Title: Els vells
Drama en tres actes
Author: Ignasi Iglesias
Release date: February 9, 2025 [eBook #75328]
Language: Catalan
Original publication: Barcelona: Llibreria Espanyola: Antoni Lopez, Editor, 1903
Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil
1903
PERSONATGES
Ursula | 65 anys |
Susagna | 55 |
Engracieta | 23 |
Joan | 70 |
Valeri | 65 |
Agustí | 25 |
Xalet | 60 |
Olaguer | 80 |
Geroni | 65 |
Pere | 70 |
Menut | 80 |
Borra | 75 |
Tit | 70 |
Calderí | 75 |
Rovellat | 70 |
Vador | 70 |
L’acció, en una barriada fabril dels suburbis de Barcelona.
Època, actual.
Esquerra i dreta, les de l’actor.
Aquesta obra va esser representada per primera vegada a Barcelona en el “Teatre Català”, Romea, la nit del 6 de Febrer de 1903, baix el següent repartiment: Ursula, D.ª Agna Monner; Susagna, D.ª Maria Morera; Engracieta, D.ª Dolors Delhom; Joan, D. Enric Borràs; Valeri, D. Iscle Soler; Agustí, D. Joan Domènech; Xalet, D. Jaume Capdevila; Olaguer, D. Jaume Martí; Geroni, D. Cecili Rodriguez; Pere, D. Francisco Bals; Menut, D. Modest Santolaria; Borra, D. Vicens Daroqui; Tit, D. Jaume Virgili; Calderí, D. Agustí Antiga; Rovellat, don Alfons Marxuach; Vador, D. Casimir Ros.
Director artistic: D. Enric Borràs.
Interior d’una sala, am les parets emblanquinades. Al fons, un balcó am cortinetes blanques, que dóna al carrer. Davant del balcó hi ha un braser encès. Al primer terme de la dreta, una arcova am cortines mostrejades, de color d’alenquins i am serrell blanc, am borles, veient-se’ls peus d’un llit de caoba, i una estora a terra; a continuació, una porta. Al primer i segon termes de la dreta, dugués portes més: l’una comunica al menjador i l’altra a un dormitori.
A la dreta del fons, una tauleta coberta amb un tapet senzill; a l’esquerra, una calaixera de caoba, damunt de la qual hi ha una escaparata i dos pitxells de porcel·lana am flors artificials.
Decoren les parets dos o tres quadros am cromos i alguns agrupaments de retrats, records de treball i de familia. ben repartides per l’escena, mitja dotzena de cadires de caoba i palla fina. Es cap-al-tard, al començament de l’hivern.
(Estan assegudes davant del balcó, a la vora del braser. La primera posa un pedaç a un gec de cotó blau; la segona fa mitja.)
SUSAGNA
Ai! No trobes que fa molt fred avui?
URSULA
No pas aquí dins.
SUSAGNA
Jo tinc les mans glaçades. Ni sé com puc fer mitja.
URSULA
Escalfa-te-les, dòna, que bon caliu hi ha en el braser.
SUSAGNA
(deixant la mitja damunt de la falda, pera escalfar-se les mans)
Estic balba. (Buscant la paleta per damunt de la capsa del braser.) Ont es la paleta?
URSULA (mirant si la troba)
Ara mateix l’he feta servir.
SUSAGNA
Vès, Vès, que la tens sota’ls peus.
UBSULA
(enretirant un xic les faldilles)
Ah! Sí: mira-te-la.
SUSAGNA (remenant el caliu)
Ai, filla, quin caliu! Això retorna! Hi hauràs d’afegir una mica de terregada: si no, se’t passarà.
URSULA
Després, si de cas.
(Silenci. La Susagna deixa la paleta i reprèn la tasca.)
SUSAGNA
Quin temps, l’hivern! No voldria que vingués mai.
URSULA
Jo tampoc. No hi ha com l’estiu.
SUSAGNA
Sobre tot pels pobres.
(Curt silenci.)
URSULA (mirant el gec)
No sé com s’ho fa’l meu home, pera espatllar la roba tant depressa.
SUSAGNA
Vegessis el de casa! Sempre’m ve tot estripat. Sembla que’ls dimonis l’esgarrapin, allà a la fàbrica.
URSULA
Com que no hi paren compte…
SUSAGNA
L’haguessin d’apedaçar ells!
URSULA
Ja ho pots dir, ja!
SUSAGNA
Ai, Senyor! Com més vella’m faig, més mals-de-cap me surten.
URSULA
A mi també.
SUSAGNA
Qui pogués plorar amb els teus ulls!
URSULA
Pots comptar!
SUSAGNA
Si: queixa-t de la teva sort!
URSULA
Jo no me’n queixo. De més miseriosos n’hi ha que nosaltres.
SUSAGNA
Contempla-t en aquest mirall.
URSULA
Oh! Tu mai estàs contenta. Sembles un sac de gemecs.
SUSAGNA
Riu-te’n, si coneixes!…
URSULA
Què’t falta? Per dos que total sou…
SUSAGNA
Sí: dos que encara no valem per un. Vés en Valeri, pobret! Es tant vell, ja!…
URSULA
També ho es en Joan!
SUSAGNA
Però vosaltres teniu la noia, que està a punt de casar-se.
URSULA
Refia-te’n massa dels fills!
SUSAGNA
Es clar que me’n refiaria, si’ls meus me visquessin !
UBSULA
Pot-ser estaries pitjor que ara.
SUSAGNA
No; pitjor, no: me quedaria l’esperança de que ells, a la meva vellesa, m’ajudarien.
URSULA
O no.
SUSAGNA
Mira vosaltres: ventura’n tindreu de l’Engracieta…
URSULA
I tant!
SUSAGNA
Un cop casada, mai per mai que en Joan quedés sense feina, vès si ella us deixaria morir en un recó: ni ella ni’l seu home ho comportarien.
URSULA
Bé, sí, sí…
SUSAGNA
Ho veus, dòna? Vosaltres, encara que us feu vells, ja compteu am dos puntals. Jo i en Valeri, que no comptem am res, am res! Tot lo que teníem, la trista poma pera la set que havíem estalviat, l’hem gastada tota en malalties, Que’ns en tenen de moneda’ls metges i els apotecaris!
URSULA
Ai! No me’n parlis, Susagna.
SUSAGNA
Devegades, quan me veig tant vella, me vénen uns pensaments!… Penso: “Què seria de nosaltres demà, Déu nos en guard, que en Valeri quedés impossibilitat o el despatxessin? Qui’ns reculliria?” I em ve una basarda, una mena de basarda més extranya… i un fred, un fred més gelador!…
URSULA
Vaia unes manies, tu també!
SUSAGNA (am molt sentiment)
No tinguessis ningú pera fer-te costat…
URSULA
Bé, vaja: no te’n recordis d’aquestes coses tant tristes!
SUSAGNA (aixugant-se’ls ulls)
Els pobres hem de rumiar sempre, sempre!
URSULA (somrient)
Val més anar fent a ulls clucs… Qui dia passa, any empeny.
SUSAGNA
Me canso, me canso! No tinc ningú que m’ajudi.
URSULA
Jo dec tenir minyona.
SUSAGNA
No; però, i la noia?
URSULA
L’Engracieta? Altra feina té per ella. Abans sí que m’ajudava una mica; però ara no puc refiar-me’n gens.
SUSAGNA (amb extranyesa)
No?
URSULA
Veuràs: s’acosta’l dia del casori, i la pobra, havent d’anar a la fàbrica, al vespre, si una hora li queda, l’aprofita per ella. Com que no dóna res a fer… Res, ni una peça de roba blanca.
SUSAGNA
Quina sort!
URSULA
Filla, té unes mans de plata! Ja veuràs quin bé de Déu a la calaixera! I quin parament!… Ni una noia de casa bona!
SUSAGNA
Doncs digues que seran unes bodes…
URSULA
Per ser pobres com som, pot-ser massa lluïdes i tot.
SUSAGNA
Mellor, dòna!
URSULA
Sí, mellor! Am tot i això, me temo que siguin tristes.
SUSAGNA (amb extranyesa)
Ai, ai! Per què? Bé s’estimen prou ella i l’Agustinet.
URSULA
Es clar que s’estimen!
SUSAGNA
Bé sembla prou bo aquell xicot!
URSULA
Molt n’és, de bo! Massa!
SUSAGNA (molt sorpresa)
Massa?
URSULA
Sí. No hauria d’escoltar-se tant al seu pare.
SUSAGNA
Li té molt respecte.
URSULA
Respecte? Respecte an aquell homenot?
SUSAGNA
Li es pare…
URSULA
Hi ha pares i pares. En Xalet es un brètol, un gandulot; sí, un gandulot que vol viure am l’esquena dreta, a costa de les suors del seu fill.
SUSAGNA
Diu que no gasta salut…
URSULA (amb ironia)
No gasta salut?
SUSAGNA
Pateix d’ofec.
URSULA
Ja li sé un remei.
SUSAGNA (somrient)
Sí?
URSULA
Una vara, una bona vara de freixa!
SUSAGNA
Que ho faries fort!
URSULA
Jo fos govern! Ja l’adreçaria!… Vés què li ha fet la nostra filla, i què li hem fet nosaltres, pera dir-ne tant mal?
SUSAGNA
Pot-ser no es veritat.
URSULA
Si per tot ens bescanta! A l’Engracieta no li troba sinó tares. I ane mi i an en Joan ens deixa!… Vol desfer-lo, aquest casament, vol desfer-lo. No li convé que’l seu fill prengui estat. Es clar que no li convé! Però se li veu la trampa. Saps per què hi fa la contra?
SUSAGNA
Prou que m’ho penso!
URSULA
Veuràs: casat el noi, ell no podria fer de les seves, com ara.
SUSAGNA
No’l veus? Tot el dia’l passa engorronit a “La Cirera”…
URSULA (interrompent-la)
Ai! En aquella tavernota?
SUSAGNA
… jugant a cartes. Sort que no es donat a la beguda.
URSULA
Ell sí que se’n pot riure!
SUSAGNA
Sí, noia, sí.
URSULA
Té vintiquatre hores de renda cada dia. Qualsevol vagi a la fàbrica! (Se sent la campaneta de la porta de l’escala.) Sembla que truquen…
SUSAGNA
No sé…
URSULA
Veiam. (Se’n va per la primera porta de l’esquerra.)
SUSAGNA
(després d’un llarg silenci, tot fent mitja i llençant un sospir)
Ai, Senyor!
(Curt silenci. Esbarria’l caliu del braser. Seguidament, per la primera porta de l’esquerra, compareixen, enraonant, en Xalet i l’Ursula.)
XALET (entrant)
Hola, Susagna! Vós per aquí?
SUSAGNA
Sí, home. Com anem, Xalet, com anem?
XALET
Ja ho podeu veure: coent i menjant.
SUSAGNA
I l’ofec, com va?
XALET
No hi ha remei!
SUSAGNA
No?
XALET
Si un pogués treure-s vint anys del damunt!…
SUSAGNA
De quina carta us en aneu!
XALET
No hi ha com la joventut!
URSULA
(asseient-se a la vora del braser)
El vostre mal no vol soroll.
XALET
Ah! No. Ni disgustos. Tranquil·litat, noies; tranquil·litat.
URSULA
I bons aliments, eh?
XALET
Àngela!
SUSAGNA
I no us feu donar una mirada pel metge?
XALET
Què saben els metges !
(Se treu la petaca i cargola un cigarret.)
SUSAGNA
Encara que no més sigui pera deturar-lo, el mal.
XALET
S’ha de patir!
URSULA
Voleu callar!
XALET
Ho tinguéssiu vós! (Acabant cl cigarret i acostant-se al braser.) Deixeu-me encendre.
URSULA
Enceneu amb un misto.
XALET
S’ha d’estalviar, dòna! En aquest món no més se té lo que s’estalvia.
(Agafa la paleta, pren caliu del braser i encén.)
URSULA
Sí: recullidor de segó i escampador de farina.
XALET (am la paleta a la mà)
Per què ho dieu això, Ursula?
URSULA
Per què?… Ai! Enceneu, home, enceneu! Mireu que us cau el foc i em cremeu la capsa del braser.
XALET
Oh! Es que no sé per què m’ho dieu…
(Encén el cigarret.)
URSULA
Ai! Aneu, aneu a fer fum a l’infern!
SUSAGNA (girant la cara)
Uf! Quina pudor!
XALET
Que sou delicades!
SUSAGNA
Quin viciot, els homes!
XALET
(tornant el calin al braser i deixant després la paleta damunt de la capsa)
Veieu? Ja està encès. Deixeu-me seure una estona pera escalfar-me, que estic balb.
SUSAGNA (aixecant-se)
Teniu: seieu a la meva cadira.
URSULA
Ja te’n vas?
SUSAGNA (am la mitja a les mans)
Sí, que comença a ser tard.
XALET
Doncs, seiem-hi. (Un cop està assegut a la cadira que 11 ofereix la Susagna.) Apa, Susagna, quina virtut que gasteu!
SUSAGNA (somrient)
Es l’unica renda que tinc.
XALET
Que per molts anys pogueu dir-ho!
SUSAGNA (fent una rialleta)
Gràcies. Ai! Deixa-me’n anar a dalt, que si aquell venia…
XALET
Que encara heu de fer el sopar?
SUSAGNA
Si; però desseguida estarà llest.
XALET
Veieu? Jo estona ha que’l tinc fet. I després diuen si les dones…
URSULA (interrompent-lo)
Vós sí que aviat us ho teniu compost. Com que gairebé tot ho compreu cuit a “La Cirera” . . .
XALET
No més les mongetes hi compro. Ja veureu: per dos que som a casa, no val la pena de coure-n: un s’estalvia carbó.
URSULA
I feina.
XALET
Vaia! Al noi li es igual.
URSULA
Pobre Agustinet! Ell prou s’escarrassa; però vós no’l porteu gens bé.
XALET
Si no puc tractar-lo millor!
URSULA
El dia que’s casi…
XALET (interrompent-la)
Si fa o no fa, anirà com ara. Com que me’n cuidaré jo mateix de la teca…
URSULA
Vós?
XALET
Sí, jo.
URSULA
No: vós, a treballar. O, si no, ja que no voleu fer res…
XALET (am dignitat)
Bé: no m’ho digueu això, Ursula. Jo no us he faltat, enteneu?
URSULA (amb ironia)
No m’heu faltat?
XALET
No.
SUSAGNA
Deixeu-ho córrer.
XALET
Oh! Es que aquesta dòna s’ha pensat una cosa i el tret li sortirà per la culata. Ja us veig les manyes, mestressa.
URSULA
Prou feina teniu per vós.
XALET (amb ironia)
Vosaltres voldrieu que’l noi, un cop casat am l’Engracieta, vingués a viure aquí, en familia…
URSULA
Jo li faria de mare.
XALET (irònicament)
De mare? Ja, ja sé lo que voleu dir!
URSULA
Si ho sabeu, mellor pera vós.
XALET
El noi, casat i tot, no’s mourà del meu costat: això pera que us consti.
URSULA
Ja’n parlarem.
SUSAGNA (tornant a fer mitja)
No us hi enfadeu. Val més que mireu d’arreglar-ho de bé a bé.
XALET (a la Susagna)
Aquesta gent no hi pensen en mi.
SUSAGNA
Sí, que hi pensen.
XALET
No ho volen veure que un hom se fa vell i no té salut pera treballar.
URSULA
Bé jugueu a cartes tot el dia!…
XALET
Pera distreure-m; no més que pera distreure-m.
URSULA
L’home que es bo pel jòc, també ho es pel treball.
XALET
Allò no es treballar: allò es un divertiment.
SUSAGNA (a l’Ursula)
En això té raó.
URSULA
Un divertiment que, pegant cops de puny sobre la taula i fent gestos i crits, us canseu més que un teixidor de volant en un dia.
XALET
Tot cansa en aquest món.
URSULA
Però si en vida de la vostra dòna ja fèieu lo mateix! Pobra Rosaria!
XALET
No es veritat.
URSULA
De jove jove que no aneu a la fàbrica.
SUSAGNA
Oi, que es cert.
XALET
Perquè de jove jove que no gasto salut. Però sempre m’he enginyat pera treure-m un jornalet.
URSULA (amb ironia)
Sí, venent aucells i fent gavies.
XALET
No hagués sigut pel noi!…
URSULA
Excuseu-vos amb el noi! jo’ls coixos els conec asseguts
XALET
Si’ls hi veieu les cames.
SUSAGNA (rient)
Ja’t dic jo d’en Xalet!…
XALET
Si, aneu rient, aneu rient! Com que les coses van tant bé !…
URSULA
I per què us excuseu amb el noi?
XALET
Perquè, aixís que va ser una mica espigat, va començar que no li agradava veure tants aucells engaviats, a casa, i… pare, això, i pare, allò, va pregar-me tant i tant, que a l’ultim vaig desfer-me’n, d’aquelles bestioles.
SUSAGNA
Per què?
XALET
Que no us ho dic? Perquè l’Agustí no’m callava mai. I que’m deia unes expressions que semblaven sentencies! Res: s’havia fixat que’l nostre pis era una presó i jo l’escarceller. Màximes, sabeu? I pera donar-li gust…
URSULA
Vàreu deixar anar els aucells.
XALET
No: me’ls vaig vendre.
SUSAGNA
Pobrets !
XALET
Ja veieu quin sacrifici! I a fe que ja tenia’l negoci arrencat. D’aquí ’m ve aquesta gran afició a jugar a cartes. (Cambiant de to.) Però, tornem, tornem a lo que us deia de primer.
URSULA
Què’m dèieu?
XALET
Que vosaltres no hi penseu en mi: tant se us endona. Si poguéssiu, me deixarien plantat al mig del carrer.
URSULA
I ara! Què us empatolleu?
XALET
Estès a la vostra mà! O bé’m tancarieu a l’Hospici.
URSULA (indignada)
Nosaltres!
XALET
Però us-e les haureu d’espinyar, perquè’l noi m’estima.
URSULA
Massa, us estima!
XALET
I no’m deixarà abandonat a mans mercenàries.
URSULA
Ai, que parleu fi!
XALET
Més que vós!
URSULA
Ja ho veig, ja. D’ençà que us tracteu amb el senyoriu de “La Cirera”…
SUSAGNA (suplicant)
Vaja, Ursula…
XALET
La vostra filla vindrà a estar-se am mi.
URSULA
La noia no’s mourà del meu costat.
XALET
Doncs se desfarà’l casament.
URSULA
No: el casament no’s desfarà, perquè tot pot arreglar-se.
XALET
Jo estic sol; vosaltres sou tres; i com que l’home, en tot i per tot, té la dreta, no hi ha més: a mi, com pare del nuvi, me toca ser el preferit.
URSULA
VÓS també podeu venir a viure aquí.
SUSAGNA
Es lo mellor que podríeu fer.
XALET
Aquí, jo?
URSULA
Sí. D’aquesta manera estalviaríem un lloguer, i encara més; que allà on mengen quatre…
XALET (interrompent-la)
Els altres dejunen.
URSULA
Poca-solta!
SUSAGNA (rient)
Que es de la broma!
XALET
Ui, ui! Que n’aneu d’errada de comptes!
URSULA
Vós sí que n’aneu d’errat! Malgastador, més que malgastador!
XALET
L’estalviadora!… Veiam, ensenyeu-me la llibreta de la “Caixa d’Estalvis”.
URSULA
Aneu, home, aneu!
SüSAGNA
Ai! Cada casa es un món!
XALET
I cada rejola un poble.
URSULA
Carrincló!…
XALET
Que us veig bé, mestressa!
URSULA
I vós voldreu portar el traç de la casa?
XALET
Vaia! Per què no? El noi i l’Engracieta, a la fàbrica; jo, a la cuina i a tenir el pis ben endreçat.
URSULA
Fugiu, el pulit!…
XALET
Aparteu-vos, la pulida!…
SUSAGNA (rient)
Ai, Senyor! Encara’m fareu riure!
XALET
N’hi ha pera fer una comèdia, de nosaltres. Oi, Susagna?
SUSAGNA (anant-se’n)
Teniu raó, Vaja, adéu, adéu.
XALET
Endavant, doncs.
URSULA (a la Susagna)
Espera, que vindré a tancar la porta.
SUSAGNA (anant-se’n tot fent mitja)
No us hi encaparreu, Xalet.
XALET
No tingueu por, dòna.
(L’Ursula i la Susagna desapareixen per la primera porta de l’esquerra.)
(En Xalet se treu una carta de la butxaca del gec i la mira una estona; després se la desa i torna a encendre’l cigarret en el caliu del braser. Seguidament entra l’Ursula, tota sofocada.)
URSULA
Quina manera d’afrontar-me davant de la gent!
XALET
Jo?
URSULA (agafant el gec apedaçat)
Vós, sí, vós!
XALET
Ara sí que m’heu mort!
URSULA.
(plegant nerviosament el gec)
Vés què pensarà la Susagna!
XALET (aixecant-se)
Bé, veureu, Ursula…
URSULA
Espereu-vos, que ja vinc.
(Se’n va per la porta de la dreta del costat de l’arcova, enduent-se’n el gec.)
XALET (tornant a seure)
Pot-ser sí que encara voldrà tenir raó! (Curt silenci.) N’hi ha un tip de les dones! (Tot fumant.) Ja he fet bé de no tornar-me a casar.
(Torna l’UrsuIa.)
URSULA
Vaia, esteu content?
XALET
Jo? Per què?
URSULA
No’n teniu prou am bescantar-nos del darrera, que’ns heu de mortificar a casa mateix i davant de persones extranyes?
XALET
Jo no us bescanto ni us mortifico per res.
URSULA
Encara ho negareu?
XALET
Es clar que sí!
URSULA
I, doncs, per què dieu tant mal de la noia?
XALET
Jo no’n dic mal de la vostra filla: això m’ho lleven.
URSULA
Us ho lleven? Que us penseu que no ho sé?
