prop de la cua; l'altre, els llistats; l'altre els
lleugers; l'altre els que pesen molt... i tots s'equivoquen de
cent vegades, noranta nou.

Crguin-me; el mel s com la dona (i perdonin), que per ser
blanca, morena, prima o grossa, no es pot dir que siga bona.

Jo conec una senyora...

Quin exemple per les cases!

Era una senyora que estimava molt al seu marit. Era neta,
endreada, poc gastadora, amiga d'estar-se a casa; en compte de
passar la nit al caf, apedaava la roba, o dava una remenada a
l'olla, o mirava si faltava algun bot a les camises o
calotets. Era una bona senyora, per... Li agradaven molt els
melons, i el seu marit li dava un mal rato sempre que es
proposava obsequiar-la; perqu li portava unes plepes!...

Amigo de Du, vel'hi aqu que un dia, un company del seu home
li regala un mel... era per Sant Domingo; per un mel que
estava en son punt; no tenia un dia ms ni un dia menos; era
gran, amb una olor! amb un coloret entre groc i vermellenc!

La senyora, puticas! tot era: Ai, quin mel! aix s mel! en
ma vida havia menjat un mel com aquest! en fi, que al cap de
mig any, encara a cada punt deia: pel que toca a melons, cap
com el del dia de Sant Domingo.

I... no va avorrir al seu marit; per ja va comenar a
trobar-li una falta. Bon home, deia; ja m'estima, per, en
quant a comprar melons, no hi entn res: s un zero a
l'esquerra.

Aquell amic se'n va anar a Valncia, ni mai que hi hagus
anat! i va tenir la humorada d'enviar a son amic uns quants
melons d'hivern.

Quan ella els va veure, ah germans! no hi havia qui l'aturs.
En va tastar un per postres... Si bo havia estat el de Sant
Domingo, remillor era l'altre. Quin mel! Quina cosa ms
delicada, ms fina, ms assahonada... Vamos, es tornava boja.

Torn el senyor a l'estiu, comen a visitar amb freqncia la
casa, i de tant en tant, pam! mel de regalo, com sempre
excellent, com sempre delicis...

No vull ser pesat en la relaci: al cap de un quant temps el
marit es vei obligat a reflexionar sobre la influncia del
mel en el hogar domstic i li va semblar funesta.

Un dia surt de casa, avisant abans a la criada que al cap d'un
quart tornaria d'amagatotis. Torna, en efecte, entra silencis
i de repent en el quarto de la seva dona i ella aix que el
veu, tota groga i tremolant, exclama:

-No siguis mal pensat... parlvem de melons!

-Amb qui?- pregunt el marit.

-Amb el senyor, que ho digui ell mateix.

_Ell mateix_ s'estava amagat a l'arcova.

-Ah! va dir l'home enganyat, per parlar de melons s menester
agenollar-se i posar-se de cara a la paret detrs d'una
cortina?

En fi, que marit i muller es van separar. I ella es va entregar
amb tal frenes a menjar mel, que ha acabat per avorrir-los.

Ara diran vosts: B, aix no s ms que un cas. s cert: per
al cap i a l'ltim s un cas; i per un cas pengen a un home.

Tornant a les generalitats. El comprar un mel s cosa tan
difcil, que per relacions que tingui una persona, coneixer
molts metges, molts advocats, molts comerciants; per no coneix
ms que un que entengui en melons.

Que poques en veuran de pomes, de peres, de sindries llanades
pel carrer! i en canvi, que en veuran de melons! mostra
eloqent dels nombrosos xascos que se n'emporten els que anaren
a comprar-los.

Vosts mirin-se b els aficionats a l'acte de menjar mel. Si
s dolent, el veuran aixecar-se de la taula de mal humor, posar
cara de gos a tothom, queixar-se del govern, de la criada, de
que els seus xicots l'atabalen...

Per mirin-se quan t la sort de topar amb un mel bo. L'apura
fins a l'escorxa; buida les dues corones amb la punta del
ganivet; li suquegen les vores de la boca, i ell xucla de
pressa perqu no se'n perdi borrall... Ja li pot preguntar si
va millor el seu pare que est malalt; no tinga por que li
respongu fins que llepats llavis i genives i passat el
tovall, no hagi fet un sospir de gust, i desprs encara li
preguntar: qu em deia?

En un dia aix, per ms que la criada tardi, trenqui o
respostegi, ell la defensa a capa i espasa, i a les queixes de
la seva muller, noms respon:

-B, b, despatxa-la; a veure a on en trobars un altra com
ella. El cert s que avui ha portat un mel que no n'hi havia
d'altre a Barcelona.

Aix s: tamb si t una criada neta, fiada, que es deixi
reptar, llesta, tot el que vulguin, per que no spiga comprar
melons com generalment succeeix, a cada pas surt ell dient:

-Aquesta xicota no s bona per res. Desde que la tenim, ni un
dia he pogut menjar mel a gust.

No sc envejs; confesso que hi ha persones (molt poques), que
tenen una ullada que no s'erra, i que quan posen la m en un
mel ja poden dir que allo s b de Du.

Per s precs que es persudeixi el pblic de que no exagero al
proclamar davant de l'Europa, que el comprar un mel s un dels
actes en que ms vegades es veu burlada la perspiccia de
l'home, fet a imatge del Criador.

Qu importa que els venguin a tatx! Per ventura t cap grcia
dir: aquest mel s bo, desprs d'haver-lo tastat?

El fet s conixer-lo de part de fora. Ho repeteixo: hi ha
homes privilegiats per la naturalesa, que tenen l'instint del
mel, aix com el porc (mal comparat) t l'instint de les
tfunes.

Mes ai! sn escassos.

Jo els admiro aquests homes, de qui el pblic en fa poc cas,
sempre que en trobo un. Jo els veig acostar-se amb pas segur a
la pila dels melons, pegar llambregada a ells i a l'home que
els ven; obrir-se de cames, amb el bast sota l'aixella,
ajupir-se traient un xic de llengua per un cant de boca, i
adrear-se al moment amb un mel que fa saltar amb les dues
mans.

La intelligncia sempre modesta, es veu brillar en el front
del comprador.

No en tria cap ms. Tant en vull, tant te'n dar; el paga, se
l'emporta, i qui el vegi anant cap a casa seva, amb el mel al
bra, compendr en son aire triomfal que ha fet bona compra.

Des del balc l'ensenya als vens; el fa tastar al sogre o a la
cunyada que l'han anat a veure i cada vegada que passa a prop
de la galleda, l'aixeca, se l'acosta carinyosament al nas, i
quasi s'alegraria que el noi n'hi fes alguna, perqu per cstig
el deixaria sense postres i li tocaria a ell una tallada ms.

Vs de quina manera ms impensada es pot endurir un cor
paternal!

Jo els dic la veritat; reverencio als entesos en assumpte tan
dificults; si es pensen que ho s menos, jo li dono deu,
dotze, setze, vint quartos; a veure qui s el maco que em
demostra que siga fcil comprar un mel.

X. (Robert Robert)



UNA MORT!

Perdoneu si avui vaig a parlar-vos d'un assumpte terrible.

Les circumstncies m'hi han portat i devem acatar les
circumstncies.

Quan se va a un sarau, s conseqncia natural sentir msica
alegre que fa bellugar les cames a son comps, animar nostre
rostre, acudir les rialletes als llavis, i tots aquells
preludis que ens determinen a abraar-nos amb una minyona i a
dar voltes amb aquella bogeria autoritzada que en diuen ball.

Avui que l'assumpte, sento tenir que dir-ho, per que hi farem
(mal cam, passa'l de pressa), avui que l'assumpte s de mort,
no vos admiri contemplar sang, membres desquartisats que encara
baten, mutilacions horroroses, encarnissament bestial, i tot
portat al refinament ms gran de la maldat, a la perfecci de
lo terrible.

La causa us la dir en poques paraules, pel cas que no l'hagueu
endevinada.

Es mata porc!

Donya Rita, que s dona molt de sa casa, i don Gervasi, home
molt de la seva dona, inseguint la inveterada, econmica i
svia costum que vnen observant des que es varen unir en sant
matrimoni, que compten que fou per l'any de les bombes, mata
mig tocino, sols que es queda tot el sag i un pernil que es
conserva per endur-se'n a la torre.

-Diguin el que vulguin, senyora Tuyes, el tocino s el benestar
de la casa: jo no em canso de repetir-ho an En Gervasi- diu
donya Rita mentres para taula amb unes estovalles d'estopa
teixides expressament per aquesta sanguinria festivitat.

-Ja ho pot dir, donya Rita: tenint tocino es t la carnisseria
a casa; i ara, amb el preu a qu s'han posat els queviures, s
cosa de no poder menjar.

-Calli, dona, que no s on anirem a parar: tot val els ulls de
la cara; l'oli, sobretot, s cosa que esgarrifa.

-I a on me deixa el carb i la gallina i tot?

-D'aix, sap qui en t la culpa? Els revenedors. Agabellen tot
lo de la plaa, fan baca amb les marmanyeres, i qui ho paga s
el comprador. I cregui que aix s l'Evangeli: fins les cols
s'arramben.

-Qu em dir, pobra de mi! Ahir, d'un ullet que no era com el
puny me van comptar quatre quartos, dic, a menos que la criada
no siss.

-Tamb podria ser, perqu avui no hi ha de qui fiar.

-Ara qu em conta? Miri's: jo aguanto la Pepa, amb tot i el seu
gnit, perqu s fiada... Aix s: en set anys que est a la
casa no li he notat lo ms mnim. Per, per lo dems,
batxillera tossuda. Per aix de ser fiada em fa tenir
pacincia.

-I fa b, cregui.

L'entrada de la Pepa, que anuncia l'arribo del carro portador
de la mitja vctima, posa fi a aquesta conversa. Darrera la
Pepa entra la neboda de donya Rita, una amiga del seu temps, i
la Llcia, que s una criada que varen tenir catorze anys i que
es va casar a la casa amb el fuster del costat. Cada una
d'aquestes dones es plantifiquen el seu gran davantal blanc,
s'armen del seu ganivet, es possessionen del seu tallador, i,
en tant que la mocadera fa la distribuci de les carns magres
per les llangonisses, el blanc i greixos per les botifarres de
sang, i les mitjanes per les blanques i dems, donya Rita i sa
neboda, que es desmaien durant l'any de veure una rata o de
sentir matar un nec, i que no obstant en aquest dia tenen un
valor antropfic, descarnen els llomillos i costelles deixant
l'os pelat. Fetes totes aquestes operacions, que sn bastants
per fer caure en basca l'home de ms valor, paren les
converses, i no sentiran altra cosa que el sanguinari xerigar
dels ganivets trinxant la carn.

-Com va, aix?- diu el senyor Gervasi, que s bastant fresseta.

-Sap- diu la mocadera -que aquesta bstia s molt grossa?

-Cent i deu- respon el marit.

-S'ha progressat molt en l'art de criar porcs- afegeix donya
Tuies.

-Digui-m'ho a mi, que no faig altra cosa.

-I diga'ns, Gervasi: no hi vols donar un cop de m?- li
pregunta la seva dona.

-Amb la condici de qu me'n facis d'ous i d'arrs.

I nostre home es plantifica un davantal, s'arma de mitja lluna
i comena a picar i repicar amb ms afici que un escolanet a
missa. A tot aix no falten les juguesques de la neboda amb la
Rita sobre quina trinxar ms; les receptes per fer el fetge
amb romesco; el modo de conservar la sal morra, fer els
xorissos i les llangonisses de Vich, fins que venen _tastets_.

Tots, com si estessen afamolits, esperen aquest moment per
menjar una forquillada de carn, servida en un plat de pisa de
Valncia i amb cullera de fusta, no perqu en la casa no n'hi
hagi de plata, per s de ritual. Tots paren la m, tots
mengen, tots saboregen, i luego tots diuen:

-Dol.

-Salat.

-Picant.

La mocadera no sap si sobren o falten espcies i acaba per dir:

-A mi em sembla que est b. Qu hi diu, vost, don Gervasi?

-Tamb m'ho sembla- respon aquest, desprs d'escurar el plat.

-Doncs deixi-ho estar- diu donya Rita: -ell s el que deu
menjar-se'l, perqu jo quasi no en tasto.

La taula va despoblant-se de carn per fer lloc a les botifarres
que van sortint del calder. La mocadera no s'entn de feina,
perqu la caldera va forta i se li rebenten. Donya Rita
s'enfada, la neboda s'entretn trinxant el sag. All a les
vuit del vespre, i quan ja tot toca a son termini, vnen els
amics de confiana a fer la rosta. Don Gervasi excusa amb
l'amono la falta de la seva costella i pondera la molta carn
que ha dut la bestiola. La neboda cuida d'arreglar les torrades
i de servir les copetes de vi d'Alella, que revifa els amics de
don Gervasi. A les deu, quan ells se retiren, l'operaci de
matar porc est del tot terminada.

He dit malament: encara li queda a donya Rita, amb dolor del
seu cor, el quefer d'arreglar els _presents_ amb els quals se
n'hi va la quarta part del tocino, fer la salmorra, salar la
cansalada, etctera, etc.

Dos dies desprs passa bugada, acondiciona gibrells i ganivets,
i sols acaba el trfec quan han terminat tres dies, que per
alguna ra se deu dir _tres dies com la mort del porc_.

BLAI MRFEGUES



EL GALL

Dem s la festa del gall, i s del cas que ens en ocupem. s
dir: la festa s pels que el mengen, no per la mocosa bstia
que es mata, es decapita, es farceix, es rosteix i es menja.
Per, com nosaltres escrivim pels que mengen, i no pels que sn
menjats, passem per la viceversa de dir _la festa del gall_.

Per lo molt senyalada que s aquesta, d'aqu ve que dura molts
dies, desde la compra del gall fins que es fan amb arrs les
deixes.

Pels voltants de Sant Toms, l'Explanada adquireix una vida
considerable. Els jugadors de botxes cedeixen son lloc a les
manades de galls dindis. Al voltant de les canyes, que sn les
barreres dels ramats, s'hi forma un grupo numerosssim de
persones que peguen ullades als galls per comprar-ne algun, o
per portar-lo a qui en compri, o per dir-se interiorment: -Si
jo en pogus comprar!

No reparen al senyor Batista, amb la seva senyora i el seu
nen, com miren aquell ramat? El senyor Batista s un d'aquells
que se sap quants anys tenen sapent quants galls han menjat
durant la seva vida. Any per gall.

El ramat que ara es mira ja se l'havia mirat mitja hora abans,
per en tots els altres no hi ha vist un _cap_ que li agrads
tant com un d'aquest.

-Veus, Quima?- diu a la seva senyora. -Fem-nos portar aquell,
que en mon concepte s millor pea que el de l'any passat.

-Aix s molt dir, Batista: recorda't que l'any passat vas
arribar a casa amb els braos trencats del pes que feia.

-Veurem. Mestre!- crida al venedor -acosteu-me aquell que ve
darrera d'aquella polla.

-No t mal ull, vost- diu el venedor portant el gall.

En efecte: tant el senyor Batista com la seva muller sospesen
el gall i semblen quedar satisfets del pes. Li busquen la ploma
de la cuixa i es confirma l'acert del bon senyor.

Regategen el preu, i, desprs d'algunes paraules i haver fet,
el comprador, com qui se n'anava, parteixen la diferncia, i el
senyor Batista queda content amb el gall, si b a la senyora
Quima li sembla que es podria trobar un vint-i-dos ms barato.

Alguns xicots s'ofereixen a portar l'animal, per el senyor
Batista, sense tornar-los resposta, agafa el gall, s'embossa la
capa, dna el bra a la seva esposa, i aix se'n va cap a casa
amb la pobra bstia condemnada a mort, que es despedeix del mn
traient el cap per sota l'abric del que la porta.

A l'arribar a casa, lo primer que fa la senyora Quima s
degollar la bstia i plomar-la, perqu conservant-la viva
s'amagriria, i, a ms, perqu s ms tendra morta d'uns quants
dies abans.

Desprs de plomada la baixa a ca l'adroguer, demana per
pesar-la, la pesa i veu que fa tres unces ms que la de l'any
passat. La fama que t el senyor Batista per comprar galls,
creix als ulls de la seva muller.

A les poques hores tot el venat sap el preu i el pes del gall
de casa la senyora Quima.

V la viglia de Nadal, dia esperat amb nsia per la senyora
Quima.

Aquesta talla el cap en rod al gall i el guarda per la germana
de la dida del noi, que s una pobra dona que cada any va a
buscar-lo.

Aqu se'ns ofereix una observaci. Aix com de totes les
bsties la part preferida s el cap, no succeix aix amb el del
gall, i aix que no t res de dolent. Els caadors donen el cap
del senglar al primer que l'ha ferit, com a mostra de
deferncia; del porc tamb es t el cap en ms estima que les
altres parts; el mateix passa amb la llebre. En fi, de totes
les bsties que es mengen, sols al gall se li desprecia el cap;
no se trobar-hi la ra.

Tornant a la senyora Quima, ja est farcint el gall amb
orellanes, prunes, pinyons, tocino i una poma que li posa al
pap.

Un cop farcit, el cus i el deixa com un tap de gaseosa: que, si
es tragus el farciment, no costaria poc tornar-lo a collocar
dintre el gall! Per aix es diu en veritat que _puja ms el
farciment que el gall_

La senyora Quima cobreix tot el gall de llard, sense plnyer-
l'hi, perqu creu que la meitat se li quedar el forner; el
posa en la greixonera i el dna a la criada perqu el porti al
forn, encarregant-li digui al forner que no el deixi sobtar.

La criada del senyor Batista no toca el gall ms que per
portar-lo al forn i anar-lo a buscar el dia segent mitja hora
abans de dinar.

Arriba el dia de Nadal, i el senyor Batista, amb la famlia,
s'assenta a taula; i desprs de l'escudella, olla i un entrant,
s dir, quan ja ning t gana, porten el gall a taula.

Si el gall s dur, o el farciment poc cuit, o un altre sis o
as, la culpa s del forner que n'ha tret el llard, o que l'ha
cuit amb massa foc, o que no l'ha girat a temps.

De totes maneres el gall es menja poc el primer dia; ms el
segon, que no hi ha altre entrant; i el tercer dia es fa la
carcanada, i una mica de farciment que ha quedat, amb arrs.

No tenen fi ni compte les coses que passen entre el senyor
Batista i la senyora Quima per celebrar el naixement de Jess
amb el _gall_.

PAU BUNYEGAS



PESSEBRE

No s per qu detrs d'aquesta sola paraula se m'afigura veure
un home de certa edat, de costums patriarcals, fet i xapat a
l'antiga, molt amic de sa casa, pare de dos filles casadores, i
avi de dos nois en disposici de combregar en aquell any. I
ser, aquesta figuraci, perqu s per a mi tan innocent,
honesta i fins, si voleu, santa en sa forma, la diversi de fer
pessebre, que no la comprenc en qui no reunsquia una gran
dosis d'aquella bona fe que avui no en corre, com ho justifica
la desaparici d'estos espectacles i el curt nmero de
pessebristes.

No incloesc en el mot de pessebristes aquells que, amb totes
les regles de la pintura i la perspectiva del dibuix i de
l'ptica, guarneixen un ben combinat i herms paisatge, a on lo
que menos hi destaca s el tradicional i delicis portal de
Betlem, amb el _Niu_, el bou i la somera. No. Aquests sn
pessebristes degenerats, indignes de merixer tan candors nom.

El verdader, el genric, el tpic s aquell que no t ms mn
que la famlia ni ms glria que sa casa, de la que en diu la
sepultura de la vida, ni ms amics que dos o tres companys dels
que amb ell aprengueren les beceroles amb el P. Joaquim, frare
franciscano, ni ms diversions que els coloms, les quatre
gallines que cria en una eixideta de qu disposa a peu pla, els
canaris que aparia en arribant Sant Josep, i l'esquirol que fa
ses delcies amb ses postures i lleugeresa. El veritable
pessebrista t, a ms, torns per fer gbies, sap teixir unes
teles per caar amb les muntes, bagarelles per pescar al riu,
filats per anar a les guatlles, fer botets, armar una canya de
pescar, fer sombres pels seus nts, guarnint-los la capella i
fins si conv un teatre de ninus amb les figures dels vanos
vells. Sap compondre una sombrilla i un paraigua, fer capsetes,
motllos per flors i fruites de guix, quan els hi convenen a ses
filles, i totes aquestes coses, finalment, que valen a un home
el dictat d'inginis.

Per a on deu veure's el pessebrista s fent la gran obra del
pessebre.

Principia per convertir en tablado els bancs dels torns i els
banquillos i capitells de quan ses filles brodaven punt; i amb
uns quants taulons que baixa d'uns permodos, i que durant l'any
fan taules a les gbies, arma un empostissat a on s'hi podria
fer un sarau si convingus. Comena les muntanyes amb els
suros, gavelles i paper d'estraa mullat, que guarda d'un any
per altre i estn una capa d'arena fina, i quan t lo principal
fet, com diu a aquestes operacions, comena la colocaci de les
cases, arbres de molsa, pinetell, mata, savina, boix i
romanins, que ell mateix ha tingut bon cuidado de triar en les
fires precursores a Nadal; combina els camps de veces i mill,
que amb temps havia sembrat, a on pasturen cabres i tocinos ms
petits que les plates; i, per fi, arriba el gran dia en qu
convida els seus amics per ensenyar-los, per vuitena vegada, el
pessebre que vnen veient vuit anys fa.

L'escaleta s estreta; la iluminaci, una llntia d'oli que
l'estadant encarregat de la setmana s'ha oblidat d'encendre.

-Vaia una porqueria, fer-nos pujar a les fosques!- diu un
senyor de certa edat, acompanyat de quatre senyoretes, dos
joves que festegen amb les ms grans i sis o set criatures
parents o coneguts d'un o altre de la colla. -Noies, poc a poc.
Enric, encn mistos.

En tant les noies pugen; els nois ensopeguen, els joves callen
i no troben les capsetes de cerilles, i el vell rondina.

Per lo pitjor s que els que ja han vist el pessebre, baixant
i no comptant amb els que pugen, ensopeguen a mitja escala.

-Qu no hi veu?- diu el que puja.

-No, senyor; com que s fosc.

-Vaya un fstic! Llum!- I comena un coro general de: -Llum!
llum! llum!

-A on va, aix!- diu una veu de dona, i a continuaci la
pregunta, sense resposta, de...

-Qu tens, Tresona?

-Ai que m'enpenyen! -Esperi's, home: no vagi de pressa, que ja
hi ser a temps. Ai, que em trepitgen! -Atura't, que baixo!- I
mil altres exclamacions, fins que un que ha reculat pica tres
pics i es repeteix el chor general de: -llum! llum! llum!- que
continua fins que surt una llumenera i una veu: la de la
senyora de la casa, que crida admirada:

-Ai, ai! Que han apagat la llntia? Pugin poc a poquet, que
l'escala s estreta.

Per fi els que ascendien arriben a dalt; desprs de mil
compliments que fa el senyor de certa edat per tots els de sa
colla, i especialment pels dos joves, que prou feina tenen a
festejar, entren al pessebre.