XALET
Sí, escolteu-vos a la gent…
URSULA
I lo que dieu a l’Agustinet? També ho desmentireu ?
XALET
Què li dic?
URSULA
Li aconselleu que no’s casi, que la deixi, a l’Engracieta… Pobra! Ara que l’estima tant!
XALET
Tampoc es veritat!
URSULA
Cara-groixut, més que cara-groixut!
XALET
Ei! No’m trenqueu el respecte!
URSULA
Poca-pena !
XALET (amb enfasi)
Jo, an el noi, no més li faig avinent que s’hi pensi bé en casar-se… que no hi vagi de boig. Avui dia’ls pobres s’hi han de mirar molt a posar boques en el món! Els queviures costen un ull de la cara; els lloguers de les cases, com més va més s’apugen: les necessitats creixen. Vet-aquí lo que jo li dic. La meva obligació es avisar-lo, fer-li obrir els ulls, donar-li bons consells. Per això li sóc pare!
URSULA
Vaia un pare!
XALET
Aviat es fet un casament. De primer tot són alegries: sembla que no s’hagi de pondre mai el sol. Després, després vénen les penes.
URSULA
Vós rai! No us posareu cap pedra al fetge.
XALET
Si no me l’hi poso jo, se l’hi pot posar el noi. Jo’l previnc.
URSULA
Vós penseu com aquell: primer jo, després jo i sempre jo. Sou el pare conveniències.
XALET
El pare pedaç, voleu dir.
URSULA
No ho sé lo que sou!
XALET
Bé, veureu: encara, enraonant, enraonant, ens entrebancaríem de paraules, i a mi, pera que us consti, no’m convenen els disgustos.
URSULA (amb ironia)
Pobret!
XALET
Jo he vingut…
URSULA (interrompent-lo)
Pera moure raons.
XALET (am dignitat)
No. Jo he vingut pera entregar-vos aquesta carta, que han enviat pera’l noi. Quan vingui, feu-li a mans. Que no’s queda a sopar am vosaltres avui l’Agustinet?
URSULA
Que no ho sabeu de cada dissabte i cada diumenge?
XALET
Jo ho pregunto, dòna.
URSULA
Doneu-me, doneu-me la carta,
XALET (treient-se-la de la butxaca)
Teniu! Quin urc!
URSULA
Val més que…
XALET
No us en distregueu, que m’han dit que duia pressa.
URSULA
Vaja, cançoner!
XALET (entregant-li la carta)
Teniu.
URSULA
(deixant la carta damunt de la calaixera)
Quin home!
XALET
Sent aixís…
URSULA
Que us en aneu ja?
XALET
Sí. Que us-e sap greu?
URSULA
Ai, molt! Tant bona companyia!
XALET (anant-se’n)
Gràcies per la finesa.
URSULA
Ah!
XALET (girant-se)
Digueu.
URSULA
Quan us vagui, feu-vos un sacsó a la llengua.
XALET (fent el desentès)
Per què, Ursula?
URSULA
Perquè la teniu un xic llarga i verinosa.
XALET
Vós voleu que m’enfadi i no ho lograreu. Tinc molta corretja!
URSULA
No’l desfareu, no, el casament.
XALET
Jo? A vós us han entavanat
URSULA (am vivesa)
I, doncs, per què dieu per tot que la noia no serà bona pera portar una casa? Per què dieu que es una lleminera i que té’l cap ple de pardalets?
XALET
Jo no he dit mai semblant cosa!
URSULA (acostant-s’hi)
I lo que us empatolleu de mi i d’en Joan?
XALET
Tampoc es cert. Bé: de vós sí que n’he dit.
URSULA
Què?
XALET (amb enfasi)
Re: que sou molt prudenta.
URSULA
Tant com la vostra dòna, al cel siga.
XALET (dignament)
No retreieu els morts! I justament la meva dòna! No us hi podeu comparar en res… Pobreta !
URSULA
Teniu raó! Va ser una martira aprop vostre! La vau fer consumir!
XALET (molestat)
Què sabeu vós!
(Se sent la campaneta.)
URSULA
Calleu, calleu, que truquen.
XALET
Jo me’n vaig, doncs.
URSULA (deturant-lo)
Espereu-vos una mica.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
XALET (després d’un curt silenci)
Ai, ai! Quina sogra tindràs, fill meu! Quina sogra! (Fa un altre cigarret. Se senten enraonaments en l’interior). Si jo no vigilés!…(Encén el cigarret. Tornen a sentir-se enraonaments, compareixent per a primera porta de l’esquerra en Joan i en Valeri, acompanyats de l’Ursula. Els dos primers vénen molt tristos i aclaparats. Porten tapaboques. Va vesprejant.)
URSULA (desde dins)
Entreu, entreu aquí a la sala, que hi ha’l pare de l’Agustinet.
JOAN
Ah! Sí?
URSULA
Estones ha que s’espera. Veniu, que us escalfareu.
JOAN (entrant, moll trist)
Hola, Xalet.
XALET
Hola, nois! Ja hem plegat?
JOAN
Sí: ara…
XALET
Vosaltres rai, que n’heu tocat de calents!
URSULA (amb ironia)
També’n tocareu vós!
XALET (comprenent l’intenció)
Vaia! (An en Joan i an en Valeri.) Que tal? Porteu gaire fred?
VALERI (concentrat)
Jo’n sento molt!
XALET (oferint-li la seva cadira)
Doncs, apa, home: escalfeu-vos!
VALERI
No; gràcies.
XALET
Mireu que hi ha un bon braser…
URSULA
Sí, escalfa-t, Valeri.
VALERI
No, no vui acostar-m’hi al foc.
XALET
Si aneu tot arraulit i am les ales caigudes!
JOAN
Oh! Es que estem cansats. Oi, Valeri?
VALERI (maquinalment)
Sí.
XALET
Justament avui que es dissabte i no heu treballat tant com els altres dies?
JOAN
Portem el cansament de tota la setmana.
XALET
Ah! També es cert.
URSULA
Que us penseu que fan com vós?
XALET
Jo porto’l tràngol d’una família. Els tinguessiu, els meus tràfecs.
URSULA
Vós?… Prou heu trobat la posició!
XALET
I l’equilibrí.
JOAN (treient-se’l tapaboques)
Si, sí, Xalet.
XALET
No ho sé, pobra gent! Bé: ens en anirem a sopar.
URSULA
Aneu, aneu.
XALET
Recordeu-vos d’aquella carta.
URSULA
No passeu ansia.
XALET
Vaja, nois, que us hi conserveu.
JOAN
Am salut.
VALERI
Bona nit.
URSULA
Anem, que jo encara tinc el sopar per fer.
XALET
Apa, doncs, doneu-vos brasa.
URSULA
Passeu, passeu!
(L’Ursula ien Xalet desapareixen per la primera porta de l’esquerra.)
(Se queden com petrificats, mirant-se l’un a l’altre. Llarc silenci.)
JOAN
(anant a seure al volt del braser)
Ara sí que tinc fred! (En Valeri no’s mou del mateix lloc, brandant el cap.) Valeri.
VALERI
Què vols?
JOAN
Vine aquí, que t’escalfaràs!
VALERI (anat-se’n)
No. Deixa-m!
JOAN (am sentiment)
No te’n vagis, home!
VALERI
Aquella deu esperar-me.
JOAN
Vine, una estona. Ja te n’aniras desseguida. (Suplicant.) Vine!…
VALERI (am gran dolor)
Com m’ho faig? Com li dic?… D’on trec les paraules dolces pera aconsolar-la?
JOAN
I jo? Vine!… Ajudem-nos l’un a l’altre. Pensem, rumiem! Vine aquí, al costat meu!…
VALERI
Quin esglai tindrà la dòna quan sàpiga… (L’escena va enfosquint-se.)
JOAN
I l’Ursula? Despatxats! Tots dos despatxats!
VALERI
Pobres de nosaltres!
JOAN
Calla, calla!…
(Compareix Ursula, amb un quinqué, encès.)
URSULA
Estaveu a les fosques…
JOAN
No hi fa res.
(L’Ursula deixa’l llum damunt de la calaixera i se n’entorna per la primera porta de l’esquerra.)
JOAN (en veu baixa)
Despatxats! Quin mal cor! No tenen consideració!
VALERi (plorant)
Jo, jo, que’m quedo a la miseria! Tant vell!
JOAN (am ràbia concentrada)
Això està mal fet! Uns treballadors com nosaltres! Ah! Aquest hereu! Mai m’havia agradat! Son pare no era tant dolent!
VALERI
No, que no ho era tant!
JOAN
I quina escombrada, el murri! Ni’ns ha donat una setmana de temps!
VALERI
No cridis!
JOAN
Quants som els despatxats?
VALERI
Tots els filadors més antics de la casa.
JOAN
Tots! D’un plegat!… Tants anys que hi treballava!
VALERI
I jo!
JOAN
Quin mal cor!
VALERI
Am tants milions d’estrelles que hi ha al cel…
JOAN (interrompent-lo)
Deixa-t d’estrelles!
VALERI
… ja hi pots mirar, que no hi trobaràs la meva!
JOAN
Per què?
VALERI (am gravetat)
La meva es morta!
JOAN
Sí: vés pensant en el cel!
(Curt silenci.)
VALERI
Jo me’n vaig, que aquella deu estar amb ansia.
JOAN (aixecant-se)
No. Espera-t. (Agafant-lo pel braç.) Espera-t, home!
VALERI
Què vols?
JOAN
Ajuda-m a dir-ho a l’Ursula!
VALERI
Vine a ajudar-me tu, també… i baixo desseguida.
JOAN
No: ara ja ets aquí. Després jo vindré am tu. Apa, pensa paraules dolces!
VALERI
No’n trobo cap!
JOAN
Rumiem!
VALERI
Pobra Susagna!
JOAN
Quin trastorn hi haurà avui en aquesta casa! Tant feliç que anava a ser, ara que la noia…
VALERI
I nosaltres, que no tenim ningú?
JOAN
Ont anem! On vaig a demanar feina?
VALERI
Això! On anem?
JOAN
Valdria més…
VALERI
Valdria més que’ns matessin!
JOAN
No! No parlis de morir! Jo vui viure! No’m dono, encara!
(Se sent la campaneta interior.)
VALERI
Sents? Hi deu haver la dòna.
JOAN (en ven molt baixa)
Apa, doncs, rumia! Cuita, rumia, tu que tens més conformació que jo!
VALERI
No’n trobo avui, de paraules dolces.
JOAN
Ajuda-m! Apa!
VALERI
No puc!…
(Entren l’Ursula i la Susagna.)
URSULA (entrant)
Sí, entra, que es aquí.
SUSAGNA (al veure an en Valeri)
Vaja, home!
VALERI
Ja vinc. Comença a passar.
SUSAGNA
Com es que has trigat tant?
VALERI (amb esforç)
M’he entretingut amb aquest.
SUSAGNA
Jo estava amb ànsia.
JOAN
Vés, vés, Susagna, que ja puja desseguida en Valeri.
YALERI
Si, passa endavant, que ja vinc.
SUSAGNA
Ja tornaràs… Anem, que’l sopar es a taula.
URSULA
Que has enllestit depressa!
JOAN
Vine, Valeri, que acabarem de parlar d’allò.
VALERI
Deixem-ho pera després.
JOAN
Vine, home!
SUSAGNA
Però si desseguida torna! Apa, que la vianda’s refreda.
VALERI
Vine tu am nosaltres, que’n tractarem a casa tot sopant.
SUSAGNA
Sembleu carn i ungla. No us deixarien mai. (Agafant-lo pel braç.) Apa, apa, Valeri.
VALERI
No’m toquis!…
SUSAGNA
I ara! Com tremoles!
VALERI (anant-se’n)
Tinc fred!
SUSAGNA
Correu, que glaça! Vaja: bona nit, i bon profit.
URSULA
Bona nit. Si’n voleu del nostre, no haureu de pujar escales.
SUSAGNA
Gràcies.
(La Susagna i en Valeri desapareixen per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula’s queda mirant-los com se’n van.)
URSULA (desprès d’un curt silenci)
Què té en Valeri?
JOAN
Res… Es molt fredolic.
URSULA
Sembla que n’hi passa alguna.
JOAN (anant a seure al volt del braser)
No.
URSULA
I, doncs, per què li deies que no se n’anés tant aviat?
JOAN (jugant am la paleta)
Oh!… Perquè teniem una discussió… per sóbres lo de la feina… per sóbres…
URSULA (interrompent-lo)
Sí, sí: coses vostres.
JOAN
I ell toçut am la seva…
URSULA
Bé es prou tractable en Valeri.
JOAN
Ah, si, perxò! Però devegades un se fixa malament, saps?, i s’enlaira que no se n’adona.
URSULA
Quin parell n’hi ha de vosaltres dos!
JOAN
Ens avenim molt, no’t pensis…
URSULA
Més que la gana i el pa. (Camhiant de to,) Vaja, porta, porta la setmanada.
JOAN (sentint-se cor -ferit)
La setmanada?
URSULA
No me l’has donada, no.
JOAN
Ja ho sé…
(Curt silenci.)
URSULA
Apa, que tinc feina. (En Joan queda com entontit, coordinant idees, no gosant dir res. Curt silenci.) Vaja, home, enllesteix.
JOAN (maquinalment)
La setmanada?
URSULA
I ara! Que’t sol venir?
JOAN
(després d’un gran esforç, donant-li cinc duros en peça)
Té. (L’Ursula desa els diners a la calaixera.) La darrera!
URSULA (girant-se impulsivament)
Eh ?… Què dius! La darrera?
JOAN
(asseient-se, adolorit, i quedant amb el cap baix entre les mans)
Si! Sí!
URSULA
(am veu glaçada i tremolosa)
Però, Joan!… Aquesta es la darrera setmanada?
JOAN (sanglotant)
La darrera!
URSULA
Que pot-ser t’han despatxat ?
JOAN (plorant)
Si! Sí!
URSULA (cor-presa)
Per què?… Què has fet? Que t’has disputat amb el contramestre?
JOAN (barbotejant)
No! No!
URSULA
Que has tingut una hora tonta en el treball? Que no hi ha feina?
JOAN
Tampoc! Tampoc!
URSULA (amorosint-lo)
I, doncs? Digues!… Per què t’han despatxat? Respon-me!…
JOAN
(mirant-la fit a fit i posant-se a plorar convulsivament)
Que no ho veus? Que no ho veus per què? (Senyalant-se’l cap i tol el cos.) Mira!
URSULA (aturdida)
Sí!
JOAN
Guaita aquests cabells, i aquest cos.
URSULA (esglaiada)
Déu meu!
JOAN (am desesperació)
Sóc vell! Sóc vell, Ursula!
URSULA
Pobres de nosaltres!
JOAN
Per què’ns hi deixen arribar a la nostra edat!
(L’Ursula, amb el cap baix i les mans a la cara, tota arraulida, se posa a plorar silenciosament. En Joan, del tot aclaparat, s’aixeca i va, pantejant, a plorar de cara a la paret del fons. Llarc silenci.)
URSULA (cambiant de to)
I en Valeri?
JOAN
També!
URSULA
No més a vosaltres dos us han despedit?
JOAN
(girant-se, tot aixugant-se’ls ulls)
No… Tots els filadors més antics de la casa.
URSULA
Tots?
JOAN (desesperat)
No n’ha quedat ni un! Ja ha arribat pera nosaltres l’hivern!
URSULA
Joan!…
JOAN
Ja hem fet la nostra servitut! Som el rebuig de la vida!
URSULA (acostant-s’hi)
No!
JOAN
Trenta cinc anys fets que hi treballava en aquesta fàbrica!
URSULA (am veu melosa)
No’t desesperis am tanta de manera! En una altra casa te’n donaran, de feina. Quan Déu tanca una porta, n’obre una altra.
JOAN
Tot està tancat i barrat pera nosaltres!
URSULA
No hi fa res! Se truca, se demana!
JOAN
No hi senten!
IIRSULA
Se truca més fort!
JOAN
No hi volen sentir! Ningú’n vol de vells!
URSULA
Si tu no ho ets encara! Ni jo…
JOAN (interrompent-la)
No que no’n sóc! Jo no m’he castigat la salut en calaverades. Sempre he portat una bona vida; he sigut el més bo dels homes i el mellor dels pares. He fet una joventut reposada, estimant-te a tu, solament a tu!
URSULA
Raó de més!
JOAN
Però tinc els cabells blancs i la cara plena d’arrugues! Porto les set creus al damunt!
URSULA (abraçant-lo i amorosint-lo)
Vaja, home, no t’ho prenguis aixis!
JOAN
Amb el cor sóc jove, més jove que ningú!
URSULA
I, doncs?…
JOAN (interrompent-la)
No’m valdrà: enlloc m’escoltaran quan me vegin!… Com l’anyoraré’l treball!
URSULA
Sí, home, sí, que t’escoltaran!
JOAN
Tant feliços que anàvem a ser am l’Engracieta i l’Agustinet! Pobrets! Quan sàpiguen la meva desgracia!
URSULA
I per què no n’hem de ser, de feliços?
JOAN
Quan ells s’enterin de lo que’m passa!…
URSULA
Que aviat t’espantes!
JOAN
A mi mai m’havia fet por l’hivern; però ara sí que me’n fa!
URSULA
No hi pensis.
JOAN (abraçant-la, tremolant)
Quin fred! Quina mena de fred! Estima-m, Ursula, estima-m!
URSULA
Sí, que t’estimo!
JOAN
(estrenyent-la fort contra’l seu pit)
Com en la joventut! Estima-m com allavores!
URSULA
Més i tot que allavores!
JOAN
I no’ns espantem! Que l’Engracieta no’ns vegi mai apesarats ni desvalguts.
URSULA
I l’Agustinet tampoc.
JOAN
Tampoc. Però no’ls diguem res, per ara. Esperem demà.
URSULA
No: diguem-los-ho desseguida.
JOAN
Espera, espera…
URSULA (somrient)
Si també hauran de saber-bo!
JOAN
Ja’ls ho direm demà. Preparem-los, de primer.
URSULA
Sí, sí.
JOAN (am gran prec)
Guia-m, Ursula!
URSULA (am veu plorosa)
Joan!
JOAN
Guia-m!
(Queden abraçats una bona estona. Seguidament se sent en l’interior la veu dolça i frescal de l’Engracieta, que ve cantant.)
(Ve abrigada amb un mocador de llana, de color de cendra. Entra joiosament per la primera porta de l’esquerra.)
ENGRACIETA
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc,
que ésser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(Al sentir-la, l’Ursula i en Joan se deslliguen dels braços, dissimulant llur desconsol.)
JOAN (somrient)
Engracieta!…
ENGRACIETA (sorpresa)
Ai, ai! Què tenieu? Que ploràveu?
JOAN (mirant-la encisat)
No, no. Parlàvem de tu.
ENGRACIETA
I jo us faig plorar?
JOAN (fent una rialleta)
No, filla meva.
ENGRACIETA
Alegria! Visca l’alegria, pare!
JOAN (completament embadalit)
Canta, canta aquella cançó tant bonica I
ENGRACIETA
No la sé tota.
JOAN
Aquell troç d’ara mateix… Canta-l!… Que m’agrada sentir-te!
ENGRACIETA
Ui, que esteu de broma! I jo’m pensava que ploràveu!
JOAN
Era d’alegria.
ENGRACIETA
De debò?
JOAN
Sí, Engracieta maca!
ENGRACIETA
Doncs, visca l’alegría!
JOAN
Canta, canta aquella cançó!
ENGRACIETA
No la refilo bé, encara.
JOAN
Sí que la refiles…
ENGRACIETA (interrompent-lo, rient)
Ja us-e la cantaré una altra hora.
JOAN
Canta!…
ENGRACIETA
Teniu, mare. (Entregant-li dotze pessetes.)
URSULA
Bona minyona.
(Desa les monedes a la calaixera.)
ENGRACIETA
(tocant-la sota l’aixella mentres obre’l calaix)
Ui, la meva mareta!
URSULA (girant-se vivament)
Està, bojota, que’m fas pessigolles!
JOAN
(mirant, encantat, a l’Engracieta)
Canta, canta…
ENGRACIETA
Ai, renoi del pare! Que està de gresca!
JOAN
Si… si…
ENGRACIETA (anant-se’n)
Alegria!… Alegria!…
URSULA
On vas?
ENGRACIETA
A mudar-me la roba.
URSULA
Vés, vés.
ENGRACIETA
(desapareix, tot cantant, per la porta de la dreta del costat de l’arcova:)
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc,
que esser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(En Joan queda embadalit i am la cara tràgicament enriallada.)
JOAN (després d’un llarc silenci)
Que es alegroia!
URSULA
Que es feliça!
JOAN
Quina cançó més bonica canta!
URSULA
Ditxosa d’ella!
(Compareix l’Agustí per la primera porta de l’esquerra.)
AGUSTÍ (entrant)
On sou? Que no hi ha ningú?
URSULA
Ah! Tu, Agustinet?
AGUSTÍ
Bona nit.
JOAN
Bona nit i bona hora.
AGUSTÍ
Us heu deixat la porta de l’escala oberta.
URSULA
Ai! Té raó.
AGUSTÍ
Que tal, Joan? Ja hem plegat, per avui?
JOAN
Sí… I tu també, eh?
AGUSTÍ
Ara mateix. Ni tampoc he tingut temps d’anar a la barberia. Bé: ja hi aniré demà dematí.
URSULA
(donant-li la carta que ha deixat en Xalet)
Té, Agustinet: ton pare ha deixat aquesta carta pera tu.
AGUSTÍ (mirant el sobre-escrit)
Ah! Deu ser d’en Pepet de Manlleu! El pare mateix l’ha portada?
URSULA
Sí. No fa gaire que se n’ha anat.
AGUSTÍ
Bé ha sigut prou diligent. Veiam.
(Desclou la carta i la llegeix a la claror del quinqué.)
JOAN (signant a l’Ursula que calli)
Eh?
URSULA
(en veu baixa, indicant silenci)
Sí.
JOAN (després d’una estona)
Apa, vés pel sopar.
URSULA
Desseguida.
AGUSTÍ
(deixant de llegir i posant-se la carta a la butxaca)
Està bé. Ah! Mireu: expressions d’en Pepet.
URSULA
Gràcies. Torna-les-hi.
JOAN
Quan li escriguis.
AGUSTÍ
Sereu servits.
JOAN
Què diu, què diu, si’s pot saber, aquell noi? Estan bons ells i els de casa seva?
AGUSTÍ
M’escriu que segueixen bé… i que són un més a la colla.
URSULA
Un altre fill?
AGUSTÍ
Sí. Un nen. Me convida a bateig.
JOAN
Que hi aniràs?
AGUSTÍ (rient)
No caldria sinó!
URSULA (cambiant de to)
Bé: que tens molta gana?
AGUSTÍ
Sí, que’n porto avui. Com que a dinar no he menjat gaire…
URSULA (interrompent-lo)
I que tens de menjar, tu també! Jo no sé com es fet el teu pare.
AGUSTÍ
Que es culpa seva que jo…
URSULA (interrompent-lo)
Què sap ell de guisar!
AGUSTÍ
Sí que’n sap. Volgués mirar-s’hi!
URSULA
Com vols que s’hi miri si tot el dia’l passa jugant a cartes? Es clar: s’entreté tant en aquella tavernota, que després tot són presses. I tu ho pagues. No entenc per què no us en heu anat a dispesa.
AGUSTÍ
Ell no ho ha volgut mai.
URSULA
Am mi no manaria.
AGUSTÍ
Què voleu fer-hi? Ja s’acabarà aviat.
URSULA (prudentment)
No pas si te l’escoltes massa.
AGUSTÍ
Per què ho dieu?
URSULA
Oh! Perquè… Ja’n parlarem una altra hora.
AGUSTÍ
Expliqueu-vos.
URSULA (no gosant-ho dir)
Es que ton pare…
AGUSTÍ (interrompent-la)
Dispenseu-li tot. Es molt bo: creieu-me.
JOAN (am convicció)
Sí, que es un bon home.
AGUSTÍ
La gent anys ha que li té mania perquè veu que no va a la fàbrica, i es que ell no pot treballar. Deixeu que diguin els altres.
JOAN
Jo sempre he estat en que ton parc no es resistent.
AGUSTÍ
No, que no ho es.
URSULA
Sí, però vès qui les fa callar les males llengües!…
AGUSTÍ (amablement)
Vaja, no’n parlem més. I l’Engracieta?
URSULA
Ja ve: es a mudar-se una mica. Apa: vaig a enllestir cl sopar.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
JOAN
(anant a seure a la vora del braser)
Vine, vine, Agustinet, aquí a la vora del braser.
AGUSTÍ
(s’hí acosta i s’asseu d’esquena a la dreta)
Se comença a deixar sentir, l’hivern; no trobeu?
JOAN
Avui rai, encara!
AGUSTÍ
Doncs jo he tingut fred!
(Esbarria’l caliu del braser. Curt silenci i cambi de to.)
JOAN
Sí que has plegat tard!
AGUSTÍ
Als ajustadors no’ns fixen les hores… M’han fet cambiar el torrió d’una màquina.
JOAN
No hi ha com nosaltres els de la filatura.
AGUSTÍ
Pitjor air, que, quan ja plegava, vaig haver de mudar una roda de cadell! I com que pera fer aquesta operació s’ha de desmontar tota la llanterna, no us dic res de lo que us entreté!
JOAN (sospirant)
Es un matament!
AGUSTÍ
I diumenge passat, que ni vaig fer un quart de festa?
JOAN
Tens raó. No vas dir que havies tingut de nivellar els cavallets d’una altra màquina?
AGUSTÍ
Això mateix. Els que som setmanals, ja se sap.
JOAN
Heu d’estar sempre a disposició del treball.
AGUSTÍ
Vaia! (Cambi de to.) I què tal: hi ha feina seguida a la vostra fàbrica?
JOAN (amb esforç)
S’aguanta, per ara.
AGUSTÍ
A la nostra no massa. Me sembla, segons veus, que dissabte que ve s’afluixaran de gent.
JOAN (aclaparat)
De debò?
AGUSTÍ
Aixís he sentit que ho deien. I es llàstima, perquè hi ha filador que, vaja, encara que les mudades avui no’s paguen gaire…
JOAN (interrompent-lo)
Que es trista la vida de l’obrer!
AGUSTÍ
Molt!
JOAN
Sempre s’ha d’estar am l’ai al cor!
AGUSTÍ
Sempre!
JOAN (amb intenció)
Si jo tingués el teu saber…
AGUSTÍ
Què voleu dir?
JOAN
Si jo sabia de lletra i hagués llegit tants llibres com tu…
AGUSTÍ
Què farieu?
JOAN (amb esforç)
No ho sé… Si un pogués tornar a ser jove!…
AGUSTÍ
No sou pas tant vell com això!…
JOAN (am vivesa)
No, que no ho sóc!
URSULA (desde dins)
Joan!
JOAN
Me sembla que aquella’m crida.
AGUSTÍ
Sí, que us demana.
JOAN (sentenciós)
No més s’hi pot ser una vegada al món.
URSULA (desde dins)
Joan!
JOAN
Veiam què deu volguer.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
(L’Agustí se queda tot extranyat. Se treu un llibre d’una butxaca del gec i se posa a llegir-lo. Desprès d’un llarc silenci, compareix l’Engracieta, una mica mudada. Al veure a l’Agustí, llegint, va poc a poc de puntetes, i li tapa’ls ulls am les mans.)
ENGRACiETA (estrafent la veu)
Ah!
AGUSTÍ (rient)
Quin espant!
ENGRACIETA
Qui sóc?
AGUSTÍ
Oh! Espera.
ENGRACIETA
(fent la veu més fosca que de primer)
Qui sóc? Digues: qui sóc?
AGUSTÍ
Qui ets? Qui ets?
ENGRACIETA
Te dónes?
AGUSTÍ
No.
ENGRACIETA
Qui soc?.
AGUSTÍ (fent una rialleta)
Ja’t dic jo de xicota!..
ENGRACIETA
Te dones?
AGUSTÍ
Però que no saps, tonta, que’ls meus ulls ja les coneixen les teves mans? Engracieta…Vaja, prou, Engracieta.
ENGRACIETA
(retirant les mans, posant-se a riure i fent la veu natural)
Que sóc beneitona, oi?
AGUSTÍ
Aixís m’agrades, que’t coneguis.
ENGRACIETA (donant-li un cop)
Vés! Te menjaria a petons!
AGUSTÍ
Apa, si t’atreveixes!
ENGRACIETA
El ganassa! Encara ho pendria!
AGUSTÍ (am somriure trist)
Per què no?
ENGRACIETA
L’aviciat! (Curt silenci i cambi de to.) Que estàs de mal humor?
AGUSTÍ
Una mica.
ENGRACIETA
Per què?
AGUSTÍ
No fa gaire que he presenciat un quadro molt desconsolador.
ENGRACIETA (amb ansietat)
Una desgracia?
AGUSTÍ
He vist la viuda d’en Ramon… Saps aquell pobre xicot que dies endarrera va morir tisic?
ENGRACIETA
Sí.
AGUSTÍ
Doncs l’he vista aprop de la fàbrica, am tres fills, vestidets de dol com ella… Justament avui li hem fet una capta.
ENGRACIETA
Pobra noia! Tant desgraciada, a la flor de la joventut!
AGUSTÍ
Gregues que m’ha enternit. M’ha fet pensar més! M’he recordat molt de tu!
ENGRACIETA (somrient agraïda)
De debò?
AGUSTÍ
No’m sé esvair aquest pensament! (Curt silenci i cambi de to.) Me fa una por casar-me!
ENGRACIETA (molt sorpresa)
Què dius!
AGUSTÍ (en veu baixa i grave)
Com més m’hi vaig acostant, més m’espanto.
ENGRACIETA
Que no m’estimes, pot-ser?
AGUSTÍ
Sí, que t’estimo!
ENGRACIETA
I doncs?
AGUSTÍ
Si un cop casats jo’m moria, i et deixés, com en Ramon a la seva dòna, am tres fills ?
ENGRACIETA
No hi pensem en aquestes tragèdies.
AGUSTÍ
S’hi ha de pensar.
ENGRACIETA
Si tot-hom reflexionés…
AGUSTÍ
Sí, sí; no reflexionis…
ENGRACIETA
Morir tu!… No, no! Val més que de primer me toqui a mi!
AGUSTÍ
Pobres criatures! Me sembla que encara les veig, amb aquells ullets plens de tendresa i d’ignocencia!
ENGRACIETA
Que devien ser bufones!
AGUSTÍ
Pobretes!
ENGRACIETA
Que ha de ser trist no tenir pare!
AGUSTÍ
No sé què hi venim a fer, els pobres, en aquest món!
ENGRACIETA
Vaja, prou… Distreu-te’n, Agustí. Aixeca’l cap i mira-m. Agustí!… Que no’m sents? Mira-m, home! No vui que ho estiguis, de mal humor! (Tocant-li la cara.) Vaja, alegra-t, cor meu, alegra-t!
AGUSTÍ (mirant-la embadalit)
Que ets bona!
ENGRACIETA (escarnint-lo)
Que ets bona! Am quin sentiment ho dius! (Rient.) Sembla que ploris.
AGUSTÍ (aixecant-se)
Tu plores.
ENGRACIETA
Jo? No…
AGUSTÍ (agafant-li’l cap)
Quines dugués llàgrimes te cauen!…
ENGRACIETA
Són d’alegria.
AGUSTÍ
Que no.
ENGRACIETA
(dolçament abaixant els ulls)
Són d’amor.
AGUSTÍ (abraçant-la)
Que ets maca avui!
ENGRACIETA
Avui no més?
AGUSTÍ
Sempre t’hi trobo; però en aquest moment te veig més hermosa que mai, amb aquest agre-dolç d’alegria i de tristesa en els teus ulls.
ENGRACIETA
Encara hi penses en aquelles criatures?
AGUSTÍ
Sí, que lli penso.
ENGRACIETA
(rient, no gosant-ho dir)
Que t’agradaria ser pare?
AGUSTÍ (am convicció)
Molt!
ENGRACIETA (am tendresa)
Te’ls estimaries força’ls nostres fills?
AGUSTÍ
Am tota l’ànima!
ENGRACIETA (rient)
Més que a mi?
AGUSTÍ (somrient)
Quina pregunta!
ENGRACIETA (seriosa)
I si, per desgracia, no’n tinguessim?
AGUSTÍ
Me sabria molt greu! Me semblaria que tu ets un roser sense flors!
ENGRACIETA (am dolor)
Que m’avorriries, doncs?
AGUSTÍ
No! Per què? Que seria culpa teva?
ENGRACIETA
No… Però sí que’n tindrem, de fills.
AGUSTÍ
Es clar que’n tindrem!
ENGRACIETA (joiosament)
Que serem feliços, allavores, amb ells!
AGUSTÍ
Més que ara! Molt més que ara!
ENGRACIETA (entusiasmant-se)
Com treballarem pera que no’ls falti mai res!
AGUSTÍ
Primer que’ns falti tot a nosaltres!
ENGRACIETA (encisada)
Agustí!
AGUSTÍ (en veu baixa)
Que t’estimo!
ENGRACIETA (en veu baixa)
Agustí!
AGUSTÍ
Estimada meva!
(La besa apassionat, tot amanyagant-li’ls cabells. Ella queda com desmaiada, en els seus braços. Després d’un llarc silenci, se sent la veu d’en Joan.)
JOAN (desde dins)
Nois!
ENGRACIETA
(desprenent-se dels braços de V Agustí)
Ai ! El pare! (L’Agustí va dissimuladament a asseure-s aprop del braser.) Veus? Tota m’has despentinada.
(Compareix en Joan per la primera porta de l’esquerra.)
JOAN
Agustí! Engracieta!
ENGRACIETA
Què mana?
JOAN
Apa, apa, veniu a sopar.
(Compareix l’Ursula.)
URSULA
Vaja, a la taula.
JOAN
Anem, anem.
(Se sent la campaneta.)
ENGRACIETA
Ja venim. Sentiu? Truquen.
URSULA
Bo!
(Se’n va a obrir.)
JOAN (després d’un curt silenci)
Que us en deveu haver dit de coses boniques!
ENGRACIETA
Podeu comptar!
JOAN
Vaja, no vui saber-les, no.
AGUSTÍ
Nosaltres sí, Joan, que…
JOAN
Apa, apa, anem cap al menjador.
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen la Susagna i en Xalet acompanyats de l’Ursula. La Susagna ve plorant.)
URSULA
(a la Susagna, dissimuladament)
Vaja, dòna, no ploris.
XALET
Noi.
AGUSTÍ
Que hi ha de nou, pare?
XALET
Res: te porto la clau de l’escaleta.
AGUSTÍ
I això? Per què?
XALET
Veuràs: avui pot-ser plegaré una mica tard.
AGUSTÍ (somrient)
Ont aneu?
XALET
Ja pots pensar-t’ho… (no gosant-ho dir) a l’Academia.
AGUSTÍ
(fent una rialleta sense malícia)
A jugar?
XALET
Que vols fer-hi!…
AGUSTÍ
Aneu, aneu.
XALET
Si no fos pel compromís, ni tampoc hi aniria; però aquesta tarda he deixat enlaire una partida de truc, i seria fer un mal paper que ara no hi comparegués. No trobes?
AGUSTÍ
Sí, home, sí!
XALET
Res: qüestió de companyerisme.
URSULA
Que ja heu sopat. Xalet?
XALET
Si: tot just me’n deixo.
JOAN
Bon profit.
XALET
Gràcies. I vosaltres, que ja ho heu fet
JOAN
No. Ara hi anem.
XALET (anant-se’n)
Doncs, sent aixis, que aprofiti.
ENGRACIETA
Igualment.
XALET
Ho tens entès, noi?
AGUSTÍ
Sí.
XALET (am sol·licitut)
Ah! Ja t’han entregat aquella carta?
AGUSTÍ
Ja l’he llegida i tot.
XALET
Entesos. Vaja, bona nit tot-hom.
URSULA
Bona nit i bona hora.
JOAN
Endavant.
URSULA
Vés a tancar, Engracieta.
(L’Agustí i l¡Engracieta segueixen an en Xalet.)
AGUSTÍ
Tu: que no li dius res al teu sogre?
ENGRACIETA (rient)
Encara no me n’es.
XALET
Ben dit, noia!
(Desapareixen tots tres per la primera porta de l’esquerra.)
SUSAGNA (posant-se a plorar)
Déu meu, Déu meu, i que sóc desgraciada! Infeliços de nosaltres!
URSULA
No ploris, dòna, no ploris!
SUSAGNA
Pobre Valeri! Com ens ho farem tant vells, tots sols, sense ningú que’ns ampari!
JOAN
Vaja, no ploris. No’t desesperis, Susagna! També m’han despatxat a mi!
SUSAGNA
Vosaltres tindreu qui us ajudi. (Mirant enlaire.) Senyor! Què us hem fet pera deixar-nos a la misèria!
(Se sent riure a l’Engracieta.)
URSULA
Calla, calla, que ve la noia!
JOAN
Vaja, Susagna!
(L’Engracieta treu el cap i se n’entorna.)
ENGRACIETA
Apa, que no veniu?
JOAN
Sí, filla, sí!
(Torna a sentir-se riure a l’Engracieta.)
URSULA
Deixa-m’hi anar!
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
SUSAGNA (am grau prec)
Joan: vés a dalt a aconsolar an en Valeri!
JOAN
Ja hi vaig desseguida.
SUSAGNA
Vés, que jo no’l puc treure de casa.
JOAN
Espera-t una mica aquí. Deixa-m sopar en quatre esgarrapades i pujo a trobar-lo.
SUSAGNA
Sí, vés-hi!
JOAN (duent-la cap al braser)
Apa, no’t moguis. Seu, dòna, seu a la vora del braser. I anima-t força, que ja torno. Ho sents?
SUSAGNA (asseient-se)
Vosaltres rai!
JOAN
No’t moguis, eh?
ENGRACIETA (desde dins, cridant)
Pare!
(Se sent soroll de plats i culleres.)
JOAN
Ja vinc. No’t moguis, Susagna; no’t moguis.
(Desapareix per la primera por la de l’esquerra. Se senten les riallades que fan l’Eugracieta i V Agustinet.)
SUSAGNA
(després d’un llarc silenci, mirant enlaire)
Sols! Tots sols!
(Se posa a plorar, amb el cap enfonsat a la falda.)
Cau el teló pausadament
La mateixa decoració de l’acte anterior. Es l’endemà al matí. Està núvol.
(Passat un curt silenci compareix l’Ursula, per la primera porta de l’esquerra, amb el braser encès, posant-lo en el forat de la capsa. Mentres remena’l caliu compareix en Xalet per la primera porta de l’esquerra.)
XALET
(desde la porta, en veu baixa)
Ursula!
URSULA
(girant-se, fent-li que calli)
Pst!
XALET
Me’n vaig. Ja tornaré després.
URSULA
Pst! No alceu tant la veu, que aquell dorm.
XALET (entrant de puntetes)
Dic que me’n vaig: no puc esperar-me.
URSULA
Aneu, home, aneu!
XALET
(aturant-se davant de l’arcova)
Pobre Joan! Qui l’hi havia de dir!
URSULA
Però, calleu, si us plau! No veieu que…
XALET (en to haix)
Vès per què l’han hagut de despatxar! No hi ha com els que no fan res pera no estar exposats a quedar-se sense feina.
URSULA (acostant-s’hi)
Apa, sortiu, gansoner!…
XALET
Sí, sí. Ja torno desseguida.
URSULA
Aont aneu ara?
XALET
M’arribo fins a la plaça, a proveir pera dinar.
URSULA
On teniu el cistell?
XALET
No’n gasto: ho poso tot en un mocador gran que duc a la butxaca.
URSULA
Apa, doncs, que es tard.
XALET (anant-se’n)
Salut, Ursula.
URSULA (en veu molt baixa)
Adeussiau. Deixeu la porta ajustada.
XALET
Està bé. Endavant.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula va a acabar d’obrir els porticons del balcó.)
URSULA (davant de l’arcova)
Joan! Joan!
JOAN
(desde dins de l’arcova, am veu ensonyada)
Què vols?
URSULA (ben amorosa)
Apa, lleva-t.
JOAN
Ja’m llevo.
URSULA (alçant la ven)
Vaig a fer-te l’esmorzar.
JOAN
Ja’m llevo, dòna!
URSULA
Dic que vaig a fer-te l’esmorzar.
JOAN (malhumorat)
Vés!
(L’Ursula desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
(Se sent en Joan com tus, mentres se lleva i es vesteix. Després d’un llarc silenci torna l’Ursula per la primera porta de l’esquerra.)
URSULA
Ja te’l fa l’Engracieta
JOAN (desde dins)
El què?
URSULA
L’esmorzar, home! Que no’t lleves?
JOAN
(tot vestint-se i tossint de tant en tant)
Sí! Que ets amoïnosa!
URSULA
Ai! Quina tos!
(Curt silenci. L’Ursula va a apomellar les flors dels pitxells de sobre la calaixera.)
JOAN (desde dins de l’arcova)
Ursula!
URSULA (acostant-s’hi)
Què vols ?
JOAN
Que li has dit res a la noia?
URSULA
No. I hauriem de dir-l’hi: val més que ho sàpiga per nosaltres que pels de fora casa.
JOAN
Vès, tu mateixa, doncs.
URSULA
Jo, pobreta de mi?
JOAN
Qui mellor que tu?
URSULA
Ni sabria com posar-m’hi.
JOAN
(també desde dins de l’arcova.)
Què dius?
URSULA (alçant la veu)
Que ni sabria com posar-m’hi.
(Curt silenci. En Joan torna a tossir.)
JOAN
I l’Agustinet?
URSULA
Prou que deu saber-ho. Pots comptar que son pare ja l’hi ha explicat.
JOAN
(sortint en mànegues de camisa, tot posant-se la faixa)
Pot-ser sí.
URSULA (prudentment)
Jo, si fos de tu, els ho diria avui mateix.
JOAN (tot posant-se la faixa)
Es clar… (Curt silenci i cambi de to.) Que fa gaire fred?
URSULA
No ho sé pas. Està núvol. On tens el gec?
JOAN
Allà dins.
(Va a buscar-lo a l’arcova. Curt silenci.)
URSULA (acostant-s’hi)
Però jo, si fos de tu, davant d’ells, no faria l’espantadiç.
JOAN (sortint posant-se’l gec)
Pots anar a fer el valent!
URSULA (amb intenció)
Es que tinc una basarda!…
JOAN
De què?
URSüLA(pausadament)
Me fa una por aquell home!
JOAN
Qui?
URSULA
El pare de l’Agustinet! Me fa una por que no’m tombi’l noi!
JOAN
Cah!
URSULA
No veus que no més procura per la seva conveniència?
JOAN
Vols dir que hi farà la contra, al casament?
URSULA
Si ara ja no sossega! Si per tot ens bescanta! Figura-t si’s posa al cap que tu’t trobes sense feina…
JOAN
Bé; però’l xicot no es com ell.
URSüLA
No s’hi assembla de res. Però pot tant un pare!
JOAN
Què vols que hi faci jo?
URSULA
Me sembla que n’hi hauriem de parlar, a l’Agustinet.
JOAN
De què li hauriem de parlar?
URSULA (no gosant-ho dir)
Del casament, saps? Això sí, am molt compte, que no malpensés…
JOAN
Ara no es prudent que se li digui res.
URSULA
Mira que aquest prometatge ja fa massa temps que dura.