Com un guarda constant, el primer que es troba s el
pessebrista, que cuida de colocar-los: -Els noiets davant, que
ells sn petits i no priven. Vosts, senyoretes, posin-se aqu,
que ho veuran b. I tu, estrofa! Que tal? t'agrada?- pregunta
al vell encara no hi acaba de ficar el nas.

-Me sembla igual al de l'any passat.

-Fuig home, no diguis aix! Mira't aquell lluny dels miralls:
era a l'esquerra i ara el tens a la dreta. El pas nevat no hi
era.

-Tens ra. M'agrada! Est b!

-Mai diria qu s, la neu?

-Qu s jo! Paper retallat?

-No... Senyorets... no toquin cap figura. Tu, vailet: que tens
la vista als dits?- afegeix don Gaietano ajudant a renyar a son
amic el pessebrista.

-Doncs digues: qu et sembla, la neu? Per bah!, no ho
endivinaries: ja t'ho dir, mes no ho diguis.- I, encomanant el
secret com a tots els que hi han anat diu, baixant la veu:

-Cot fluix.

-I aquest vapor... Qu s, el fum?

-Esca mullada- continua amb el mateix. -I ara veurs la mquina
que el fa anar- I alant la punta del cobretaules, mostra un
pobre limpiabotes llogat per fer rodar un tornet que posa en
moviment aquella i altres joguines.

-Si haguessen vingut una mica abans. haurien vist rajar la font
que hi ha en aquell riu gelat. Ja veuran, esperin una miqueta.-
El senyor Aleix desapareix i al poc temps se sent xiular un
canti que es buida i comena a rajar, d'entre dos trossos de
suro, un rajolinet com un fil d'empalomar.

A tot aix el temps passa; els nous convidats empenyen per
entrar. La senyora de la casa ja no sap quina conversa tocar
per entretenir als que esperen. Les filles de D. Aleix
s'entretenen al davant tocant el piano i fent tertlia amb els
amics de ms confiana. Les de D. Gaietano no es cuiden ms que
dels seus xicots.

-Qu tal, que et sembla? Senyoretes, els hi agrada?

-Molt, molt- responen a coro, estufant al pessebrista.

-Tornin un altre dia. Miri'n, pels Reis el torno a encendre.

All sembla el senyal de dir a fora. Es buida la sala i es
torna a omplir de nova gent, per que a qui no fos molt prctic
li semblaria la mateixa d'una hora abans. El senyor Aleix torna
a fer la mateixa relaci, a confiar els mateixos secrets i
sigil, i d'aquest modo passa la nit, fins que els gresolets,
per falta d'oli, van apagant-se; i llavors es despedeix
l'ltima tanda, com totes les anteriors, amb les recproques i
obligades: -Que tinguin bones festes.- Com a vosts se les
desitja.

BLAY MRFEGUES



HI HA UN MALALT

Les malalties tenen la virtut de convertir a tothom en metge.

En una casa on hi ha un malalt de cuidado, arriba un moment en
qu tots els vens hi entervenen, i cada u d'ells t la sort de
saber el remei infalible que pot curar el pobre que se'n va a
l'altre mn.

Plenes estan, les cases, de gent curiosa i manifassera que,
desprs de passar el temps tafanejant la vida de l'un i de
l'altre, ni sisquera es pot lograr que el deixin morir en pau.

Pugeu a la casa del que es va morint, i des de mitja escala ja
us penetra de tristura l'olor de l'ter. Trobeu la porta
oberta, el recibidor erm i desolat, i amb fondo recolliment
entreu a la sala.

Sobre el vetlladoret i la calaixera hi ha ampolles i gots
tapats amb paper, un d'ells amb una cullereta a sobre.

En les cares coneixereu d'una ullada qui t verdadera afici al
malalt i fins a quin grau l'estima. All es parla baix; se
camina de puntetes i es sospira sovint. Les portes del quarto
s'obren i tanquen amb cuidado. Se formen diversos grupos.
Escolteu lo que parlen:

-Jo dic, senyora Teresa, que el metge no hi entn res; perqu,
escolti: a un home de la seva  complexi, a on s'ha vist
sangrar-lo?

-Miri, senyora Lungarda: sin que en aquestes coses una no s'hi
deu ficar, jo ho he dit des del primer dia; perqu, el vespre
abans d'ajeure's, a mi la cara d'aquest bon senyor no
m'agradava gens; i l'endem, quan me van dir que estava malalt,
vaig dir: -Vet-aqu: ara, si jo els digus lo que ahir estava
pensant, no em creurien.- I li juro, tan cert com estic aqu,
que mentre m'estava despullant se'm va ficar al cap que no
estava conforme. Ms: que el vaig sentir tossir tot
espussant-me, i vaig dir entre mi: -Du nos en guard, per em
sembla que tenim senyor Ventura per pocs dies. Jo no s com no
ho veien, aquesta gent Si se n'anava com una candela cap per
avall! I en un cos que necessita fortalixer's van i li treuen
sang i el debiliten... Qu vol que succeeixi? _(Ms baixet)_
Ara, aix s un parlar entre nosaltres: aix que va pujar el
metge, que jo vaig ser la primera de veure'l, que expressament
m'estava al repl de l'escala, vaig dir: -Oli m'hi ha caigut!
Perqu jo ja en conec cinc que n'ha mort. -Sin que una no pot
dir res.- vaig pensar. -Aix sn coses delicades...

-Ah! Lo que s jo, tampoc m'hi he volgut ficar, per aix mateix
que vost diu. Per l'altra tarda, la veritat, no me'n vaig
saber estar, i li vaig tirar dues o tres indirectes a la seva
dona. -Escolti: el meu sogre va morir de lo mateix; la
matonera de la cantonada de ca els pares tamb ho va tenir.
Una no s cap bstia, i em sembla que b hi pot entendre una
miqueta. Per ella me va fer un paper tot fred. No em va
respondre sin: -Veurem... si per cas... Que jo, amb el meu
gnit, que no m'agrada veure patir un pardal, l'hauria agafada,
que no s qu li hauria fet. Per no em toca ni de prop ni de
lluny, i vaig pensar: -Ja t'he dit lo que devia: ara, per tu
fars.

-Quan jo he pujat estava ella molt de concepte amb el nebot,
que ahir els va arribar del Valls...

-I b, no veu que el senyor Ventura pot disposar d'alguna
cosa...

-Oh! jo ja hi vaig caure. Aix que vaig veure cares noves, vaig
pensar: Ai, pobre senyor Ventura! ja put a mort. Perqu en set
anys que visc en aquesta casa no l'havia vist ni una vegada...

-Veiam, veiam; ella es pensa que la deixar senyora i majora de
tot...

-Oh! aix ho veurem. Si jo hagus de fer el testament, ja li
asseguro... Miri que, sangrar a un home aix, vol fetge!

-I b, no veu que s gent que no se'ls pot dir res? No la
contradiuen: per fan la seva i callen. Jo m'hi desespero, qu
vol que li digui? no hi puc fer ms: s gnit que Du m'ha
donat. Lo que deia jo l'altre dia a sa germana, que s molt ms
enraonada que ella: -El carnisser de la Bordeta s un home que
en aquesta classe de malalties fa, vamos, miracles- (perqu,
senyora, all s cosa que no es creuria sin que es veu).
-Per qu no l'envien a buscar? qu hi perdrien? Ell, si no
cura, no cobra un quarto. I lo que ella em va dir... diu: Jo
ja l'hauria fet venir. I ja li dic que s una xicota que dna
gust de parlar-hi. Per diu: -Com ma germana -diu- s aixi,
sap?... qu far?... -diu.- Diu: Per ms que vost la
prediqui- diu -no es mour de lo que li digui el metge- diu
-encara que la matin. Ai! ja li dic jo que quan a una persona
li agafa una taleia, ja est fresca. Qu es pensa? Ella, per
ms que ara en vegi l'experincia, morir a mans d'un metge;
aquesta ja li tinc pronosticada: tingui compte qui li diu;
perqu la conec de temps i s tossuda com ella sola.

Les senyores de la casa passen totes atrafegades. L'una porta
uns draps fins; l'altra se'n duu el vas i la cullera.

-No s'ofereix pas res?

-Si som bones per alguna cosa...

-No, grcies.

-s que ja ho saben: de dia, de nit, a qualsevol hora...
Escolti, en aquest mn...

-Ja ho s; jo els ho agraeixo.

-Miri: si no ens ajudavem els uns als altres... vol dir que...

-I qu tal? que no parla?

-Ara m'ha signat que tenia els llavis secs i li donar una
culleradeta d'aix que ltimament ha fet dur el metge.
Dissimulin...

-Vagi en nom de Du.

Aix que la pobra senyora entra al quarto... qu!... a penes
gira l'espatlla, ja l'una fa l'ullet i diu:

-Ja ho han sentit. El metge... i torna el metge. Res: el
mataran a culleradetes. Alabat sia Du! Ja t ra el ditxo:
Ves-te'n si te'n vas, Anton, que el que es queda ja es compon.
Ai, Senyor! I que una vegi certes coses i tingui de callar!...

I no paren, sin que segueixen amb la mateixa, mentres en un
altre rec un parent llunyer, tamb en veu baixa, segueix una
conversaci amb els ms prxims del malalt, dient:

-Jo, si fos sol no parlaria d'interessos, i sobretot en moments
com aquests; per un hom t famlia i fa lo que no voldria fer.
Veieu? A mi l'any passat me deien: Per qu no baixes a
Batcelona a veure't amb en Ventura i posar en net all de la
quarta part de la casa de Vich i els censos endarrerits en vida
de son pare? Jo, no m'agrada... jo no s ambicis, i tenia un
tumor a la cama que no em deixava donar un pas, i vaig
respondre: -Deixeu-me estar, no em vingueu amb amonos; en
Ventura s home de b...

-Aix s, pobret!

-Y b, ara em sap greu no haver pogut venir. No per res, sin
que ara s'han corregut veus... jo no ho crec. Per, si ell
deixa tot lo que posseeix a la viuda... s dir... encara no som
en aquest cas. Potser Nostre Senyor... qui sap? Per anem
dient, que si avui per dem ell se'ns mor i no explica tal
cosa correspon a fulano., tal cosa a sutano, tindrem un
disgust; perqu jo... per mi tant se me'n daria; per els meus
nois hi tenen dret, que s cosa seva, guanyada pels avis, s
dir, pels avis dels avis, i, pobrets, no s pas just que se'n
gauds un altre sense com va ni quant costa. Ja dic que no s
ocasi de parlar d'aix. I lo que toca a la viuda, vamos... An
ella, en un dia i mig que s aqu, no n'hi he dit una paraula;
perqu la pobra, com s natural, tal me faria! Est tan
trastornada... Ahir vespre fins es va descuidar de fer-me
portar verdura, que a mi m'agrada sofregideta, i, com estic
acostumat de tota la vida a menjar-ne cada vespre, entre
faltar-me aix i pensar en el trastorn de la pobra dona, he
passat una mala nit d'all ms. Per supuesto que d'aix tampoc
n'hi he dit una paraula; perqu s fer-me crrec de les coses,
i per un dia, qu diantre! Jo lo que voldria que ell s'adobs:
aix, aix s lo que ens conv a tots, que llavors, sense
gastar en advocats, tot s'arreglaria. Perqu, francament, si
aquest home no ha fet les seves disposicions com devien fer-se,
creieu-me, nos ne veurem un embull i tot s'ho emportar la
justcia, que mai que n'hi hagus.

La criada obre la porta del quarto i diu:

-La senyora diu que facin el favor de parlar un xic ms baix;
perqu se sent des de l'arcova i el silenci s lo que ms ha
encarregat el metge.

Calla el parent; callen les veines; per al sentir la paraula
_metge_, una d'elles en particular fa una ganyota
despreciativa, i les altres, qui ms qui menos, arroncen les
espatlles.

-Jo estic per anar-me'n...- diu l'una.

-Veig que no ens diuen res...- replica l'altra; -si volen res
ja avisaran. Una ve carregada de bones intencions...

El parent, que fins allavors callava i s'entretenia a tocar el
timbal amb els caps dels dits sobre la calaixera, s'acosta a
sos interlocutors, i, molt baix, diu:

-Veuen? Si Du fes la grcia que aquest home s'adobs, jo me'n
podria tornar a casa aviat...

Entra el metge.

Les veines li vibren mirades de basilisc, i l'una a l'altra
s'estiren les faldilles ensenyant-se'l.

El metge saluda i es fica al quarto. La senyora Teresa creua
les mans i, mirant al sostre, exclama sospirant:

-Du los faci bons! Per el mataran.

Una altra s'acosta a la porta del quarto amb dissimulo per a
escoltar.

Se sent dintre un gran xisclet i plors. La criada surt corrents
cridant:

-Ai pobre amo! Ai pobret! Se'ns ha quedat a les mans!

La senyora Teresa, tota roja, es gira a les altres, i amb els
punys a la cintura i bufant de satisfacci per haver acertat,
diu:

-Qu els deia, jo? No els ho deia ara, ara mateix? Responguin.

El parent, tot embadalit, mira per tot i pregunta amb el cap en
l'aire:

-B; per aquest testament a on deu ser?

Creixen, a dins, els plors i els gemecs, les venes se n'hi
entren... Per... ja hem acabat: ja no hi ha malalt a la casa.
Lo que succeeix desprs, ho dir qui spiga lo que passa all a
on hi ha un mort.

X. (Robert Robert)



HI HA UN MORT

s ja vespre quan, una criada, que acaba de preguntar a un
senyor quin s el carrer de la Llibreteria, travessa la plaa
de Sant Jaume.

Aquesta criada porta en una m un paperet i en l'altra vuit
duros.

El paperet diu: D. Jos Xinachs y Serra ha fallecido esta
madrugada. E. P. D. Su esposa, etc., etc. Els vuit duros sn
per pagar l'anunci.

Anem a la casa del difunt.

La porta del pis est ajustada. En el recibidor hi ha el fanal
apagat. La que es cuida d'encendre'l s la criada que hem vist
en la plaa de Sant Jaume.

En la saleta de la part de darrera hi ha sentada, en una
butaca, una senyora que t el colze apoiat en una taula, on hi
ha un vas ple, fins a la meitat, de medicina, per a sustos. La
senyora, escabellada i vestida amb descuit, plora i de tant en
tant fa un pet a un xicot de vuit anys que t arrimat a ella.
Aquesta senyora, ja ho hauran comprs, avui ha quedat sense
marit, i sense pare la criatura.

Un senyor d'uns trenta anys, amb veu d'espantat, diu algunes
paraules a la viuda, que s la seva cunyada.

Aquest senyor fa esforos per a mostrar-se ser, per no pot
dissimular l'espant que el t apoderat. Es comprn: el seu
germ ha mort del pit. I, com ja s el tercer de la famlia que
mor d'aquest mal, li sembla ja que no pot respirar amb
desahogo.

Al costat d'aquest un altre senyor t a la falda un noi de dos
anys, que s el seu fillol, fill del difunt, i va dient a l'un
i a l'altra -Prenguin un glopet ms de medicina; s cosa que
no els pot fer cap mal. No siguin d'aquesta manera. Al mateix
temps, per distreure al noiet, que els dems dies, en aquella
hora, ja s al llit, li posa el rellotge a l'orella perqu
escolti la rateta.

Sentada en el sof, i a prop de la viuda, hi ha la senyora del
segon pis, que t, amb una m agafada la de la viuda i amb
l'altra engrandeix (sense voler-ho fer) un foradet que hi ha en
el sof.

Al mig del sostre hi ha una gbia penjada. A dins de la gbia
hi ha un canari mort, puix, atrafegats els de la casa amb la
malaltia de l'amo, no s'han cuidat de dar-li menjar i ni menys
s'han adonat que hagi deixat de viure. _Ja sa ve_ que qui ms
se'n cuidava era el mateix amo.

Deixem aquest segon terme del quadro desconsolador, i anem a
veure el que passa en la sala on hi ha el mort. Hi ha la
criada, que ja ha tornat de can Brusi amb quatre pessetes; dos
fadrins fusters que acaben de dur la caixa, i un enfermer que
van llogar per descansar la senyora, per que de res no ha
servit, puix el malalt no volia pendre res que no l'hi servs
la seva muller.

La gent que he dit i quatre ciris rodegen al difunt.

-Ha quedat molt b! Sembla que rigui!- exclama la criada. -Ai,
Senyor! Fa tot just un mes que vrem anar a Montserrat! Tanta
broma que va fer! Qui li havia de dir! No es descuidi- diu a
l'enfermer -de tallar-li una mica de cabell. La senyora m'ho ha
encarregat en gran manera.

-Vegi qui s el que ens t de pagar la factureta- diuen els
fusters a la criada. -Ja fa una hora que ens esperem.

La criada anava a contestar, per sent la campaneta de la porta
i surt a veure qui hi ha. Com la porta no era ms que ajustada,
ja troba en el recibidor al senyor Nofre i a la seva senyora,
amics de la famlia des del clera de l'any 35.

-Ja deuen saber...

-S- replica la senyora; -hem trobat aqueixa tarda al senyor
Agust, i ens ho ha dit.

-Si el volen veure...

El senyor Nofre ja havia dit la _esse_ de s, quan la seva
senyora l'interromp dient: -No... ca... no es molesti; veurem a
la senyora Llcia. (s la viuda).

-Entrin, entrin, doncs.

-S, perqu ni els morts de la famlia m'ha agradat veure. Un
cop morts ja no hi ha res que fer-hi, i...

La criada obre la porta de la saleta i la viuda es gira, i, al
veure al senyor Nofre i a la seva muller s'aixeca de la butaca,
torna a plorar, i diu:

-Ja ho veuen, pobra de mi! Ja ho veuen!

Son cunyat, el padr del noiet i la senyora del segon pis
calmen a la viuda.

-Ja hi tornes!

-Per Du, Llcia!

-Per, bona senyora!

-No es desesperi- diu el senyor Nofre.

-Tingui una mica d'enteniment- diu sa muller. -Faci-ho al menos
per aquests dos angelets que li queden. No en caldria d'altra
que ara vost, amb el disgust, es mors i deixs sense mare
aquests pobrets.

-Si jo sense ell...

-No s'hi ha fet tot lo que s'hi ha pogut? I doncs?

-Aix s; metges, curanderos, vaig fer venir aquella dona de
Badalona, i fins hem provat all dels anissos. Aqu hi ha un
potet de pomada que ni menos ha servit; tot just es repara, i
val set pessetes i mitja. Li dic que no he deixat res per a
provar.

-Res! Es valen de l'ocasi. A on s's vist fer pagar set
pessetes i mitja d'un pot tan petit! Jo no s com el Govern
tolera aquestes coses!

-Desgraciat del que ha de raure amb aquesta gent!

-Miri, a casa- diu la senyora del segon pis -estvem d'all ms
b, mal m'est el dir-ho; i, amb dos anys que el pare va estar
malalt, tot se'n va anar a rodar. I no es pensin que es curs!
Ca! Jo estic amb el fi i efecte de qu els metges el van matar.

En aquest punt s'anima la conversaci. Tot-hom diu mal dels
metges. Es parla d'un que, essent fill d'un fuster, avui s
propietari. L'ltima casa que ha comprat s la d'un jove que
tots els de la tertlia coneixen.

Es parla del jove i de com s'ha fet malb la fortuna que li
varen deixar els seus pares.

s dir que de tot es parla menys del mort.

La viuda, naturalment, es distreu i no pensa ms en plorar fins
l'endem, quan s'emporten al seu marit.

El que passa all ho dir qui spiga lo que passa all on hi ha
un enterro.

ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_



HI HA UN ENTERRO

L'escena t lloc en un carrer decent. La part xismosa del
venat est representada pel fideuer, el marxant de vetes i
fils, l'ataconador del portal de casa el conde, i la planxadora
de les albes de la parrquia.

Una porta mig tancada va dient el que tots sabem prou, o sia
que s'ha mort un ve.

A les deu menys quart arriba el cotxe dels morts amb tiro de
quatre cavalls.

Un moment desprs es presenta la comunitat, i aqu comena la
gran tabola.

La viuda fa trenta mil esforos per desfer-se d'aquells amics
que la retenen; i, consentida de que ja mai ms veur al seu
esps, posa el crit en el cel.

Els amics ntims de la casa es fan mtuament una senyal i
surten del quarto sense despedir-se. Les venes invadeixen
l'estncia atropelladament; i, tractant d'ocultar que s'enduen
el cos, sn les primeres que ho donen a entendre.

Aix arriba el mort al carrer i s colocat en el carruatge.

-Quin bagul tan llarg!- diu un dels mirons.

-I que no s'hi ha plangut- respon la planxadora. -Vegin: fins
una creu de tatxes daurades.

-I cotxe dels morts amb quatre cavalls.

-Oh!... s que ell estava molt b... Lo que s la viuda, ja li
ha trobat bon rec.

-Es deur tornar a casar prompte... Em sembla que terminat
l'any del dol fort...

-Vol dir?..

-Jo no tinc cap antecedent; per... ja sap lo del refran : _A
muertos i a idos..._

-I les criatures?...

-Les criatures?... Jo suposo que el difunt haur fet testament.

-T ra; com que a la criada, que setze anys ha que els servia,
li ha deixat nada menos que tres lliures per una sola vegada.

-Molt ben fet: un servei bo, amb res s prou pagat.

-I el difunt que era un excelent subjecte, sense voler ofendre
als parents.

-I es diu de qu ha mort?...

-De qu vol que sia...- respon una senyora molt atrafegada que
ix de la casa del difunt. -Els metges... els metges que l'han
precipitat. Ell tenia vida per cent anys; per com no li han
ents la malaltia...

A tot aix el cos ha sigut introdut en la iglsia i comencen
els oficis divins.

En la secci d'homes, un amic de la casa diu al senyor del
costat:

-Per, home, qui ho havia de dir.

-No me'n parli, que ho veig i em sembla impossible. Figuri's
vost que no fa un mes el vaig veure, un dia d'encant, tan sa i
guapo com vost i jo.

-I a mi qu em dir?... Calculi que quan va comenar la guerra
sortrem tots dos en la columna del general Llauder... Com vol
que no m'hagi deixat de pedra?...

-_Con que_, ell ha servit?

-Li dir: nosaltres frem dels mobilitzats i ens feren crrer
mn amb la filosa a l'espatlla. Precisament en una d'eixes
expedicions conegu el difunt a la que desprs fou la seva
dona.

-A la viuda?

-S, senyor: en aquell temps tenia taula de torrat a la fira de
Riudevitlles. I per senyes que alguns maldients suposaven si
tenia o no tenia amb un mestre que se n'an amb la primera
carlinada...

A tot aix, diu el celebrant des de l'altar:

-_Requiescat in pace..._

I continuen els assistents al funeral:

-Home, mai ho haguera dit...

-S, senyor; per com ella tenia algun quartot arreplegat i ell
(Du l'hagi perdonat) era un poc tauj... Vamos, va ser una
cosa criticada de tot l'exrcit.

Ms endarrera es parla de si l'enterro de vuit atxes s prou o
massa pel difunt i de si el rector s'hi deu ficar tant o quant
a la butxaca; en un altre siti es discuteix respecte del
_terremoto de la Martinica_ entre dos habituals concurrents de
l'Odeon; i, per fi, un vell avaro apaga la cerilla d'anar a
oferir i es retira del funeral per tenir temps d'anar a fer el
mateix guany en el d'un altre conegut. I, a tot aix, per
l'animeta del difunt... _naranjas_.