JOAN
Que no ho comprens, dòna, que no ho comprens que ara no es hora de parlar d’aquesta qüestió? Desprès, ¿no té pensat casar-se aviat, el noi? Jo veig que va preparant-se.
URSULA (am molt recel)
Pensa que son pare…
JOAN (posant-se nerviós)
No callaràs més am son pare!
URSULA
I si sortia am la seva, aquell dropo?
JOAN
Vaja, prou: no m’amoïnis, Ursula, no m’amoïnis!
URSULA
Reflexiona que l’Engracieta està cegament enamorada; i si, per mor de lo que avui ens passa, aquest casament s’esbullés…
JOAN (molt nerviós)
Però, què vols? Que vagi a l’Agustinet i l’obligui, tant si li ve bé com no, a que’s casi desseguida? Que no veus que això no fa pera mi?
URSULA
Es que air vespre va dir unes coses més tristes a la noia!
JOAN
Què va dir-li ?
URSULA (pausadament)
Que li feia por el casar-se.
JOAN (sorprès)
Por?
URSULA
Sí.
JOAN
Doncs per què’s prometia?
URSULA(no sabent què respondre)
Oh!…
JOAN
Quines raons dòna?
URSULA
Veuras, que t’ho expliqui ella.
JOAN
Bé estava prou alegre tot sopant!
URSULA
No pas quan va arribar…
JOAN
Pot-ser van ser renyines d’enamorats.
URSULA
No ho sé. Jo, vaja, am franquesa, si fos de tu, avui li parlaria clar.
JOAN
Que aviat ho has dit!…
URSüLA
Voldria saber de quin mal haig de morir.
JOAN (recelós)
Sí que la fariem bona que ara aquest xicot!…
URSULA
Creu-me, Joan, parla-n’hi!
JOAN
Me sembla que s’ho pot pendre malament. Ell es formal: no’ns ha donat mai un que sentir; la noia, tu mateixa ho has dit, l’estima cegament: senyal que se li porta bé. (Pausadament) Per un altre costat, hi ha son pare, que fa de contrapès… Sí, sí, estem en perill! Però jo, ben mirat, no puc obrir boca; no puc parlar-ne, del casament: semblaria que tant tu com jo’ns hi agarrem pera salvar-nos; se podria pensar que volem que ells dos, am les seves suades, ens mantinguin! (Excitant-se.) Es clar que podria pensar-s’ho! I am raó! No, no, no li vui dir res! Que faci la seva voluntat.
URSULA (sospirant)
Ai, Senyor!
(Compareix l’Engracieta per la primera porta de l’esquerra.)
ENGRACIETA
Pare: veniu, si us plau, a rentar-vos, que després us donaré l’esmorzar.
JOAN
Ja vinc, filla, ja vinc.
URSULA
Noia: escolta. (L’Engracieta s’acosta.) Vès, explica allò que air vespre va dir-te l’Agustinet.
ENGRACIETA (somrient)
Ja està passat.
URSULA
Diga-ho, dona!
JOAN
Conta-m’ho tot, filla meva.
ENGRACIETA
No va ser res. Que aviat us alarmeu!
JOAN
Bé; però diga-m’ho.
ENGRACIETA (pausadament)
No més va dir que li feia por el casar-se.
JOAN
Per què? No va donar-te cap raó?
ENGRACIETA
Si: va explicar-me que air a la tarda havia vist la viuda d’en Ramon aprop de la fàbrica en que ell treballa…
JOAN
Fins aquí…
ENGRACIETA
Diu que anava am tres criatures, filles seves, com ella vestides de dol. I l’Agustinet va començar a entristir-se, pensant en que si ell, quan siguessim casats, se moria…
JOAN
Té un cor gran, aquest noi!
ENGRACIETA
Es clar que sí!
URSULA (a l’Engracieta)
No acabes de dir-me que se n’havia anat molt trist?
ENGRACIETA
A mi va semblar-m’ho.
JOAN
Fet i fet no serà res. Ja veuràs avui, quan vingui, com tot allò d’air vespre se li haurà esvait del pensament, i…
UBSULA (interrompent-lo)
Jo’m temo que compareixerà de més mal humor encara.
JOAN (molt nerviós)
Vaja, prou! Acabem d’un cop! No vui aquest neguit damunt meu! Escolta, Engracieta, escolta i no’t desconsolis.
ENGRACIETA(sorpresa)
Digueu…
JOAN
(després d’un grau esforç, llagrimejant)
Mira: jo m’he quedat sense feina.
ENGRACIETA (amb esglai)
De debò?
JOAN
M’han despatxat! Però no per mal treballador, ni per haver faltat en res…
ENGRACIETA (posant-se u plorar)
Pobres de nosaltres!
JOAN
No ploris, filla meva! Ton pare no hi estarà en vaga. Treballaré com fins ara, com sempre! Què vol dir que m’hagin despatxat? Un bon filador com jo no ha d’espantar-se mai! Se’n busca en una altra casa, de feina.
URSULA
I tu’n trobaràs desseguida.
JOAN
A mans besades. Encara tinc la vista bona i els dits lleugers pera nuar els caps.
ENGRACIETA
Pobre pare!
JOAN
No’m planyis! No vui que’m planyis!(l’Engracieta segueix plorant.) Bé: per què plores, Engracieta?
URSULA
Noia! No siguis així!
JOAN
Però, per què tens de plorar? Que no’n trobaré enlloc més, de feina?
ENGRACIETA
No, que no’n trobareu!
JOAN
Jo’t dic que sí! Oi, Ursula?
URSULA
Si, Joan!
ENGRACIETA
El cor us enganya.
JOAN
No m’enganya, no! Jo serveixo de sobres pera treballar! No he malgastat la salut, com altres fan, en vicis i en disbauixes. Ho sents? Pensa en tu, no més en tu.
ENGRACIETA
Jo us estimo, i vui afanyar-me pera vos i pera la mare.
JOAN
No! Ja m’afanyaré jo. Primer hi vaig venir jo que tu, al món… i ja sé’l camí.
ENGRACIETA
Vós hauríeu de reposar, que ja heu treballat prou.
JOAN
No podria estar-m’hi, sense fer res! Me moriria de vergonya! No ho sóc, de vell, no! Es la fàbrica lo que m’ha envellit tant depressa! La fàbrica, sents? I a tu també, filla meva, t’ha robat ja la flor de la joventut.
ENGRACIETA
No, no!
JOAN
I què n’he tret d’esquerraçar-me tant! Què te’n veus dels teus esforços i els meus?
ENGRACIETA
Resignem-nos.
JOAN
Nosaltres no tenim un recó, ni una poma pera la set! No hem fet com aquells pobres treballadors que, a costa de la salut i de molts sacrificis, arriben a la vellesa havent estalviat una misèria! No! Nosaltres hem volgut viure treballant. Hi tenim dret!
ENGRACIETA (am gran prec)
Resignem-nos, pare!
JOAN (am molla emoció)
Perdona! Perdona!
ENGRACIETA
No!…
JOAN
Jo tenia de sacrificar-me pera tu.
ENGRACIETA
Massa que us heu sacrificat.
JOAN
De petita que vas al treball, fent-te llevar cada dia primer que’ls aucells.
ENGRACIETA
Si m’agrada molt!
JOAN
Tu ets massa bona.
ENGRACIETA
Jo voldria ser-ho més, doncs.
JOAN
Hauries de queixar-te!
ENGRACIETA
A qui?
JOAN
A nosaltres! A mi i a ta mare!
(L’Ursula’s tapa la cara am les mans.)
ENGRACIETA
Però, per què? Quin dret hi tinc? Per què parleu d’aquesta manera?
JOAN
Perquè’m sobren motius. No’ns-e la mereixem una filla com tu.
(L’Ursula’s posa a plorar.)
ENGRACIETA
M’estimeu massa, pare! L’amor que sentiu per mi us encega i us fa perdre la serenitat. Calmeu-vos; preneu-vos-ho tot am resignació, i visqueu ben tranquil i am repòs, que jo no us abandonaré mai, mai de la vida.
(L’abraça, fent-li petons.)
JOAN (plorant)
Jo no t’he estimat prou!
ENGRACIETA
Que sí. I la mare també. Si jo puc ser molt feliça!
JOAN
No ho seràs gens, per culpa nostra! (Amb ira concentrada.) Per què tenia de posar-te al món?
URSULA (am gran prec)
Joan! No diguis això!
JOAN
La conciencia fa dir-m’ho! (Agafant l’Engracieta pel cap.) Ursula! Mira-ho bé!
ENGRACIETA
No hi penseu tant en mi!
JOAN
Al bo dels jocs i de les il·lusions primeres, jo vaig agafar-te i vaig dur-te am mi al treball!
ENGRACIETA
Si hagués nascut en breçol d’or…
JOAN
(interrompent-la am molta emoció)
I de bon matí, tant a l’istiu com a l’hivern, per més fred que fes, si no’t llevaves amatenta, jo, el teu pare, pot-ser quan més bonics i més purs eren els teus somnis, venia al llit a despertar-te…
ENGRACIETA
(interrompent-lo, riallera)
I, així que’m vèieu desperta, m’omplieu de petons.
JOAN
Però, després, quan anàvem cap a la fàbrica, te feia passar davant meu, i, si pel carrer t’adormies, te donava cops pera desvetllar-te. I, “Alça, camina, gandula!”, te deia, sense veure que t’emmetzinava la vida, total pera res, pera una misèria cada setmana!
ENGRACIETA
Si sempre hem sigut pobres!…
JOAN (interrompent-la energicament)
Ningú, ni un pare, té dret a explotar a un fill!
ENGRACIETA
Jo us estimo am tota l’ànima!
JOAN (amb un esclat de joia)
Sí, alegria meva?
ENGRACIETA
I doncs?
JOAN
I ens perdones?
ENGRACIETA (extranyada)
De què haig de perdonar-vos?
JOAN (molt content)
No la sents, Ursula, no la sents?
ENGRACIETA (abraçant-lo)
Vaja, home!…
JOAN (acariciant-la)
Quina pena pera mi, tant bonica i tant intel·ligenta que ets!
ENGRACiETA (candorosament)
Jo no’n tinc res de lo que dieu!
JOAN
Tant maca, tant maca!
ENGRACIETA
(somrient amb humilitat)
Jo?…
JOAN
I tant bona!
ENGRACIETA
Vaja, anem! Anem, pare, que us donaré l’esmorzar.
JOAN
Estàs contenta?
ENGRACIETA
Si, que ho estic! Força!
JOAN
De debò, formigueta meva?
ENGRACIETA
Si!
JOAN
Doncs, apa, canta aquella cançó d’air.
ENGRACIETA
No la sé tota.
JOAN
Cuita, filla meva!
ENGRACIETA
No me’n recordo.
JOAN
Aquella cançó tant alegradora, de la joventut. (Acariciant-la am tendresa.) Canta-la, Engracieta!
ENGRACIETA (agafant-lo pel braç)
Veniu…
JOAN
(deixant-se portar com una criatura) Canta-la, aquella cançó de la joventut!
ENGRACIETA
Us dic que no me’n recordo.
JOAN
Sí, que te’n recordes. Tant alegradora que es! Tant alegradora!
ENGRACIETA (posant-se a cantar)
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc.
que ésser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(En Joan, tot taratlejant la cançó i am la cara enriallada, desapareix poc a poc, acompanyat de l’Engracieta, per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula plora, mirant-los. Llarc silenci.)
(L’Ursula se’n va, plorant, a asseure-s a la vora del braser. Llarc silenci, fins que per la primera porta de l’esquerra compareix l’Engracieta acompanyant la Susagna.)
SUSAGNA (en veu baixa)
No li diguis res.
(L’Ursula segueix plorant, amb el cap enfonsat a la falda. Després d’ún curt silenci, l’Engracieta s’hi acosta poc a poc.)
ENGRACIETA (dolçament)
Mare: mireu, hi ha la Susagna.
URSULA (aixecant el cap)
Ah! Tu?
SUSAGNA (am molt sentiment)
Jo, Ursula, jo! Que ploraves?
URSULA
No.
SUSAGNA (extranyada)
No?
(Curt silenci.)
ENGRACIETA
Vaig amb el pare.
URSULA
Vés, filla, vés!
(L’Engracieta desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
SUSAGNA
(després d’un curt silenci, posant-se a plorar)
Ursula!
URSULA
No t’espantis!
SUSAGNA
Tant vells! Tots sols!
URSULA
Resignació, Susagna!
SUSAGNA
Si veies en Valeri! Quina llàstima fa! Tant bo que sempre ha sigut, i veure-s ara, a les seves velleses, sense cap esperança!
URSULA
No’t desesperis!
SUSAGNA
Tinguéssim un fill, com vosaltres, pera fer-nos costat i aconsolar-nos! Tinguéssim un fill! Perquè, aont anirem, ara? Haurem d’anar a raure a l’Hospici!
URSULA
No diguis aquestes coses!
SUSAGNA
Quina engunia en Valeri! D’ençà d’air a l’hora de dinar que no ha tastat res. No vol pendre res!
URSULA
Encoratja-l força!
SUSAGNA
Si tinguéssim un trist passament pels pocs anys que’ns queden de vida! Però no hem pogut estalviar gens. Lo que hem guanyat treballant, ni’ns ha arribat pera remeis. Jo, que sempre he fet de formiga, pensant en l’hivern!
URSULA
I aont es ara en Valeri?
SUSAGNA
A casa, somicant, arraulit en un recó!
URSULA
Fes-lo venir am nosaltres. Pot-ser que s’animi.
SUSAGNA
No voldria creure-m. Tot i estant despert, jo’m penso que encara li dura’l somni que ha tingut anit.
URSULA
Quin somni ha tingut?
SUSAGNA
Ai, Ursula! Deu ser la nostra planeta!
URSULA (am sobressalt)
Diga-m’ho!
SUSAGNA (am misteri)
Tota la nit l’ha passada somniant que demanava caritat.
URSULA (am veu glaçada)
Què dius!
SUSAGNA
Sí, sí! Tota la nit, com si desvariegés, que no calla…
URSULA (interrompent-la)
No cridis tant!
SUSAGNA (en ven baixa)
… que no calla demanant “Una gracia de caritat per l’amor de Déu!”
URSULA (horroritzada)
De debò!
SUSAGNA
Semblava que s’hi trobés! Am quina veu més enternidora que pidolava!
URSULA
Me fas venir fred!
SUSAGNA
Que es trist ser vell i pobre! Ningú se’n recorda de nosaltres!
URSULA
N’estas ben certa de lo que’m dius d’en Valeri?
SUSAGNA
I tant si n’estic! Si encara’l sento, amb aquella veu trista i apagada, que tot just s’entenia; amb aquella veu tremolosa, com si se’n dongués pena, tot estirant el braç…
URSULA (interrompent-la)
I tu no li has dit res ?
SUSAGNA
L’he despertat i tot! I ell, amb el cor adormit, creient que jo era una altra, m’ha tornat a dir, fent la veu més trista que de primer: “Una gràcia de caritat pera aquest pobre vellet!”
(En Joan, que sent les darreres paraules, compareix, tot indignat, per la primera porta de l’esquerra.)
JOAN
Qui es, qui es que parla de demanar caritat?
SUSAGNA
Jo, Joan.
JOAN
Tu! Per què?
SUSAGNA (en veu baixa)
Dic… que no gosaria demanar-ne.
JOAN
I, doncs, no’n parlis, dòna!
SUSAGNA (no gosant-ho dir)
Es que en Valeri…
JOAN (interrompent-la, ansiós)
Digues…
SUSAGNA
En Valeri… tota aquesta nit ha estat somniant que’n demanava.
JOAN (amb estupefacció)
Què!
URSULA
Pobret!
JOAN
Això ha somniat?
SUSAGNA
Sí.
JOAN
Aquest home ja’s dóna! Se rendeix!
SUSAGNA (molt admirada)
Què vols dir?
JOAN (imperiosament)
Vés, diga-li que vingui desseguida, que’l tinc de veure.
SUSAGNA
No m’escoltarà. Vés-hi tu, Joan, que l’animaras!
JOAN (molt nerviós)
Ja ha acabat les agalles!
URSULA
Planya-l!
JOAN
Aquest somni, que’n vol dir de coses! Això es resignació! Es morir callant, conformant-se am tot!
URSULA (am gran prec)
Però, Joan!…
JOAN
No’m diguis res, que m’acovardeixes! I jo no vui fer com en Valeri! Ell té’l cor apagat! (Per la primera porta de l’esquerra compareix en Valeri, acompanyat de l’Engracieta).
SUSAGNA (al veure-l)
Mira-te’l!
JOAN (agafant-lo pel braç)
Tu, Valeri!
VALERI (molt sorprès i apesarat)
Què vols?
JOAN
(duent-lo al mig de l’escena)
Vine! Respon-me!
VALERI (molt extranyat)
Què passa?
JOAN
Vès què diu la Susagna.
VALERT
Què diu?
JOAN
Que aquesta nit, tot somniant, demanaves caritat.
VALERI (molt més extranyat)
Jo?
SUSAGNA
Si, tu!
VALERI
Jo? No es cert.
SUSAGNA
Que sí.
VALERI
Que no, dòna! T’ho deu haver semblat.
ENGRACIETA
Pot-ser si, Susagna, que us ho ha semblat.
SUSAGNA
Que no te’n recordes?
VALERI
No, que no me’n recordo. Com que no es cert.
SUSAGNA
Sí, Valeri, sí!
ENGRACIETA (an en Valeri)
Bé, això es molt fàcil, oi?
VALERI
Què sé jo!
URSULA
Devegades se tenen uns somnis tant extranys…
VALERI
Us ve molt de nou que un pobre somniï misèries!
JOAN
Oh! Es que’l teu somni…
VALERI
Deixa-la dir an aquesta!
SUSAGNA
No m’ho desmenteixis. Jo estava ben desperta i t’he sentit com te sento ara. Que no tens present lo que m’has respost, allavores que t’he dit: “Valeri, Valeri! Què fas?”
VALERI
Què t’he respost?
SUSAGNA
Això: “Deixa-m provar si’n sé!” I estiraves el braç i paraves la mà!…(En Joan fa una expressió de sorpresa.) I després has dit: “No puc! Me’n dono vergonya!” I t’has posat a plorar.
VALERI
No es veritat! Te dic que no es veritat!
SUSAGNA
Sí, home, sí. Es que ara tu no te’n recordes.
URSULA
Si un hagués de recordar-se de tot lo que somnia…
VALERI
Què es cap mal tenir somnis?
JOAN (irat)
Segons com, si!
VALERI
Què s’hi pot fer?
JOAN
Això, devegades, ve del caràcter… ho sents?… del caràcter… de la manera com un se pren les coses que li passen; de…(Excitant-se.) I no sé com dir-ho!… M’entens? Eh? M’entens?
VALERI (aturdit)
No!
JOAN
Si tu no’t resignessis a la teva desgracia, el somni d’aquesta nit no l’hauries tingut.
VALERI
Que es culpa meva?
JOAN
Sí, covard, més que covard!
URSULA
Joan! No t’enfadis, home!
JOAN
Es clar que m’enfado! (An eu Valeri.) No veus que no es just lo que han fet am nosaltres?
VALERI
No, que no es just!
JOAN
I, doncs, per què’t rendeixes?
VALERI
Jo no’m rendeixo! Però, què vols que faci?
JOAN
Redreça-t! No’t donguis!
VALERI
Jo no’m dono !
JOAN
Que sí! Encara us en fan poc, massa poc! Mai us queixeu del davant! Si us en sentiu de les vostres penes, us amagueu en un recó i us poseu a plorar que ningú us vegi! Jo no ploro, no! No’m resigno! Vui defensar-me! Vui treballar pera guanyar-me la vida!
VALERI
Jo també !
URSULA
En Valeri es com tu.
JOAN
Demanar caritat! Demanar caritat!
VALERI
Que’ns donguin feina, doncs.
JOAN
Ja’ns en donaran! Que som vells inútils, nosaltres? Que hi fem nosa en el món?
VALERI
No!
JOAN
Demanar caritat! Demanar caritat! Que no veus que això’ns rebaixa?
VALERI
Per un pobre no es cap rebaix…
JOAN
Sí, que ho es! Demanem feina!
URSULA
Bé, vaja, ja està passat!
JOAN
Oh!… Està passat!… Està passat!…
ENGRACIETA
No us enfadeu, pare, i feu les paus amb en Valeri.
JOAN
No hem renyit pas, perxò. Jo i ell no podem renyir.
VALERI
Ben nèt que no!
SUSAGNA
Apa, apa, Valeri, anem a dalt.
VALERI
Ja vinc.
SUSAGNA
Anem, home, que d’air ençà no has tastat res.
VALERI
No tinc gana.
JOAN
Vaja, creu a la teva dòna. No t’entristeixis! Fes el cor fort!
VALERI
Ja ho dius tu!
ENGRACIETA (am molta tendresa)
Sí, Valeri, sí, creieu-la, a la Susagna, que ella us vol bé.
VALERI
Ja ho sé que sí.
ENGRACIETA
I, doncs, per què no aneu a pendre aliment?
VALERI
Ja hi vaig…
URSULA
Sí, home…
SUSAGNA
Apa, anem.
VALERI (an en Joan)
Bé, digues: quins són els teus plans?
JOAN
Vés a esmorzar, i torna desseguida, que t’ho explicaré.
VALERI
Entesos, doncs.
SUSAGNA
Vaja, anem.
VALERI (anant-se’n)
Anem.
URSULA
Cuida-1 força, Susagna.
SUSAGNA
No caldria sinó!
ENGRACIETA (amb veu festosa)
I no us entristiu, Valeri; no us entristiu.
VALERI (somrient, agrait)
No tinguis por, maca.
(Per la primera porta de l’esquerra desapareixen la Susagna i en Valeri, acompanyats de l’Engracieta.)
URSULA (desprès d’un curt silenci)
Què’t proposes, Joan ?