En el lloc de les dones no t ms que agrair-hi. Un dileg per
mostra.

-Per digui'm, amiga: no ha vist entrar la filla de la senyora
Manela? Quin ringo-rango!...

-Porta els drapets de nvia. M'han dit que l'havien molt ben
vestida.

-No ho cregui: _mucha planta y poca uva:_ em comprn? Gran
vestit de seda endomascada, i potser no arribin a sis les
camises que li donaren. No ho vaig fer jo aix per la meva
noia. Filla meva: si vost veis aquell b de Du de roba
blanca... Perqu, aix s, jo s d'aquelles que creuen que de
roba blanca i plata llisa mai se'n t prou.

-El mateix li dic: jo a penes em mudo el vestit; aqu em t que
he vingut feta un pellingo.

-Res d'aix...

-Per els meus dintres es poden llepar. Filla! jo passar una
setmana sense mudar-me?...

-No ho fa aix tothom: sense anar ms lluny, la viuda del
difunt. Si vost hagus vist quins garrons portava a la Festa
Major de Sant Quirze...

-Crec que s una mala endreada...

-El seu home no ha mort de res ms que de mal cuidat...

-Per ell tenia un gnit del botavant; jo mateixa... vamos el
tono que ultimament es dava...

-Qu vol que fos! Ell al fi de sos principis havia sigut
Miquelet...

I el celebrant des de l'altar:

-_Pater noster..._

Altre enraonament entre dames, desprs d'haver anat a oferir:

-Quanta de gent! Li dic que la casa pot haver quedat
contenta... Jo ho crec... Mes de trenta persones han anat a
besar l'estola de mossn Guix.

-Senyora, els amics sn per les ocasions; i quan una calcula
que amb sa assistncia pot treure una animeta del Purgatori...
Miri, el que vulguis per tu, vulgues pels altres...

-I quin luxo!... No hi ha ms que vestits de tafet...

-No me'n parli, que aix esgarrifa. Jo no puc entendre com s'ho
fan. Aqu t vost la muller del senyor Tfol. Ell guanya
catorze rals escrivint en un magatzem de la riba, i ella gasta
que s un primor. Vestits de seda, mantellina amb puntes; les
nits de les festes vagi a l'Olimpo, que sempre els veur amb
llunetes.

-Miracles, senyora, miracles!... El meu marit t una casa al
carrer d'En Cuch que li dna quatre pessetes diries i luego,
uns camps a la Bordeta que estan molt ben arrendats; s
enfermer de tres confraries; i, amb tant b de Du que s cas
de gastar com la muller del senyor Tfol!

Entre enraonaments d'aquest gnero, termina l'Ofici. Cap
persona s'ha recordat de dir un mot de b; per han complert
amb la famlia.

Alguns troben que el difunt far molta falta en aquest mn.

Ell era qui organitzava tots els Montepios.

Ell qui dirigia les enramades del seu carrer i disposava les
sortides dels xicots del barri.

Ell qui contribu al restabliment de la profess del Dijous
Sant.

En fi, els capellans es retiren resant entre dents.

El mort s portat altra volta al carruatge.

Formen la comitiva dos mitges fortunes, on hi van els ntims
del finat parlant de poltica i del preu del tocino fresc.

Una hora desprs tot ha concls, i als tres dies ning es
recorda de la llunyana existncia del senyor Ventura.

L'ORFANETA DE MENARGUES



DOS ENAMORATS

(Preludi a la Rambla)

Ell. -Doncs, ja que li agraden els clavells, n'hi puc donar un
esqueix.

Ella. -Ai, grcies! Clavells i pensamenteres m'agraden molt.

Ell. -Pensamenteres? N'hi puc donar llavor, que en tinc tot un
paper.

Ella. -S? Doncs me far molt favor.

La mare. -No sies amonosa, dona. El fars anar carregat.

Ell. -Aix rai...

Ella. -T ra, li enviarem la criada, i al mateix temps faci el
favor de dar-li el llibre d'_Estela_, que em va prometre. Que
fa plorar? M'agraden, tristos.

La mare. -Per, noia, no et canses de demanar. Aix no est
b...

Ell. -Senyora, no sia aix! Jo li portar tot amb molt de gust,
d'aqu a tres dies; perqu dem i dem passat ser a Girona,
que sn festes i hi tinc el padr.

Ella. -Nosaltres, dem i passat dem, tampoc vindrem a passeig.
Jo, ni sortir de casa, perqu... vull acabar un mocador que
brodo.

Ell,(fent l'orni). -I... dijous tampoc vindran?

Ella (com un llamp). -Dijous s.

La mare. -Dijous? Potser s.

_Se despedeixen. Llambregada d'ell; llambregada d'ella; estreta
de m; barretada a la mare. Als quatre passos, se giren tots
dos i es fan la rialleta..._

Ai! Ja hi som!

_Tant hi som, que ell, en arribant a casa escriu:_

Querido padrino: Sabr como tengo el sentimiento de decirle
que no puedo venir a Gerona _per_ la fiesta mayor _de la
misma._ Tengo una cosa _al ojo_ que dicen si ser _un mochuelo_
y he tenido que dejar el vino que no _me prueba_ y tambin
tengo que quedarme _a casa mi tio Quirse_ que est
muy _enfermo de la rompedura_.

Sin ms per _aoy_ mande y disponga de S. S. S. q. b. s. m. -N.
N.

I

TOT JUST COMENCEN

_Som al vespre al carrer de Fernando, mirant un aparador de
vanos. Hi ha un pas amb un pastor assentat tocant la cornamusa
i una pastora al detrs coronant-lo amb flors. -Ella l'hi fa
reparar an ell i li diu baixet:_

Ella.-Aquests s que s'estimaven!

* * *

_Sn al teatre. Estan costat per costat, xiu-xiu tot el vespre.
De tant en tant escolten l'pera.

El tenor i la tiple canten amb molts escarafalls:_

Anguiol sarai per me...
Anguiol sar per te...
per me-per te-
per te-per me-
si... si per me-si... si per me-
Anguiol si si... peeeeer... te!
peeeeer me!

_(Eixamplen els braos, se posen les mans al cor, sacudeixen el
cap i acaben abraant-se.)_

Ella (baixet). -Aquests s que s'estimaven!

_Surten de casa d'una nvia. Ja s'han despedit i, a mitja
escala, ella s'eixuga els ulls de pressa. Ell ho veu, se li
acosta i li diu amb dissimulo:_

Ell. -Qu t?

Ella (mig rient). -Res...

Ell (picat). -Ah! res?

Ella (confosa). -No s'enfadi... no s, m'ha agafat una cosa...
per mi s de la cotilla.

La mare. -Du els faci ben casats. Si tenen enteniment poden
ser ditxosos: perqu ell t alguna coseta, ella no va
despullada i lo que s estimar-se!...

Ella. -Oh! Aquests s que s'estimaven de petits!

II

MS ENDAVANT

_Se passegen amb tota la famlia. Ells dos van una mica
separats._

Ella (amb molta animaci). -Doncs per qu se la mirava, si diu
que tant se li endona?

Ell. -Per que no puc mirar enlloc?

Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vost... no digui... que per
Carnestoltes sempre anava amb ella.

Ell (molt suau). -I b, ara no hi vaig mai. A qui estimo, jo?

Ella (tota roja). -Jum... Vosteees...

Ell (molt mino). -I a mi, qui m'estima?

Ella (rendida i ennuegada). -Que no ho sap?

Ell (amb el cap tort). -De veres?

La mare. -Nois, nos en haurem d'anar, que sn les deu.

Ella (an ell). -De veres? (A sa mare.) B, quan vulgui.

Ell (enlluernat). -Sempre, sempre?

_(Ella li dna una mirada; per mirada llarga, llarga, llarga)_

La mare. -Vamos, passi-ho b.

Ell (a ella). -Digui: sempre? (A la mare.) Als peus de vost.

Ella (amb veu alta). -Que descansi. (A part a ell). -S! I
vost?

_(Tota la parentela se'ls posa entremig.)_

Vries veus. -Bona nit.-Boranit.-Estigui bo.-Estigui bona.
-D'aqu a dem.-Si a Du plau.

Ells dos (aprofitant el soroll). -S? -S. -S? -S. -S? -S.

Coro general. -Bona niiiiiit!

* * *

_s un altre vespre. Al mateix siti. Els mateixos personatges._

Ell (cremads). -Per no em negar que aquell subjecte ha
passat avui dos cops per sa casa i vost s'estava al balc.

Ella. -Per, si ell hi passa, qu hi far, jo?

Ell. -s que hi ha passar i passar; i com a l'hivern sempre
se'l veia al seu costat...

Ella. -B; no l'hi veuen pas mai, ara. Si vost m'estims com
jo, no pensaria tan mal. Jo s que d'all... per vost... Aix
que vost diu fra suposar que no l'estimo.

Ell (cortat). -Jum... Vosteeees...

Ella. -Quan veig que em posa aquesta cara... (Amb mel a la
boca.) Ja no m'estima?

Ell (engelosit). -Ms que el mn!

(Ara torna all): -De veres? -Sempre? -S.

Els altres. -Bona nit.-Passi-ho b.-Abur, etctera, etc.

_Aquesta escena se repeteix moltes vegades._

III

VA DE VALENT

_Dia de parada_

La gent. -Ara ve el general! Ara ve el general!

Ella (a ell). -Aquest pentinat que porto s el que a vost li
agrada?

Ell (engrescat). -M'estimes?

Ella (espantada). -No cridi, qne ens senten!

Ell (ferm). -Diga'm si m'estimes.

_(Estruendo de msica i cavalls; poden dir lo que vulguin;
ning els sentir.)_

Ella. -S que t'estimo... i tu?

La mare. -Noia: no s veritat que el general s'asembla al
oncle Ponet?

Ella (no sabent qu dir). -Qu mana? S... s, senyora.

La mare. -M'ha agradat molt, aquesta parada.

Ells dos a un temps. -A mi tamb. _(Miradeta, rialleta i copet
de colze.)_

* * *

_Sn en una tertlia quria. L'amo de la casa llegeix el diari
i fa cigarrillos de paper. La mestressa escorre una mitja. La
germana es muda l'unguent del dit. Sa mare fa bacaines._

L'amo. -Jess! Que desgrcies en un descarrilament! Escolteu:
Con el mayor sentimiento... _(Segueix llegint)_

Ell. -M'estimes?

La mestressa. -Ai! Quin desconsol per les famlies!

Ella. -M'estimes?

La germana. -Mirin, mirin-me el dit! s tot carn viva!

_Tots hi corren._

Ell. -Caramba! -M'estimes?

Ella. -Ui! Fa esgarrifar! -M'estimes?

_Toquen les nou. Tots, menos ells, diuen:_

Tots. -Callin! Una... dues... tres...

Ell. -T'estimo ms...

Els altres. -Quatre... cinc... sis...

Ella. -I jo!

Els altres. -Set... vuit... nou. Les nou!

Ell. -No s qu et faria!

Ella (baixant el cap). -Mmmm!

_Els altres badallen. La mare es desperta. Se'n van i desprs
diuen:_

-Ahir vrem anar a una casa que ens hi vam divertir d'all ms.

AL CARRER D'ELLA

_L'ataconador del portal a les vuit del demat._ -Ja torna a
passar aquell miny de la del segon pis.

_La criada del davant, a les nou_. -Ja passa.

_El camlic de la cantonada, a las deu_. -Volta'l!

_Els xicots d'estudi, a les onze_. -Sempre trobem aquest
senyor!

_La mare, guaitant pels vidres, a les dotze._ -Avui ja ha
passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntar per qu ve.

IV

SN PROMESOS. -PRIMERA PART

_Van endavant de bracet. Molt secretejar. Molt fer-se ganyotes.
Temps de Rambla? A la Rambla. Temps de passeig de Grcia? Al
passeig de Grcia. Temps de teatre? Al teatre. Als monuments, a
veure entrar els bens, al cementiri... Tombaga d'aqu, mocador
d'all; ara un braalet, ara aigua d'olor; caramelets,
joguinetes... Va b, la cosa!_

SN PROMESOS. -SEGONA PART.

Ella. -Ai! Mira: a can Suol hi ha uns adressos d'aix que ara
es porta... I no he vist cosa ms bufona!

_(La mare se'l mira de rell.)_

Ell. -Com s que han tret el canari d'aqu?

V

AL CAP D'UN ANY

Ella. -Aquest Nadal se'n fan molts, de casaments. Molts! Ves:
la Laieta i ma cosina, que es casen al mateix dia, se van
prometre cinc mesos desprs que nosaltres.

La mare. -Oh! I que ho ensopeguen; l'una un jove molt ric, i
l'altra un bon mosso i de bona carrera, i tots dos molt bons
subjectes.

Ell. -Me fa mal aquesta bota... Dem les torno a cal sabater!

La mare (apart). -Jo no s en qu pensa, aquest miny.

VI

AL CAP DE DOS ANYS.

Ella. -I b, mare, prengui un xic ms de paciencia.

La mare. -s que jo no s en qu pensa, aquest miny... Estic
per dir-n'hi unes quantes...

_(Truquen.)_

Ella. -Per mor de Du no li digui res Qu em vol entristir
ms?

_(Entra ell.)_

Ella. -Ola, b de Du!

La mare. -Ai que b t'est, aquesta levita! (Apart) Bonics per
ell prou, per de lo dems... no s en qu pensa!

VII

AL CAP DE MOLT TEMPS

La gent. -Mai dirien qui s'ha casat... Fulano.

-Ai, ai! S?

-Els trobo molt sovint i mai els he vist dir-se una paraula.

-Vegi! Qu m'arriba a dir! Tan enamorats que estaven! Sembla
impossible!

-Ai, Senyor! Tot passa, en aquest mn!

-Ja ho pot ben dir...

-Ja t ra...

-Oi, que s ben cert!...

X. (Robert Robert)



HI HA UN PROMETATGE

-Mare de Du, quin trfec hi ha en aquesta casa!

-Mira, Munda, agafa el plumero i passa'l una mica per aquests
mobles, que estan que s'hi pot escriure. Miquela, vs a
escombrar l'escala i frega els poms amb una mica de blanc
d'Espanya. Ai, tinc un cap com un bou!

-Mare, em deixa anar al terrat a fer volar l'estel?

-Vs all on vulgui's, mentre em deixis estar quieta.

-No, senyora: no li deixi anar, que s'enfila a la barana i pot
caure.

-Ai, tens ra. Noi! Noi!

-Qu mana?

-Que no te'm moguis d'aqu. Ca... Si jo no s lo que em dic ni
lo que em faig!

El xicot, a pesar de ser un ganpia de tretze anys, rebot el
fil de l'estel, es posa a fer el bot en un rec del menjador, i
els ulls li comencen a espurnar com un tall d'esbargnia quan
el salen.

-Oh, que no hi pensava i s'han de comenar a treure les fundes
de la _silleria_.

-Mama, aquesta em pren la fira de fer coudinar.

-Oi que no!

-Ai, criatures... que sempre em veniu entre peus! Ja veurs,
lo millor ser que aneu a costura. Munda!

-Estic espolsant els mobles.

-Miquela!

-Estic escombrant l'escala.

-Mare de Du Santssima! Donya Esperana!

Anant a la cuina i traient el cap per la finestra
del celobert:

-Qu mana?

-Vol fer el favor de deixar-me la minyona perqu m'acompanyi
les nenes a costura?

-Prou. Vs, Catarina.

-Ja li asseguro que tenim un dia!...

Donya Esperana treu el cap per la finestra del pis de sobre i
pregunta:

-Qu tal? Doncs que ja els t aqu a casa?

-No, senyora, no encara, fins a les onze!... Ja li asseguro jo
que estem...

-Cregui'm, senyora Socors: no es descuidi d'all de la
donaci!

-Oh! ca! ca! Miri...

La senyora Socors va parar de repent. Havia alat el cap per
casualitat i de la finestra de cada pis havien desaparegut, com
visions vries, mestresses i criades, que, fregant candeleros
de llaut amb un guant, pelant patates, fent mitja o esmocant
peix, ja miraven si, amb la m a l'orella, i abaixant el cap
tant com podien, fra possible treure en clar, per lo que
sentissin, lo que ocasionava el trfec que aquell dia hi havia
al primer pis.

-Ja ens veurem, donya Esperana- va dir la senyora Socors,
senyalant amb un ullet lo que havia sorprs.

-Ah! ja, ja; si tothom fes com jo, que no em fico en res... Ja
ens veurem. Estigui bona.

La minyona ja havia baixat; la senyora Socors va posar un
ceferino a cada noia, i els va dir:

-Vamos, aneu, filles meves. La mama ja us estima, ho sentiu?

-Faci'ns venir a buscar aviat.

-Bueno: vamos, aneu.- I, fent un pet a cada una de les quatre
galtetes de les dos criatures, i dient a la minyona, que les
duia a bra: -Cuidado que no caigui,- tanca i se'n va cap a
dins a posar unes cortinetes de musselina a les vidrieres de
l'arcova.

El xicot, fent el bot encara i apoiant el front en els vidres
del balc del menjador, dibuixava, amb l'al amb qu els
entelava, les orelles i els nassos que aprenia de fer a estudi.

-Ai!- deia la senyora Socors, tot posant encara les cortinetes
-amb aquelles criatures a casa no haurem fet res de bo.

De repent truquen a la porta per un truc sec com un cop de
martell.

La Munda deixa anar el plumero i va corrents a obrir.

Amb el modo de trucar ja hauran conegut que era l'amo de la
casa.

-Que no heu sentit que trucava?

-A fe que no he pogut pas venir ms aviat!

-Venir-hi!

I traient-se dos bultos de sota el bra i deixant-los sobre la
taula, s'assenta esbufegant de cansat, quan, veient el xicot
diu:

-Noi: i aix, que ens hem venut l'estudi?

-Han combregat el mestre.

-Dimontri de mestres, que sempre troben una excusa o altra per
fer festa.

En aix surt la Socors tota polsosa, amb alguna terenyina i els
panys del mocador lligats a sobre el cap.

-Encara estem aix?

-Home doncs com ho vols fer si la casa encara no est
arreglada?

-Estar-ho!

I traient, el senyor Pere (aquest era el seu nom) dues
pasteretes va dir:

-T: omple aix de serradures i posa'n una a cada costat de
sof, mentres jo me'n vaig a posar les espelmes en els
candelabros.

Dit i fet. La mestressa complia les ordres de l'amo, mentres
aquest canviava les espelmes dels candelabros per unes
d'aquestes transparents que venen a can Fradera. Els
candelabros eren dos ndios que amb cada pluma de les que duien
al cap aguantaven un dels sis brocs.

-A mi m'agrada que tot faci goig. I la noia?

-Ja; ara s all dins, que la pentinadora l'acaba d'enllestir.

-Com s'entn! No saps que no vui pentinadores a casa?

-B; per no saps que ella no se sap fer b el monyo de
manguito?

-Saber-ne!

-Mare de Du! Per una diada aix, b s natural que es presenti
d'una manera que faci goig als sogres.

De repent se sent un terratrmol espants. La minyona que treia
la pols d'un tamburet al balc, entra corrents; la que fregava
el pom de l'escala entra esbufegant.

-Ja vnen! -Ja sn aqu! -Cuiti! -Noia, com ests? -Acabeu
d'arreglar aix. -Mare, em deixa anar al terrat? -No.

Tot aix se sent ensopegant amb les cadires, corrent de l'un
cant a l'altre, plorant el xicot que vol anar al terrat, i
anant-se'n la pentinadora corrents i arreconada, com si hagus
coms un crmen, per no trobar-se amb la ferrenya cara del
senyor Pere, que li diu que totes sn unes bandarres i unes
encobridores.

De repent truquen. El senyor Pere i la senyora Socors se fiquen
en un quarto per aconduir-se un xic; tanquen les vidrieres de
la sala; i la criada, obrint la porta, deixa entrar al senyor
Cinto i al seu fill, que sn els que hi van a demanar la noia.

-El senyor?

-Miquela: que entrin a la sala i s'aguardin- diu des d'on
s'arregla, la senyora Socors.

La criada els obre la porta de la sala, i pare i fill queden
esperant-se; el primer assentat en el sof i el xicot
passejant-se.

El senyor Cinto havia sigut pastisser. Va arreplegar el
principi dels secalls, que s'hi guanyava tant, i ara el tenim
amb dos casetes al carrer d'En Llstics, una gran panxa, cara
quadrada i sotabarba.

El xicot s un xitxarelo dels del dia.

El seu pare va dir: -Ja que sc un ase, no vui que el meu fill
ho siga.- I el fa estudiar per advocat.

El pobre senyor est admirat del luxo de la casa.

-Caratsus!- pensa entre si. -Ja deuran anar b, els captols.

El xicot, tot passejant-se, xiula per lo baix el vals de
_Faust_, i s'atura a mirar els quadros, que sn de la histria
del _Hijo prdigo_. Davant de cada un s'hi planta, i llavors,
parant de cantar, llegeix: _Pide la herencia a su padre. Se
entrega a la vida disoluta. Est apacentando unos cerdos_. La
noia, dintre el seu quarto, aparta una mica la cortineta de la
vidriera que dna a la sala i els observa, quan s'obre la
vidriera del frente i apareix el senyor Pere, mudat.

-Servidor de vost.

-Com ho passa?

El senyor Cinto s'ala, i, volent fer compliments, comena a
fregar els peus per terra, com si volgus treure el fang de les
sabates.

-Seguin, seguin.

-Amb perms de vost. (Tots s'assenten).

-Vaya, vaya.

-Endems... s, s.

Ning sap com comenar. A l'ltim el noi, que mal que mal s el
menos tonto...

-Venem per all que li vaig dir.

-Ah! bueno: me n'alegro molt.

-La de casa no ha pogut venir per la ditxosa migranya, per ja
ens ho hem parlat tot i per nosaltres no hi ha inconvenient.

En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la
vidriera i fa: -Sit, sit... Pere, corda't la levita.- El senyor
Pere, distret, s'havia posat una armilla vella de set, i, com
el set fa all que es talla, li penjaven tot de filagarses com
si fos un gec d'andals.

-Sit, sit!- tornava la seva dona; per, ca! ell no ho va
sentir, i, cansada, ho va deixar crrer, tornant-se a ficar
dins.

-Bueno, doncs, tindr un gran gust...- diu el senyor Pere.
-Perqu jo... m'enten?... no vull escalfar cadires a casa i...
de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vost va amb bon fi, faci
venir a parlar al seu pare.

-S, senyor, doncs.

-Vaya, vaya.

-Vaya, vaya.

I ning sabia qu dir altra vegada.

-Ja veur, que coneixer a la noia- diu el senyor Pere. I te
m'apareixen per un cant la senyora Socors i per l'altre la
Tereseta, que donaven gust de veure.

Aqu ja poden pensar quina expansi: -Com va! Com ve? Per
ara!...- i totes aquelles coses. La mare, elogiant les bones
circumstncies de la noia, ensenya uns punys de camisa que
estava cosint.

A l'ltim, com a mostra de la seva gran instrucci, entra en
una saleta on en un quadro hi havia un lloro brodat amb felpons
i a sota un lletrero que deia: _Teresa Pasquets lo dedica a su
seor padre a los 17 aos de edad._

El senyor Cinto queda parat de la sort que ha tingut el seu
fill. Queden en qu dins pocs dies les dar l'anell, i no es
parla d'interessos, perqu aix s cosa d'hmens, i els dos
pares ja han quedat en qu es veurien un vespre per tractar-ne.

Tothom queda que no hi veu d'alegria.

La noia ja diu pap al senyor Cinto.

El proms ja podr anar-hi cada vespre.

En fi: va ser tal el contento, que el xicot va demanar altra
vegada per anar a fer volar l'estel, i sa mare, distreta, l'hi
va concedir.

A l'ltim van quedar en que es farien els mobles i que per
Nadal fra el gran dia.

Avui som a Nadal. Ahir vespre, al camaril de la Merc hi havia
un casament. Qu m'agradaria de veure ells dos quina cara fan!

ANTON RABASSA



LA VETLLA DEL SANT

Avui s que a casa del senyor Vintr no hi ha _quinto_. Aquella
tertulieta de cada vespre, que dna tant de gust, est ocupada
o, ms ben dit, embargada per un altre objecte ms important.

_Nada menos_ que s el Sant de l'amo i del noi gran de la
casa! De dies hi ha hagut la gran visita, s'han rebut targetes
de coneguts peresosos, s'ha fet un bon dinar... Per al vespre
s l'hora ja senyalada per celebrar la diada. Tots els que han
anat de dies a donar-los bons al senyor Vintr i al seu noi,
han rebut la mateixa invitaci.

-Vinguin al vespre, que els farem dejunar amb una mica de
xacolata.

-Ca! grcies!...

-Com, grcies? Miri's que l'esperem... -Porti els nens...

I ve'ls aqu que els uns hi han anat i els altres han deixat
d'anar-hi. Els de la reuni del _quinto_ hi sn tots, no n'hi
falta ni un: fins hi ha hagut sorpreses! Home! La senyora
Mariagna, la vena de l'entresol, ha arribat tan satisfeta,
sense somiar que hi hagus festa aquella vetlla.

-Vost no ha pujat, avui!- li diu l'aconduda muller del senyor
Vintr, per fer-la caure en el cas, sense dir-li expressament.

-Ja me'n recordar, ja...- diu ell, fent la brometa. -Desprs
me vindr a buscar el cos i a fer-me la _gara-gara_.

-s el seu sant, filla!...- diu una senyora, signant al Sr.
Vintr.

-Ah, caramba!... No ho entenia... Perdonin... que per molts
anys...

-En vida seva...

-Grcies... Doncs miri... no s perqu no hi hagi pensat, per
m'he cregut que vost el feia pel febrer. Com n'hi ha tants...

I arriba! Tothom se posa a explicar casos semblants que els han
passat. Per, com que entra una minyona amb la safata de les
xicres i un munt de plats, la conversaci es talla i tothom es
posa a olorar. El Sr. Vintr i el noi, que ja s grandot (com
que ja va a tercer any de Filosofia), comencen a repartir plats
i xicres de xacolata; cadasc es pren els secalls, del Forn de
Sant Jaume, la senyora davant mateix de tothom s'est mesurant
l'orxata a cullerades i tirant-la als vasos que ja t amanits.

I ve'ls aqu per qu s'hi estan tots fent rodona, en el
menjador, amb el plat i la xicra sobre la falda, l'un acabant
de rosegar l'ltim secall que li sobra i l'altre passant un
xiquet d'orxata pel xacolata que li ha quedat, l'altre
xarrupant la xicra i picant el cul perqu acabi de baixar la
que xarrupa... s a dir, cada qual fent la seva.

I sn una pila! El que fa companyia al senyor Vintr i la seva
noia gran, que ja s casadora; la vena de l'entresol; la del
pis del davant; parents de la famlia; dos o tres nois ja
grandets convidats pel xicot; senyors de la tertlia. Ja dic,
una pila.

El nebot de la senyora tamb hi s!... Jo us dir: ell b tenia
el comproms d'anar a dar els dies a l'oncle, per s'ha
aguantat tot lo dia per no trobar gent, que ell amb tot atina.
Diu: -Hi anir al vespre i de seguida estic.- Ja hi ha anat al
vespre, per res _de lo dicho_: s'ha trobat amb la reuni de
convidats que no l'han deixat moure, que l'han fet seure, que
li han donat xacolata i secalls i orxata... I ell... pobre
xicot!... qui sap si aquest vespre tenia que ajuntarse amb la
conquista...

Mentrestant cada qual ha anat quedant llest i el senyor Vintr
desocupant a tothom del plat i la xicra escurada, que ja no els
servia de res.

-Ah!...- diu el noi, que s ms llarg que una forqueta i ms
pampana que en _Calces_. -Ara no es moguin, que aviat se'ls
cridar per la gran funci.

-Vamos, vamos... vamos...

-Ja els has dat les targetes? Ja els has dat targetes?- diu el
seu pare... all... volentse'n mig burlar, per en realitat tot
content.

-Jo no en tinc...

-Ni jo...

-Ja els en donar!... I el noi comena a repartir unes targetes
brutes que diuen: _Entrada del dador al obrador de Juan Pi_.
El senyor Vintr les tenia molt temps ha, sense saber d'on les
havia tretes: tot ve un dia que fa servei.

-Bueno, ara ja els cridar.

-_Con que_... hi ha funci?

-S, senyor: ha aprs de fer quatre jocs de mans que ja els ha
guardat expresament per avui.

-s a dir que a l'ltim no hi ha _quinto?_- diu un senyor que
s l'encarregat de cantar les boles de la loteria.

-Endavant...

-Lluiset, ests molt callat...

-Qu vol que digui?- diu el pobre nebot, avorrit, fastiguejat i
no s qu ms.

-Ara, ara: aviat el noi ens cridar i et distraur una mica.

El noi ha anat passant i traspassant amb coses amagades sota el
gec i portant-ho tot a la saleta que fins ara ha sigut tancada.

-Quan tinguin gust- diu el noi, a l'ltim.

-Aj! anem-hi...

-Endavant.

Tothom s'aixeca per anar cap a la sala. El nebot pensa: -Bona
ocasi!...- i diu:

-Jo me'n anir...

-Qu s aix d'anar-se'n? Ara que ve lo millor?... No, home,
no: et dic que t'agradar... no te'n vas...

L'agafen pel bra, el fiquen a la saleta i el fan seure al
davant de tot. Pacincia.

La sala est tota guarnida. Hi ha cadenes i penjarelles de
paper blau i de diari, que passen de l'un cant a l'altre i una
bomba de colors al mig amb un llumet a dintre i quatre fanalets
de paper, tamb de colors, i sobre la calaixera el ram de flors
que la senyora ha regalat al seu marit, aquell mateix mat, i
un gran cartr penjat que ha pintat el noi, i que diu: DIA DE
SAN FRANCISCO, GRAN FUNCIN.

Al capdavall hi ha desplegada la tauleta de panyo verd, sota
d'un doser fet amb una cortina del balc de l'eixida i cobert
amb un cobrellit tot de xinos, barquets i cases amb campanilles
i sobre la taula... ja s'ho poden pensar: vasos de llauna
abocats, la vareta de virtuts, una ampolla mgica, un joc de
cartes, i etc., etc. La saleta est plena de totes les cadires
de la casa.

El Sr. Vintr, amb tota formalitat, recull les targetes que el
noi ha repartit i va acomodant la gent.

-Vost estar millor aqu davant... Vingui, senyora Pepa!...
Com la senyora s curta de vista... Ei, senyor Joan! en aquesta
cadira hi tinc de seure jo precisament; veu que ja est
estudiat per la funci!... Els nens al davant... Noi!... porta
cadires mitjanes... Ja hi anir jo...

Quan arriba a en Lluset, el seu nebot, aquest es troba que ha
perdut la targeta... Vet aqu tota la formalitat a terra,
perqu la sala no el pot pas treure.

-I vost, senyora Mariagna? La targeta...

-Fugi, home!... No en necessito, jo, de targeta. B soc prou
entrant de la casa.

-B... Mare de Du, dona!... dongui-me-la...

-Ai, fill!... ni menos s qu me n'he fet!...

I coses aix.

En la casa hi ha una criatureta, un angelet que plora, que fa
el raro, que ho espatlla tot: i comena a crrer per all,
estira una cadena, toca els fanals, desarregla la taula.

-Noi!...

-Mam, aguanti aquest xicot!

-Vina aqu, fill meu, vina aqu...

L'agafen i el noi crida; i el Sr. Vintr es fon, perqu la
funci ja no va tan formal com ell desitja.

-Que tardar gaire, a comenar-se aix?- pregunta la de
l'entresol, a qui sembla que se n'ha de riure, sense saber per
qu, puix mai ha estat en funcions millors.

-Calli, que ara el noi es vesteix- respon el senyor Vintr.

-Doncs ser cosa bona.

-Senyor Joan... aqu estar millor...

Aix l'hi diu perqu el veu al costat del seu soci, i recordant
que a tots dos els agrada _arreglar l'Espanya_, ja tem que no
prestin a la funci tota l'atenci que es mereix.

-A mi se'm fa tard- s'atreveix a dir el nebot.

-Ca, home!... mig quart de nou...

El nebot es queda.

-Fa calor!- diu un altre convidat.

-Quan el noi acabi obrirem el balc; no s'espantin.

-Veiam, veiam qu ser?...

-Oh, ja pot pensar-s'ho! Per aquell que ha vist en Canonge...

-B, aquell ja s un mestre.

-El noi s tot d'afici- adverteix el senyor Vintr.

-Noi!- crida la senyora acostant-se a l'arcova -qu fas... mira
que la gent s'est esperant.

-Bueno, dona, bueno... aviat es comenar. El pblic s'espera
fins que els cmics volen.

-Mira, dona, mira! Aguanta el noiet, que tot li desbarata...

-I b... pobret... deixa'l fer.

La senyora Tona s'assenta. Se sent una campaneta i es presenta
l'hereu Vintr, vestit de mgic, amb una bata que li han
deixat, un turbant fet amb tovalloles, i la gran barbassa de
cabelleres de blat de moro.

-Aj!... Xiton!...- diu el senyor Vintr.

-Ola, ola!- observa la vena del pis del davant. -Mira, mira el
senyor de la festa, com s'ha triat el bon puesto al costat de
la Marguerideta... Senyora Tona!... Ja cal que vigili.

-Ves amb qu surt, aquella bona dona!... Tot justament ara que
es comena la funci!...

-_Se comienza la funcin_- crida el noi.

-Gran silenci... sin que al senyor Mariano, el soci de l'amo,
li ve un xic de tos i tothom ha de dir la seva.

-Sembla que s'ha refredat...

-Xiton!... Escoltin!...

-S... m'he llevat el sombrero estant suant...

-Ms aviat seran sangs...

-_Seores!_- diu el noi.

-Prengui la sanguinria.

-Xiton!... Que no veuen que s'ha comenat?

A l'ltim tots callen desprs d'haver trobat que el noi feia
fatxa de moro. El noi fa un discurs en vers, que no em recorda,
i comena a fer els jocs de mans.

-Aqu tenim un joc de cartes...

-Hi deu haver trampa!- diu la de l'entresol, que vol fer
l'eixerida.

-Dona!... s clar... _no hay juego sin trampa_.

-D'aquestes cartes... vost faci el favor de pensar-se'n una.

-No, jo no!- diu el nebot, que s a qui s'ha dirigit. -La
senyora.

-Ai, no, no!... fra capa d'embruixar-me- respon la vena fent
la brometa.

-Ba, dona!... doncs vost, senyor Mariano!- afegeix el senyor
Vintr.

-Pensi-se-la vost, home, que ho far millor.

-Vamos, el pap...- diu el noi presentant-li les cartes fent un
vano.

-Ja est pensada.

Naturalment, el noi l'endevina. El senyor Vintr aplaudeix i
tots els dems tamb.

Dna gust veure al bon home amb l'afici que s'ho mira:
llstima que tingui al costat la vena del davant, que mai li
calla amb la brometa de la Marguerideta... i dient a la senyora
Tona que vigili. Ell prou li diu: -Escolti, dona! No pot fer
net.

-Vamos... ara passarem a un altre- diu el mgic. -Aqu tenim
una bola: la veuen b?

-S, vamos, s...- s'encarrega de dir el pobre senyor Vintr.

-Que farem el _quinto_, en acabat?- diu el senyor que canta les
boles.

-Ca!... no tindrem temps... Calli, calli!

-Bueno, aquesta bola ara me la menjar... Ja est.

-Fill, no t'empassis el paper, que fa mal,- surt una senyora
d'edat.

-No tingui por. Bueno: ara, picant amb la vareta de les
virtuts, sortir aqui dintre... Bufi vost... aqui est...

-Veiam, obre la boca ara...- diu la vena avispada.

Es veu una gran remenadissa dins la boca del noi. Fa soroll amb
la llengua i obre desprs la boca per ensenyar-la a tothom.

-Ja ho veiem, ja ho veiem!

-Bueno, ara la senyora em far el favor de deixar-me el
mocador.

-Ai, fill!... si s tot brut!... Deixi-li vost, senyor Joan.

-Ca... no serveix, s de color... Vost mateix, senyor Vintr.

-Vamos: t, noi...

-Un dels presents far el favor d'acostar-se.

-Senyor Vintr!... Senyor Vintr!...- criden tots.

El senyor Vintr s el que s'hi acosta.

-Mira, el petit vol venir amb tu- diu la senyora Tona.

-No el deixis pas venir...

-Ah! pap...- crida el noi.

-Saben quina hora s?- pregunta el nebot.

-De jorn, de jorn!- respon el senyor.

-Bueno... aguanti aquest mocador... Hi ficar aquest ou...

-Veus?- li diu el senyor Vintr, baixet -t'havies de posar les
mnigues ms amples per aix...

-I ara el trobarem a sota d'aquest vas!...

-Mal vinatge el xicotet!... L'ha pegada que volia anar amb el
papa!...- Sa mare l'ha deixat anar, i, aix que arriba a la
taula, pega cop, fa caure el cubilete i descobreix l'ou que ja
era a sota mentre el noi ensenyava el de la m.

Quin disgust pel senyor Vintr!... La vena, quin tip de
riure!... El petit s portat cap al llit de seguida, els
convidats s'aixequen, demostrant que ja tenen prou comdia, i
fins el senyor del _quinto_ proposa anar-lo a fer una estoneta.

-No!... no!... ja tornarem a comenar!- diu el senyor Vintr
defensant el terreno.

-Ja n'hem vist prou... El _quinto_, el _quinto_!

-Jo tamb me n'haig d'anar...- diu el nebot.

-Sentin-se, senyors.

-El _quinto_, el _quinto_!... Jo amanir la taula.

No hi ha remei: cada qual agafa una cadira, surt al menjador i
pren lloc. El senyor que les canta, ja remena les boles dintre
del bombo, t arreglats els cartrons i comena a repartir-los.
Per ca!... en ma vida he vist un _quinto_ ms desgraciat.
Tot de gent que els altres vespres no hi s; el quinquer, que
no estava arreglat, fent mala cara; el senyor Vintr de mala
lluna; la senyora Tona aixecant-se a cada punt per anar a
consolar el noi, que crida des del llit com un rabis; la vena
de baix no s'ha pogut assentar, com els altres vespres, al
costat del senyor que les canta, no sap trobar les casilles
dels nmeros... Fins el bon senyor que les canta perd aquesta
nit els primers sis quartos, que li costa la loteria en
particular i el joc en general.

El nebot... all el tenim, encara, assentat per fora, amb el
cartronet al davant i dient a cada punt que se n'ha d'anar...
El cas s que ja perd deu o dotze quartos.

Grcies a Du que sn les deu!... Ala! a plegar la loteria i
cada qual se'n va amb molt gust pel seu cant. Ja se sap: al
despedir-se hi ha aquella can de: -Per molts anys... -D'aqu
a l'any vinent... -Encara n'hi queden dues hores...- i aix
successivament.

El nebot... el nebot a l'ltim tamb se'n va avorrit... Se'n va
avorrit, el tros de _quniam?_... Jo mai he tingut la sort de
qu el senyor Vintr em convids a les funcions de casa seva.

I no en queda poc, de disgustat, el pobre senyor! No li resta
ms que un consol: el de pendre dem al mat xacolata amb els
secalls que han sobrat d'aquesta nit.

JOSEP SERRA



A SARAU

Ja no se'n diu _sarao de disfresses_: ara se'n diu _ball de
mscares._

Tot s u, diran vosts.

No ho creguin.

Abans s'anava a sarau de disfresses, i tant per anar a _Llotja_
com per anar a la _Patacada_, tothom se disfressava, ballava i
esbroncava.

Ara se sopa.

Tot l'any hi ha alg que voldria poder-se disfressar per
dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun
ve, a algun regidor, etc.

Arriba el temps de poder-ho fer amb comoditat, i ning t res
que dir-se.

N'hi ha molts que corren atrafegats perqu no els manqui
targeta; que dues hores abans de comenar el ball ja estan
empolainats, rissats de cap i oprimits de mans i peus; pategen
d'impacincia com els cavalls, perqu mai acaba de passar el
temps, se cremen las sangs perqu mentrestant se'ls desf el
lla de la corbata; no assosseguen...

I b, ja s arribada l'hora.

s un fstic, aix d'haver de ser els primers. I deixen entrar
gent.

Per ltim no poden contenir-se ms, i avant.

Quina cosa! Els que van a balls pblics, quasi b sempre hi
troben ms o menos concurrncia de la que voldrien; i quasi b
tots, la segona volta que hi van, diuen: -L'altra vegada
estava millor.

Eh, que estrany?

Doncs, tornant als balls d'ara, els que volen fer-hi el
gracis, fan fstic, i els que sn naturalment graciosos, per
miracle troben un ditxo que faci riure.

Aqu hi ha un rotllo.

Passa una bolera petita i gruixuda, un xic despitregada, i un
tros bruta. s ampla de cintura, no duu cotilla i sua.

La veuen venir i diuen:

-Noi, mira, mira, quina una! Calleu que ens divertirem.

-D'a on surts, pilota?

-Qui t'ha enganyat?

-A on vas, amb aquest nas?

-Tu, a on tanques?

Un se li posa al davant, per a no deixar-la passar, i li diu
una indecncia a l'orella.

La bolera li dna una revolada, li diu _ladron_  poc ms o
menos; fa son cam i tots els de la colla esclafen la rialla.

-Qu li has dit? qu li has dit?- pregunten al valent.

Ell respon, i se'n riu un; i els altres, com han anat al ball,
riuen tamb.

Entengui's ara que aquesta colla s dels que s'han divertit
ms.

No els torna a succeir res; se miren a totes les dones que van
passant esperant-ne una broma, tirant ulladetes a totes per a
incitar-les, mes s en va.

Un d'ells fa un badall.

-Quina hora deu ser?

-De jorn. Jo ja voldria que fos ms tard per anar a sopar.

-Jo tamb, perqu veig que aqu no hi ha la vida.

Sentades en els sillons hi ha dues dones disfressades. Sn
primetes, parlen baix.

Un jove amb el barret a l'orella i una gran tufa de cabells que
de tant en tant ell aixeca, se les mira d'un tros lluny.

-Si ser ella? Si no ho ser?

Passa una hora, passa una hora i mitja...

L'home, tot passejant, passa ben arrimat per la parella, s'hi
frega perqu s'adonin d'ell, i tan fort ho fa, que la ms prima
aixeca el cap.

-Jo ho sabr.

Elles s'estan a sota d'un palco. Si? Ell que lloga el palco i
se n'hi entra sense fer remor, i escolta per darrera, a veure
si la coneix per la veu.

Mentres sona la msica, no pot sentir-la; mes, aix que para,
posa l'orella i sent una veu esquerdada que diu:

-Jo hi poso escalunyes i moixarnons, i cregui'm que s cosa
d'aferrussar-s'hi.

-Malvinatge la vella!- diu l'home.

Ell se pensava que era una prfida voluble, i es troba amb una
dona inhibida, pel tribunal dels anys, de tota infidelitat.

Una pastora tota plena de penjarelles retenyides s'acosta a un
dels que encara van al ball per a tenir una excusa per portar
guants blancs, una volta a l'any.

-Ola, Jaumet! Adis, adis!

La fila de la pastora s de poc tono. L'enguantat li fa mala
cara, i noms li diu:

-Adu.

Ella coneix que el mortifica, i se li atura.

-Qu tal; encara guanyes vint-i-cinc duros?

Ell, amb una mirada s'entera de si alg els escolta, i,
acostant-s'hi, li diu baixet:

-S, doncs, s. Qui ets?

Per ella li respon cridant:

-Sc una que l'any passat cada dia et veia quan te feies la
truita al dematinet per endur-te-la a l'escriptori. Escolta:
que encara tens qui et renta de franc?

Ell est cremat: fins fingeix una rialleta i respon:

-S, encara, encara. Que coses saps!

-Oh, si te les deia totes. Adu, adu, adu, adis,
adioooos!...

L'home no es diverteix. Rumia, i diu:

-Si molt conv, s la germana de la dispesera. Si ho sabia de
cert, dem em buscava dispesa nova.

Se li acosta un company.

-_Aire amigo_! s dir que tenim pastora, eh?

Ell fingeix que vol fingir, i respon:

-No s qui deu ser, i daria quatre duros per averiguar-ho. Noi,
no es pot dar un pas que tot seguit no se spiga.

-Que t'ha dit coses fondes?

-Poc m'ha dit; per jun... Lo que ms me crema s que, si s
cert lo que presumo, es capa de comprometre... Entens? Aix va
de tu a mi. s qesti d'una dona honrada, i la veritat, com
s casada...

-Noi, qui es menja la carn que rosegui els ossos. Arregla't.
Adu, vina a sopar.

-Desprs. Ara no tinc humor i espero una cosa.

El company se'n va i diu als altres:

-Minyons! Quin esbronc se n'ha dut en Jaumet! Se pensava dur
molt amagat un trfec amb una casada, i ara mateix l'hi acaben
de plantificar al mig del sal.

Entretant en Jaumet, que ja s'afigura que l'altre ho contar i
que un altre creur que s cert lo del trfec inventat per
donar-se llustre, ja gosa ms que si el fet sigus cert.

Ja es diverteix; ja t gana, i, per a donar ms color de
veritat a sa enganyifa, fa veure que busca a alg, mira tot
esbarriat, i, si algun company vol entretenir-lo, diu:

-Dispensa'm un moment. Aviat nos veurem.

-Ah!- li responen amb malcia. -Fes, fes, no et vull destorbar.

-Ca! no!- replica ell, mig rient. -Si no s res...

Ja la gent s'ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes
d'espelma; ja s'ha esqueixat l'alfombra; ja han caigut sis o
set parelles en el galop infernal.

Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al sal gent
que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la
llet de burra recorden la ciutat.

La meitat dels que ixen del ball se'n van dient:

-Vet aqu un grapat de pessetes fora de la butxaca, i a l'ltim
per res. Ja voldria ser al llit.