JOAN
Què’m proposo?… Mira: així que en Valeri hagi esmorzat, me’n vaig a buscar-lo, i, desseguida, sense perdre temps, tots dos ens en anirem a trobar el director de la fàbrica.
URSULA
I què’n treureu ?
JOAN
Molt, ne treurem! Li demostrarem que lo que s’ha fet am nosaltres no es just! Ens queixarem! L’esvalotarem, si convé ! Si no’n fa cas, de les nostres queixes, cap a casa de l’amo s’ha dit! I an aquest, si tampoc ens atén, les hi cantarem clares! No’ns callarem res!
URSULA
Vés am compte, Joan! No’t propassis de paraules. Val més, si vols fer cap reclamació, que ho facis de bé a bé. Creu-me!
JOAN
De primer sí, que sóc prou enraonat; però si ni ell ni’l director ens escolten, allavors sabran qui sóc jo!
URSULA
Sobre tot no’ls trenquis el respecte! Mira que aquesta gent tenen molt poder… i si’ls insultes te faran perdre!
JOAN
La veritat sempre sura!
URSULA
Creu-me, no’ls vagis amb orgull ni amb exigències. Com més humil els parlis…
JOAN (interrompent-la irat)
S’ha de parlar clar i amb el cap ben alt! L’home que demana lo que es just, no ha d’abaixar mai la cara per ningú, ni ha de presentar-se arraulit i tremolós com aquell que pidola caritat!
URSULA
Ja ho sé. Però pensa que ells poden més que nosaltres. Ells no’t necessiten: ets tu qui vas a suplicar-los.
JOAN
Vaig a exigir-los!
URSULA
Doncs no hi vagis, si’ls has de parlar amb aquest urc! Tampoc ne treuries res!
JOAN
No? Que m’agradaria que fessin el sord! Que m’agradaria que se’ns treguessin del davant!
URSULA
Per què?
JOAN
Que ho provin!
URSULA
Què faries?
JOAN
No ho sé… Però seria capaç de tot, de tot, ja ho he dit! Això no pot soportar-se! (Desesperant-se.) Sembla impossible que un home, pera volguer treballar, no més que pera volguer treballar, hagi de desesperar-se d’aquesta manera!
URSULA
Sossega-t, Joan, sossega-t!
JOAN
No pot ser, aquest suplici! Ara que ja n’han tret el suc de nosaltres! Això’ls ho tiraré en cara!
URSULA
No, no’ls ho diguis!
JOAN
Doncs que’m tornin a la meva màquina! Un filador com jo! Diferent abans, quan feia trama, que havia de mirar tant prim ! Però ara, d’ençà que faig urdit, que rutllo més lleuger, sí, més lleuger, que les fusades…
URSULA
Fes-los-ho veure…
JOAN
Que’m tornin a la meva màquina! I, si no, si tant volen, que m’ocupin a triar el recó, o a ensacar borra i encaixar. Que’m deixin viure treballant!
URSULA
Demana-ls-ho bonament.
JOAN (am sarcasme)
Sí, per favor!
URSULA
Mira que’t faran agafar i ens morirem tots dos de pena.
JOAN (fóra de si)
Que m’agafin! Per haver d’estar aixís, tant se m’endona la vida com res!
URSULA
No, Joan, no!
JOAN
Que hi vagin ells, a l’Hospici, a fer número! Que hi vagin ells, a demanar caritat!
URSULA
Ens queda l’Engracieta, que es la nostra esperança!
JOAN (anant-se’n)
Jo no vui refiar-me’n, de la noia! No tinc cor pera viure a costa d’ella! Vui treballar! Jo no més demano feina!
URSULA
(am gran prec, deturant-lo)
Joan! Joan!
JOAN
Deixa-m, que m’acovardeixes!
URSULA
Aon vas?
JOAN
Deixa-m estar!
URSULA
Però, aon vas? Digues!
JOAN
Vaig a donar pressa an en Valeri, pera que vingui am mi.
URSULA
No, no’t moguis, que tu avui estàs molt nerviós. No’t moguis de casa! Ja hi aniràs una altra hora!
JOAN
Te dic que’m deixis estar!
URSULA
No, Joan, no!
JOAN
Aparta-t! (Li dóna una estrebada.) Vés! Vui treballar! Vui feina!
(Se’n va, desesperat, per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula queda plorant, fins que, al cap d’uns segons, compareix l’Engracieta, tota esverada.)
ENGRACIETA
Mare! Mare!
URSULA (girant-se amb esglai)
Engracieta!
ENGRACIETA
Aon va’l pare tant atribulat?
URSULA
A trobar en Valeri.
ENGRACIETA
Per què?
URSULA (no gosant-ho dir)
Oh!…
ENGRACIETA
Què heu tingut?
URSULA
Res.
ENGRACIETA
I doncs?… Mare, expliqueu-m’ho tot!
(Se sent la campaneta inferior.)
URSULA
Truquen. Vés a obrir.
ENGRACIETA
Però, digueu-me!… Cuiteu!
URSULA
Vés a obrir, corre!
ENGRACIETA
Per què ploreu? Què ha passat! No’m feu estar enguniosa!
URSULA
No ha passat res. Creu-me.
ENGRACIETA
Per què m’enganyeu?
URSULA
Vés!
ENGRACIETA
Però, mare!…
URSULA (suplicant)
Vés!
(L’Engracieta obeeix, anant-se’n per la primera porta de l’esquerra.)
URSULA
Qui hi deu haver?
(Queda pensativa. Després d’un llarc silenci compareixen l’Engracieta i l’Agustí per la primera porta de l’esquerra. L’Agustí va amb el vestit de les festes: bolet negre; camisa blanca, planxada; corbata de seda, blava; americana, ermilla i pantalons, de llana, negra; i savates rosses. Du rellotge am cadena de plata. Ve molt amoïnat.)
AGUSTÍ
Bon dia, Ursula.
URSULA (fingint alegria)
Bon dia, Agustinet. Que tal, ja has esmorzat?
AGUSTÍ
No pas avui.
URSULA
Vols que t’arregli…
AGUSTÍ (interrompent-la)
No. Gràcies. Ja he pres un petit desdejuni.
URSULA (somrient)
Vaja, espera una mica…
AGUSTÍ (agraint-ho)
Us dic que no’m feu res.
URSULA
No faltaria més! S’ha de menjar pera viure; s’ha de menjar, Agustinet. (Rient.) Espera-t, que desseguida estic.
AGUSTÍ
Però, Ursula!…
URSULA (am gran prec)
Dóna-m aquest gust!…
(Desapareix, tol rient, per la primera porta de l’esquerra.)
AGUSTÍ
(anant a asseure-s a la vora del braser)
No sé ta mare per què…
ENGRACIETA
Deixa-la fer, home.
AGUSTÍ
Que faci (agafant maquinalment la paleta), que faci lo que vulgui.
ENGRACIETA (amb extranyesa)
Com parles avui!…
AGUSTÍ
(després d’un curt silenci, cambiant de to)
Que diu que han despatxat a ton pare?
ENGRACIETA (am dolor)
Si!
AGUSTÍ
Que es extrany que air vespre ell no m’ho digués!
ENGRACIETA
Jo, no fa gaire que ho sé. Costa tant de donar una mala noticia! (Cambiant de to.) Pobres treballadors vells!
AGUSTÍ
I pobres dels joves!
ENGRACIETA
Els joves rai!
(Curt silenci.)
AGUSTÍ
Que es trist i espinós el nostre camí!
ENGRACIETA
No t’entenc.
AGUSTÍ
Pobra Engracieta! Que mal t’he fet!
ENGRACIETA (molt sorpresa)
Tu?
AGUSTÍ
Jo, honradament, això sí, t’he encomanat les meves il·lusions i les meves alegries de jove; t’he despertat el cor am promeses de ventura.
ENGRACIETA (molt admirada)
Què vols dir?
AGUSTÍ (en veu baixa)
Escolta…
ENGRACIETA(interrompent-lo, ansiosa)
Parla desseguida.
AGUSTÍ
No has pensat gens en tu, ni en nosaltres dos, veient la situació de ton pare?
ENGRACIETA (ingenuament)
Per què?
AGUSTÍ
No has pres exemple de com pot ésser la nostra vida de vells?
ENGRACIETA
No…
AGUSTÍ
I la de joves, un cop units?
ENGRACIETA (am molta extranyesa)
Tampoc!… Jo no més sé que t’estimo!
AGUSTÍ
No has pensat res?
ENGRACIETA
Jo no més sé que t’estimo! Jo no més sé que tu has promès estimar-me!
AGUSTÍ
I t’estimaré sempre!
ENGRACIETA
Sent aixis, per què’m fas aquestes preguntes?
AGUSTÍ
Perquè voldria veure la teva conciencia il·luminada.
ENGRACIETA
Que dubtes de mi?
AGUSTÍ (dignament)
No!
ENGRACIETA
I doncs? Explica-t! No’m facis malpensar!
AGUSTÍ
No alcis tant la veu, que si’ns sentien…
ENGRACIETA (en veu baixa)
Que’t fa parlar la desgracia del pare? Que no’t veus en cor de mantenir-lo? Que ho fas, pot-ser, pera no deixar el teu? El meu, encara que sigui vell, ens ajudarà en lo que pugui.
AGUSTÍ
Tot lo que vulguis, però…
ENGRACIETA (amb ansietat)
Però, què?
AGUSTÍ
(íntimament i am delicadesa)
Es veritat que t’agradaria ser mare?
ENGRACIETA
(abaixant el cap, no sabent què respondre)
Oh!…
AGUSTÍ (somrient)
Digues: t’agradaria molt, oi?
ENGRACIETA (en veu baixa)
Sí.
AGUSTÍ
1 no has pensat, per mai que’n fossis, en la sort dels nostres fills?
ENGRACIETA (amb el cap baix)
No.
AGUSTÍ
I en la seva felicitat?
ENGRACIETA (sospirant)
Oh!…
AGUSTÍ
Parla, dòna, parla.
ENGRACIETA
Què sé jo!
AGUSTÍ
Mira lo que han de fer amb els seus les dones que treballen a la fàbrica…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
Es ben cert!
AGUSTÍ
Pera guanyar-se’l pa per elles se veuen obligades, durant el dia, a abandonar-los.
ENGRACIETA
Els estimessin força!…
AGUSTÍ
Sí, que’ls estimen.
ENGRACIETA
Que se sacrifiquin per ells.
AGUSTÍ
Com?
ENGRACIETA
No deixant-los fins que siguin grandets.
AGUSTÍ
Sembla extrany que diguis això! Allavors ells i elles se moririen de fam.
ENGRACIETA (inconscientment)
Els pobres pot-ser en tenen masses, de fills!
AGUSTÍ (molt sorprès)
Masses! Ja saps lo que dius?
ENGRACIETA (sobtada)
Què?
AGUSTÍ
Com s’encomana l’immoralitat!
ENGRACIETA
Que he dit res de mal?
AGUSTÍ (am gran convicció)
Si!… Desde’l moment que’s casen…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
No me n’he adonat pas que digués res de mal.
AGUSTÍ
Ditxosa de tu… no, desgraciada de tu, que no veus encara’l costat pervers de la vida!
ENGRACIETA
Com te tornes! Abans no me les deies aquestes coses.
AGUSTÍ
Perquè abans no més pensava en mi.
ENGRACIETA
Que ja no m’estimes?
AGUSTÍ
Am tota la pietat de la meva ànima!
ENGRACIETA
I doncs? No hi pensis tant en demà; no t’amoïnis per lo que encara ha de venir. Treballem, afanyem-nos… Els pobres també’n poden ser de feliços!
AGUSTÍ
Tenen dret a ser-ho !
ENGRACIETA
Si s’estimen, sí. No siguis tant ambiciós. Tu desitges una gran felicitat… I ho fas per mi i pels meus pares. Que no saps que jo am ben poca cosa m’acontento?
AGUSTÍ (am somriure trist)
Que’l veus bonic el món! Que’l veus rialler!
ENGRACIETA
Es clar que sí! No li vui veure de negre. Ja ho sé que per tot hi han espines; però, mira, no hi comptem amb elles: pensem no més en les flors.
AGUSTÍ
I si se’t claven al cor, les seves espines?
ENGRACIETA
L’amor les arrencarà.
AGUSTÍ (amb ironia)
L’amor!
ENGRACIETA
Posa-t alegre, home! Fes fugir, com jo les tristeses a riallades. Què se’n treu de plorar?
AGUSTÍ
Res, no se’n treu!
ENGRACIETA
Ja m’agrada que atinis en tot. Es clar que m’agrada! Però tu t’hi amoïnes massa. (Rient.) D’un dia’n ve un altre.
AGUSTÍ (amb ironia)
I anar fent, deixant-se portar de la fantasia…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
I viure, viure…
AGUSTÍ
Com?
ENGRACIETA
Ai, ai! Com se puga.
AGUSTÍ
Sense comptar, sense preveure res, a cegues. I si a mig camí hem d’aturar-nos o caiem vençuts?
ENGRACIETA
No’m matis l’esperança!
AGUSTÍ
Escolta, escolta. No t’enlairis, Engracieta. Pensa en la realitat que’ns rodeja… medita’l pas que anem a donar…
ENGRACIETA
Ja’l tinc meditat de sobres.
AGUSTÍ (mirant-la fixament)
Tu encara ets la mateixa del primer dia que vaig parlar-te…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
Com sóc?
AGUSTÍ
No més penses en el teu amor: no hi veus més endavant.
ENGRACIETA
Aixís me tractes?
AGUSTÍ
Tu pot-ser no’t fas càrrec de lo que passa avui entre nosaltres!…
ENGRACIETA
Jo no me’n faig càrrec? (Am dignitat.) Si no fos per això, creus tu que te’n parlaria del nostre casament?
AGUSTÍ
Ah! Es adir que es no més per lo que passa entre nosaltres que me’n parles?
ENGRACIETA
Què t’has figurat de mi?
AGUSTÍ
Oh! Res de mal.
ENGRACIETA (nerviosament)
Prou! Deixem-ho córrer tot!
AGUSTÍ
Però, dòna!…
ENGRACIETA
Vés!
AGUSTÍ
Aon vas ?
ENGRACIETA
Espera: vui tornar-te’ls presents que m’has fet, tot, tot..,
AGUSTÍ
I ara! Per què?
ENGRACIETA
No’n vui cap, de record teu.
AGUSTÍ
Però, escolta…
ENGRACIETA
Deixa-m estar!
AGUSTÍ (deturant-la)
Engracieta! Escolta, dòna!
ENGRACIETA
Vés! No’m toquis! T’avorreixo! (Posant-se a plorar.) T’avorreixo! T’avorreixo!
(Compareix l’Ursula, precipitadament, per la primera porta de l’esquerra.)
URSULA
(veient plorar a l’Engracieta)
Engracieta!
ENGRACIETA (abraçant-la, plorant)
Ai, mare, mare!
URSULA
Per què plores? Digues!
ENGRACIETA
Ai, mare meva!
URSULA (a l’Agustí)
Què heu tingut?
AGUSTÍ (no gosant-ho dir)
Res…
URSULA
I, doncs, per què plora l’Engracieta?
AGUSTÍ
No se li pot dir la veritat.
ENGRACIETA
Si sabieu lo que m’ha dit!
URSULA (amb ansietat)
Explica-m’ho!
AGUSTÍ
Ja us ho explicaré jo mateix.
ENGRACIETA
No! Calla-t’ho, i vés-te’n, vés-te’n!
URSULA
Què passa?
ENGRACIETA
Tot m’ho temia! No m’he enganyat de res!
AGUSTÍ
Tu no’m comprens, Engracieta. Veus desamor allà on no hi ha més que una estimació gran, filla de la conciencia. Reflexiona lo que t’he dit… recull-ho i medita-ho serenament.
URSULA
Però, expliqueu-vos! Què passa?
(Curt silenci.)
ENGRACIETA (amb ironia)
Ni gosa dir-ho!
AGUSTÍ
Per què no? Tot ho confons, avui. Prens per covardia’l preveure’l demà, el que jo reflexioni. Si no m’espanto, no! Tu, m’espantes ! Jo no més desitjo que’t facis càrrec de qui som, del camí que hem de fer. M’hi vui mirar molt a posar fills en el món. No ho consentiré que se’ls exploti com a mi…
URSULA (interrompent-lo)
Però, Agustinet, per caritat!…
ENGRACIETA
Deixeu-lo estar, mare. Tot això són excuses.
AGUSTÍ
No’m comprens! No’m comprens!
ENGRACIETA (amb ironia)
Vés, escolta a ton pare.
AGUSTÍ
Quina mania li teniu!
ENGRACIETA
Ja ha sortit am la seva.
URSULA (amb esglai)
Què dius?
ENGRACIETA
Si, mare! L’Agustinet ja no es pera mi!
URSULA
Què! Però, es veritat això?
AGUSTÍ
No us desespereu…
URSULA (interrompent-lo)
Què’n tens que dir de la noia? Encara no t’ha estimat prou? Que vols que’s corsequi per tu?
AGUSTÍ
No, al contrari: si n’estic agraidissim d’ella. Però ara, més que mai, es el moment de prova!
ENGRACIETA
Com t’ho haig de provar que t’estimo?
AGUSTÍ
Posant fe en lo que’t dic.
ENGRACIETA (amb ironia)
Matant les il·lusions de la meva joventut?
AGUSTÍ
Qui t’ha parlat de tal cosa?
URSULA
Justament ara’ns deixes ?
AGUSTÍ
No, dòna, no. Si jo vui ajudar-vos. Seré am vosaltres, participaré dels vostres dolors…
URSULA (interrompent-lo)
Reflexiona que en Joan s’ha quedat sense feina, i ja comença a ser vell!
ENGRACIETA
Per això’m deixa!
AGUSTÍ
No’m facis tant miserable!
URSULA (plorant)
Nosaltres no’t serem una creu! Ja’ns morirem aviat !
AGUSTÍ
No’m parleu així, que’m feu mal!
URSULA
Si tens por de no poguer mantenir-nos, no hi pensis: nosaltres dos, en Joan i jo, ja treballarem pera guanyar-nos el troç de pa de cada dia.
AGUSTÍ (am gran prec)
No’m digueu això !
URSULA
No l’abandonis a l’Engracieta, que’s moriria de pena! I nosaltres també! Ho sents? Creu-me a mi, que sempre t’he mirat com un fill nostre.
ENGRACIETA (amb engunia)
No crideu!
URSULA (en veu baixa)
Fes-te càrrec de la nostra situació.
AGUSTÍ
Si la veig i en protesto!
ENGRACIETA
No’l pregueu, mare. Que no veieu que es en va?
AGUSTÍ
No’m tractis aixís!
ENGRACIETA
Si no’t mereixes altre tractament! No sé com he pogut estimar-te!
(Se sent la campaneta interior.)
URSULA (a l’Engracieta)
Corre: vés a obrir.
ENGRACIETA
Per què tenies de parlar-me d’amor, home fals, més que fals?
AGUSTÍ(am gran prec)
Però, Engracieta!…
ENGRACIETA
Vés! No vui escoltar-te!…
(Se’n va corrent a obrir la porta.)
AGUSTÍ
Que es trist no ser comprès!
URSULA
Agustinet: tingues compassió de nosaltres! T’ho demano per la memòria de la teva mare. Fes-ho pel pobre Joan! Tu ets jove i bon treballador.
AGUSTÍ
Però, a què ve tot això?
URSULA
Tu, si arribes a vell, no seràs tant desgraciat com nosaltres.
AGUSTÍ
Per què heu de dir aquestes coses?
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen l’Engracieta i en Xalet. Aquest porta un mocador ple de verdura i altres viandes i dugués paperines plenes.)
XALET (entrant)
Vès, Engracieta: ton pare ha dit que no tanquessis la porta.
ENGRACIETA
Ja l’he deixada oberta.
URSULA
Ont es en Joan?
ENGRACIETA
Al replà de l’escala, que enraona amb en Valeri.
URSULA
Per què no entren?
ENGRACIETA (excusant-se)
Oh!…
XALET
(deixant el mocador i les paperines damunt d’una cadira)
Ho veieu, Ursula? Ja hem proveït, per avui.
URSULA
L’esca del pecat!
XALET (girant-se, sorprès)
Bé: de què us-e les haveu?
URSULA
Ja heu sortit am la vostra !
XALET
Jo?
URSULA
Ja han fet efecte’ls vostres mals consells.
XALET
Què voleu dir?
URSULA
Pregunteu-ho an el vostre fill.
XALET (acostant-s’hi)
Noi: què passa de nou?
AGUSTÍ
Deixeu-ho estar, pare!
XALET
Com es que se’m reb tant malament?
URSULA
Massa bé que us rebem!
XALET
Voleu fer-me’l favor?… Agustinet: que ja ho saps lo d’en Joan?
AGUSTÍ
Si.
XALET
Ja ho saps que ha quedat sense feina?
AGUSTÍ
Sí, home, sí!
XALET
Que es trist, oi?
URSULA
Oh! A vós se veu que us ha afectat molt!
XALET
Més de lo que us penseu. Aquesta dòna’s figura que jo no tinc sentits!
URSULA
Vós?
XALET
Doncs, pera que ho sapigueu, les penes d’altri m’afecten tant o més que les meves mateixes. No m’agrada veure desgraciats!
URSULA
Sí; per això’ns ajudeu tant!
XALET
Què voleu que faci?
URSULA
Ara, res. Ja no hi ha remei.
XALET
En què, no hi ha remei?
URSULA
Encara goseu preguntar-ho?
XALET
Bé, expliqueu-vos, si us plau.
URSULA (veient plorar a l’Engracieta)
Mireu si us diuen res aquests plors de la meva filla.
XALET
I ara! (acostant-s’hi.) Engracieta!
ENGRACIETA
Aneu, aneu, mal home!
XALET (admirat)
Què?
ENGRACIETA
Aneu! No us vui veure més!
XALET
Però… que heu renyit am l’Agustí?