Toquen l'ase, s'embossen...

I l'endem hi tornen.

X. _(Robert Robert)_



LA REBOTIGA

La rebotiga s esquifida, i, del poc espai que t, encara en
prenen un bon tros quatre armaris reconers pintats de vermell.

Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda,
ribetejada de groc.

Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pmpol
verd, sa campaneta i ses moquetes.

En una repisa hi ha un caputx de cartr que es posa i treu la
caputxa, segons si el temps s sec o humit, i en els quatre
panys de paret altres tants quadros de caoba i claus romans, en
sos nguls; quadros que representen el siti de Girona,
l'entrada dels francesos a Tarragona, la batalla del Bruch i la
tornada a Espanya de Fernando VII.

Sota la taula hi ha un braser amb sa pala. Tots els objectes de
metall brillen com si fossin nous, i en sos bisells i recons
encara s'hi coneix la polsina de guix parrell o de banya de
ciervo amb que diriament se freguen.

Prop del braser hi ha cinc cadires de braos amb assientos i
respatller de cuiro, subjectats amb grossos claus de llaut,
que al mateix temps constitueixen son adorno.

L'amo de la casa s el senyor Eufrasi, dic, el doctor en
farmcia D.Eufrasi, home expatriota, realista, casat, de
xeixanta dos anys, que t la barba molt forta i que s'afaita
cada dia per decoro de la facultat.

Sn tres quarts de vuit, i la rebotiga, com si tingus
fisonomia humana, sembla que esperi a alg.

En una safata negra hi ha sobre la taula mitja dotzena de gots,
i en el braser una cafetera amb aigua.

Don Eufrasi treu el rellotge de plata, mira l'hora, obre la
vidriera que dna a la botiga, i, tot passant el bra per
l'obertura diu al seu practicant:

-_Lagenam syrupi citrei ad usum domesticum conditam_.

El practicant s'aixeca amb viva sollicitud, i d'un armariet
baix que est darrera el taulell, ne treu una ampolla i la dna
al doctor, que la hi pren, i torna a la vidriera.

Se mira l'ampolla contra claror, la destapa, l'ensuma, se tira
una gota de xarop al palmell de la m, llepa, i paladeja amb la
cara d'home satisfet.

En aquest punt se sent un bast picant a terra i una tosseta, i
entra embossat fins als ulls, amb barretina negra i barret fins
a les orelles, un tertuli.

-Santa nit tinga, senyor Doctor.

-Molt bona nit. Vamos, que avui vost s el primer, senyor
Nofre. Ja veig que aquesta tos se va estovant.

-S, senyor, grcies a Du.

-Ja li tinc amanit el xaropet.

-Visca molts anys, senyor Eufrasi. Ara aviat vindr el senyor
Quim. L'he deixat a la cantonada parlant amb son gendre.
Miri-se'l: aqu el tenim.

Amb el senyor Quim n'entra un altre. Tots sn quasi b de la
mateixa edat.

Ja sn cinc; s'assenten; l'un acosta els peus al braser,
l'altre les mans. El senyor Eufrasi agafa la pala i dna una
remenadeta.

L'un diu: -Aj!

L'altre. -Ah! Aquesta escalforeta retorna!

Toca un quart de nou.

-Senten?- diu el senyor Quim. -Avui tot el dia va desballestat.
Al Pi toca un quart de nou: jo vaig amb el rellotge de Santa
Maria i tinc les vuit i dotze...

-Jo vaig b i tinc les vuit i tretze.

-Jo avano, perqu tinc les vuit i disset...

Crac... crac... crac... tothom tanca el rellotge.

La rebotiga queda en silenci. El doctor t agafada la pala
entremig de dos dits i la fa balandrejar al comps de la
pndula de la botiga.

El senyor Nofre tus.

Immediatament l'apotecari agafa la cafetera, tira un bon raig
d'aigua al got i hi deixa caure un rajol de xarop.

-Tinga, senyor Nofre: tinga i bega... Ja l'acabarem, aquesta
tos: no tinga por.

El senyor Nofre beu. Tots se'l miren.

El senyor Quim pregunta al del seu costat:

-Qu es cert que volen tirar a terra les cases velles de la
plaa de l'Angel?

-No ho s perqu no he vist encara el diari; per ja, del modo
que van les coses, crec qualsevol disbarat.

Altre silenci.

L'apotecari pren un pols de tabaco, allarga la capsa als altres
y tots ne prenen.

-Atxem! -Atxem! -Atxem!

-Jess! -Jess! -Jess!

I tornen a callar.

Al cap d'una bona estona l'apotecari badalla y es fa creus a la
boca.

Desprs estira les cames i, repanxingant-se, dna un cop a cada
bra de la cadira y diu:

-Endemes, s, senyor... Aquest mn s un mn de mones.

El Senyor Nofre riu i, entre dos cops de tos, exclama:

-Ejem! ejem! El senyor doctor sempre est de broma. Ejem!

El senyor Quim hi afegeix, amb rialleta de malcia:

-Ja ho pot dir. Qui pogus plorar amb els seus ulls!

I tots riuen, i l'apotecari riu tamb y replica:

-Home, alguna cosa s'ha de dir per passar el rato.

Passa un altra estona, i un que fins allavors ha callat se
remena en la cadira, se tira endavant, se moca y comena:

-Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai
Senyor!, com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova
d'apotecari, que, com hi ha mn, me pensava que era de
perruquer. Quina cosa ms informal! Uns homes amb unes
barbasses! i unes capsetes, que semblen per posar-hi sab o
confitures.

-Oh!- diu, animant-se, l'apotecari -avui en dia les farmcies
semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte
d'abans: vull dir que no sn sries com correspon.
Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix.
Vost parla de les farmcies! Per, i la farmacopea clssica?
A on s? La major part dels nostres apotecaris no tenen ms que
futeses comprades a Frana. Molta monada: entn? Tot molt
bonic, molt ben embolicadet, aix s, per aquella antiga
confiana en l'autenticitat del medicament, aquella convicci
ntima, evident, del farmacutic conscient, que feia els
preparats per ses prpies mans, tot se n'ha anat a rodar; i s
una vergonya que el govern s'ho miri amb tanta indiferncia;
perqu aquest punt s dels principals.

-Ja ho crec!- diu el senyor Nofre tossint. -Lo primer de tot s
la salut.

-Si podien veure- diu l'apotecari -si podien veure els estragos
que l'empirisme ha fet aquest ltim clera, s'esgarrifarien.

-Ui, ui, ui! Ja ho pot dir.

-A un del costat de casa li varen receptar una cosa que jo no
l'havia sentit anomenar en ma vida, i l'endem ja se l'enduien
cap al cementiri.

-El senyor Quim, que s'havia estat amb les mans creuades sobre
els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits polsers l'un
sobre l'altre, pren la paraula molt solemnement i diu:

-Jo sempre em recordar de l'any vint i tres. Me sembla que el
pare que al cel siga... all, quan va tornar el rei i tot se va
posar com estava abans; el meu pare, Du lo perd, me va
preguntar un dia sortint de veure la parada: Noi: que te'n
sembla d'aix? I jo, essent un bordegas, que encara no havia
complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: -Pare, aix
va malament. I lo cert s que des d'allavors en, cada dia
anem pitjor.

-Oh! Vost va dir una veritat com un temple, senyor Quim.

-I tal!

-Ja ho crec!

El senyor Quim est ple de vanitat pels elogis que li tributen,
per fa el paperot y diu:

-Ps!... Un prou veu les coses, sin que de vegades, i segons a
on, no tot se pot dir; que si un hom, amb l'experincia que t,
pogus parlar...! Ja els dic que aquella expressi la vaig dir
l'any vint-i-tres. -Vaja, senyors, sn tres quarts de nou
tocats: un cop fet i fet, ja ser hora de sopar. Passin-ho b.

-Bona nit, senyor Quim. -Santa nit tinga.

-Du lo guard de mal. -Bona nit i bona hora.

-Tamb ens en haurem d'anar- diu el senyor Nofre.

-Tan aviat?

Aix, poc ms o menos, se fa i desf cada dia la tertlia de la
rebotiga. Altres nits parlen de la tartana, d'En Roten, d'En
Cantillon i del _Conde Espaa_ (que aix l'anomenen), d'En
Badiali, d'En Remorini i de _La Straniera_.

Molt sovint de les contribucions, i ms sovint, encara, del
fred, de la calor y del preu de les accions, del vi y de la
carn.

Per sempre parlen poc, y cada nit hi ha la tos del senyor
Nofre, el xiste de l'apotecari i la frase sentenciosa del
senyor Quim.

Aquestes tertlies se van acabant. Els homes d'aquell temps i
de ses costums fan el mateix cam que les llumeneres de quatre
brocs; passen.

L'apotecari cada nit se despedeix del senyor Nofre dient-li:

-Segueixi amb els juleps i el xarop; i ja l'acabarem aquesta
tos. Abrigui's b.

Un dia li aniran a dir que la tos ha acabat amb el senyor
Nofre! Ell replicar: -Fa vuit dies que me'l veia mort. I
s'acabar la tertulia de la rebotiga.

X. _(Robert Robert)_



AL MIG DEL CARRER

-Pst. Pst. Senyora Tuies!

-Ui, Jess! Senyora Monj!

-Dona, ditxosos els ulls...

-Ja ho pot dir. Sin que, jo li dir, no hi estat gaire bona.

-Oh! doncs b fa una cara prou reeixida! No ha estat pas cosa
de cuidado?

-Qu diu? Sis dotzenes de sangoneres, manxiules, banys de
mostassa... Folla, amb res m'adobava! Fins que...

-M'ho hagus dit a mi. Tot aix no hauria estat res. Miri: la
meva noia enraona amb un fuster que, mal m'est el dir-ho, per
li asseguro que per coses aix, vamos, de malaltietes... Ah!
Ja deu saber que la caso... Ah! s, s, la caso. Vegi, no tenia
res ms de cap que venir-la a veure per dir-l'hi, per vaig tan
atrafegada, que l'un dia per l'altre, l'un dia per l'altre,
all, sap? dem, dem, i com que les persones s'encuantren que
les muntanyes no, sap qu deia? -Quan menos t'ho pensis te
sortir tras cant. Ai, miri que ve un cotxe!... I ve-li
aqu, tal fet tal dit.

-S: de vegades un...

-Endems, s, s: la caso. Un miny molt conforme, miri.
Treballador i tot lo que vulgui. No s perqu jo ho digui;
per; vamos, per ser fuster se coneix que li han donat bona
criana. La mossa ja t l'anell... ah, s, s; n'est tota
joiosa... uf! No val cap mil lliures, no es pensi; per, vamos,
per ser d'un treballador, li dic que fa goig.

-Vaja, me n'alegro. Doncs, tornant amb el meu mal...

-Ah, s; per qu no m'ho deia, tonta? Sap qu deia el meu
sogre? -Desgraciat del que ha de tractar amb metges!- I
tenia ra; perqu es veuen uns desenganys... Ahir mateix van
enterrar l'amo de la casa. En vol, de metges? Ms n'hi
hagus hagut! All d'ampolles, de pegats, de putingues...
-Pst... jove! Miri que li cau l'agulla del monyo!- Endems...
qu deia, jo? Ah! Van comenar si ser aix, si ser all; el
pobre home, no s qu em tinc, no s qu em tinc, busca d'aqu,
busca d'all. Li van fer mil antruperis, i amb dos dies... qu!
amb un dia i mig, va ser mort. Calli... un dia i mig? S;
perqu jo tornava del Born que devien ser cosa de les nou...
-Passi-ho b, senyor Mag, amb la companyia! (Ara se li ha mort
l'oncle, que tant de b li ha fet Du).- Amb aix, eren les nou
o per 'qui, i jo que veig la criada que entrava corrents amb un
got tapat amb un paper, i vaig pensar: -Ui! Jess! Aix s que
tenen algun malalt; i vaig dir entre mi: -Ba! Deu ser la
senyora Munda que sempre est malicosa. Per, pujant, la veig
que obre la porta i dic: -Anem, no s ella. Surto a la
finestra del celobert i dic a la cambrera, que la conec de
molts anys: -Escolta, Carme: que teniu algun malalt?- I em
respon: -L'amo, per el metge diu que no ser res.- -Me
n'alegrar- li vaig respondre. I com, de fet, era un bon
subjecte, Du l'hagi perdonat. _Pues_, senyor, no ser res?
L'endem, a les quatre de la tarda, li agafa de _repenta_ un
treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu qu tal va ser la cosa,
que amb un xic ms l'Extremunci no hi s a temps? Per aix
sempre dic: -Metges? Du me'n guard.

-Veu? Jo vaig tenir...

-I el meu gendre... vamos, anem dient el proms de la gran...
me diu... (perqu, no es pensi, per aix de certes malalties s
un botavant) sempre em diu: -Cregui'm...- Ai, em fan un
fstic, aquestes senyorotes arrossegant el vestit d'aquest
modo! Ara digui: no fa conscincia?

A la noia n'hi hem fet tres, un de bo i dos aix, per tot dur.

Ell sempre: -Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats
ja n'hi far jo, de vestits! Jo: -Tful, deixa'm fer. Es diu
Tful. Per, ara que hi caic, si vost l'ha de conixer! No es
recorda d'un pesador de mar que per anys estava a davant del
forn dels Coloms? Un de gras, ben plantat, que per aquelles
festes majors de tot el pla feia tronar i ploure?

-Ah! S? Es fill d'aquell?

-No, per ja veur. No em recordo com se deia i ho tinc al cap
de la llengua. Aquell s el que va tenir el plet amb el pare
del miny, vamos; que fins van anar per justcia i tot; que
tothom n'anava ple... Que per aix al pobre de son pare... Oh,
li van fer mil picardies! Per aix sempre dic: -Coses de
justcia? Ai, Du nos en guard. Qu es pensa? Estava d'all
ms b. _Vaya!_ Miri: jo em recordo que era noia... (Ai,
Senyor, sembla que era ahir!...) que sentia contar a l'avi que
a casa dels seus avis d'aquest xicot tenien un armari de Girona
ple de roba blanca que de llenols, de camises, de mitges de
teler... demanin! Tant, que com va morir l'via -Ai Senyor! Era
per la _pidmia_, encara que ella va morir d'una caiguda! que
b se'n va parlar prou per tot el carrer de Sant Pere! -doncs
quan va morir aquella senyora, Du la tingui al cel, van trobar
sis dotzenes de coixineres amb unes puntes de pam sense
estrenar, i dues dotzenes de llenols encara amb l'empesa. Ca!
Si li dic jo que era una casa que, vamos, se'n feia cabal!

I aquest xicot... res, qu vol que li digui!... va veure un dia
la noia (vamos la gran), i ja li dic, una afici tot seguit,
que... -Ai, ai! Mossn Parrell ja va cap a Sant Francisco? Ai
pobra de mi, que deu ser tard!- Endems, una afici loca.
Al cap de vuit dies... (com vuit?, set, que era per Sant
Jaume), ve-li aqu que ell que va i m'emprn. Jo, filla, la
veritat, vaig pensar: -Veiam : pendrem informes... No li vaig
dir ni si ni no: m'entn? Posi's al meu puesto. Pregunto a l'un
i a l'altre. Filla, tothom no t ms boca per alabar-lo. I un
gnit... Cregui'm: s d'all ms axistosot. Miri: l'altre dia
ens estvem al sostret, i, all que succeeix de vegades, ning
deia una paraula, i ell que tot plegat salta... res, un
acudit... ell que salta i diu: Semblem muts! Per miri: ho va
dir d'una manera... all... tot d'un plegat... -Semblem
muts...!  que la noia i jo ens partem de riure. I d'aquestes
ne t moltes: cada punt hi s, no es pensi. Per cert que jo de
vegades li dic: -Per mor de Du, calla! Perqu m'arribaven a
fer mal els ronyons. Ah, s, s, s molt dallonses. I doncs,
vost, qu ha tingut?

-Jo li dir: me va agafar un doloret...

-Dolor? Ai, m'ho hagus dit!... Per aix s que en Tful t una
m d'angel. Miri, no li dic ms: el dia del Sant de l'home, en
havent dinat, me trobava tota no s com, i ell que em diu: -Ja
veur... I em fa una tassa de camamilla, me la prenc ben
calentona i, filla... lo mateix que oli en un llum.

-s que el meu dolor...

-Ai pobra de mi! les dotze. Me'n vaig corrents, que encara tinc
d'escumar l'olla, i no puc crrer gaire perqu em fa mal una
cama, que per mi vol ploure. Endems vagi'm a veure, que
parlarem un rato i ensenyar les coses de la noia. Res, quatre
pellingus; per, escolti les coses ben endreadetes... Oh! En
quant an aix, ell no ser bonica (s dir, s dreta i igual,
grcies a Du), per el que toca a ser curiosa, ja li dic jo
que s. Ah! Escolti: no tindria pas un cercapous, que li
enviaria a buscar?

-Crec que s, que n'hi ha d'haver un al sostre mort. Ja ho
mirar, i si acs...

-T ra; si acs, envi-me'l, i se'n podr endur la ratera, que
ja no ens serveix.

-B; doncs un dia d'aquests...

-S, vagi'ns a veure. Per qu no ve tot un vespre? Porti la
mitja, Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un
mocador de cot... d'aix baratet, perqu, filla, tot costa els
ulls de la cara, i cada dia els guanys sn menos que, (ja ho
diu en Tful) no s a qu arribarem.

-No me'n parli, ja ho pot dir. Miri: a casa ning malgasta,
i...

-Qu em dir, santa cristiana? Ai, Du la faci bona!... Miri:
ahir vespre vaig voler comprar un pagellet, petit com... qu li
dir jo, ara? Calli... un quart d'una! Per, Senyor, com passa
el temps... Me'n vaig, Anem, vingui'm a veure. Estigui boneta.
Recados.

-Anem, doncs...

-Vingui un vespre, que riurem. Tenim un esquirol!

-Qu mana?

-Que tenim un esquirol! Passi-ho b. Li agradar. Hasta un
altre rato.

_La senyora Tuies, quan s'han separat_: -Deixa'm fugir. Bona
dona, la senyora Monj. Sin que mai diu res.

X. _(Robert Robert)_



DE BALC A BALC

-Qu no surt, senyora Marieta?

-Ai! no, senyora. Avui s que no em mouria encara que em
donessen cent duros. He vestit els dos nois petits en una
esgarrapada i he dit a la minyona: t, emporta-te'ls i no
tornis fins a entrada de fosc; que li asseguro que em tenen
fins aqu.

-Ja ho crec. Jo ho dic de vegades. Ja t prou creu la senyora
Marieta d'haver de bregar amb cinc votabants.

-No me'n parli. Criatures! no s qui en demana! I si ara sn
cinc i no em deixen una hora de reps vegi avui per dem que...

-Que vol dir que hi tornem a ser?

-Encara no s'hi pot dir res; per si vol que li digui la
veritat, ja tremolo.

-Anem, que tamb no n'hi ha per tant. Vost rai!

-Cm ha de ser!... Nostre Senyor els envia... Escolti, ara
sortir la del pis d'aqu al costat; miri-se-la b.

-Que s aquesta del mocador gran?

-S, senyora. Qu me'n diu d'aquest rumbo?

-Ai! no s cm s'ho fan. Qu sn molt rics?

-S, com el grill.

-Jo crec que la gent s'ha tornat boja. Tothom es queixa que no
es guanya res; per jo el que veig s que cada dia hi ha ms
luxo; tothom va al _trayatu_... no ho puc entendre. Un prou
estalvia, retalla d'aqui, retalla d'alli i ho passa amb prou
feines...

-Oh! cada casa s un mn, senyora Tecla! Per aix mai hi havia
hagut tants embolics en aquest Barcelona. Que es pensa que
n'hi ha pocs d'enfarfecs per les cases?

-Prou que m'ho afiguro; perqu escolti: d'all a on no n'hi ha,
no en pot rajar; perque'l cert s que la gent trunfa.

-Miri's aquesta del costat... per ei! per mor de Du, no en
faci s  que jo ho s per la sogra, que es fa molt amb sa
cunyada.

-Vol callar!

-Doncs aquesta t un cert trfec...

-Ve't aqui! Ja volia dir jo...

-I crec que no s el primer...

-Vaja, es dona d'histria.

-Uf! crec que ha corregut la Seca i la Meca.

-Qu em diu! I aix que t un posat tot senyoret i un parlar
tan...

-S, ella s tota nyeu-nyeu; pero si la sentia a casa... Com
del nostre rebost se sent tot el que s'enraona a l'altre pis,
l'altre dia vaig sentir que baladrejava i la veritat, vaig
pensar, veiam de qu se les heuen: em vaig posar a escoltar, i
Reina del cel, quina boca! Qu es pensa! el mateix que un
carreter fins _alls i froscas!_

-Jess, Maria, Josep! I que era amb ell la palestra?

-S, senyora. Hi va haver un desori... va durar fins a les deu.

-I ell sembla un bon subjecte.

-S, b ho sembla. Per es veuen uns desenganys en aquest mn!
Ell sap tots els seus enredos.

-Ara vegi!

-No veu que li fa mal l'os i vol viure amb l'esquena dreta?...
Ja les hi va cantar ben clares ella, ja! No n'hi va quedar ni
una al pap.

-De vegades les pobres dones es perden si tenen la desgrcia
d'anar a raure amb un gandulot. Veu? Potser aquesta dona no
hauria donat res qu dir, i per mor d'ell... qui sap?

-No, aquesta ja ve de mala nissaga. Sa mare era una
camalluenta que va venir a servir a Barcelona en temps de la
facci, al principi. Va entrar a casa d'un miny jove, al cap
d'un quant temps s'hi va casar... i no es pensi, la feia anar,
que quan anaven els diumenges per la Rambla tothom es girava a
mirar-la. Ella era guapassa; ordinariota, per ben plantada, i
un ull... que li parlava! tenia tres o quatre de servei: vegi
quan s'hi havia vist! palco al teatre, que llavors no era com
ara que qualsevol n'hi t... en fi, li dic que feia rotllo.
Doncs amb tot i aix, el va matar a disgustos. N'hi va fer a
l'alada d'un campanar. Primer ell va haver de despatxar al
majordom, perqu es va aixecar un bum-bum... que no hi havia
gat ni gos que no hi digus la seva; desprs, un estiu van anar
al mas, i van tornar de repente, perqu tamb no s qu s'hi va
haver amb un capit de Miquelets.

-Vaja, doncs, la noia ja t a qui semblar. Jo l'altre dia vaig
sentir dir alguna cosa, no m'hi vaig enfondar gaire i el que s
mal pensar! se'm va figurar que parlaven de la de dalt.

-Ui! quin altre!

-La senyora Paula?

-Ja li asseguro jo que s ben b ella mateixa!

-Ave Maria Purssima! No me'n puc avenir! Ja li dic jo que no
hi ha de qui fiar.

-Ai, filla! No hi ha un pam de net! -Ah! dissimuli; me'n vaig a
dins, perqu ve un amic del meu senyor, que li tinc de donar un
recado.

-Vagi en nom de Du. Vaja, que diguin el que vulguin; antes hi
havia ms vergonya.

_(Surt una vena a un altre balc)_

-Que pren la fresca, senyora Tecla?

-Ai! Du me la guard, senyora Ignasieta. He tret el cap una
estona i l'hem feta petar un xiquet amb la senyora Marieta, que
estava sola.

-Ara no hi est de sola.

-S, ha vingut un senyor... Qu se'n riu?

-Prou que ho s: un senyor ros.

-No l'he vist...

-Oh! prou s ell! Ja s cosa vella. No s com el seu marit es
tan tauj. Per mor d'aquest senyor ros, tan amic del seu marit,
ja s'han separat dues vegades. Qu no ho sabia?

-Ai, filla! La primera notcia.

-S que s estrany!

-Tan cert com m'estic aqu!...

-No, ja ho crec, ja; per li dic que... No se n'amaga pas ella;
es coneix que s de les de poc se m'endona! Ai, pobra de mi,
que se'm deu agafar el platillo! Ja torno!

_(Surt la senyora Paula a una finestra)_

-Senyora Tecla que no sent quina olor d'agafat?

-S, ara se n'ha anat corrents la senyora Menciona cap a la
cuina...

-Ah! Jo em pensava que era a casa de vost, i he pensat:
deixa-me-la avisar.

-Tantes grcies.

-Si hagus sapigut que era cosa d'ella, no m'hauria bellugat;
perqu no hi vull tractes. Ara afiguri's vost que l'altre dia
era dissabte, i era festa, i ella pensant-se que l'endem em
tocava a mi la llntia, em ve tota certa i mal mandada, amb
uns grans escrafalls, dient que si aix, que si all, tota
enverinada! Vegi a mi que se m'endona, al contrari, i desprs,
que li tocava a ella; que jo prou cuidado en tinc quan em toca;
que no sc com ella; i de mi, grcies a Du, ning n'ha tingut
mai res que dir. Vegi l'escala fosca! Ai, Senyor, que estem
ben posats! Per aix des d'aquell dia vaig dir s? no tingas
por que jo et torni a badar boca: no m'agrada semblant gent.
No vaig fer b?

_(Surt la senyora Menciona)_

-Filla, tot cremat. Havia fet un platillo amb escalunyes que a
ell li agrada molt, i pensava ho deixars que es vagi bevent el
suc i hi anirs afegint aigua: m'he distret una mica parlant
amb vost i res: en un credo... tot cremat, que no es pot
aprofitar! Ho donar a un pobre.

-Ai, ara m'hi fa pensar, que tinc de posar cigrons en remull i
no se em fes tard: deixim anar a dintre.

-Vagi, vagi.

-Senyora Menciona, i que n's de feinera la senyora Tecla!

-S que n's, senyora Ignasieta. Bona dona sin que sempre est
averiguant el que fan l'un i l'altre.

-Aix s que s mal fet. No hi ha res que em faci ms fstic.

X. _(Robert Robert)_



AI, QUE HAN MORT UN NOI!

Reina Santssima!... Afigurin-se quan jo em sento: -Han mort
un noi! han mort un noi!

Totes les pobres mares ja poden pensar: -Ai, si ser el meu
que se l'han endut a tal banda i encara no ha tornat! Altres:
-Ai pobre de m, qu ja fa dues hores que s fora de casa!...
Potser s el meu!

Comena una veu a preguntar:

-Quants anys tenia?

I responen:

-Cinc anys.

I aqu uns xisclets i uns alarits que trencaven el cor, perqu
totes les mares dels nois de cinc anys es miraven el mort com a
propi, encara que tinguessn el seu all mateix bo i sa.

_Amigo_ de Du! Comena un burgit, uns crits i un soroll... No
hi ha res ms natural.

Un ngel de Du de cinc anys, que sens coneixe'l l'estava
veient, blanc com un glop de llet, ros com un fil d'or, amb
unes galtetes... Ai pobret!... Donen tant de gust quan un
se'ls veu amb aquells ullets tan eixerits, i grassonets que
amb una gota d'oli se'ls pot resseguir de cap a peus... i amb
aquell parlar mig palpissot que els escau tant!

-I b, com ha estat? com ha sigut la mala nima?...

-Res- diu. -Hi ha hagut raons amb els guardes del vi, que ni
mai que els hagussem conegut; l'una paraula ha portat l'altra;
els homes, que ja estan prou cremats perque no hi ha feina, se
les han tingudes tiesses. Que si fars, que si no fars; que
toca'm si goses; en fi: que ells els hi han tirat pedres, i el
dimoni dels guardes s'hi han fet a tiros; i veu's aqu que
aquell pobre noi...

-Ai! No parli ms. Ai, fill del meu cor! Ai, murris!... Miri
que aix clama al cel. Aix no ha d'acabar aix. Anem, anem:
correm-hi tots...

I en vol, de gent, cap a ca la ciutat?

Pel carrer la gent: -A on aneu? Qu hi ha?

-A ca la ciutat... Han mort un noi de cinc anys, filla; guapo,
ros... Aquests brtols del vi... Aquests del portal! Mala fi
facen!

-Un noi, han mort?

-S, de cinc anys. ngel de Du!

-Malvinatge! Jo tamb vinc.

-Jo tamb.

-Un noi de cinc anys? Anem.

-Una pobra criatura? Anem-hi tots.

All era un contnuo pel cam.

Arriba la gent a ca la ciutat, tota esparverada, tota plorosa,
tota irritada, tota baladrejant.

Pregunta pel noi, i els diuen que no n'han vist cap. Pregunten
pel burot, i responen que no en saben res.

-Com, no en saben res? El Diari ho porta.

-Ah! No ho saben? Tracten de tapar-ho.

-Diu que no han vist cap noi? Anem a l'Hospital.

-T ra, aquesta bona dona. Cap a l'Hospital... a l'Hospital, a
l'Hospital.

-Diu que avui han tancat el corralet.

-L'han tancat? L'han tancat? L'han tancat?

I tothom:

-Han tancat el corralet. All el tenen, anem-lo a veure!

Pel cam:

-La pobra de sa mare! Si molt conv no en tenia d'altre! Ja la
planyo.

-Ai! jo tamb; consideri, vost, quin tip de plorar s'est fent
en aquesta hora.

-Plora? Ja ho crec; si s impossible que tingui consol.

-No t consol? Ja me'n faig crrec. Ai! Desprs la vull anar a
veure.

-Aqu diu una que la vol anar a veure: senyal que la deu
conixer.

-Aqu hi ha una dona que coneix a la pobra mare de la criatura.
Pillos! Ah, si jo mans! havia de fer un escarment que ja li
asseguro que se'n parlaria... Per no tingui por; el deixaran
fugir i no li faran res.

-Miri si se sap tot! Ara diu una que al guarda que l'ha mort no
li faran res i el deixaran fugir...

Aix, ignocent i espontneament, se va escrivint la histria
del noi mort, se li crea una mare i se deslliura a l'assessino,
i, tot component de bona fe aquesta crnica, s'arriba a
l'Hospital.

-El volem veure! Que ens ensenyin el noi! Que diguin a on el
tenen!

-Quin noi?

-El que el burot ha matat. -Al que li han tirat tiros. -Al que
han matat els del portal.

-Un noi ros! Un noi de cinc anys! ngel de Du! -Aqu hi ha
una amiga de la seva mare que el vol veure. Volem el noi! El
noi!! El noi!!!

-Callin!!! Aqu no hi ha cap noi mort.

-Ai quina picardia! Ara ens el fan foneds! Doncs que obrin el
corralet!

-Si sempre ha estat obert! Entreu-hi!

-A bona hora! L'han dut a una altra banda! Qui sap a on
l'hauran enterrat! Ai, si jo fos home! Ja s'acabarien aquests
cofis i mofis!...

-Si hi hagus una dotzena de mares com jo...

-Anem-se'n, tornem a ca la ciutat.

La gran muni de gent entrava cridant i gemegant: -Pobres
mares! Pobres fills!...

Ar b: Barcelona ha donat un gran exemple de bons sentiments
interessant-se cordialment per la desastrosa mort d'un noi de
cinc anys, que no ha nascut, i per la seva pobra mare, que per
no separar-se del seu fill encara no existeix.

Lo ms trist s que, essent tan verdader el sentiment pblic,
no tingui ra de ser per una futesa: per no haver-hi un fet
real en qu fundar-lo.

Mes l'autoritat podria conciliar-ho tot, i perqu mai se pogus
dir que havien estat en va els arranques d'entusiasme
humanitari de qu hem sigut testimonis, el governador o el
general deurien agafar un noi, encara que fos venturer, i
fer-lo fusellar per un guarda en justa compensaci als esforos
fets anticipadament per venjar-lo, consolar a la presunta mare
i castigar al criminal. Que aix diuen que han d'acabar totes
les comdies morals, i la comdia del noi mort no deuria ser
menos que les altres.

X. _(Robert Robert)_



EN UN CELOBERT

-Mariagneta! Mariagneta!! Mariagneta!!!

-Qui em crida?

-Jo, la crido! Ja fa mitja hora que m'estic
esgargamellant.

-Doncs fins ara no l'he sentida. Estava a la part de darrera
fent els llits.

-Anava a bombar; per la senyora _(en to de burla)_ s'ha deixat
l'aixeta oberta.

-Filla meva, no s qu dir-li; una no pot pas ser per tot.

-s que l'altre dia ja va passar lo mateix. Si vost no fos tan
descuidada...

-Ai, ai! On va, aix? Encara em renyar.

-Si no li agrada, deixi-ho.

-No ho vui deixar; no em dna la gana.

-Si s dona de gana ja sap on ha d'anar.

-Miri! Quines indecncies de dir, la gran bruta!

-Qui! Jo bruta! Ves qui em diu bruta! Vost ho s! L'altre dia
portava una llntia a les faldilles que s'hi podia sucar pa.

-Ai la gran trapacera!

-Que ho digui la minyona del tercer pis, que me'n va fer
adonar.

-Uix! Ves qui es fica amb mi! Valdria ms que no tirs tantes
porqueries al pou.

_La del tercer pis_ -Qui s que tira porqueries al pou? Ja deu
haver xerricat una mica massa.

-A poc a poc amb el parlar; si pujo aqu dalt li clavo un fart
de bufetades.

-Ara mateix n'han passat una pila que anaven a bufetades.
Encara ning me l'hi ha posat, la m a la cara. Ni el meu pare!
Que es pensa que sc la Rita?

_La Rita_. -Qu vol dir amb aix?

-Jo... res; per la del primer pis va dir que li havia dat una
bufetada i que vost ni menos s'hi havia tornat, i com que jo
vaig sentir el xec...

-Embustera, ms que embustera!

-Si vaig ser jo qui l'hi vaig dar an ella.

-Figuri's que va dir a la senyora que llavors del robo de can
Sunyol m'havien ficat a la galera, perqu hi va haver qui em va
veure a la cantonada del carrer de Fernando mentres feien el
robo; per la senyora no en va fer cas, perqu ja sap que el vi
li agrada una mica massa.

_La del primer pis_. -Ai, putinera! Vost s que ho s, de
borratxa i trapacera i bruta, i que ms valdria que calls.

-Festeja ms que cap gos: tothom la segueix.

-Senyal que els agrado. No tingui por que la segueixin a vost
amb aquest nas d'apagar llums; hi ha ms gnero que a l'Aduana.

_La de l'entresol_. -Vaja, vaja! Callin, que ja fan maldecap.

-Ella ha comenat; no li deia pas res, jo.

-No vui callar: si no ens vol sentir, tapi's les orelles.

-Doncs no calli. Ja la coneix tothom per escandalosa.

-I a vost per trapacera.

-Porca!

-Indecenta!!

-Mala dona!!!

-Lladre!!!!

-Tu ho ets!

-Per qu m'ha de trencar el respecte? _Per qu m'ha de dir TU?_

ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_



DUES CRIADES

-Pst! Mariagneta! A on vas tan cremada?

-Ai! No t'havia conegut. No en facis cas, que avui estic tan
_atolondrada_ que ni menos s el que em faig. s el Sant de la
mestressa i, com tenim convidats, tinc molta feina; amb aix,
_adis!_

(Sn les vuit.)

-Que encara ests all mateix?

-Ca! Ja he estat en tres cases ms. Ara serveixo a un
desempleiat de l'Aduana, que no s si s escrivent; vaja, s un
dels principals. Al menos gasten molt. Sn marit i muller sense
famlia, per es tenen dos nebots afillats; dues criatures que
semblen dos dimonis; tot el dia m'estan aturmentant, i aix s,
no els digueu res, perqu, la senyora, sobretot els nebots. Per
ells me'n vaig d'aquesta casa: com que ara acabo d'avisar al
que li prenc la carn que si em sap alguna casa que m'ho digui.
Ja podia anar a casa d'uns _malitars_, per filla, si vols que
et digui la veritat, no m'agraden militarots; avui sn aqu,
dem se n'han d'anar, i aix d'haver de conixer sempre cares
noves no fa per mi, perqu _vamos_, una... m'entens... i
desprs, mai fa favor, perqu si tu vols...

Ai, pobra de mi! Les nou! _Adis! Adis!_

-Si vols que digui alguna cosa a una mare i filla que viuen al
quart pis de casa; fa tres dies que no tenen minyona i...

-Ca! ca! No vull anar a cap quart pis, filla: no vui
rebentar-me anant i venint de la font.

-B; si per cas ja et dir alguna cosa. Deixame'n anar, perqu,
filla, s una casa que tot ho tinc de fer jo; la senyora no s
bona per res, mai entra a la cuina. Aix, si tu vols, encara s
millor, m'entens?; per en dies com avui... Oh! i que no ms hi
ha tres fogons i una cuina com un cop de puny. I t? Que
encara ests amb aquell capell?

-Me'n vaig anar per mor de sa germana; per ell s que hi
haguera fet anys, jo, en aquella casa; era un bon subjecte, mai
em deia res. Noms el veia a les hores de menjar; aix s, li
agradaven els bons talls. Mai eren ms de dos i em daven tres
duros per anar a la plaa.

-Vaja! _adis_, que tinc molt tard.

-_Adis._

-Ah! escolta! com s que no vas anar a ca'n Gibert, diumenge?

-Ai! tens ra que no havia pensat a dir-t'ho. Saps qui s aqu?
La Paula.

-Quina Paula? Aquella de Puigcerd?

-I doncs? que no s'ha casat amb aquell carrabiner? Sempre m'ho
vaig pensar.

-Ella diu que l'ha deixat an ell, per...

-Macatxo! Tant que la senyora m'ha encarregat que ports llu!
Deixa'm arribar a la pescateria.

-_Adis!_

-Vina'm a buscar diumenge!

-_Bueno!_

(Sn les deu.)

ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_



UNS HOMENS DE B

Entre les coses que em fan fstic hi enclouesc certs hmens de
b.

Va de veres.

Sn hmens, aquells, que ning en t res que dir: estalviadors,
casolans, de costums ordenades, religiosos, tot lo que vulgau;
mes sn canalla de cap a peus, i l'nima els pudiria si les
qualitats de l'nima fossin perceptibles a l'olfato, o si eixos
hmens tinguessin qualsevol d'aquelles coses que des de temps
immemorial se n'ha vingut dient nima.

S de cert que vosts ne coneixen molts d'aquests hmens:
abunden en el mn com totes les malalties, i en sa major part,
no sols gosen d'una reputaci envejable, sin que sn
presentats com modelos d'honrads i enteniment, i moltes
vegades ells sn els que dirigeixen als dems, desde puestos
molt eminents.

Aquests hmens de b sn, molts, de baixa extracci. Tal volta
son pare fou un jornaler que no sabia llegir ni escriure; tal
volta era un botigueret sempre atrassat; potser sa mare va ser
una apenada bugadera, hostalera o criada de servei; i si aquest
home de b el sentissen parlar del poble baix, per lo molt que
el desprecia (cometent aix la infmia de despreciar sa prpia
sang), se figurarien que s fill d'algun d'aquests innumerables
prnceps que amb el trono al coll, van pel mn oferint
constitucions lliberals a tots els ximples de l'Univers.

Per aquest mateix home recomana molt a sos fills el respecte a
la famlia, i s'escandalitza de veure molts pares que no saben
criar-los.

Converteix, aquest home de b, l'egoisme en una estimable
virtut; perqu sempre est dient que no es fica amb res, i s,
en efecte, no perqu respecti els interessos dels altres, sin
perqu no vol que ning l'amoni.

El dia que el govern li augmenta la contribuci, s cosa de
sentir-li maleir els farsants de Madrid, els que ha estat
venerant fins llavors; diu mal dels diputats que ell mateix ha
elegit per congraciar-se amb el governador; trona contra el
sistema constitucional que l'ha tret de l'estat miserable e
indigne en qu visqueren sos pares; i, desprs de xerrar una
hora sobre totes les coses que es refereixen a la governaci de
l'Estat, se desfoga amb verinosa vehemncia contra els que
s'ocupen de coses pbliques.

s veritat que ell, de poltica, sols ne parla quan li toquen
la butxaca, i, si b sempre predica l'orde i l'obedincia al
govern, cada vegada que el govern que ell ha volgut el
mortifica, creu que s menester que s'acabin aqueixes farses i
que el poble en faci una de grossa.

s aficionat a parlar mal dels usurers; per, quan averigua que
el gnero que ell ven escasseja en la plaa, l'augmenta de
preu, i es frega les mans amb molta sal i garbo, dient:

-Ara, qui en vulgui, se far repicar i tindr de pagar-ho al
preu que jo digui.

Enyora el temps dels frares!...

Tota aqueixa canalla de qu parlo, s'afigura que, si hi tornava
a haver els frares, amb les mateixes condicions que abans, els
jornalers treballarien ms barato, ells seguirien respectats
dels frares i tot, se'ls diria don _fulano_, l'aristocrcia
no els tractaria a puntades de peu com abans...

Jo, per tots aquests polls reviscolats, m'alegraria de que
tornessen les antigues formes de govern amb totes aquelles
coses algun temps venerades, i avui dia rebutjos de sostre
mort.

Tota aquesta gent, que no sap ms que son ofici, li dir a
vost, amb molta formalitat, que la religi s indispensable
per contenir als ignorants; i quan parlen d'ignorants se pensen
que parlen d'altres i no d'ells.

Aquests hmens de b parlen del poble com si ells n'estessin a
cent lleges.

Si venen vi, hi tiren aigua; si acanen tela, l'estiren tant com
poden; si venen carb, hi barregen pedres; si pesen, ho fan amb
balances desiguals; mes no tinguin por que deixin de queixar-se
mai de la immoralitat i de la mala fe del temps present.

En mig de grans trastorns pblics, disfressen son egoisme dient
que ells sols se cuiden de casa seva i que lo mateix hauria de
fer tothom. M'agradaria veure un home d'aquests quan se li
ests cremant la casa, per creuar-me de braos davant d'ell i
dir-li amb molta calma:

-Veig que les seves mximes sn molt bones, i no em cuido ms
que de casa meva.

Com sn gent que mai s'han cuidat ms que de lo que a ells
exclusivament els interessa, no han tingut certes passions
incompatibles amb els carcters fredament calculadors, i no
creuen en cap gnero de virtut. La seva desmoralitzaci
passa a sos fills, davant dels quals no reparen en fer burla de
tot acte extraordinari d'abnegaci, de patriotisme,
d'independncia, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo
menos favorable a la humanitat.

Se queixen amargament dels perjudicis del progrs material;
per tots viatgen en vapor, gasten gas, tenen accions de
ferrocarrils, i, per mica que puguin, funden una societat de
crdit o de segurs, a menos que s'hagin d'acontentar amb fer-se
assegurar la casa, la collita i el bestiar.

Se lamenten de la corrupci de les grans ciutats; per no
tingueu por que se'n vagin a viure a fora, si no s per escapar
d'una bullanga o del clera, i mai veuen arribada l'hora de
tornar-se'n.

Se queixa de que el govern permeti la publicaci d'escrits
indecents e immorals, mes per aix permet que sa filla llegeixi
els anuncis del diari, i els parrafets en qu es dna compte de
tot all que pot despertar idea del vici o del crim, i mai s'ha
pres la molstia d'averiguar si la funci que fan al teatre s
o no perillosa per sa filla.

I aquest home, aquests hmens, passen per molt honrats, per
molt racionals.

Tot lo d'aquell temps diu que era molt bo, i en aquell temps
sos avis anaven a menjar la sopa d'aquells frares que ells
n'han comprat els bns.

Aquests sn els que avui gemeguen al parlar del Papa, i els que
en 1848 el posaven com un drap tort, i li deien miquelet i
carbonari. Ara es lamenten del poc respecte amb qu el tracten
quatre gats.

Aquests hmens de b sn els que es desfan en improperis contra
els que desitjarem veure abolida la pena de mort, sense saber
que, si aqueixa pena fos justa, ning la mereixeria ms que
ells, que s'avergonyeixen de la mare que els va parir, del pare
que els va engendrar, que infamen als pobres, que fan el mateix
que sos pares: que maleeixen un rgim poltic que els ha fet
persones, i que tenen depravat l'escrapul de cor, que,
malaguanyat!, els posaren sense merixer-lo ni necessitar-lo.

Parleu-los d'un que ha mort, i mentres os estareu desfent
pintant-los lo que va patir en una llarga agonia, ells estaran
pensant en la ganga de l'hereu.

No tingueu por que may planyin a la noia inocent enganyada, al
que per la seva bondat ha sigut vctima d'una estafa, al pobre
carregat de criatures... No. L'home de b os contesta:

-Perqu era tonta.

-Perqu se'n fiava.

-Qui el feia casar?...

Confesso la veritat. Planyo a tots els hmens, per dolents que
els hagi fet l'educaci i la naturalesa; per, entre els hmens
dolents, els primers sn certs hmens de b, i els que jo
planyo menos, perqu sn els que menos perill corren de ser
castigats per les lleis escrites ni les socials.

Jo estic segur de que en concepte d'alguns d'ells dec pasar per
un mnstruo, i aquesta s una de les poques alegries meves. Me
sabria greu ser simptic a un d'aquests hmens que no estimen
ni creuen res de bo.

N'hi ha molts, d'aquests, que mantenen un parent pobre, cosa
que ning ignora quan succeeix; perqu, com sols ho fan perqu
la gent ho spiga, i el saber-ho la gent no els consola prou
del sacrifici que fan, el pobre parent ho paga amb mil
amargures.

Aquests certs hmens de b de qui parlo, sn per tot lo mateix,
aix en la nostra terra com en les altres, i es raa que
durar; perqu s d'ingrats i egoistes, que, com s sabut, fou
lo primer que hi hagu en el mn. Ells sn una prova de qu el
desarrollo moral de la humanitat se troba encara en gran atrs,
i tal volta per aix els repugna instintivament la paraula
progrs.

No dubto jo que, molts que em llegeixen, coneixeran ms d'un
exemplar de l'espcie, aix com crec tamb que pocs d'aqueixos
hmens me llegiran; perqu molts d'ells ni saben llegir catal,
ni els agrada llegir res ms que les cartes de negocis i les
notcies de preus corrents.

Jo s que podria continuar parlant-ne, d'aquesta mala
nissaga... mes s de si asquerosa i estic desitjant treure-me'l
d'entremans.

Acabem, i mal viatge facin certs hmens de b!