AGUSTÍ
No hem renyit, pare.
ENGRACIETA
Pitjor!…
URSULA
Tot s’ha desfet, per culpa vostra!
XALET
Noi: que no sents lo que’m diuen? Respon. Fes-me quedar bé, home!
AGUSTÍ
No’n parlem més!
XALET
Però, què heu tingut tu i l’Engracieta? Explica-m’ho… Per què heu renyit?
AGUSTÍ
Per res…
XALET
Mira que m’ho faran pagar a mi!
ENGRACIETA
Com que sí que vós ne teniu la culpa de tot!
XALET
Jo?
ENGRACIETA
Si, vós!
URSULA
I ningú més que vós!
XALET
Us dic que no! Oi, Agustinet?
AGUSTÍ
Però, home, no’n parlem més.
XALET
Ja ho has dit tu!
ENGRACIETA
Vós no li heu callat mai al vostre fill, fent-li veure lo que no era, pera que’m deixés!
XALET
No, Engracieta, no!
ENGRACIETA
I, avui, perquè heu vist la tribulació del pare, pobret!…
XALET (interrompent-la)
Te juro que t’enganyes!
ENGRACIETA
Sense respectar res, sense tenir en compte’l desconsol que hi ha en aquesta casa…
XALET
No’m facis tant poc favor!…
(Se sent enraonar en l’interior an en Joan i en Valeri.)
URSULA
Calleu, que ve en Joan!
AGUSTÍ
Pobre!
XALET
Però…
AGUSTÍ (am gran prec)
Calleu, pare!
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen, enraonant, en Joan i en Valeri.)
JOAN (an en Valeri)
Entra, home, entra. M’he deixat el rellotge a la reconera de l’arcova.
VALERI
Apa, doncs.
JOAN (veient plorar a l’Engracieta)
Engracieta: encara plores?
ENGRACIETA
(am més desconsol que de primer)
Ai, pare del meu cor!
JOAN
No tinguis por, filla meva, que tot s’arreglarà.
ENGRACIETA
Que som desgraciats!
JOAN
Vaja, anima-t. I no hi pensis en mi ni en la meva sort! No t’he dit que tot s’arreglarà?
ENGRACIETA
Es impossible!
JOAN
Tant alegra que sempre has sigut!
ENGRACIETA
Ja no n’hi queda gens, d’alegria, en el meu cor!
JOAN
Que no’t recordes de lo que vas dir-me air a la tarda?
ENGRACIETA
Sí. Fins allavores encara’m tenia per ditxosa !
JOAN
I ho ets! I ho seràs més d’avui endavant.
ENGRACIETA
No, pare, no!
JOAN
Sí. Apa, digues, com air, joiosament: “Visca l’alegria! Visca l’alegria!”
ENGRACIETA
No puc!
JOAN
Per què?
ENGRACIETA
No puc, pare, no puc! L’Agustinet no ho vol que estiga alegra!
JOAN
No?
ENGRACIETA
Ja no es pera mi!
JOAN (molt sorprès)
Què! (A l’Agustí.) Tu també!… Tu també’m deixes en el fort de les meves tribulacions? Tant poc els estimes aquests cabells blancs ?
AGUSTI
Sí, Joan, sí, que’ls estimo!
JOAN
Tu també en contra meu? Ara que estic ofegant-me!
AGUSTÍ
Disposeu de mi i de la meva vida!
JOAN
Pot més ton pare que la teva conciencia?
XALET
Jo no…
JOAN
Què t’hem fet?
AGUSTÍ
Res.
JOAN
Que t’espanten els vells?
AGUSTÍ
Els vells, no: la vellesa, sí!
JOAN
I per ton pare’ns sacrifiques a tots? Per aquest inútil…
AGUSTÍ
Mal dit, home.
XALET
Que’l voleu no més pera vosaltres l’Agustí?
JOAN
Treballeu!
XALET (amb emoció)
Que no hi tinc dret a menjar el bocí de pa que ell me dóna? Es el meu fill, ho sentiu? Es el meu fill, i no m’hi durà, no, a l’Hospici!
JOAN
Que no’ns abandoni a nosaltres,
AGUSTÍ
Si no us abandono! Compteu am mi.
JOAN
Am tu? (Repensant-se.) No’t necessito pera res!
AGUSTÍ
La vostra causa es la meva!
JOAN (amb sarcasme)
No! Tu ets jove!
AGUSTÍ
Sóc un oprimit com vós! Faig el vostre camí!
JOAN
Te dic que no’t necessito! Jo sol sabré defensar-me la vida!(Enèrgicament resolt.) Valeri!
VALERl
Què?
JOAN
No hi anem, a casa l’amo!
VALERl
No?
JOAN
Ja tinc un altre plan.
VALERl
Digues.
JOAN
Veuràs: aviat estarà resolt.
VALERl
Apa, doncs: què hem de fer?
JOAN
Anem, desseguida, a avisar a tots els filadors despatxats, pera tenir aquesta tarda una reunió…
VALERl
Aon?
JOAN
Aquí mateix.
URSULA
No, no ho facis!
JOAN
Te dic que sí!
ENGRACIETA (am gran prec)
Pare!…
JOAN
Tinc una gran idea! Apa: anem de casa en casa a trobar els companys!
VALERI
Anem!
JOAN (an en Valeri)
Mira: tu agafes carrer amunt i jo carrer avall. Ja’ns trobarem.
VALERI
A quina hora’ls diré que compareguin?
JOAN
Tant bon punt hagin dinat. Que no s’entretinguin. Diga-ls que hem de tractar seriament de lo de la fàbrica… que hem de pendre acords molt importants. Encomana-ls que no faltin, perquè es qüestió de vida o mort.
VALERI (anant-se’n atribulat)
Som-hi, doncs!
JOAN
Ara veuran qui són els del nostre temps! Els vells, els pobres vells, ensenyaran an els joves de fer-se valguer la raó!
(Se’n va, desesperat, per la primera porta de l’esquerra.)
URSULA (seguint-lo, cridant)
Joan, per l’amor de Déu!…
AGUSTÍ (cridant-lo)
Joan! Joan!
URSULA
Pobres de nosaltres!
Teló ràpid
Menjador decorat modestament. Al fons, una finestra que dóna al carrer; a l’esquerra, la porta de l’escala, amb una campaneta i cordó pera trucar; a la dreta, dugués portes: la primera comunica al passadiç de la sala i arcova; la segona, a una altra dependència. A l’angol de l’esquerra, un armari reconer ple d’objectes de pisa. Del sostre penja un quinqué, apagat, i sota hi ha una taula amb ales. Per les parets, un calendari i dos o tres cromos en quadros. En tota la peça, mitja dotzena de cadires de boga i fusta de pi, pintades de negre, am viuets grocs.
Es l’hora de dinar.
(A l’aixecar-se’l teló, l’Ursula i en Joan estan asseguts cada un a un extrem de la taula, amb el cap baix, molt apesarats. l’Engracieta, al mig de tots dos, plegant les estovalles. Han acabat de dinar.)
JOAN (després d’un llarc silenci)
I bé: no ha dit res més? No ha dit res més l’Agustinet?
URSULA
No.
JOAN
Sents, Engracieta?
ENGRACIETA
Ja ho sabeu tot.
JOAN
Doncs no he quedat convençut.
URSULA
No’t sembla que…?
JOAN
Prou! Deixem-ho córrer! Lo que hagi estat, hagi estat!
ENGRACIETA
(acabant de plegar les estovalles)
Voleu fer el favor, pare, d’apartar-vos una mica, que desaré les estovalles?
JOAN (aixecant-se)
Sí, filla.
ENGRACIETA
Oh! No us heu d’aixecar, per això.
JOAN
Fes, dòna.
ENGRACIETA
(posant les estovalles en un calaix)
Seieu, pare, seieu.
JOAN
Estic cansat de tant seure. (Està molt nerviós.) Qui sap si ja deu haver dinat en Valeri!
URSULA
Pots comptar que sí.
JOAN
Me n’hi vaig, doncs.
URSULA
Espera.
JOAN
Què vols?
URSULA
Tant mateix tindreu la reunió?
JOAN
Sí.
URSULA
Aquí a casa?
JOAN
Sí, dòna. Ara desseguida. Per què m’ho preguntes?
URSULA
Per res, home.
JOAN
Es que, si no… (Nerviosament.) Quina hora tenim? (Mira’l seu rellotge.) Que es aviat! Aquells encara trigaran!
ENGRACIETA
(anant-se’n cap a la dreta)
No us despacienteu.
URSULA
Aon vas, Engracieta?
ENGRACIETA
A rentar els plats.
URSULA
Ja’ls rentaràs després.
ENGRACIETA
No…
URSULA
Deixa, deixa…
ENGRACIETA
Com us sembli!
JOAN
Si, per casualitat, mentres sóc a parlar amb en Valeri, vingués algú a demanar-me,fes-me un crit o atraça-1 a dalt.
URSULA
Està bé.
JOAN (anant-se’n)
Vès, que deixo la porta oberta.
URSULA
Vés, vés.
(En Joan desapareix per la porta de l’escala, deixant-la oberta.)
URSULA (després d’un curt silenci)
Ja’t dic jo que entre una cosa i altra!…
ENGRACIETA
No us hi afecteu, mare.
URSULA
No m’ho sé acabar lo que ha fet l’Agustí!
ENGRACIETA
No’ns en recordem més.
URSULA
Jo, per això, encara estic am la mateixa de que ell no es dolent.
ENGRACIETA
No ho es gens…
URSULA
Però li falta caràcter.
ENGRACIETA
No ho cregueu.
URSULA
Si tingués caràcter no s’hauria deixat convèncer tant fàcilment per son pare.
ENGRACIETA
No té pas tota la culpa, son pare.
URSULA
No? Qui, doncs?
ENGRACIETA
L’Agustinet pensa molt en lo que ha de venir… S’ha espantat!
URSULA
Per què té d’espantar-se? Si ell t’estimés força…
ENGRACIETA
No ho sé. No ho veig prou clarament. Tant aviat me sembla que m’estima massa… com que ja n’està cansat, de mi.
URSULA
Tot allò que ha dit són excuses. Aquelles extranyeses no hi ha cap jove que, a la seva edat, les pensi.
(Compareix la Susagna per Ja porta de l’escala.)
SUSAGNA
(traient el cap per la porta)
Que esteu soles?
URSULA
Entra, Susagna.
SUSAGNA (entrant)
Déu vos guard, i bon profit.
URSULA
Gràcies. Igualment.
SUSAGNA
Ara he deixat en Joan a dalt.
URSULA
Ja ho sé que hi es. Seu.
ENGRACIETA
(oferint-li una cadira)
Teniu, Susagna.
SUSAGNA (asseient-se)
Gràcies, noia.(Curt silenci.) I, doncs, què hi ha de nou? Que saps quina’n porten de cap els homes de casa?
URSULA
No més sé que, d’aquí una estona, ells i els seus companys despatxats han de tenir una reunió.
SUSAGNA
Què’s proposen? No’n tens fums?
URSULA
Jo crec que, d’entre tots, volen nomenar una comissió pera avistar-se am l’amo de la fàbrica.
SUSAGNA
Ben pensat. Veus? Això sí que es ben pensat.
(L’Engracieta se’n va per la primera porta de la dreta.)
URSULA
Però, vols dir que’n treuran res?
SUSAGNA
Què sap una! Si ells s’expliquen i fan veure clarament la situació en que tots plegats ens trobem; si saben tocar el cor…
URSULA (interrompent-la)
Sí; però en Joan me fa por.
SUSAGNA
Per què?
URSULA
No veus que té aquest genit que desseguida s’enlaira? Jo crec que seria mellor que ell no’s fiqués en res. Perquè si’l seu principal o el director de la fàbrica li fan una mala contesta… ai, Déu nos en guard!… es capaç de trencar-los el respecte, i no sé, no sé lo que’n pot venir d’això.
SUSAGNA
Oh! Si tant malament el tracten…
URSULA
Quan li pugen les sangs al cap, creu que fa feresa, en Joan!
SUSAGNA
Qui perd lo seu, perd el seny!
URSULA
Ja ho pots dir, ja!
(Mirant a l’entorn.)
SUSAGNA
Ai, ai! Ont es l’Engracieta?
URSULA
Deu ser per allà dins.
SUSAGNA
No hi ha com ella. Ara ja deu estar frisant pera veure l’Agustinet.
URSULA
Tant es que l’esperi com no.
SUSAGNA
Que han renyit?
URSULA
No; però es lo mateix o pitjor.
SUSAGNA (sorpresa)
Com s’entén! Me fas quedar parada!
URSULA
Que no te n’ha dit res en Valeri ?
SUSAGNA
Ni una paraula.
URSULA
A fe que ell ho ha presenciat tot. Una desgracia mai va sola!
SUSAGNA
Però, què ha passat?
URSULA
Ni ho sé lo que aquell xicot s’empatolla!
SUSAGNA
Mira, mira, l’Agustinet! Jo que’l tenia per un minyó formal!
URSULA
Tant que deia que l’estimava, a l’Engracieta!
SUSAGNA
I vosaltres, que l’haurieu dut am palmes!
(Compareix en Xalet per la porta de l’escala.)
XALET
(treient el cap per la porta, no gosant entrar)
Ursula…
URSULA (indignada)
Vós?
XALET
Sí, jo.
URSULA
Què voleu?
XALET (entrant a poc a poc)
Que no hi es en Joan?
URSULA
No. Per què?
XALET
El voldria veure.
URSULA
Encara goseu acostar-vos an aquesta casa?
XALET
No’m tracteu així! Vinc en sò de pau. En bona fe!
URSULA (amb ironia)
Després que heu fet el mal!
XALET
I l’Engracieta, que tampoc hi es?
URSULA
No n’heu de fer res de la noia. Què te’n sembla, Susagna? Se pot ja arribar a més?
SUSAGNA
Què t’hi diré jo, Ursula?
URSULA
Després que ell ha sigut el cap i causa de tot, encara s’atreveix a dir que ve en sò de pau!
XALET
Sí, dòna, sí que hi vinc. Vès qui s’ho tenia de pensar que’l noi s’ho prengués tant a la valenta!
URSULA
Aquí teniu els resultats dels vostres sermons i els vostres consells!
XALET
Ja ho veig, ja. Però, entre poc i massa, també! Si algun dia me n’he anat de la llengua en contra vostra, ho podeu creure, no ho he fet pas am l’intent de perjudicar-vos. Amb aquest béc (tocant-se’ls llavis), devegades, sense pensar-nos-ho, fem més mal que una pedregada.
URSULA
I pot-ser el doble!
XALET
Creieu que’m penedeixo de tot!
URSULA
El diable, quan es vell, se fa ermità!
XALET
Jo, la veritat, no ho maliciava que arribés a fer tant mal. No sé per qué’l noi, tenint tant saber, s’ha deixat guiar per mi! Bé, digueu: que no’s pot veure l’Engracieta?
URSULA
No! No pas vós!
XALET
Pobra noia! Air va enternir-me!
URSULA
Farsant, més que farsant!
XALET
Jo mai havia vist plorar a ningú amb aquell desconsol! Deuen patir molt els que s’estimen!
URSULA
Aneu, aneu!
XALET (sincerament)
No sigueu aixís, dòna! No sé lo que pagaria pera que les coses tornessin al seu lloc!
SUSAGNA
Ho dieu de debò. Xalet?
XALET
Sí, Susagna. Ja ho veig que ara no voldreu creure-m. Vet-aquí lo que es tenir mala nomenada!
SUSAGNA
Us coneguessin com jo, encara…
XALET (interrompent-la)
Si: l’un me té per gandul, l’altre per trapacer…
URSULA
Com que no sou res més!…
XALET
No sóc ni una cosa ni l’altra! Jo estic malalt, encara que no ho sembli. Jo no puc treballar. Si he arribat a vell, com veieu, ha sigut gràcies a la dòna, en pau descansi, i al noi, que m’han estimat sempre i han fet pera mi més de lo que podien. Que’m diguin o no gandul, tant se me’n dóna: ja hi estic avesat. En lo que no passo es que se’m tingui per un home de mals sentiments… Vaja, jo vui que l’Engracieta’s casi am l’Agustinet, i com més aviat mellor. En tindria un càrrec de conciencia que no’s casessin!
URSULA
Ja trobareu el castic, ja!
XALET
Justament ara que en Joan s’ha quedat sense feina! Vès què pensaria de nosaltres la gent!
URSULA
Què voleu que pensin?
XALET
Pobre Joan! Me fa una llàstima! (Torna l’Engracieta. A l’adonar-se’n.) Escolta, Engracieta.
ENGRACIETA
Digueu.
XALET (falaguer)
Escolta, maca; escolta una cosa.
ENGRACIETA
Expliqueu-vos.
XALET
Vaia, no estiguis trista. Que te l’has cregut, a l’Agustinet?
ENGRACIETA
Per què m’ho pregunteu?
XALET
Bé: que te l’has cregut?
ENGRACIETA
Per què no?
XALET
Que no saps que es d’aquella manera? Encara no li coneixes el caràcter? Es un xicot molt nerviós, tot cor, com jo, si fa o no fa. Que’t penses que no li sap greu allò que t’ha dit aquest matí? Sí, noia, sí, que n’hi sap.
ENGRACIETA
L’Agustinet es molt resolut.
XALET
No, dòna, no! Mira: ara no fa gaire, tot dinant, li he fet prometre que tornaria a veure-t. Vés, amoixa-l, quan el vegis. No li facis mala cara, i ja veuràs com, ben garbellat, no haurà passat res. Es un bon noi, l’Agustí!
ENGRACIETA
Ningú us diu lo contrari.
XALET
Hi estàs, eh, en que es un bon noi?
ENGRACIETA
Sí.
XALET
Ara mateix deia a ta mare, sinó que ella no vol creure-m: juro que’m penedeixo de lo que he fet am vosaltres, sobre tot am tu! Perquè, vaja, no t’ho mereixes! No sé en què m’havia fixat! Com que en aquest món tot-hom diu mal l’un de l’altre i això s’encomana… Me dol més lo que he dit!…
ENGRACIETA
Ja us ho perdono tot!
XALET
Gràcies. Però, costi lo que costi, aquesta qüestió ha d’arreglar-se. Jo faré mans i mànegues pera que’t casis am l’Agustí.
URSULA
Sí, ara…
XALET
Encara s’hi es a temps.
SUSAGNA
Mentres hi ha vida hi ha esperança.
XALET
Jo’l convenceré de que va errat; me donaré tota la culpa de lo que passa… i el noi me farà quedar bé.
ENGRACIETA
Que poc el coneixeu!
XALET
Sí, dòna, sí, que’l conec! L’Agustinet no ve de mala sang. Es tallat de bona lluna.
ENGRACIETA
Tot es en va!
XALET
Tu deixa-m fer!
SUSAGNA
Sí, Xalet: mireu si podeu arribar-ho a cap.
XALET (am resignació)
Vaia! I un cop sigueu casats, jo’m conformaré de tot. Pels anys que’m queden de vida…
SUSAGNA (somrient)
Aixís m’agradeu!
XALET
Us prometo no anar més a la taverna. D’avui endavant seré tot un altre: ja està dit.
ENGRACIETA
Es inútil!
XALET
Deixa, dòna! (Se sent la campaneta.) Truquen.
URSULA (alçant la veu)
Entreu, entreu, que la porta es oberta.
(Per la porta de l’escala compareixen l’Olaguer i en Geroni. El primer es molt curt de vista i té dolor a les cames. Tant l’un com l’altre vesteixen de la manera tipica dels obrers filadors.)
OLAGUER (desde la porta)
Que no hi es en Joan?
URSULA
No. Es a dalt amb en Valeri. Entreu, que ja ve desseguida.
OLAGUER (entrant)
Déu vos guard.
SUSAGNA
Hola, Olaguer!
GERONI
Bones tardes.
XALET
Què hi ha, nois, què hi ha?
OLAGUER
Ah! Sou vós, Xalet?
XALET
El mateix.
OLAGUER
Dispenseu: no m’hi havia fixat.
XALET
Es fàcil!
URSULA
Seieu, si us plau.
ENGRACIETA (oferint-los cadires)
Teniu, Olaguer. Teniu, Geroni.
OLAGUER (asseient-se)
Gràcies.
GERONI (també asseient-se)
M’he cansat, pujant l’escala.
OLAGUER
Jo també. Les cames ja gairebé no poden portar-me.
XALET
No us espanteu, home!
OLAGUER
No! Jo no m’espanto mai. Qui ha fet avui, farà demà.
GERONI
A mi no més m’espanta’1 fred!
SUSAGNA
No’n fa pas, ara.
OLAGUER
No! I a fe que en tot el dia no s’ha vist el sol.
GERONI
Me sembla que avui plourà.
XALET
Voleu dir?
GERONI
Vaia!
OLAGUER
Prou que ho conec am les cames.
XALET
Que senyalen el temps?
OLAGUER
Són el meu pronòstic. Aquest dolor, que no’m deixa viure en repòs!…
XALET
Feu-vos-hi unes fregues amb aiguarràs.
OLAGUER
Ja ho he provat tot. Sabeu què es el meu mal?
XALET
Masses anys!
OLAGUER
Endavinat.
GERONI
No’s pot-ser vell!
(Curt silenci i cambi de to.)
XALET
I bé: que heu rebut un avís?
OLAGUER
Sí: me l’ha donat en Valeri.
GERONI
A mi, en Joan.
OLAGUER
Que sabeu què volen?
XALET(vacil·lant)
Del cert, no.
OLAGUER
I vós, Ursula?
URSULA
Tampoc. Espereu que tornin.
SUSAGNA
Ja us ho podeu pensar: coses de la fàbrica.
OLAGUER
Ah! Ja m’ho mig temia. No hauria vingut pas; sinó que he pensat: “Vés, arriba-t’hi; allò, per no quedar malament”. Compreneu?
XALET
Penseu com jo.
OLAGUER
Deuen volguer fer una reclamació a l’amo.
XALET
De segur.
OLAGUER
Me sembla que no se’n treurà res.
GERONI
Es feina en va.
OLAGUER
Es clar, home! Quan ens han despedit, ells sabran per què. I, després, jo entenc que qui paga governa, a casa seva.
URSULA
Que no es mal fet, pera vós?
OLAGUER
Lo què? Que’ns hagin despatxat?
URSULA
Sí!
OLAGUER
Oh! Veureu, veureu… Si al nostre lloc hi poden posar filadors joves, que al cap de la setmana facin més mudades que nosaltres, trobo que obren santament traient-nos de les màquines. Jo, en el seu cas, pot-ser faria lo mateix. Els joves tenen més llestesa.
GERQNI
No hi passo!
OLAGUER
No?
GERONI
En lo únic en que pot guanyar-me un jove es en untar el rodatge.
OLAGUER
En tot, home, en tot.
GERONI
Oh! Cah! En untar el rodatge, sí; però, si no’m rodés el cap, pera pujar a les bancades, encara’n parlaríem. Comprens el sentit?
OLAGUER (amb enfasi)
Oh! Si jo tingués la vista bona i no patis de dolor i em fessin trenta anys de descompte…
GERONI (interrompent-lo)
Bé: tu ja ho agafes per alt.
OLAGUER
Veuràs: jo no estic pera moure raons: ja he fet a tots.
URSULA
I, doncs, de què us refieu?
OLAGUER
Ai, ai! Dels meus fills.
URSULA
Dels vostres fills?
OLAGUER
Sí! En tinc dos, i tots dos casats, que defensen una bona setmanada. Molt serà que un o altre no’m reculli!
URSULA
Ai! Quina sort!
GERONI
A mi l’encarregat m’ha promès que m’ocuparia a ensacar borra.
XALET
Doncs, sent aixís, vosaltres ja esteu salvats…
OLAGUER
Es clar que sí! Vés quina reclamació hem de fer ni jo ni aquest!
SUSAGNA
I en Joan? I en Valeri?
OLAGUER
En Joan ja té l’Engracieta.
SUSAGNA
I nosaltres?
OLAGUER
Vosaltres?… Ai! Que aviat us desespereu!
SUSAGNA
Vós us hi trobéssiu en el nostre cas!
OLAGUER
S’ha de pendre paciència, Susagna!
XALET
Si; però l’un té d’ajudar a l’altre.
OLAGUER
No dic que no.
GERONI
Jo tampoc.
OLAGUER
Bé… però no vui treure la cara pera res. Per sota mà, tot lo que vulguin. (Cambiant de to i aixecant-se.) Apa, anem, anem a veure aquells, que tinc una mica tard.
ENGRACIETA
Espereu, que vaig a avisar-los.
GERONI (també aixecant -se)
Ja hi pujarem.
ENGRACIETA
Es que l’Olaguer està cansat.
OLAGUER
No hi fa res. Anem, anem, Geroni, que a casa m’esperen.
GERONI
Som-hi, doncs.
XALET
Apa: jo també vinc am vosaltres.
URSULA
Aneu, aneu.
OLAGUER
Passeu vós al davant, Xalet.
XALET
Va ja. (A les dones.) Adeussiau.
URSULA
Bon vent!
SUSAGNA
Adéu, adéu!
XALET
Ja tornaré.
(En Xalet, l’Olaguer i en Geroni desapareixen per la porta de l’escala.)
URSULA
Quina indignació fa la gent!
SUSAGNA
Ai, sí! Tot-hom no més procura pera ell!
URSULA
Tota m’irrito, quan sento parlar així!
SUSAGNA
Però, mira en Xalet! Vès qui ho hauria dit que tingués tanta bondat de cor?
URSULA (amb ironia)
Que te’l creus?
SUSAGNA (am convicció)
Sí.
URSULA
Jo no. Es més fals que la sorra del mar!
ENGRACIETA
Jo també me’l crec.
URSULA
Si no pot enraonar que no menteixi!
SUSAGNA
Bé, vaja…
URSULA
Per què no ho feia abans, quan era hora, lo que ara fa?
SUSAGNA
Ja’s penedeix de tot.
URSULA
Oh! Si’ls penedits poguessin tornar a Roma!…
SUSAGNA
Que ets mal pensada!
URSULA
Pensa mal i no erraràs.
(Compareix l’Agustí per la porta de l’escala.)
AGUSTÍ
Bones tardes.
SUSAGNA
Déu te guard, Agustí.
URSULA
Ah! Tant mateix has tornat?
AGUSTÍ
Per què no haig de tornar? Que us-e sap greu?
URSULA
No. Se veu que has cregut el teu pare.
AGUSTÍ
No’l culpeu de res, an ell.
URSULA
Oh! No’l culpem pas. Ha dit que tornaries, i veig que no’ns ha enganyat. Si abans l’escoltaves pel mal, l’escoltes ara pel bé.
AGUSTÍ
De tot lo que’m diu el pare me’n prenc lo que mellor me sembla. Si l’escolto i no’l contradic, es perquè no parla mai am malicia. El pobre no pot veure’l món sinó a la seva manera.
SUSAGNA
Li tens molt respecte.
AGUSTÍ
Sempre n’hi he tingut.
URSULA
L’haguessis sentit no fa gaire: tot volia adobar-ho. Oi, Engracieta?
ENGRACIETA
Sí.
URSULA
Ha promès fer tota mena de sacrificis, fins el de no acostar-se més a la taverna.
AGUSTÍ
Us dic i us repeteixo que ell no té la culpa de res. Torno an aquesta casa perquè no puc despendre-m, aixís com aixis, de vosaltres. L’afecte arrelat no’s mata tant fàcilment, ni jo’m proposo matar-lo. Engracieta: sempre t’he dit que t’estimava.
ENGRACIETA
I encara m’ho dius.
AGUSTÍ
Perquè es veritat. Si no t’estimés, també ho diria.
URSULA
Però, quina estimació més extranya la teva!
AGUSTÍ
No la compreneu, oi?
URSULA
No. Si l’estimessis, a l’Engracieta, no la deixaries patir.
AGUSTÍ
Vós no més podeu creure en el meu amor veient-me casat.
SUSAGNA
Deixeu-ho córrer. Us tornareu a enfadar.
URSULA
No tingueu por, Susagna.
SUSAGNA
Pot-ser me fico allà on no’m demanen; però, jo, saps?…
URSULA
Tu ja ets com de familia.
SUSAGNA
Ja ho sé. Sinó que en això dels casaments…
URSULA
Ai! Ara que tot ja estava a punt!
SUSAGNA
Oi tal! Quina llàstima!
AGUSTÍ
Però, què té més que’m casi avui que demà? Per què hem de parlar-ne ara, en aquesta ocasió? Que no podem esperar-nos?
URSULA
Si; anem esperant!
AGUSTÍ
Vós no teniu confiança en mi.
URSULA
No ha de ser, tard o d’hora?
AGUSTÍ (convençut)
Sí. I serà.
URSULA
Doncs, si ha de ser, que sigui com més aviat mellor.
SUSAGNA
Sí, sí, Agustinet.
AGUSTÍ
Però, espereu-vos, dòna. Pot-ser jo trobaré un medi…
URSULA
Malaltia llarga, parenta de la mort.
AGUSTÍ
Que voleu que faci un cop de boig, sense cap mirament?
URSULA
No ho deies pas aixís, abans.
AGUSTÍ
No’m feu enraonar, Ursula, perquè diria lo que no tinc ganes de dir!
URSULA
Explica-t, home!
AGUSTÍ
Però, que no sabeu de comptar?
URSULA
Més que tu.
AGUSTÍ
Que no us feu càrrec de lo que jo guanyo cada setmana?
URSULA
No guanyava tant en Joan el dia que vam casar-nos.
SUSAGNA
En Valeri tampoc.
AGUSTÍ
Aquells eren uns altres temps.
URSULA
Amb el teu jornal i amb el de la noia, ben repartits, encara podeu estalviar alguna cosa.
AGUSTÍ
Oh! Es que jo, un cop casat, no vui que l’Engracieta vagi a la fàbrica.
URSULA
Ah! No?
AGUSTÍ
No. La dòna que sap els seus devers té prou feina a casa.
URSULA
Jo hi vaig anar, quan era jove, a la fàbrica. I la Susagna també.
SUSAGNA
Qui pogués tornar-hi an aquella edat!
AGUSTÍ
No’n parlem d’allavores: parlem de lo d’ara.
URSULA
Ai! Quins joves més espantadiços corren avui!
AGUSTÍ
Digueu-me lo que volgueu; digueu-me covard: tant se m’endona. Jo no hi dec anar, aixís a l’esbogerrada, contra les circumstancies. Si jo tenia l’esperança de mellorar la meva situació… enteneu?… si jo vegés… què us diré!… que, treballant amb amor com treballo…
URSULA (interrompent-lo)
Que no ets com els altres?
AGUSTÍ
Quins altres?
URSULA
Que no’t veus capaç, portant-te bé, d’arribar a ser encarregat?
AGUSTÍ (interrompent-la)
No; no hi he pensat mai. Ni ho acceptaria.
URSULA
Doncs, no’t queixis!
AGUSTÍ
Si no sóc jo qui’s queixa: sou vosaltres.
URSULA
Que no’l sents, Susagna?
SUSAGNA (excusant-se)
Oh!…
URSULA
Que te’n sembla, noia?
ENGRACIETA
No’n parlem més, creieu-me.
URSULA (amb ironia trista)
Som nosaltres, nosaltres, els que’ns queixem!
AGUSTÍ
No m’heu entès, Ursula!
URSULA (plorant)
Ai, Senyor! Qui’ns ho tenia de dir de tu!
SUSAGNA (sentint passos)
No ploris, Ursula, no ploris!
(Torna en Xalet per la porta de l’esquerra.)
SUSAGNA (al veure en Xalet)
Que ja baixen?
XALET
Cah!… (A l’Agustí.) Hola, noi!
URSULA
Què diuen?
XALET
No arribaran pas a entendre-s.
URSULA
Qui sap !
XALET
Jo m’he ofert en tot i per tot an en Joan, i ni tampoc m’ha escoltat.
(Compareixen el Menut, en Borra i el Tit per la primera porta de l’esquerra. Vesteixen per l’estil de l’Olaguer i en Geroni.)
MENUT
Se pot passar?
URSULA
Sense trucar. Entreu, entreu.
(Entren tots i saluden. Els altres els corresponen.)
TIT
Apa!
URSULA (a tots)
Seieu, si us plau.
(L’Engracieta’ls ofereix cadires.)
ENGRACIETA
Teniu, Borra.
BORRA (asseient-se)
Vinga.
ENGRACIETA
Teniu, Menut. Teniu, vós.
MENUT
Gràcies.
(El Menut i el Tit s’asseuen.)
TIT
Seiem-hi.
MENUT (després d’un curt silenci)
I, doncs, en Joan?
URSULA
Ja vé: es amb en Valeri.
BORRA
Que han anat molt lluny?
URSULA
No: són aquí mateix.
SUSAGNA
Són a casa.
XALET
Jo, ara acabo de deixar-los.
BORRA
Anàvem a posar-nos a dinar, quan veig que compareix en Valeri pera donar-me l’avís de que aquesta tarda’m deixés caure aquí.
TIT
A mi m’ha avisat en Joan.
MENUT
A mi també. Però no ha volgut donar-me cap explicació. Això sí, m’ha encomanat en gran manera que no fes falta. Justament avui que volia anar a trobar el metge!
SUSAGNA
Que no esteu bo?
MENUT
No gaire: tinc la caixa espatllada,
SUSAGNA
Ah! Sent aixi…
MENUT
Que pot-ser vol fer una reclamació, en Joan?
XALET
Crec que sí.
TIT
Què hi dius, Borra?
BORRA
Jo?
MENUT
No estàs per reclamacions tu.
BORRA
Noi, tenim mala peça al teler.
SUSAGNA
Devegades…
URSULA
Que aviat perdeu l’esperança!
BORRA
L’esperança era una noia molt bonica que va morir asseguda. Què’t sembla: hi toco, Agustinet?
AGUSTÍ
Què us diré jo?…
BORRA
De què’m servirien els anys i l’experiencia?
TIT
Jo tampoc hi crec massa en les reclamacions.
MENUT
I, doncs, en què creus?
TIT
Què vols que’t digui? No hi ha com en Xalet.
XALET
Jo?
TIT
Sí. Vès qui t’empeta la base, a tu!
XALET
Les teves agalles voldria!
TIT
Jo fos jove!
BORRA
Tant se m’endona.
MENUT (an el Tit)
Que t’agradaria tornar a començar la vida?
TIT
Sí. Ara rai, que ja sé les tasqueres!
BORRA
Jo, ja voldria haver arribat a la darrera fita. Perquè, pera ser jove i haver de rependre aquest calvari…
TIT
Cah, home! No’t donguis mai! Fes com uns girassols que aquest estiu tenia a l’eixida de casa.
BORRA
Vaia uns girassols, nosaltres, més pansits i coll-torçats!
TIT
Ves sempre de cara a la llum.
MENUT
Això ho has sentit a dir.
SUSAGNA
Bé: me’n vaig a avisar aquells.
BORRA
Ah! No’ls dongueu pressa.
MENUT
Ja baixaran, si volen.
TIT
Que estan sols?
SUSAGNA
No: també hi ha l’Olaguer i en Geroni.
TIT
Aquell camandules de l’Olaguer ha comparegut? Que es extrany!
MENUT
Si… I en Geroni?
TIT
Vaia un altre!
MENUT
Quin parell d’emplastres!
BORRA
Cada hu es com Déu l’ha fet.
TIT
Que va que si acordem nomenar una comissió pera anar a avistar-se am l’amo, que ni l’un ni l’altre volen ser-ho?
BORRA
Com que no tenen paraules…
TIT
Ni fets! I encara que’n tinguessin, de paraules.
BORRA
Veuràs: l’Olaguer compta amb els dos nois que té casats.
TIT
I en Geroni?
BORRA
Aquest, rai! Deixa-l anar.
SUSAGNA (aixecant-se)
Me’n vaig a dir an aquells que vinguin.
URSULA
Vés, vés, Susagna.
SUSAGNA
Adeussiau tots.
(Tols li tornen la salutació.)
AGUSTÍ
Salut!
ENGRACIETA
Estigueu bona, Susagna.
(La Susagna desapareix per la porta de l’escala.)
BORRA
I, doncs, Menut, qui hi posaran ara al nostre lloc?
MENUT
Ja pots comptar: els nuadors més avispats.
BORRA
Per això’ns han despedit a nosaltres!
XALET
Tinguessin vinticinc anys!
MENUT
Ja veurem els joves!
BORRA
Jo, si hagués fet anar una màquina de cinccentes pues, hauria aconseguit més la feina.
TIT
No, home, no: hauries tingut de córrer el doble: les màquines petites van més depressa.
BORRA
Es clar que sí; però…
TIT
Però, re. Vès què’ls expliques als amos! Ells no més veuen que portem un feix d’anys al damunt.
MENUT
I les cordes de l’espiral ja estan gastades.
TIT
Aquests són! La qüestió es el negoci; que’l capital creixi!
ENGRACIETA
Ditxós negoci!
AGUSTÍ
Sempre’ls diners!
BORRA
I doncs?
MENUT
També haurien de mirar una altra cosa.
TIT
Que’ns deixen a la misèria?
MENUT
Sí.
TIT
Vès que’ls contes! No hi estàs en això, Agustinet?
AGUSTÍ
Conforme del tot.
TIT (an el Menut)
Ho veus?
URSULA
Ai! Que triguen!
(Se senten enraonaments a l’escala.)
ENGRACIETA
Me sembla que ja baixen.
URSULA
Sí. Ja ls-e sento.
XALET (a l’Agustí)
Noi: nosaltres pot-ser que’ns en anessim.
AGUSTÍ
Tinc de veure en Joan.
XALET
Ah! Fes, doncs.
URSULA
Ja són aquí.
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen, enraonant, en Joan, en Valeri, l’Olaguer i en Geroni.)
JOAN (molt satisfet i animat)
Hola, nois!
(Mira, extranyat, a l’Agustí.)
TIT
Hola, Joan!
(Tots se saluden. Molta animació.)
JOAN
I els altres companys?
BORRA
Quins?
JOAN
Que no us heu trobat, tot venint?
OLAGUER
Ja faran cap.
GERONI
Encara es d’hora.
JOAN
Apa, seieu. Agafeu cadires.
(Se van asseient en desordre.)
MENUT
De què’s tracta, Joan?
JOAN
Espera que hi siguem tots.
MENUT
Que has citat algú més?
JOAN
Sí: tots els companys despatxats. L’un ha avisat l’altre. Ursula! Engracieta!
URSULA
Què vols?
JOAN
Més cadires, que no n’hi ha prous! Porteu les de la sala.
URSULA
Ja va.
(L’Ursula i l’Engracieta desapareixen per Ja primera porta de la dreta.)
JOAN
Apa, enllestiu.
XALET
Jo, tant-se-val que me’n vagi.
AGUSTÍ
Joan: us hauria de veure.
JOAN
(després de mirar-se’l una estona)
Queda-t.
AGUSTÍ
Si us haig de ser útil…
JOAN
Sí, queda-t; tu tens lletra: pot-ser que convingui assentar alguna cosa.
AGUSTÍ
Com volgueu.
XALET
Doncs, me’n vaig.
MENUT
Us en aneu, Xalet?
XALET
Sí. Vaja, salut tot-hom, i bona sort.
(Tots el corresponen. En Xalet desapareix per la porta de l’esquerra.)
JOAN
Valeri.
VALERI
Mana.
JOAN
Apa, vine a ajudar-me: agafa la taula per aquell cap.
AGUSTÍ
No: deixeu… (Agafant-la ell.) On voleu posar-la?
JOAN
Allà, de cara a la paret.
(Col·loquen la taula de cara a la paret de la dreta. Compareix en Calderí per la porta de l’escala.)
CALDERI
Salut!
(Tots el saluden.)
JOAN
Hola, Calderí!
TIT (volguent agafar la taula)
Deixa, Agustinet…
AGUSTÍ
No us amoïneu.
JOAN(an en Calderí)
Seu, noi, seu.
CALDERÍ (buscant cadira)
Oh!…
JOAN
Noies! (Acabant de col·locar la taula.) Aixís. Ara no més hi falta paper i ploma.
VALERI
I tinta.
JOAN (nerviós i satisfet)
Se suposa.
TIT
(posant una cadira davant de la taula)
I aquí una cadira, eh?
JOAN (content)
Sí, noi!
(Tornen l’Ursula i l’Engracieta, cada una am dugués cadires de palla fina, que han tret de la sala.)
JOAN
Què fèieu tanta estona am les cadires?
URSULA
Vès, Joan.
JOAN
(prenent-li les dugues cadires)
Apa, vinga!
VALERI
(a l’Engracieta, prenent-li també les seves)
Dô-m, noia.
ENGRACIETA
Teniu.
JOAN (oferint una cadira)
Té, tu, Calderí: séu. Té, tu. Borra. Apa, seieu. Porta, Valeri.(Prenent-li una cadira.) Aquí. (La col·loca. A les dones.) Porteu-ne un parell més.
(L’Ursula i l’Engracieta desapareixen per la primera porta de la dreta.)
URSULA
Desseguida.
JOAN
Noia!
ENGRACIETA (deturant-se)
Què mana?
JOAN
Vès, porta les endròmines d’escriure.
ENGRACIETA (anant-se’n)
Ja les porto.
JOAN
Ja veureu: posem les cadires de rengle, davant de la taula.
OLAGUER
Se prepara una gran reunió.
JOAN
Am tots els ets i uts.
OLAGUER
Sembla que anem a conspirar.
JOAN
Qui sap! Apa, enllestiu!
(Tots se col·loquen paralelament a la taula.)
BORRA (acostant la seva cadira)
Ah, ah!,
JOAN
I seieu: no feu compliments.
(Tornen l’Ursula i l’Engracieta, la primera am dugues cadires més, de palla fina; la segona, amb un tinter de vidre, senzill, una ploma i uns quants fulls de paper ratllat. Simultàniament, per la porta de l’escala, compareixen en Pere i en Vador. Van am la roba de treballar, lo mateix que tots els altres.)
URSULA (donant-li les cadires)
Té, Joan.
JOAN
Porta.
PERE
Salut i fraternitat!
VADOR
Bones tardes.
(Tots tornen la salutació. Força animació.)
JOAN (molt content)
Hola, Pere!
PERE
Hola, valent!
JOAN (oferint-li una cadira)
Té, seu.
PERE
Vinga!
(Pren la cadira i s’asseu.)
JOAN (també oferint-li una cadira)
Té, tu, Vador.
VADOR
Dô-m.
(Pren la cadira i s’asseu.)
JOAN (molt engrescat)
Nois! L’unió fa la força!
ENGRACIETA
Teniu, pare,
(Li dóna’l tinter, paper i ploma.)
JOAN
Té, Agustinet.
AGUSTÍ
Veiam…
JOAN
Seu aquí, al cap de la taula.
AGUSTÍ
(seient a un extrem de la taula, de cara al públic)
Molt bé.
JOAN
(mirant, tot satisfet, la reunió)
No sabeu si n’hi ha cap més, de despatxat?
BORRA
Per ara, no.
JOAN
Doncs, ja podem començar…
PERE (interrompent-lo)
La conspiració.
JOAN
Tu, Ursula, si tens feina…
URSULA
Ja me’n vaig, ja.
JOAN
I tu també, Engracieta: no són coses de dones.
URSULA
Prudència, Joan!
JOAN
Vés!
(L’Ursula i l’Engracieta desapareixen per la primera porta de la dreta.)
JOAN
(dret darrera la taula, molt emocionat)
Doncs, comencem.
PERE (mirant la reunió)
N’hi falta un que m’ha promès que vindria.