X. _(Robert Robert)_



POBRE LLATZER!

Curt de vista, sense ulleres
i arrupit al vetllador,
treu la llengua i clava tatxes
un sabater mort de son.
Nostramo fa mala cara,
i la bombeta pitjor.
s de nit, fa un fred que pela,
no passa una nima i plou.
En un plat de cou-dinar
hi ha en remull un roseg,
i entremig de les pastetes,
trist, magre, eixalat i coix,
un pardal novell pidola
en contnuo tremolor.
Ja deixa l'home el martell,
ja fa grunyir lo nyinyol,
ja estiraganya lo cuiro,
ja agafa lo brunyidor,
atacona que atacona
solemnement silencis.
A los peus hi t un gibrell
ple de cendra i sense foc.
Entra el fred per les escletxes
i amb lo fred va lo terror
de vent, xfec i llampecs
i terratrmol de trons.
Nostramo se tira enrera,
baixa el cap i tor lo coll,
i deixa caure los braos
que est que no pot fer l'ou.
Gira els ulls a la porrona
esperant-ne algun consol;
la porrona tota eixuta,
li signa el cel amb lo broc,
mira en l'aire i veu goteres,
i s'aixeca fent un bot.
-Xeixanta anys de pega!- exclama.
-Xeixanta anys!- I amb lo puny clos
se venta tres cops al nas
no podent trobar-se el front.
-Pega fou abans del part!
-murmura: -per'x s bord;
i pega desprs del part
lo anar sempre a tomballons,
i no sent fill de ning
ser lo criat de tothom!
Vint anys de fusell i ranxo
en temps de _Napulaon,_
deu anys de fam i fusell
mentres va haver-hi facci;
ara sies miliciano,
ara ja ho has sigut prou,
aqui caic, aqu m'aixeco,
patint fred, patint calor:
mai he passat de posar
mitges soles i talons!
I un gos pater que recullo
(ai fidelitat de gos!)
que se'm menja la carn d'olla
l'endem i em deixa sol!
Si aix no s pega, ni mai!
No tinc foc, no tinc claror,
no tinc vi, ni fills ni pares...
Vinga la corda del pou!-
I tal dit, tal fet: l'agafa,
hi fa un lla escorredor,
la penja en un clau del sostre,
s'enfila en dos esglaons,
fica lo cap a la baga,
i repenjant-s'hi de cop...
se trenca el clau, ell ve a terra
i es fa un xiribec tan gros,
que deixant-lo estaburnit
ne raja la sang a doll.
Piula el pardal famolenc
i s'apaga el llum del tot,
cobrint de piadoses sombres
les mseres afliccions
d'aquell sabater de pega...
imatge del Criador!

X. _(Robert Robert)_



EL BALL D'EN SERRALLONGA

I

Era un diumenge.

Tots semblvem msics; no se sentia dir ms que: fa sol-re
sol-si, sol fa. I, en efecte, feia el sol ms descarat que
pugueu figurar-vos; anava net, _senza nube, e senza vel,_
colrant les cares honrades i embutllofant el clatell de tot
bitxo vivent. Fins els hmens savis deien all de: quina
calor!, i el vulgo repetia amb son infatigable instint: -Dem
la llista de calabres ser llarga.

L'ocupaci universal consistia en suar; les converses, ferides
de xafagor, eren flonges i insulses; les paraules sortien de la
boca a rossegons, com convalescents amb crosses. Tothom feia
ms badalls que preguntes. En un rotllo se passava mitja hora
sense dir res. De lluny en lluny un dels presents, com si
sorts de reflexions profundes, s'arriscava a dir:

-Potser si plovia...

-Qui sap, si el temps refrescava...

-_Pud_ si pars aquest vent...

-Tal vegada al girar la lluna...

En els cafs era un poc ms variat el dileg. Per exemple:

-Ni en el fort de l'agost havem tingut un dia tan calors.
Aaaah! _(Badall.)_ Va llarga. Noi! Una copeta de conyac.

-Aaaah! _(Badall.)_ A mi tamb!

-Jo no s qu. _(Badall.)_ No s qu pendre.

Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com
qui les llena, els braos pengim penjam...

Tot de cop, xinc-xinc! reteplen! Pim-pam! Cataplum!

s dir: trompetes, timbals, corredisses, bombo i escopetades, i
entremig, crits de: -Ai, Du meu! -No alarmar-se! -Reina
santssima! Deu ser el cop!

Jo que sento dir el cop, me poso a crrer cap al bulto tot
content, pensant: Aj! Ja hi som!... I ca!

II

Era el _ball d'En Serrallonga!_

Tots som uns!

De prompte vaig quedar com si m'haguessen exhonerat dels
vint-i-sis graus (de calor) que duia a sobre.

Ara que ja ha passat... els dic que el _ball d'En Serrallonga _
s cosa tan de gust que, sols de pensar-hi, encara m'envio
l'escupina.

No han vist mai un artifici ms ignocent, una composici ms
senzilla, un candor ms inefable; i, amb tot aix, tan honest
que les monges poden veure'l sense escrpol.

Quina diferncia entre el refinament artstic dels grans
teatres i el deixo patriarcal d'aquella comparsa!

Res d'actituds provocatives, res de glasses transparents i
cames en l'aire, res d'abraades i trcer el cos...

I aix que hi surt _dona Cuana Torrellas._ Vaya!

Dona _Cuana!_

Que es pensen que era alguna d'aquestes marcolfes totes plenes
de blanquet i carm que van pel mn sense pare ni mare, fent
ms mal que la pedra?

No. Era un gambirot de disset anys, amb cada m que en feia
dues, ple d'enfarfecs postissos davant i darrera, vestint amb
faldilles i gip, tirabuixons i barret amb plomes. I bona cara
tenia el bordegs, perqu el poguessen pendre per femella! com
hi ha mn!... Vamos, els dic que ning hi pendr mal.

Portava el braos ben separats del cos, com tot mascle, i, al
fer la relaci, els bellugava com hem fet tots quan diem
faules de cor.

En Serrallonga era un minyons espigat, ben segur el millor
mosso del seu poble; caminava amb garbo _xuteyant-s'hi_ a estil
de festa major, i feia planta de veres.

Entre els molts comparses hi havia cada guimbarro com un Sant
Pau. Tots portaven barba llarga, qui natural, qui postissa. Els
que la duien afegida, no se la tocaven mai, donant prova de
prudncia; els que la tenien prpia, se la refilaven de tant en
tant, fent-ne gala bissarrament.

Uns quants d'ells feien de Mosso de l'Esquadra, amb barrets de
gresol ribetejat de gal vermell.

Els altres anaven de bandolers, amb unes cares molt prpies i
escopetes i trabucs. En sa companyia duien un estudiant
encongit i greixs, embolicat amb un manteu ple de taques de
tots colors i substncies; i, per fi, el qui feia la capta
anava vestit de dimoni inofensiu: cua llarga i banyes forrades
d'estopa. Era un dimoni que semblava avergonyit o melanclic.
Tractava de vost a la gent, i no va fer cap ms endemoniadura
que demanar diners; que en aquest temps sols al dimoni li pot
acudir semblant cosa.

El ball... Oh, el ball!...

Se formen tots en dues files: En Serrallonga i ella, al mig.

-_Serrallonga, Du vos guard.
-Qui sou vs, que no us conec?_

Msica i tiros.

Els que estaven a la dreta passen a l'esquerra, els de
l'esquerra a la dreta.

En Serrallonga i ella se'n van del capdamunt de la fila al
capdavall.

Diu ella:

-_Jo, encara que sia dona,
hi pendr la meva part_.

Tiros i msica.

Els de l'esquerra van a la dreta: els de la dreta a l'esquerra;
i els dos protagonistes passen del capdavall al capdamunt.

Ms parells de versos, ms escopetades, ms cops de bombo, ms
anar i venir.

I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant
que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, ala la
bacina i, com un mortal pobre, pregunta: -Que no tenen
voluntat?

III

La premsa de Barcelona ha donat a entendre que no s'havia
commogut d'entusiasme amb el _ball d'En Serrallonga_.

Cada u pot dir lo que li sembli de les coses; mes s possible
que una diversi tan antiga, tan local, tan barata i tan
senzilla, no hagi sigut de l'agrado d'aquelles persones que
sempre estan lamentant-se de que es van perdent la senzillesa
antigua, les tradicions locals, les festes que costaven pocs
diners?

Jo em represento el goig que els nostres antepassats haurien de
trobar per fora en aqueix manso espectacle en aquell temps
ditxs del culot i la cala curta; quan el nois duien sivelles
al barret i els homes a les sabates, i es viatjava en galera,
lo qual tenia l'aventatge de donar lloc a qu un, tant si volia
com si no, s'hagus de enterar de tots els barrancs i fangueres
i camps i vinyes d'altre que pel cam es trobaven. De vegades,
fins feien el viatge sens ser robats, circumstncia que per sa
estranyesa era objecte de mil variades conversacions, i a
l'arribar a un poble de festa major, qui no es dalia per veure
el _ball d'En Serrallonga?_ Qui no el trobava bo, divertit,
xocant i quasi quasi patritic, en el sentit ms auster
d'aquesta paraula?

I ara no agrada!

El _ball d'En Serrallonga_ me transporta a aquells temps
ditxosos en qu eren vassalls penjables i tallables els que
avui venen vinagre amb un _don_ com un temple, i
s'esgargamellen per fer-nos creure que tot lo nou s dolent. El
_ball d'En Serrallonga_ vol dir que, aquells temps lamentats,
la gent trobava gust en lo que avui fa asco. Vol dir convents i
dems, mals usatges, carrers sense llums, provncies sense
camins ni correus, i llumeneres de quatre brocs; vol dir que
l'ocis era persona i el laboris canalla, davant la llei. Vol
dir penjats i degollats, esquarterats, llenges traspassades;
vol dir mona i serp i gat, dins de la bota criminal...I voleu
que no m'alegri de veure'l?

Bah! A mi m'agrada veure lluquets i esca, cogulles, tartranes,
rems, ciutadeles i _balls d'En Serrallonga_ per poder dir amb
gust: -No n'hem de fer res, de tot aix.

X. _(Robert Robert)_



ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SN DEU

El primer, estimars el diner ms que totes les coses.

El segon, demanars un bon govern en va.

El tercer, pagars tu els gastos de totes les festes.

El quart, tindrs misria i disgustos que n'hi haur pel pare i
per la mare.

El quint, et quintaran.

El sis, no votars.

El set, t'embarcaran.

El vuit, no et llevars mai tard perqu haurs d'anar a
treballar a les cinc.

El nov, no desitjars la muller de ton prxim, perqu pel
pobre no hi ha prxim.

El des, no desitjars els bns i els pollastres de ton prxim:
menjars arengada i grcies encara.

Aquests deu manaments s'enclouen en dos: desitjar totes les
coses i no ser amo ni de tu mateix.



FRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS

-Qu em far el favor de ballar amb mi?

-Senyoreta, tinc l'honor de sollicitar-li l'obsequi d'aquest
ball.

-Mestressa, que anem a fer tamborelles?

-Marieta... au!

-Qu ests compromesa?

-Ala, que ja toquen, Flvia.

-Tu, apa!



COSES QUE ES DIUEN SEMPRE

Quin fred!

Quina xafogor!

Aquesta criatura s tan viva que no viur.

El bacall quan s bo, s millor que el peix.

-La seva noia s molt guapa!

-s dreta i igual, grcies a Du.



EL NAS

Han vist mai dos nassos iguals?

Oh, ca!

Ben mirat, l'aspecte general dels homes s montono, comparat
amb el miserable insecte, que s riqussim, en punt a varietat
de forma; per tamb, ben mirat, totes les espcies anomenades
irracionals sn pobrssimes en matria de nas, comparades amb
l'home.

Sabeu dibuixar un nas de lle? Doncs emproveu-lo a tots els
lleons i veureu que els escau b i en tots semblar que sigui
el que per fora havien de tenir.

Haveu vist un nas de mico o de llebra? Doncs com si ja els
hagusseu vist tots.

Quina diferncia entre aix i el que succeeix amb el nas de
l'home!

Contempleu el Dante, imagineu-li un nas diferent, i ja podeu
triar; no ser possible trobar-n'hi un altre que li estigui b.
Us resultar una fisonomia incompleta, contradictria,
inconvenient, falsa. Ja li podeu suposar el que ms se sembli
al seu: mai en trobareu un que tingui les condicions de
identitat que podrien controvertir el meu principi.

Dat l'home s conegut son nas.

El nas s fatal: s el signe caraterstic de l'individuo, s la
rbrica de son geni, temperament, intelligncia i aptituts
especials.

Admeteu com verossmil un poeta melanclic amb el nas
arremangat? De cap manera.

Creureu mai en el misticisme d'una dona des del moment en que
li haureu vist un nas recte, de llom arrodonit, forats
llargueruts, bellugads i que no est enfonsat per la part de
l'arrel? Tampoc.

Ser possible que mengi poc la persona que tingui un nas prim,
algo corvo, de punta rodona, que s'enfila per munt al tocar el
llavi i mou els tendrums com si fossin ales, olorant per tot
sense adonar-se'n el mateix que el porta? s clar que no. I no
ser naturalment burleta el que naix amb un nas que a l'arribar
a la meitat treu la punta del cap a fora, forma una espcie de
porra, i s tot esqueix per sota?

Ja veieu que el nas ning se'l porta al seu gust; que la major
part dels homes el portem tota la vida amb la forma que tenia
quan vrem nixer: i per aix dic que el nas s la fatalitat:
perqu si revela les qualitats que han de caracteritzar a la
criatura, senyal s que aquestes qualitats les portava ja en
llavor des del ventre de sa mare. No per aix, amats oients,
nego la doctrina de la grcia: ans b, la reconec, sobre tot
quan veig persones de forma desagradable en conjunt i plenes de
grcia en el nas.

Pinteu una cara, esborreu-li els ulls i desprs poseu-n'hi uns
altres, diferents, i aquella cara podr existir realment en la
naturalesa. El mateix es pot fer respecte a la boca, el front,
les orelles... mes amb el nas no pot ser!

Cada  t el nas que irremissiblement ha de tenir, i quasi
m'atreveixo a assegurar que la base i fonament de l'home s el
nas, i que tot el dems depn del nas i s'adapta a la fora de
la seva llei.

La blandura i afeminaci de Ovdio i Petrarca, descollen en sos
nassos respectius, llargs, acavallats, blanquinosos, prims i
decaiguts.

L'energia i severitat de Sneca estan patents en son nas rod,
ample, curt i fet d'un cop.

El geni del primer Napoleon t manifestacions en tots i cada un
dels seus rasgos fisionmics; mes encara que en la mirada i en
a forma i disposici dels ulls trobeu molt ben indicada sa
intelligncia, vos semblaran poca cosa si us entreteniu una
estoneta a estudiar-li el nas, a on no solament s'hi coneix
percepci delicada i prompte, sin resoluci, envit, confiana
en si i desconfiana dels altres, sobrietat, activitat, i per
ms prova compareu el nas de Napoleon en la glria de l'imperi,
amb el nas de Napoleon en Santa Helena, i de segur us semblar
comprovada ma teoria. El nas d'Austerlitz ha acompanyat sempre
a un home que anava pel mon batallant, vencent i ensumant per
tot glries segures; el nas de Santa Helena s nas de venut;
s nas a on s'hi veuen llargandeixades de llgrimes; aquell
nas, a pesar seu i de la distncia, flaira la restauraci.
Talleu-lo, poseu-lo sol en un cam i el primer francs que hi
passi es llevar el barret i cantar alguna cosa de Beranger,
que li sembli trista. Mireu-se b el nas de Carles V
d'Alemanya, I d'Espanya, i si sou entesos, hi podeu llegir tota
sa histria; aquell nas comena enrgic i amic de bronquina, s
desvergonyit e intolerant al mig i acaba amb la malignitat del
frare i la solemnitat del claustre.

s dir que si no fos el nas, foren molt fcils els enganys
entre els homes, i costaria molt formar judici del present i
l'esdevenidor d'una persona.

Ara, no.

Tot home estafat dna a compendre que no va mirar b el nas del
burlador.

Tot marit enganyat, prova que es va casar sense fixar-se
detingudament en el nas de la cnyuga.

Tapin el retrat de Voltaire, deixin noms que se li vegi el nas
i tothom dir: aqu sota hi ha un geni i un incrdul fosos en
un sol home.

Ara potser vosts preguntaran:

-I tot aix, a qu treu nas?

-Treu nas a nas. Qu es pensen que en UN TROS DE PAPER sols
hem de parlar de ximpleses?

Oh, ca!

X. _(Robert Robert)_



DE MATINET

Ara s el bon temps, ara!

La riallera aurora ens brinda amb mil delcies; cel ser,
ombretes fresques, aire suau...

Ai, que n's de plnyer l'home insensible als exquisits
presents de la naturalesa!

El sol rogenc ala, pausat i magestus, son disc per darrera
del mar, que li balla l'aigua davant dels ulls.

Les onades, encara joves i ajogassadetes s'entretenen en
fotografiar-lo.

Tot s gust i calma... Qu me'n diu d'assentar-se en el llit
amb rebolada i trobar-se ja al costat el xocolata i l'aigua
fresca, eh?

Tira peixet!

En mig de l'alegre silenci considera un home les meravelles de
l'univers, i sense adonar-se'n, arriba al fons de la xicra, i
si t criatures es complau de goig paternal en veure com
s'enginyen per a escurar-la.

Mentrestant, glop a glop s'acaba l'aigua, que regaladament li
va apagant la set, i si per sort sent piular a prop els
aucellets del cel, procura tornar-se a jaure sense fer remor,
per no esporuguir-los i no perdre'n una nota.

L'ocasi no pot ser ms a propsit per a rumiar sobre els
perfectes instints de qu la Providncia dot a aquells frgils
organismes. Qui no fixa el pensament en els delicats colors i
en les valentes picades del lloro? Qui no se sent inclinat a
penetrar el misteris atractiu del pardal que, essent el
voltil que ms put s el que gosa de mes simpaties entre els
prvuls? I tot cavilant com diantre s'ho deuen manegar per fer
les coses que tan ens costen a nosaltres, entra stil i de
puntetes una son tan dola i carinyosa, que a mitges escuses
s'hi deixa caure tot home imparcial, que no tracti de fer-li
una oposici sistemtica.

Encara s fresc l'aire; encara bellugadisses i entremaliades de
mena, revolotegen les papallones blanques i se sostenen en el
tnue borrissol de les fulles ms tendres: la boira del riu tot
just comena a desvaneixe's; la rosada emperla el cim dels pins
i l'envellutada molsa de la vall ms fonda; i com un a certa
edat ja sap que tot aix succeeix cada dia del mateix modo,
ronca tranquil i sense recel de que pugui trastornar-se l'ordre
de la sbia naturalesa.

Si l'home es desperta i encara s de jorn, hi fa un badall i
una estiradeta de braos, i pensa: Ara s quan un est millor;
de dia, la calor no em deixar dormir; ja que hi som,
profitem-se'n, que la vida passa com un buf _(vita brevis)_. Fa
una giravolta i, com aquell que no vol la cosa, se'n va a
l'altre cant del llit, que enamora de fresc.

All, rabejant-s'hi, ara arrona una cama, ara arrona l'altra,
reflexiona piadosament sobre el mal rato que a la tornada, quan
ja el sol pica, hauran de passar els que s'hagin llevat de mat
per a anar a Grcia o a la mar vella, i si en aquell ratet
l'enfila per la compassi i t un bon cigarro, a cada xuclada
s'enterneix ms i ms, recordant els molts que caminen pels
rocs o trepitjant sorra, omplint-se de pols, espatllen roba i
exposant-se a una soleiada que els estabelli. S, que se'n
moren pocs d'aquests cada any!

Quant ms valdria que admiressin l'univers amb tota
tranquilitat, mirant per la salut i estalviant el que gasten
fora de casa!

Que es pensen que llevant-se de mat han de veure algun ase
volar? Que es pensen que trobaran las muntanyes fora de lloc o
els peixos amb paraigua?

No es cansin que per de mat que es llevin no hi trobaran res
de nou en el mn.

El gran aventatge est en despertar-se a l'auba, fent com jo;
no moure's del llit.

Qu posem que jo no em cansar i vosts s?

X. _{Robert Robert}_



* * * (DE LA TRISTESA)

La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si
l'home en tingus la clau, en el ms fondo de la mar la
llanaria.

Tal volta s'adormi alegre el qui es desperta desassossegat i
neguits i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber
perqu, t fam de llgrimes.

L'nima no entn el llenguatge de la ra, ni la ra s senyora
dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan
espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han
sigut possedes, ni tampoc anomenades ni vistes.

Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so
d'instruments tristos i els hmens d'aquells pobles, fora de sa
ptria, s'emmalalteixen de mal d'ausncia, i sols s'atura sa
pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels
altres que no les entenen.

En moltes desgrcies, ben sabut s, l'infeli es complau
recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica
amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui
ocupar sa memria i distreure'l de ses penes.

La posta de sol, que s un fet diari que no ens pronostica
desgrcies, que no ens amenaa, que sabem tots que s
indispensable en els armoniosos moviments de l'univers, amb ms
gust la contemplem quant ms melanclica s la sensaci que ens
produeix.

Per qu?

Les grans catstrofes, les penalitats que han amargat la vida
de l'home intelligent i perseverant, com per exemple en Colon
i en Cervantes, no ens alegren, per ens encisen fins al punt
de fer-nos oblidar que en el mn hi hagi goig i frivolitats
falagueres, i quan ms gran s el dol que ens fa la relaci del
que aquells hmens patiren, quanta ms compassi ens inspiren,
i ms ens esgarrifem de sos torments i misries, ms captiu es
fa el nostre cor i ms es gosa en sentir poc o molt dolor del
que ells passaren.

De vegades la nostra imaginaci ens enganya. Ens pensem que
l'espectacle de coses alegres ens alegraria, correm a buscar-lo
i el cor no'n vol.

De vegades pensem que donant la veu al vent esclafarem en
cantars riallers, i el cor ens mostra engany, perqu noms
exhalem tonades tristes que semblen queixes d'un nima
apesarada.

s que el cor s'empapa de tot el que a la humanitat pertany i
en pren el sabor que la memria no sap guardar, quasi sempre
plena de petiteses engrandides, aparentment per nostre egoisme.

No us facin mai por aquestes tristeses, perqu quan ms
llunyana s la causa, ms precis i estimable s tot home que
les pateix.

Abans tinguem por de que siga incapa de tenir-ne.

L'aucell que fins per a enamorar a sa femella treu cantars
plorosos, s manso i benigne.

L'home s ferstec fins que arriba a conixer la tristesa.

I s que cada instant de la vida de l'home s assenyalat per la
mort i la desgrcia d'un altre, i qui no entra en torn per a
pagar el tribut exigit per la naturalesa a les humanes
amargures, contat deu ser entre els individus de nostra
espcie.

Visca com a fera qui no spiga compadixer com a home; sia
mirat com pedra insensible qui siga tan dur d'entranyes que no
hagi sentit ressonar amb condol de morts els crits d'aflicci
de sos semblants.

Home de cor s aquell a qui se li encomanen les llgrimes de
penes que no el fereixen de dret a dret, sin que sols per la
fora de la seva reflexi el toquen.

Home es pot dir qui sent el cor nafrat amb el sol imaginar uns
dolors que poden patir els hmens.

Indigne s de tota alegria qui no ha sentit mai turbada la
seva, i trista mort deu ser la d'aquell que ha viscut sense
adonar-se'n de tristeses d'altres.

Ploren de tristor famlies encongides en frgils barraques que
la neu soterra en els erms de comarques miserables, i en la
ciutat opulenta i vanitosa sonen msiques de goig i s'atropella
bulliciosa la gent per a sortir d'un lloc de festa, perqu
altra festa comena.

Ballades es fan en la costa, mentre mar endins s'enfonsa la nau
i es xuclen les braves aiges als mariners que amb desesperades
veus clamen al cel assistncia.

El just que fou home de caritat, torna a la terra sense
alabances ni companyia, i sa grollera mortalla s senyal de la
ingratitud amb qu els hmens pagaren sos beneficis.

I capes amb galons d'or, i estruendo d'orga sonora, i gran
ostentaci de lluminries, i solemnitat d'oracions avisen a
l'univers de la mort del potentat avaricis que mai eixug una
llgrima, i vei impassible la fam, i el fred, i el desamparo
dels rfens.

Benvinguda sigas a nostre cor, oh tristesa que em fas present
que som hmens!

Qui sap gosar de les glries humanes, spiga recordar-se de
les penalitats mai acabades!

Cada generaci troba en el mn realitzades noves conquistes de
la intelligncia ; canti-les en hora bona, ensalsant-les, mes
planyi als que no les han gosades.

Cada generaci celebra victries, que foren guanyades per armes
glorioses, ai de qui no s'entristeixi pensant en la sang que
costaren!

No sempre estan plens de ferocitat els mateixos tigres; que
tamb llepen carinyosos a sos fills i ploren a sa manera si
troben robada la cova a on els deixaren.

I quan l'home noms s'apesara pel que sos cegos instints
contraria, qu poc va d'un home a un tigre!

Deixeu-nos, doncs, mostrar una volta sisquera, que som capaos
de dol i que si tractem en general d'excitar el riure, no s
perqu siguem corsecats, sin perqu no sempre escau a la
fortalesa varonil anar-se planyent dels hmens, i fer escndol
d'afectes que, per ser de naturalesa molt alta, deuen anar
rodejats de respectuosos miraments.

Ridiculeses humanes, menudes mesquindats, gelosies vanes i
petiteses d'esperit, passau que no us veig ni us sento!

Tinc la bona sort d'aposentar per un moment la tristesa en
l'nima meva! deixeu-me sol amb ella i no turbeu la ditxa de
trobar-me amb tan excelsa companya!

X. _(Robert Robert)_



L'ANY NOU

No el demanaven tots? No l'esperaven tots amb candeletes?

Doncs aqu el tenen, l'any nou.

Ja ha fet sol, ja ha plogut, ja hem mudat la fetxa, ja hi ha
hagut all dels Reis...

Estan contents?

Qu s'hi juguen que la major part dels que esperaven aquest
any ja esperen l'altre?

Ara tinguin-ho per cert, en arribant a l'any que ve, esperaran
l'altre i aix ho aniran fent tota la vida.

No em vinguin a dir que aix ja ho saben tots i que me'n porto
xasco si em penso dir-los alguna novetat. Aquesta s una
malcia prpia dels lectors, que ja em t escarmentat.

Solen llegir un paper i el llancen dient:

Quin fstic, ja ho sabem aix!

Si vosts ho sabien jo tamb, i en prova d'aix ho escric abans
que vosts m'ho hagin dit.

B; enraonem-s'ho aix de l'any nou.

Qu hi creuen vosts? Jo no.

El fred que tenia quan em vaig llevar el dia primer de gener,
era el mateix que ja tenia la nit del trenta u de desembre,
sense haver-se interromput, adobat, ni modificat en el ms
mnim.

Jo sentia dir: Quin fred fa aquest any! i pensava ah badocs! si
aquest any ja el va trobar fet!

Aix dels anys nous, s com lo de les modes; s lo vell que
passa per torn. Des de l'anar nuet de pl a pl, fins a
embolicar-se la calavera amb pells i teixits de tota mena i de
tot color no hi ha res per inventar.

Mirin-se aquest any i qu pensen trobar-hi nou? No s'alarmin,
que en sortiran catxifollats.

Hi trobaran all de dilluns, dimarts, dimecres... Gener,
febrer, mar... Sant Fulano i Sant Mengano, tmpora, cancula i
tot el dels dems que ja saben de cor.

Alguns hi trobaran dejunis que no estn marcats en el
calendari, pr aix tampoc s nou.

Si tenen bona memria, ja poden dir que saben tot el que ha de
succeir aquest any.

Tindran por del clera, por de bullanga, por de caure, por
d'arribar tard a algun siti; i tindran cadarns i panallons,
ganes de treure la rifa i totes les manies de sempre; per
exemple, que les criatures sigan quietes, que baixin els
lloguers de casa, que baixi el preu del tres per cent i que les
senyores i els quinquillaires es persuadeixin de que no tenen
ra per encarinyar-se amb el luxo.

Ara facin-me el favor de dir-me qu n'han tret d'haver-se
encaparrat tant l'any passat per a aquest i qu en treurien
d'amonar-se aquest any pel vinent?

Sn vuits i nous aix de l'any nou.

s clar que a moltes noietes les vestiran de llarg i tindran
gran alegria, mes quantes no se'n vestiren l'any passat?

Sentiran dir all de que el Carnaval ja no val res; all de que
han abaixat la farina i han pujat el pa; all de que hi ha un
predicador molt bo; all de que a la caiguda de la fulla hi
petaran molts xacrosos i vaia! no ens cansem ms: veuran,
sentiran i desitjaran el de sempre i no escarmentaran de res.

Vegin, doncs, per a on s'agafaria aquest any si tracts de
passar per nou.

Si, verbi grcia, al cap de dotze mesos ens trobssim que ning
s'havia tirat dalt a baix del balc, o que la gent no es cass
ni s'enviuds ni es fes moneda falsa, ni es mors cap metge...
encara vaja!

Mes ca! res d'aix. La bola del mn donar les voltes com
sempre.

Qu n'hi haur de minyons que desprs d'haver fet els primers
versos somiaran que son lord Byron!

Qu n'hi haurn de nois anant per casa vestits de generals, i
de generals que sortiran pel mn semblant nois!

De tant en tant correr all de que est a punt d'armar-se la
grossa.

Els vells del siti de Girona, amb tota aquella formalitat que
els caracteritza, seguiran endevinant que en tot rebullici hi
ha amagada la m de l'ingls.

S'hi repetiran aquelles coses de:

-Mare de Du, com passa el temps!

-Ai Senyor, sembla que era ahir que va entrar Carnestoltes i
dem passat fem cendra!

-Per que no se'n pot avenir? D'avui en vuit Tots Sants!

Tot aix ja em sembla que ho sento dir, de la mateixa manera
que ho estem sentint tota la vida.

Suposin que es mori algun rei. I b? L'any passat se'n va morir
un altre.

Suposin que hi hagi algun aiguat: Que no es recorden del
diluvi?

Afigurin-se que hi hagi un gran incendi: no guanyar al de
Moscou.

I en tenint coneixement de que un ha quebrat de mala fe i de
que una fulana ha fugit del domicili conjugal, no diguin: tal
dia far un any; perqu de totes aquestes petiteses, no un any
sin molts se n'han complert.

Es predicar molt contra la corrupci i els vicis, es rifaran
imatges de Sants a la porta de les esglsies, i molts cavallers
condecorats amb grans creus, s'escandalitzaran tot sovint de
les vanitats mundanes.

Els rics exclamaran a cada punt:

Ai, ditxosos els jornalers que viuen amb poc, sense ambicions
i necessitats i passen la nit en un son!

Mes per aix no s'alarmin: no hi haur cap ric que llenci els
diners al mar i se'n vagi a buscar feina de manobra o de
fogainer.

Els pobres pensaran que els rics tenen tots els diners, tota la
salut, i totes les satisfaccions que necessiten, i no tindran
ulls per veure el que ambicionen, i les ferides que duen
amagades.

s dir, que tots seguirem portant la llufa tot l'any sense
adonar-nos-en i ens riurem de les velles que la portin visible
una sola volta.

No tinguin por que en una sola taula es trobin reunits el
menjar suculent del ric i l'agrat ventrell del pobre.

Ara des del comenament del mn, a on hi hagi bons talls, hi
faltar bona gana; a on hi sobri la fam hi faltaran tallades.

Tots els que tinguin la posici ben assegurada, opinaran de
bona fe que l'organitzaci social no pot ser millor.

I tots aquells que vagin estrets de butxaca i no vegin b els
medis d'estar prompte acomodats jugaran a qualsevol hora que
aix va mal que la cosa no marxa i que un estat aix no pot
durar.

L'opini dels vells respecte als joves ser la segent: Sn
uns tabalots, no toquen pilota, els manca l'experincia; pobres
d'ells quan nosaltres faltem d'aquest mn

Els joves diran que els vells es pensen que tot hauria d'anar
com en el temps del barret de gresol: que els manca entusiasme,
que sn egoistes i que estarem frescos si tot ho haguesen de
guiar ells.

No siguem ms pesats perqu al cap i a la fi no sortirem mai
de la mateixa tonada i aix ja sembla la can enfadosa.

Resumint:

Any nou, sn dotze mesos de coses velles, iguals idntiques a
les que ja han succet.

Sobre aix poden fer-hi posta.

Jo per no quedar-me aquesta vegada sense proves del que he dit,
m'espero fins a l'any que ve, encara que solament siga per a
preguntar-los:

-s cert o no s cert el que jo els deia?

X. _(Robert Robert)_



SANT JORDI, ROSES

Antigament, el dia 23 d'abril cada any era Sant Jordi...

Ja sento com molts lectors lleugers diuen:

-Home... de veres?... Quina estranyesa! Ara passa el mateix...

Vet aqu lo de sempre: encara no s'han rumiat una idea, el gran
afany de combatre-la sense acabar de conixer-la. Tinguin un
poc de pacincia, i anem al gra.

Antigament, repetesc, el dia 23 d'abril era sant Jordi; el sant
aquell que mata l'aranya, animalot que els retratistes de Sant
Jordi no comprenen com Buffon.

Ara b: Sant Jordi i roses eren dues coses tan conjuntes com
dia i sol, com Jocs Florals i el rei En Jaume, com escrits
d'histria de Catalunya i polmiques pel senyor Bofarull. No
tornar a casa amb un pomet de roses el dia de Sant Jordi, feia,
en temps de nostres pares, home de molt poc ms o menos: avui
ens passem d'all ms maco sense les roses de Sant Jordi, sense
comptar els que es passarien del sant lo mateix que de les
flors.

Ara b; un Sant Jordi sense roses s lo que no pot compendre el
senyor Bad, home de b a carta cabal, que, a pesar de les
revolucions socials i cientfiques, a pesar de l'any 48 i del
telgrafo elctric, menja cassola el Dijous Gras, i una volta
tots els anys es permet sortir a fora, amb quatre amics, per
fer la favada.

Conegut el senyor Bad, permetin que ell sigui qui prengui la
paraula.

Figurin-se'l el dilluns ltim, a les vuit del vespre, quadrat
davant d'un platillo amb arrs, guisadu de qu fa s cada nit,
amb prleg de sopa amb ceba i epleg de lletuga. Son color s
pujat com de costum, un nvol de tristesa s'estn per son
front, i contempla fixament la negra cassola amb idntica
expressi que el gran Cat degu emplear contemplant les
despulles de la llibertat romana.

-Sembla mentida...- diu amb contristada veu de nas. -Aquella
fira, aquella Audincia, aquelles sonates dels cegos en el
claustro, qu s'han fet?...

I, entre sospir i sospir, hi enfonsava una costella.

-Per, senyor Bad!- li objecta un jovenet que en la casa
practica el comer d'elstics i lligacames. -Jo crec que quant
vost cita es troba en son lloc com abans.

-Qu saps tu, d'abans, cap sense judici?- replica el senyor
Bad, ressentit. -De qu en dius fira?... Quantes noies has
vist enfirades?... Es necessita un capital per comprar una
toia; vuit quartos han tingut l'atreviment de demanar davant
meu per un manadet de roses que a casa de l'herbolari se'n
troben de ms fresques... I qu en direm, de l'Audincia?...
Aquells antics procuradors de nmero que empleaven cana i mitja
de percala en el lla del corbat i que estrenaven la segona
perruca el dia d'ingressar en el collegi; aquells homes plens
de formalitat i de cincia, que entraven en les sales de
justcia, causant respecte als mateixos senyors de l'Acuerdo;
qu s'han fet, repetesc?... Busca'ls i ho veurs: jovenets,
xitxarelos, que en la seva vida han sapigut lo que era un
client passat Bria avall... Luego fica't en els salons:
aquells quadros de reis, tan vells que ni es coneixia el color
de la pintura ni la fusta del marc, all s'estan fent tertlia,
ells amb ells, en un quarto retirat de la casa, llimpiats de
pols i de terenyines, dugues coses que els moderns no poden
sofrir, i que sense embarg imprimien cert carcter grave als
monuments de l'antigetat, en temps dels nostres pares... Pues
i els agutzils? Aquelles calces curtes, aquells espasins amb
penjarolles, aquells respectables barrets de tres picos que
eren com la vela d'un barco, aquella gravetat que els dies de
visita de crceles era terror dels xicots que feien campana; a
on sn?... Vs i veu-los al present, i un agutzil s un home
com qualsevol altre. No basta: torna-te'n a la galeria i
vulgues veure l'orquesta dels cegos, aquella orquesta que en
altre temps i semblant diada sonava unes tocates graves com la
lectura d'un apuntament... Avui tot lo contrari: polca d'aqu
valset d'all, i molta vanitat de peces d'pera, que en el
teatre ja son molt dubtoses qu seran tocades a la porta d'una
capella, dins el santuari de la justcia?... Noi, creu-me a mi:
aix s'acaba sens ms remei...

I era una veritat com un temple, perqu el senyor Bad, que
tenia l'habilitat de molts xerraires de menjar i parlar a un
temps, havia dat compte del sopar per si sol, sense cuidar del
seu aprenent, que l'escoltava amb un pam de boca oberta.

-B: i com ho vol fer-ho si els cegos d'ara sn aix?- digu
el xicot tement per l'ltima fulla d'escarola.

-Vegin de fer alguns altres cegos a l'antiga que tinguin ms
desarrollada la conscincia de la seva importncia en tal siti
i en semblant diada. De lo contrari, aqueixa costum es perdr,
com totes les costums bones es perden a Barcelona.

L'aprenent fu un signe afirmatiu veient que per de prompte
s'havia perdut la bona costum de que ell sops tots els dies.
El marxant d'elstics i lligacames estava prou preocupat
contemplant la decadncia de la seva ptria, per reparar en la
petitesa d'un aprenent que se'n va al llit sense sopar.

I a fe que al bon home li sortia la ra per les butxaques. Les
bones prctiques es perden, avui dia, ni ms ni menos que els
diners, s a dir, sense que ning se n'aprofiti. Ve el dia de
Nadal, i ja s cosa estranya que es mengi gall.

-Nosaltres- diu un cap de casa -estem pels capons, que sn ms
tendres.

Qu t que veure ms tendre o ms dur, si la qesti s de
gall o de no gall?

I quants dels que encara respecten la bstia guarden el
precepte de farcir-la amb prunes?...

Arriba el dijous i divendres Sant... Quantes casaques amb
corrioles es veuen pel carrer? Quants paraiges vermells?... A
penes algun que altre _Sanjuanista_ altera amb son llampant
uniforme la monotonia dels dems dies de l'any.

Si jo fos home solicitaria ser _Sanjuanista,_ perqu s l'nica
ordre que no deixa anar en un rec d'armari el colom blanc que
remata el seu _tricuspis_.

El TROS DE PAPER es declara partidari de les antigues festes de
ciutat i de les tendres escenes de famlia.

Benets siguin els que, parlant catal, no han perdut la
costum de menjar tortell el dia de Sant Pau i fer suar
esclopets al ti la viglia del naixement del Fill de Du!

L'ORFANETA DE MENARGUES



RECORDS DE CORPUS

-Qu tal, s'han divertit aquest Corpus?

-S, s molt bonic; per... tanmateix ja em comenava a
amonar.

-Aix ho sento a dir; per en quant a mi no em canso de veure
que cada casa s un altaret i que cada balc s un eixam de
minyones ben compostes, bellugadisses i esperanades.

Aquell burgit, moviment i alegre conversar del curs no es veu
ms que un cop l'any!

Sols per veure el lle i els lleonets, espero jo amb nsia les
processons. Francament: una fiera amb cara d'home d'_arraigo_
passejant-se pacficament amb la famlia (com fa el lle del
Corpus) m'apar que, encara que faci un xic de mal a la
concepci esttica, en canvi s espectacle moralisador i una
bona crtica per ms de quatre hmens que semblen fieres. Jo
comeno a gosar des de que, sentint-se de lluny els gegants,
les criatures es posen de puntetes, s'enfilen sobre l'assiento,
volen treure el cap per entremig dels ferros del balc, i,
mentres amb gran donaire ballen els dos monstruos, se senten
els crits de: Noi, caurs! -Noi, vina aqu -Ai, Reina
Santssima, que ve un cavall!

Per tot he reparat qu, aix que ve el porrer, sempre hi ha
alg que diu: -Que en fa d'anys que conec aquest home!- I
trobo tamb pertot aficionats a observar en alta veu qui porta
b o malament les pesades banderes dels gremis; banderes
inseparables dels clssics ventalls amb ribet de cuiro
platejat, tan inseparables i importants, que ms se fixa el mn
en les banderes i ventalls, que en els qui els porten.

Ne passa una, ne passa una altra i una altra fins que es perd
el compte; i els qui les duen, per llarg que sia el curs,
sempre van sentint dir a la gent: -Els hortolans! Els camlics!
Els sastres! Els fusters! Ai, com suen! Ai, que pesen! Ai,
quin nas! Ai, quin clatell!- I tota aquesta cantarella dura des
de que tot eixerits surten de l'iglsia fins que hi tornen a
entrar.

Aquest any va ocasionar moltes rabietes la prohibici episcopal
de que anessen xicots disfressats de sants en les processons;
mes, passada la primera, ngels, _Sants Antonis_ i filles de
Maria varen trobar medis de que els seus pares els entreguessen
a l'admiraci de la culta Barcelona.

Entre els espectadors hi ha qui compta les atxes per enviar la
nota l'endem a un peridic... No han reparat quina cosa
succeeix amb les atxes?

Hi ha hmens que els cabells se'ls pentinen cap a darrera,
porten la gorra endarrera, tiren el cos cap endarrera i fins
duen l'atxa aix: amb el flam endarrera. Els cadets
entremaliats i tenrios de collegi l'agafen amb les dues mans,
fent-la tocar ara a l'una cama ara a l'altra. Els cessants, els
usurers i els pares que van curts i han de donar exemple a sos
fills, la porten de modo que no es gasti gaire. Altres sembla
que busquin el bell mig de l'atxa a fi de qu es mantingui
horizontal i no hagin de fer ms que sostenir-la. De tant en
tant se veuen unes grapes morenes, robustes, peludes i a prop
d'elles un manyoc d'atxes: s un assistent. Des d'aquell punt
totes les atxes vnen amb flam cap a terra. s cosa que a les
camalluentes les obliga a exclamar: -Ai Du mu, quin gasto!- I
al qui sent l'exclamaci, si es pensa que ho diuen per ell,
posa cara de ric, i abaixa ms el flam. En tota profess hi ha
alg que porta l'atxa trencada: no s si deu ser el que veu a
la seva fulana parlant amb aquell de qui t celos, encara que,
segons el _Diari_, aquest any se n'han trencat moltes a
conseqncia de les porqueries que els cerers barregen amb la
cera de fer atxes. I, ja que d'atxes parlem, no s veritat que
fa molt capell aquesta posici?

A propsit he deixat per l'ltim el Ciri Pasqual, que no s per
qu l'han de trobar tan content o alegre; jo, per ms que el
contemplo, no hi trobo cap signe de satisfacci.

El que veig sempre s un o altre senyor, com per exemple el que
aqu veuen, que pertot all on passa sent preguntar: -Ai, ai!
qui deu ser, aquell.- I aix, repetit per espai de moltes
hores, ha de posar el pobre home de manera que a  l'arribar a
casa seva deu pensar: -Qui s, jo?

I que hi fa falta mai el pinxo carregat de mocadors en les
butxaques i de caramelos? All s farcell dol!

No els pregunto si coneixen aquell coll immens i aquella vara i
aquella certa medalla en l'hbit talar, perqu s cosa que no
es despinta i si no hi fos no semblaria profess.

No s'han quedat alguna vegada enlluernats, com jo, al passar
una irradiaci, algo resplendent, flagrantssim, per davant
seu, espcie de llampec amb vagos contorns de forma humana? A
mi tots aquests accidents em commouen i m'ajuden a formar una
idea aproximada de la variada monotonia de l'univers.

Diguin-me: aquests homes, no els han vist mil vegades? Doncs,
si vosts visquessen mil anys, anirien veient veteranos a les
professons, que sempre els semblarien els mateixos per ms que
s'anessen succeint uns a altres de pares a fills.

Aix s lo mateix que l'escol que corre portant foc: han vist
mai que hi faci falta?

Entretant s'ha anat fent fosc. Se sent de lluny el
ram-blanc-taram de la tropa. Torna a aixecar-se la gent. Als
forasters se'ls diu: -Miri, miri la _Custria_: val tants mil
duros!- I s'acaba la profess com totes les festes dels homes:
amb un bosc de baionetes que avancen, i detrs d'elles una gran
muni de gent cansada, cruixida, que ja voldria ser a casa;
xicots adormits o malhumorats que ploren i demanen aigua; dones
que es queixen de trepitjades, pallangues graciosos que fan
traveta als del davant; portes que es tanquen, convidats que es
despedeixen i senyals d'acabament pertot, que contrasten b amb
el bullici d'aquelles mateixes persones moments antes de sonar
les timbales.

A l'ltim de tot s quan un curis exclama:

-Ai, ai! No deien que hi anirien quatre trompetes?

I li responen amb tristura:

-Vegi; t ra. Oh! i els vint-i-quatre incensers que tamb hi
havien d'anar! Jo que tenia tantes ganes de veure'ls!

Si vosts sn d'aquests, aqu els tenen.

Desprs de la profess ja saben lo que succeix: pertot hi ha
cadires trencades, taques, encadernats... Per tot passa,
s'adoba, es cura i es renta. La gent amb altres fstics i
amonos van oblidant l'amono de les professons, i al mar
vinent ja es comena a sentir-se a dir:

-Ai, ja voldria ser a _Corpus_!


FI DEL VOLUM SEGON.





End of the Project Gutenberg EBook of Un tros de paper, by Various

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK UN TROS DE PAPER ***

***** This file should be named 22296-8.txt or 22296-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/2/2/2/9/22296/



Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