JOAN
Qui
PERE
El Rovellat.
TIT
Ara es aquí.
(Compareix el Rovellat per la porta de l’esquerra.)
ROVELLAT
Bones tardes.
(Tot-hom li torna la salutació.)
PERE
Ara són hores…?
JOAN
Sempre perds un quart de jornal, tu!
ROVELLAT
Que ja heu engegat?
JOAN
No encara.
ROVELLAT
Ah! Això es venir a punt de carmel·lo.
JOAN
Seu i calla.
ROVELLAT (asseient-se)
Seiem-hi, doncs.
JOAN (aixecant-se, molt emocionat)
Companys: el motiu de convocar-vos… el motiu de convocar-vos an aquesta reunió… (Barboteja, tambalejant, com si li anés a venir un cobriment de cor. Deixa d’enraonar, apoiant-se a la taula. Al veure-l en semblant estat, tots els reunits s’aixequen i s’hi acosten, fent una exclamació de sorpresa.)
AGUSTÍ (am sol·licitud)
Joan: què teniu?
JOAN (am veu ofegada)
Res… res.
VALERI (acostant-s’hi)
Què’t passa?
JOAN (pantejant)
Seieu… seieu…
(Tots tornen a asseure-s.)
VALERI (am gran prec)
Calma, Joan!
JOAN
Ja m’ha passat… No ha estat res… Es que’l cor se’m nua, de tant alegre que estic veient-vos…
OLAGUER (pietosament)
Apa, digues, digues, Joan.
JOAN (fent un esforç, redreçant-se)
Doncs, sí, companys: el motiu de convocar-vos es senzillament pera tractar de la nostre baixa en el treball.
PERE
Ben dit!
OLAGUER
No t’exaltis!
PERE
Sí, ben dit! Que consti!
(L’un fa callar l’altre. Moment de confusió.)
TIT (cridant)
Demano la paraula prèvia!
JOAN (sense fer-ne cas)
Jo entenc, estimats companys… jo entenc que som mal despatxats.
PERE
Jo també.
MENUT
I jo.
(Crits d’aprovació per part de tots.)
TIT
(cridant més fort que de primer)
Demano la paraula pera fer una proposició prèvia!
JOAN
Qui es?
TIT
Jo.
JOAN
Té la paraula’l company Tit.
TIT (aixecant-se)
Jo sóc del parer que’s nomeni una comissió pera que vagi a avistar-se am l’amo.
PERE
Ben pensat!
(Aprovació general.)
TIT
Doncs, apa, anem al gra!
OLAGUER
Calla, si vols!
TIT
Calla tu!
OLAGUER
No’m dóna la gana!
PERE
Cada hu que hi digui la seva!
ROVELLAT
Que parli’l que’n sàpiga més!
PERE
Aquí tots som iguals! Idees, idees falten!
VADOR
I fets!
(Crits i confusió.)
JOAN
Ordre! Ordre!
GERONI
Vés dient.
JOAN
Calleu!
CALDERÍ
Que parli en Joan!
ROVELLAT (brandant el cap)
No farem res! No farem res!
BORRA
Ni’ns arribarem a entendre!
OLAGUER
Digues, Joan, digues!
PERE
Sentem bases!
JOAN
No’m trenqueu les oracions!
CALDERÍ
Calma! Calma!
BORRA (així que’s fa silenci)
Apa, digues.
JOAN
Si’ns han despatxat, no es perquè no fessim bona feina, sinó perquè’n volien més.
PERE
Com que ells treballen tant!
TIT
No tenen raó!
(Crits d’aprovada.)
PERE
I que han de tenir!
BORRA
Com que les metxeres van tant ganses…
OLAGUER (interrompent-lo)
Ben nèt que hi van!
GERONI
(interrompent-los a tots dos)
No’ns donen l’abast pera cambiar la fileta.
ROVELLAT
I, es clar, no podem fer la feina que vol l’amo.
VALERI
I d’ençà que gastem metxa del número dèu…
MENUT (recalcant-t’ho)
Que no val re!
VALERI
… tot són gates i aixemics.
ROVELLAT
I mals-de-cap.
PERE
Vès qui treballa amb aquest cotó!
TIT
Després s’ha de descomptar el temps que’s perd, quan el contramestre arregla l’estiratge perquè fa cargolí.
MENUT
Am tants entrebancs, les mudades se retrassen.
JOAN
Per això mateix. La qüestió es anar a trobar l’amo i fer-li veure.
OLAGUER
Si ja som vells!
JOAN
Ja’t dones?
GERONI
Tenim masses anys!
VADOR
Al nostre lloc més s’estimaran posar-hi joves. Som gent sobrera, nosaltres!
JOAN
Que n’hi posin un, de jove, a la meva màquina!
PERE
I a hi meva!
JOAN
Si treu els setantes que jo treia…
TIT
I jo!
JOAN
Allò era una seda!
MENUT (aixecant-se, cridant)
Demano la paraula!
JOAN
Digues.
MENUT
Jo sóc del parer, com ha exposat molt bé’l company Tit, que’s nomeni una comissió, donant-li amplies facultats pera resoldre lo que cregui més convenient.
JOAN
Apa, doncs. Qui la compondrà aquesta comissió?
PERE (an en Joan)
Tu, un.
MENUT
I en Valeri.
ROVELLAT
I l’Olaguer.
JOAN
Apunta, Agustinet.
(Crits d’aprovació.)
GERONI
Que’s passi a votació!
JOAN
Tira, home, tira! No cal!
OLAGUER
No, jo no puc ser-ho.
JOAN
No?
OLAGUER
Jo… no m’embolico. Tampoc sóc bo pera treballar…
JOAN
I tu, Geroni?
GERONI
Jo?… Veuràs…
JOAN (a l’Olaguer, amb ironia)
Sí: tu comptes amb els teus fills. (An en Geroni.) I tu encara tens esperances de que’t donguin una plaça, a triar el reco.
GERONI
No ho nego.
JOAN
Oh! Ja, ja! I tu, Menut?
MENUT
Jo, sempre vaig am la majoria.
JOAN
I en Calderí què hi diu?
CALDERÍ (no gosant-ho dir)
Veuràs, Joan: una persona que’m vol bé me deixa diners pera posar-me a vendre bitllets i apuntacions de la loteria pels carrers.
PERE (amb sarcasme)
No més te faltava això!
JOAN
I en Vador?
VADOR
Jo, com que, estalviant, he arribat a arreconar cosa de trescents durets…
JOAN (amb impaciència)
Digues.
VADOR
Te seré franc: penso posar una mica de tenda, que pera mi i la dòna molt serà que no’ns dongui pera les tristes caixalades.
JOAN (indignat)
Vés, formiga vella!
PERE (an en Vador)
Garça!
VADOR
Envejós!
JOAN
I en Borra, què hi diu?
BORRA
Feu lo que volgueu. Jo, de tot dic amén.
JOAN
Bé, però…
BORRA
Jo aniré vivint com puga, i allà on caigui… m’hi deixaré anar.
JOAN
Això no es dir re.
BORRA
I es dir molt.
ROVELLAT (abstret i en to tragic)
Jo, ja tinc pres el meu determini.
JOAN (amb ansietat)
Què?
ROVELLAT
(més accentuat i grave que de primer)
Sé ont es la via del carril i…
JOAN (esgarrifat)
Calla!
(Tots, menys en Borra, protesten de les paraules d’en Rovellat.)
PERE
(aixecant-se, am desesperació)
Jo crec que lo més ben pensat es anar a escometre’ls joves!
JOAN
Com s’entén?
PERE
Nosaltres som l’idea: ells, la força!
JOAN (entusiasmat)
Explica-t, que m’agrada això!
PERE
Sí! Hauriem d’engrescar-los pera que’s declaressin en vaga!
JOAN
A favor nostre?
OLAGUER (movent el cap)
No pot-ser.
GERONI (am somriure amarc)
I cah!
BORRA (am sentiment)
No’ns escoltaran.
TIT
Ells fan el mateix camí que nosaltres, i si arriben a vells…
OLAGUER (interromptent-lo)
Vès què’ls contes! No hi pensen en demà.
MENUT
No, que no hi pensen!
BORRA
Som arbres caiguts!
ROVELLAT
(mirant a terra i en to concentrat)
El carril ho arreglarà tot!
JOAN (a l’Olaguer, fòra de sí).
Es a dir que no’ns escoltaran, els joves?
OLAGUER
No!…
JOAN
Què’t sembla, Agustinet?
AGUSTÍ
L’Olaguer té raó!
JOAN (fòra de si)
Però, es just això?
AGUSTÍ
Just, no; natural, sí.
JOAN
Pera defensar-nos a nosaltres no’s declararan en vaga?
AGUSTÍ
No.
JOAN
Quantes vegades s’hi han declarat per un mal treballador?
AGUSTÍ
Lo que haurien de fer, si de cas, els joves, es no consentir que s’hagi de treballar a la vostra edat!
MENUT
Això en el nostre temps no passava.
PERE
Els joves d’avui en dia no són ningú.
CALDERÍ (depreciatiu)
No van enlloc.
PERE
Deixa-ls presumir i divertir-se força!
OLAGUER
Això!
GERONI
No’ls amoïna res més.
JOAN
Perquè són uns ignorants.
TIT
I uns fatxendes!
VADOR
Que no estimen.
ROVELLAT
Ni als seus pares.
AGUSTÍ (aixecant-se serenament)
Per què’n dieu mal dels joves?
PERE
Perquè s’ho mereixen!
AGUSTÍ (amb amor)
Però, no veieu que feu mal fet?
JOAN
Que’ns defensin! Que prenguin exemple de nosaltres!
AGUSTÍ
Ja ho fan.
JOAN
Que no!
AGUSTÍ
Com vàreu portar-vos amb els vostres pares?
JOAN
AUavors tot anava d’una altra manera.
AGUSTÍ
I amb els vostres fills? Què’ls heu ensenyat?
JOAN
Tot lo que hem pogut.
AGUSTÍ
De petits que’ls feu anar a la fàbrica am vosaltres.
PERE
La necessitat no té llei.
AGUSTÍ
Per què no’n protestàveu?
JOAN
Ja vàrem protestar-ne, en el nostre temps!
PERE
Convé que’ls joves sàpiguen lo que hem fet.
JOAN
Que consti ben alt!
AGUSTÍ
Per què?
PERE
Perquè si pensessin veurien que, sense’ls nostres esforços, avui ells no serien res.
AGUSTÍ
Què són ara?
JOAN
Més de lo que’s mereixen ! Nosaltres, a costa de la nostra sang, els hem conquistat els drets de que disfruten.
AGUSTÍ
I encara són esclaus!
PERE
Per què no obren nous camins?
AGUSTÍ
Ja estan oberts! Seguiu-los!
JOAN
Jo’ls segueixo! Avant!
AGUSTÍ
Els vostres dolors m’havien aclaparat; la vostra desgracia m’ha encès el cor. Sóc jove! Vui ser jove! (Passant-se la mà pel front, amb accionat tràgic.) Ah! Lluny del meu pensament aquestes negrors del passat! Vingueu raigs de sol retornadors pera tots vosaltres!
JOAN (am deliri)
A viure tots!
AGUSTÍ
Caminem, tots units, els desgraciats, vells i joves; caminem combatent l’egoisme, encara que sigui regant la terra am la nostra propria sang!
JOAN
Que s’arboli tot!
AGUSTÍ
Vosaltres ja heu complert la vostra missió en la vida. Se us té de mirar am respecte.
JOAN
(joiosament, baten t-li’l cor)
Ens ho mereixem!
AGUSTÍ (am gran pietat)
Jo hi veig poesia damunt vostre, I se us té per una desferra inútil!
JOAN
Això no es just!
AGUSTÍ
La societat actual es egoista: no té cor.
JOAN
No, que no’n té!
AGUSTÍ
Lo que s’ha fet am vosaltres ho fa tot-hom: els amos amb els seus treballadors; els fills amb els seus pares. L’un empeny a l’altre pera pendre-s el lloc. El mal ve de lluny!
JOAN
Doncs, de qui’ns hem de valguer?
PERE
Que’ns assegurin la vida!
JOAN
No! Jo vui treballar! Vui guanyar-me-la!
PERE
Encara no hem treballat prou?
TIT (aixecant-se, esverat)
Deixeu-vos de raons! Pera mi no’ns queda més que un recurs!
JOAN
Quin?
TIT
Lo més positiu es armar-ne una de grossa.
JOAN (decidit)
Que s’ha de fer? Digues!
TIT
També estem condemnats a mort!…
MENUT
Som massa pocs nosaltres sols.
OLAGUER
Es com tirar aigua al mar.
TIT
Ja’n seguiran de nous! Nosaltres serem l’espurna!
JOAN
Ben dit!
PERE
Que reventi tot, d’una vegada!
OLAGUER
Qui’ns-e seguirà?
TIT
Molts homes que esperen l’ocasió de capgirar el món.
JOAN
Apa, doncs! Qui fa un?
TIT
Jo!
PERE
Jo faig dos!
JOAN (als demés)
I vosaltres?
OLAGUER
(excusant-se, esporuguit)
Jo ja he dit el què.
JOAN
No vols ser-hi?
OLAGUER
(tremolant, esgarrifat)
No puc…
JOAN
I tu, Geroni?
GERONI
(am recança i horroritzat)
Tampoc.
JOAN
I tu, Vador? I tu, Borra?
YADOR
Què’t diré?…
BORRA (am resignació)
Jo no sóc bo pera res.
CALDERÍ (desconfiat)
Es picar en ferro fred.
ROVELLAT
El carril!… El carril!
JOAN (escometent-los)
Bé, doncs: quants som que estem disposats a tot?
TIT
Si hem de ser tant pocs, jo no m’embolico.
PERE
Ni jo.
JOAN
De què us-e serveix fer el valent?
PERE
Ja veuràs: nosaltres sols…
JOAN
Covard! Ja arronses?
PERE
Que’t penses que vui anar a presiri?
JOAN (amb ira concentrada)
Que no hi ets ara, a presiri?
PERE
Tot lo que tu vulguis.
JOAN (mirant l’un i l’altre)
Sent aixís, no més puc comptar amb en Valeri…
VALERI
Deixem-ho córrer, Joan.
JOAN (desesperat)
Que no teniu sentits? Que sou masells?
(Tots protesten.)
PERE
Això ho seràs tu!
JOAN
Tu ho ets!
OLAGUER (aixecant-se)
Bah, bah, bah!…
JOAN (am sarcasme)
Sí, ja pots anar-te’n!
OLAGUER
Ningú me’n priva!
GERONI
Anem, anem.
(Tols van aixecant-se.)
JOAN (molt desesperat)
Us en aneu? Sense resoldre res?
VADOR
Pensem-ho mellor.
CALDERÍ
Dormim-hi.
TIT
Pot-ser que emprenguéssim una altra ruta…
PERE
Nomenem una comissió…
GERONI
Això mateix.
CALDERI
Apedacem-ho.
OLAGUER
Tot ho veig negre!
(Poc a poc, ronsejant i fent comentaris, desapareixen a agrupaments.)
JOAN
Es a dir que’m deixeu?
VADOR
Veuras…
JOAN
I tu també, Pere?
PERE
Ja’n parlarem una altra hora.
JOAN (als darrers que quedin)
I vosaltres?… Responeu! Que no us en heu sentit de la vostra desgracia?
MENUT
Cada hu que faci lo que mellor li sembli.
TIT
Que tot-hom obri pel seu compte.
JOAN
Que no heu vist lo que han fet am nosaltres? Ni’ns han donat vuit dies de temps!
Ens han despedit a tots alhora, sense por, sense cap recel!…
OLAGUER
Ells fan lo que volen.
JOAN (am gran indignació)
Vells! Inútils! Covards! Mereixeu que us explotin!
VALERI (acostant-s’hi)
Deixa-ls, Joan!
JOAN
Fòra tots!
(Crits i confusió.)
PERE
Ja’ns en anem!
JOAN
Fóra de casa! No us vui veure més! Sou pitjors que’ls amos! Fòra! Fòra!
(Crits, insults i gran confusió.)
VALERI
No t’acaloris!
JOAN
Sembla mentida que siguin tant bèsties!
VALERI
Ja podies pensar-t’ho!
JOAN
Fòra! Fòra!
(Criïs i esvalots. Desapareixen tols els vells per la primera porta de l’esquerra.L’Agustí queda mirant-se pietosament en Joan i en Valeri.)
JOAN
No’s pot fer res amb aquesta gent tant covarda!
VALERI
Ens deixen!… I són els del nostre temps!
JOAN
Mellor!
VALERI
Tot se n’ha anat per terra!
JOAN
No! Encara hi ha esperança!
VALERI
Ens hem quedat sols, Joan!
JOAN
Val més així! Ara s’ha vist ben bé que no’ns hem de refiar de ningú, sinó de nosaltres mateixos.
VALERI
Què farem, tant tu com jo, si som pitjors que dos esguerrats?
JOAN
Molt, farem! Segueix-me a mi!
VALERI
I a ulls clucs, que’t seguiré; però estem vençuts! Som morts!
JOAN
No t’espantis, Valeri!
VALERI
Ara sí que veig que som vells!
JOAN
Que no!
VALERI
I no’n sabem, de demanar caritat!
JOAN
Calla!… Jo’m defensaré sol, tot sol! (Cridant fòra de sí.) Engracieta! Engracieta!
(Surten precipitadament l’Ursula i l’Engracieta.)
URSULA (amb ansietat)
Què vols?
JOAN
La noia! Ont es la noia?
ENGRACIETA
Aquí.
JOAN
Vine!
ENGRACIETA(acostant-s’hi)
Maneu.
JOAN
(pregant amb els ulls plens de llàgrimes)
Agustí: casa-t am la meva filla!… No esperis que jo i l’Ursula siguem morts!
AGUSTÍ (am dignitat)
Oh! No!…
JOAN
No’t serà gens feixuga la nostra carga!
AGUSTÍ
La soportaré!
JOAN
No! No ho consento! Uniu-vos i aneu-vos-en lluny de nosaltres, que no’ns pogueu veure ni hagueu d’ajudar-nos!
ENGRACIETA
No, pare, no!
JOAN
No vui que sigui dit que jo he mort les il·lusions de la vostra joventut!
VALERI (acostant-s’hi)
Joan!
AGUSTÍ
No podem acceptar-lo’1 vostre sacrifici!
JOAN
Vosaltres no us estimeu ni us heu estimat mai!
AGUSTÍ
Sí, que’ns estimem!
JOAN
No pas com jo i l’Ursula! Avui dia no n’hi ha d’amor!
AGUSTÍ (amb un esclat de vida)
En nosaltres, sí, doncs!
JOAN
I el deixeu morir!
AGUSTÍ
No! Ara neix!
JOAN
No’n sabeu, d’estimar! En sabem més nosaltres, els vells, els que’ns en anem del món!
AGUSTÍ (am molt sentiment)
Engracieta!
ENGRACIETA
(an en Joan, referint-se a l’Agustí)
Que no ho veieu que’ls ulls li vessen pietat?
JOAN (a l’Agustí)
Sostens lo que acabes de dir ara mateix an els meus companys?
AGUSTÍ (enèrgicament)
Sí, que ho sostinc!
JOAN
A costa de tot?
AGUSTÍ
De tot! Fins de la meva existència! El meu amor no pot morir!
JOAN (triomfant)
Estima, doncs…
AGUSTÍ (interrompent-lo)
Ja estimo!
JOAN
… a l’Engracieta!
AGUSTÍ
An ella i a vosaltres; a tots els germans de desgracia i als fills dels meus somnis que han de venir. (En Joan riu joiosament, Il·luminant-se-li la cara d’alegria.) Engracieta! Engracieta! (Abraçant-la.) T’estimo! (An en Joan.) Mireu! La vui! Es meva! Vós sou el seu pare: jo’l seu amor!
JOAN (am crit ferestec)
Així, estimeu-vos! Enlaire, cor!
AGUSTÍ
Primer es la vida que tot!
JOAN (tambalejant)
A viure!
AGUSTÍ
Lluitant sempre!
JOAN
Alegria! Visca l’alegria! (Am crit agonic.) Torneu-me la joventut! Vui tornar a ser jove!
(Cau mort, quedant de cara enlaire.)
ENGRACIETA (amb esglai)
Pare!…
URSULA (també amb esglai)
Joan!
VALERI (aterrat)
Què!
AGUSTÍ
No ha pogut més!
ENGRACIETA
(agenollant-se pera palpar el cos del seu pare i fent-li petons an els llavis)
Pare! Pare de la meva vida!
URSULA (també agenollant-se)
Joan! Joan meu!
AGUSTÍ (en ven baixa)
Es mort!
(Llarc silenci. En Valeri, un cop s’ha convençut de que en Joan es mort, se’n va, aterroritzat, a un recó de l’esquerra. L’Ursula s’aixeca impulsivament, i am veu ofegada, dirigint-se a l’Agustí, diu:)
URSULA
Agustí!
AGUSTÍ
Ursula!
(L’Engracieta segueix besant a son pare, tot cridant-lo am deliri. En. Valeri, fent sanglots, se contempla’l cadavre d’en Joan desde’l mateix lloc. Compareix la Susagna per la porta de l’escala.)
(Aixis que va pera entrar la Susagna i s’adona del cadavre d’en Joan, s’atura horroritzada; després, i mentres l’Engracieta segueix plorant i fent petons a son pare, avança poc a poc, aturant-se una bona estona a mirar an en Joan, i tot- d’una, sentint-se esperonada per l’instint de conservació, s’acosta an en Valeri, dient-li en veu llagrimosa i grave.)
SUSAGNA
No t’espantis! No t’espantis!
(S’abraça an en Valeri, posant-se a plorar tots dos, amb un plor ofegat, sortit del fons de l’ànima. L’Agustí segueix aconsolant a l’Ursula. l’Engracieta, deliranta, fa petons i crida a son pare.)
Cau el teló pausadament